ple de tu

ple de tu
sentir-me
ple de crepuscle
ple de lluna
ple de nit
ple de tots els plens
ple de l'alba
ple de dia
a sol ple
sentir-me
ple de tu

no ploris nineta

no ploris nineta
espera la claror del sol 
que et desvetlli gran i feta
i deixa que el brogit del migdia
t'esculpeixi el David perfecte
des d'aquell bloc pur de matèria
te'n traurà l'art 
humanament impur 
tant imperfectament humà
com tots nosaltres

el sol de tarda t'escalfarà lleu
i explicaràs la mirada de ta vida
a la corrua de delerosos tafaners
àvids de tu i d'aquell art jove

t'arribarà la solitària nit de tots
i tornaràs a plorar nineta
ara sí
irreversible de dies nous

sempre

com sempre
hi haurà dos-cents petons recorrent-te sencera
i dibuixarà la teva ossamenta de vellut
de sempre

com sempre

no sabràs on comença la carícia i acaba ell

les seves mans et pessigollejaran l’amor

de sempre

 

com sempre

no distingiràs la teva pell de la seva ànima

i gaudireu dels mateixos pecats

de sempre

 

com sempre

el faràs definitiu i li somiaràs la història

i t’hi veuràs en plural i plegats

per sempre

 

com sempre

sentiràs la vella fredor coneguda

no hi haurà ni vostre ni demà ni història

i el mai tornarà a rajar les llàgrimes

de sempre

 

 

límits

saber-nos els límits

intel·lectuals

emocionals

expressius

sensorials

tots ells

saber-nos incapaços

de travessar-ne cap

i estimar-nos així
com som

prendré la lluna

prendré la lluna
i l'embolicaré
amb paper xarol
i llaç de ras
te l'ofrenaré
de present
et faré meva
i tots tres
serem infinits

cerques la nit de companya

I

cerques la nit de companya
i et peca en veure-la a ella
lluint entres els silencis de lluna
custodiant les seves belleses
que li són encara ben properes
i l'empaites de companya
i t'hi empeltes del seu cos
per curiositat i per seducció
per gust i per un tros d'amor
perquè és impossible
negar-li l'ombra d'una estrella
i perquè se't fa infinit
l'infinitesimal espai que us separa

II

ens ressonen paraules prestes

que refilen entre humors i amors
cantem xarangues de déus poetes
els reescrivim personals i propis
i ens abracem a l'ombra de fanals
amb rubor amagat d'hormones
que ens oloren diferents i salvatges

III

ara més que mai em feia serè

defugia de la rauxa
que m'havia viscut com sóc
que m'havia menat fins ara
que m'omplia de por a diari
i m'engarjolava al silenci

ara més que mai et volia boja

que la bogeria fos comuna
i ens ompli un tros d'història
d'aquella que no haguéssim
escrit mai per vides viscudes