al principi
la llàgrima agra es dessagnava
per regenerar-te sencera
reconstruïa la història
més enllà del record
en l'obscena carícia diària
a la fàcil resposta
quotidiana
o el raonament transcendent
de les nostres
ànimes sàvies.
després de tu
dia a dia donava vides al món
sota qualsevol pretensió
em lliurava sencer a tothom
per no ser hoste de solitud
no tenia ni preu ni benefici
la paga era apagar
el silenci
l'ànima
empresonada en el dol
s'envolava
sense saber a on
marxava sense saber de què
la perdia i amb ella et perdia
reconstrucció
recupero ma vida
de tota la vida
aquella que et va viure
plena
que va maldar
morir amb tu
vida que no gosava
usar sense tu
torno a
estimar més enllà de tu
on t'acaronava en el silenci
m'he obligat a refer-me i viure'm
ara mans noves m'exploren
i em perdonen formes adustes
o lletjors afegides i m'estimen
a voltes
tornen moments de tu
que esventen
alegries i teatres
esdevenen
rituals litúrgics
que ploren
que marxessis
i t'homenatgen
en l'absència
hi ha una
llum verda llunyana
pampallugueja
ritmes recordats
t'hi sé veure
i escolto les cançons
m'hi atanso tant com puc dansant
i patint que en
tocar-la s'apagarà
han passat
els dies de plors diaris
o potser només és miratge
i l'enyor segueix en la desolació
de l'absència de tu
