sóc d'un poble lliure que del miracle en fa rutina

viure només
per seguir l'estela àgil
llevant mites i absurds a banda
despullar religions i filosofies 
què només ens ha sabut prohibir
l'arrel és per als arbres
nosaltres som d'aire
i en aquest tros d'història
que ens fa de vent
la terra només per fer peu
per fer fort el salt de llibertat

rics de la natura més pobre

vivíem lluny érem dels afores
on la ciutat cremava els paisatges

on verd i pedra tenien opció sobre ferro i quitrà
encara hi havia trossos espantats de natura

era una línia tendre on les sortides de sol
amaraven les boires tòxiques

érem dels marges però sabíem ser pobres
i aquella paradoxa ens feia lliures i dignes

la civilització no era recurs sinó por
l'horitzó de muntanyes era ple de somnis

l'adolescència va omplir aquell paisatge
dels pecats més tendres de la humanitat
 
hi havia encara camps premuts per l'urbs
empesos contra les muntanyes

van haver de passar molts anys
per saber que havíem estat expulsats
i aquell dia va deixar de ploure

era un tenps

I

abans hi era
i era el temps
de llepada forta de felí

ara l'angoixa esquinça les nits soles
i la pateixo impotent 
amarat de suor freda

aquell panteix que delatava plaers
del temps de llepada forta de felí
ara només presagia finals

II

només per l'acidesa del teu sexe
recordo silencis d'esperança

ara el so de l'alè espanta els somnis

III

no t'enganyis estimar s'estima
amb mans pits i llengua
és així des que som biologia

IV

potser estimar
només és excusa de sexe
i parany de reproducció