bes

beses
com quan tot deixa d'hibernar
per abraçar la primavera
com la font d'aigua fresca
de l'estiu suador
com el bosc de caducs
envermellit de tardor
com l'estol de grues angulades
que s'envolen per hivernar

tu i jo

tu ets paisatge d'horitzó horitzontal
tacat de velers desorientats
que enfilen vents de mar i passeig
a l'ombra de barrets de palla embastats

jo sóc paisatge isard
de verticalitats vertiginoses
que esgarrapa neu als cims agosarats
abrigat de capes i guants de mans balbes

azalea

amagada entre les obagues
has florit tantes vegades
com he necessitat

edat

entro a l'edat de les coses fetes

aquella en què es demana a la biologia
que tingui pietat de la història
i faci per resistir i perdoni 

tot el que no vam fer per respectar-la

pati de llums

en el crepuscle de lluna

clareja el dia 

el pati de llums

hi entren els primers raigs freds
en el pati de llums

i s'hi enfila olor d'escudelles crues
i aroma de cafè acabat de fer

hi ha fressa de presses
repiquen culleretes en gots de vidre

hem posat a airejar els nòrdics

per si els pecats

mentre enyorem el seu escalf

tot es lleva i tothom llevat
el silenci va allunyant-se
amb una llum cada vegada més viva
que homenatge l'espectacle de cada dia

II

un petó gros
com un miratge de plaer
a primera hora del matí
quan les cases fan olor de cafè fet i escudelles crues

i canten nervis i rialles
perquè la canalla no faci tard a estudi

campanar

triaria l'església d'aquest campanar
per fer-te pacte d'eternitat

desfer-nos dels passats
fer-nos presents
invertir tots els patrimonis
en futurs senzills i tendres

regalar-nos el miracle de cada dia

a vegades

a vegades
torno a l'espai que omplies
tant i tan bé
només per reviure't

a vegades
escolto les cançons cantades
per retrobar-te

a vegades tornes
vestida de miratge
guarnida de somni
en un d'aquells silencis
que tan mal ens feien
i tot plegat em desvetlla
una nova serenor estranya
que mai no vam saber tenir

vam aprendre tan tard a viure
que la mort ens va trobar verges

el temps fa caure

algunes de les coses
que em van fer-te estimar
però aquí estic

estimant-te en el cada dia de sempre
desorientat potser
però ple de tu

santa Llúcia

avui
l'esperança és que el dia comenci a créixer
i que la mimosa groguegi aviat
la llibertat amb què rep la primavera

estremiment

t’he vist 

en el costat tendre del llit
he sentit la teva presència
i me l'he apropiada
he panteixat el plaer compartit
i el desig d’allargar-lo més i més i més
però res no és infinit
i en aquesta fi descobreixo
milers de racons de dubtes
i un a un m'estan corcant sencer
una incertesa que sap entristir-me

i jo no sé com evitar

imagino la teva llibertat
i la sento limitant-me
et veig allunyant-te del recer
amb una seguretat que em fa vertigen
et voldria sempre a la distància del braç

segrestada per les meves carícies
presonera en les meves dificultats

llavors un record em lleva

aquell petó concret

quan el meu llavi va prendre vida pròpia

i va estremir tota la teva llargada

no em llegeixis 

desniat
només vals en llibertat
ni facis de les teves pors frontera
ni permetis que pors alienes et simplifiquin

no visquis la vida de ningú

tu i només tu

i la teva vida sencera

tan complexa com sigui possible

deixa per als humans la vida fàcil

núvol

del meu arbre penja un núvol
que s'enterra a les arrels

i l'arranca amb els substrat
i el fa volar cel enllà

en vol de llibertat
pendent del vent

sempre cap al nord

químic

per tu em faré químic
i et sacsejaré tots els elements 

de la teva taula periòdica
per gaudir-te
per gaudir-te en totes les reaccions possibles

perfecte

a la nit freda
amb interior sobri
de mobles pobres
en cambra fosca

només tenien el seus cossos
i amb ells es van fer feliços

cansat

cansat
amb una son que no desperta
unes feines impossibles
en l'enyor de l'esveltesa
que recorria deu racons per segon
panteixo assegut
mentre les idees m'atupen el magí
i no sé descabdellar-les
ara tot és mur escairat
de vertigen infinit

tu sencer

no et deixis viure la història dels altres

com si fos la teva

si només ets un tros d'altre

no ets res

si només ets un tros d'altre

ets nosa

tortura

permet-me que t'estimi
com sempre

com quan corries més que ningú
per arribar enlloc

com quan refilaves cançons boniques
per fer-les precioses

com quan veies solucions 

on només hi havia problemes 

com quan m'estimaves 

amb aquella contundència

com quan ens estimaves

amb aquella generositat

mai no sabré estimar 

com estimaves
mai no sabré estimar-te 

com m'estimaves

i aquesta serà la meva tortura de cada dia

amor i odi

hi ha morts que no haguessin hagut de passar mai
deixen massa humanitat orfe

hi ha vides que no haguessin hagut de passar mai
deixen massa humanitat morta

viure

viure cada dia com el darrer
ens va regalar infinits començaments meravellosos

conversa'm

conversa'm
silencia'm
mostra'm
amaga'm
aprecia'm
menystén-me
copeja'm
encoratja-me

fes-me
i desfés-me a diari
per ser el que soc
o deixar-ho de ser
si no és amb tu
si no ho és per a tu.

oportunitats

m'hagués deixat abraçar pels teus braços
t'hagués coronat amb divuit o cent trenta-vuit petons

i estremit la carícia de la pell tendra
però la vergonya es va fer basarda
i vam passar la nit balbant-nos freds

de llengua somorta i dits amagats
patint la darrera possibilitat per trobar-nos
o la primera ocasió de perdre'ns definitivament

no va arribar el petó de prou pors i molts infinits
i seguirem víctimes de les oportunitats ermes

emoció

del vel a la vela
et venta el vent
i corres
i transcorres
de l'anima
al cor

el magí
incapaç de fer
és fora d'aquest món
ho intenta
però no aprèn
i si aprèn
de res no serveix

arts

t'escriuré
et descriuré
amb paraules t'esculpiré
de petons et dibuixaré
entre silencis et comprendré
i en la distància t'enyoraré

ella

lluna de llauna
llisa de llet
llata de llenya
llana de llebre
llaç de lluç

lluc de llorer

lleure de lluny
llamp de llum
lloc de llar
lluita de lleva

ella

ella

ella

pertot ella

distància

et sé allà
entre la multitud
propera a tocar
llunyana invisible
la ciutat traïdora
amaga els probables
per fer-los impossibles

no he trobat el sensor
que et detecti
ni l'espia còmplice
que t'assenyali

per tot això
només som distància

prou

un dia diré prou
travessaré tots els paisatges que ens separen
ensordiré tots els sons que ens eixorden
moriré de totes les meves vides
per viure en tu
només en tu

viure només
els teus paisatges
les teves músiques
la teva vida

no ser res sense tu

miratge

i allà t'estàs
en un horitzó impossible
que se'm fa infinit
la proximitat és miratge

el desesperant miratge
de cada dia

Montseny

arribaran els dies tous
amarats d'enyor
i junts tremolarem
amb carícies tendres
que crèiem oblidades
allargarem converses
de pastisseria casolana
i silencis de cafè
acabat de moldre

a les tardes de fresca
travessarem el Montnegre
escolarem caminades
de platja a platja
un al costat de l'altre
sense tocar-nos
tant sols algun frec casual
de mans poc innocents
per saber-nos aprop

de tornada al Montseny

la lluna ens farà d'estela

petó

posa'm el petó a cau d'orella
el que em desitja tan bona nit
que les estrelles m'envegen

nord

busqueu-me sempre al nord

cantant Espriu

i no tingueu cap por que el perdi

ella

amarada de mar i sal
orejada de tramuntana
propera pels propers
desitjada pels aliens
li brollava la vida a tou
i la vivies a revolades
la seva torre de ciment
musicada per tenors
lluïa d'or i d'ivori
en ella tot era ric
d'ella tot era ple
per a ella res no era prou
ningú no en sabia tant

líders

no vivim la vida que agraïm
gràcies a savis líders
que ens la van fer desitjar
ni a artistes radicals
que ens la van saber dibuixar

va venir un estol
de personatges grisos
quasi buròcrates
que va poder encendre llums
en l’esporuguida nit
que van cantar cançons torturades
que van explicar-se entre línies

van escriure en la llengua dels avis
i la publicaren amb faltes d’ortografia

entre censures i pors atàviques
i mestres d’escoles envellides
que van despertar consciències

per salvar un poble
calen caps abrandats
de sàvies arengues
i un exèrcit de persones lliures
que omplin de llibertat
tots els racons

amb un generós amor pel futur

espirall

era tanta la pressió

que l'espirall
no la va contenir

era tanta la foscor

que l'espirall
no la va clarejar

era tant intens l'ofec

que l'espirall
no el va ventilar

quan tot és impossible

només s'hi val evitar-ho 

infància

i una infància al afores 

caòtiques
on jugar es feia
entre les runes del creixement
que esfondrava refugis de guerra
olis negres de motor que buscaven lleres
restes d'amiants incombustibles
mistos garibaldi rogencs de maduixa

els pitjors verins
religió
ignorància
i una educació que no ens treia la ignorància
que tractava la joventut com a delicte

Lorca

quin fàstic em fa la Guàrdia Civil
un fàstic atàvic
que neix d'un mal part
i viu fins a la meva execució

que asco me da la Guardia Civil

un asco atávico

que nace de un mal parto 

y vive hasta mi ejecución

relativitats

hi ha dues relativitats
una m'encurioseix
l'altre em pertorba

m'encurioseix

quan veiem el sol
veiem la llum que emetí
fa vuit minuts
passarà un dia
que el sol que veurem
no hi serà
i viurem vuit minuts més

creient-nos immortals

em pertorba

els arbres mil·lenaris
molt
els centenaris
força
els decennials
un xic
viuen una natura confosa
la natura que els va néixer
ja no hi és
la mà de l'home l'ha dislocat
en breu moriran 

de calors extremes o 

sequeres impertinents
mil·lennis
centennis
decennis
s'esvairan com la nostra memòria

o com una culpa 

que mai no hem fet pròpia

la resta de relativitats

les deixo als quàntics
amb l'esperança arribin a temps
per arreglar alguna cosa

l'ou i la gallina

entre l'ou i la gallina

la filosofia busca les essències
i per darrera
les ideologies dissimulen
incoherències

i molt per sobre

les religions infinites

fan litúrgia de la sordidesa

cigales sense mar

és ben d'hora
el sol amb prou feines ha sortit
fa calor

molta calor
fa estona
que les cigales eixorden el paisatge

entra l'agost
sec com sempre
fa massa tardors
que no tenim tardor
amb massa anys

de primaveres escarransides

i les cigales sense mar
eixorden el paisatges
amb total indiferència

fora la sequera bíblica

estressa el bosc

dins l'ànima eixuta

malviuen supervivències

caiguda

de feina 

en un país fred i assenyat

va caure

una mala i maleïda caiguda

absurda

li va esberlar el cervell
al principi no semblava res
quatre punts a la cella
amb recomanació de nit 

d‘observació hospitalària

que ell 

tossut entre els tossuts
en va renunciar

potser ell ja no hi era
i aquell metge d'aquelles urgències

d'aquell país fred i assenyat
no li va entendre l'idioma

ni li va copsar la magnitud

va sortir desorientat
cap a un hotel desconegut
amb un taxi com tots

en arribar s’hi va inscriure

malgrat no ser l'hotel

on hi tenia reserva

a la recepció van pensar que era rus

la família repartida pertot
va tenir notícies de la caiguda 

no el van trobar a l'hotel previst 

ni enlloc
algú va saber passar 

comunicat a la policia

del país fred i assenyat
que el va estendre per la geografia
i fou aquell taxista normal

que va fer d'heroi

i va adreçar la policia 

a l'hotel desconegut

van trucar a la porta

d'aquella habitació no reservada 

ningú no va contestar

ja no hi era
feia hores que no hi era
però ara el seu cos menut i valent
restava tirat al terra de l’habitació
inconscient i quasi sense alè ni batec

urgència d’ambulància
urgència d’hospital
urgència de quiròfan

una primera intervenció extrema
li va permetre bategar i respirar
després la valoració del desastre

un cervell sense lòbul frontal
amb recurrents hemorràgies 

de tots els humors possibles 
drenatges
derivacions
descompressions

per fi la cirurgia total
que d'esgarrifosa que és 

no cal explicar
però que el tindrà més de tres mesos
en coma induït i lluny de tot i de tots
en el país fred i assenyat

se li descobreix una hèrnia a l’espinada
que li pot provocar paraplegia
i li metal·litzant el coll
respiració assistida

amb la inevitable pneumònia

tractada amb el antibiòtics de sempre
traqueotomia
deu operacions en cinc dies
i se’n surt

bé

si més no 

el seu cos menut i valent batega prou

els creients pensen que és un miracle

descregut penso

que és innecessari
que ja no hi és
que la caiguda el va anar matant
a trossos o batzacades

amb una eficàcia maleïda

ell fou qui va caure

però qui es va aixecar 
del peu d’aquella petita escala

no era ell
la seva ànima
o les combinacions físicoquímiques
que ens fan conscients
s'havien apagat
no hi ha miracle només ciència
potser l’absurda ciència
que arriba on no toca
on

segurament

ell no hagués volgut arribar mai

però ara ja no hi és

i ningú no decidirà per ell
ningú

segur?

sort tinc de no ser metge

ni déu

paraula

fas ballar la paraula
fins fer-la poesia

flor

m'apunta la flor
cap a l'infinit
vestida de corona
m'homenatja la mort
i feta de ram
m'evoca l'amor
quan era poncella
se'm feia tot possible
i en aquell moment
un entre tots
el destí l'adreça
i la resta de possibles
esdevenen mentides

Ucraïna

com no vam preveure Rússia?

teníem centenars d'arguments
i molts milers de morts
per saber que seríem on som

ara que amb Rússia hem fet tard
cal fer amb les altres Rússies del món
i sobretot

evitar que els nostres Putins domèstics
arribin a cap Govern

com no vam preveure Ucraïna?

es creien forts mentre consentien feixismes

i el feixisme se'ls engoleix

el feixisme només és mort

la que mata i la que ens mata

vòrtex

et feia viure d’una revolada
i t'endinsava en un vòrtex infinit
que et feia voleiar 

fins a la vertiginosa estratosfera
o t'arrossegava a la més fonda 

de les fondàries abissals

era aquella manera de ser feliços

tant estressant com enyorada

metafísica

creixeràs per descobrir que no hi ha cel

i de consol et quedarà que tampoc no hi ha infern
mentides de fe plenes de forats

en la recurrència de l'infinit
tot pot tornar a passar
exactament com ara
i si tot pot tornar a passar

exactament com ara
ni que sigui una vegada

passarà infinites vegades

aquest pensament et fa tan vertigen
que defenses la no existència
com el millor dels estats possibles
l'eternitat és allà on el temps és mentida
l'infinit és l'espai de fronteres sense temps

la matèria tangible esdevé tan complexa
que fa desaparèixer totes les químiques
només perviuen les més agosarades físiques

aquelles que són més fe que ciència

les que fan de déu una titella desorientada

sequera

tot era migrat
els arbres perennes es despullaven

d'una primavera que no va entrar
els caducs cargolaven esmes 

les seves magres fulles
un vent sec com de tortura
occia les herbes que gosaven néixer
sobre una terra de pedra
tot era erm
tot era mort
i vam pensar que la pluja

no tornaria mai més

Sant Joan

et descobreixo en la nit de vetlla
amb el vestit d'estiu
que et transparenta les carícies
i fem ball maldestre
que ens humiteja els cossos
cansats d'esperar alguna cosa més

ets forta de roure
i delicada com de pètal

ets el foc de Sant Joan

el mateix que cada any
em crema totes les espines

poeta

morí el poeta el trenta-u de maig del vint-i-u

els d'allà no el van homenatjar
perquè era d'aquí
i els d'aquí no el van celebrar
perquè parlava com els d'allà.

corre un immens cabal d'ignorància

Enrique Badosa 1927-2021

espanya

I

i el feixisme els va portar un rei
tant lladre com els seus predecessors
i després un hereu
tant feixista com el seus predecessors

II

no hi ha esperança possible

ni la volen

són de misses recurrents

repetides per predicadors mediocres

que iteren i iteren i iteren

les mentides de sempre

III

sargida a parracs

sobre una geografia accidentada
de trossos encaixats
amb testosterona i feixisme
tot plegat
amb més forats que coherència

ploren els forats

donant per sagrades

les seves pertinences

creuen que deus pagans

els van donar la terra

milers d'anys abans del monoteisme

es vanten dels forats

infligits a les geografies de l'espoli

abans gloriosos ara testimonials

IV

no tenen més força que les conquestes

d'un exercit de covards

que només venç

la seva gent desarmada

on no arriben els seus armats

compten amb la patuleia togada

amb molt més feixisme que llei

V

tenen tanta por a la llibertat 

que la bescanvien per misèria

por

ens vivim les vides
sabent-nos que en són restes
que les de veritat les vam viure
i sobreviure sense lluita
ens donem les mans
per transitar-nos
tan feliços com podem

quan som d'esquena
vessem subtil llàgrima d'enyor
quan som de cara a cara
dissimulem la ganyota
de les nostres pors

la nostra immensa por

de sobreviure'ns

maneres

si no és ètic 

                         no ho pensis
si no és moral 

                        no ho facis
si no és lògic

                        no t`ho creguis
si és mentida 

                        no ho difonguis
si és difícil

                        no enganyis
si no ho saps 

                       calla

bogeria

embogir-te en la nit
que la companyia et segueixi 

fins a on pugui
i et perdin a l'horitzó

on les veritats es confonen
on els ocells li fan l'amor a les papallones 

per procrear colors
on les campanes sonen esquellades

i cabres i vaques conviuen ritus sagrats

on les fresses de fàbriques i cotxes

sonen simfòniques.

i els crits histèrics dels que pateixen

fan orfeó.

i quan et creguin irreversiblement llunyana

els brollaràs en els cors

perquè els estimes

albada

omples l'albada 

amb la sensualitat justa 

per fer d'avui el millor dia de sempre

avui rere avui 

tots els avuis de sempre