Páginas

jueves, 24 de marzo de 2016

rics de la natura més pobre


vivíem lluny érem dels afores
on la ciutat cremava els paisatges

on verd i pedra tenien opció sobre ferro i quitrà
encara hi havia trossos espantats de natura

era una línia tendre on les sortides de sol
amaraven les boires tòxiques

érem dels marges però sabíem ser pobres
i aquella paradoxa ens feia lliures i dignes

la civilització no era recurs sinó por
l'horitzó de muntanyes era ple de somnis

l'adolescència va omplir aquell paisatge
dels pecats més tendres de la humanitat
 

hi havia encara camps premuts per l'urbs
empesos contra les muntanyes


van haver de passar molts anys
per saber que havíem estat expulsats
i aquell dia va deixar de ploure

No hay comentarios:

Publicar un comentario