bes

beses
com quan tot deixa d'hibernar
per abraçar la primavera
com la font d'aigua fresca
de l'estiu suador
com el bosc de caducs
envermellit de tardor
com l'estol de grues angulades
que s'envolen per hivernar

tu i jo

tu ets paisatge d'horitzó horitzontal
tacat de velers desorientats
que enfilen vents de mar i passeig
a l'ombra de barrets de palla embastats

jo sóc paisatge isard
de verticalitats vertiginoses
que esgarrapa neu als cims agosarats
abrigat de capes i guants de mans balbes

azalea

amagada entre les obagues
has florit tantes vegades
com he necessitat

edat

entro a l'edat de les coses fetes

aquella en què es demana a la biologia
que tingui pietat de la història
i faci per resistir i perdoni 

tot el que no vam fer per respectar-la

pati de llums

en el crepuscle de lluna

clareja el dia 

el pati de llums

hi entren els primers raigs freds
en el pati de llums

i s'hi enfila olor d'escudelles crues
i aroma de cafè acabat de fer

hi ha fressa de presses
repiquen culleretes en gots de vidre

hem posat a airejar els nòrdics

per si els pecats

mentre enyorem el seu escalf

tot es lleva i tothom llevat
el silenci va allunyant-se
amb una llum cada vegada més viva
que homenatge l'espectacle de cada dia

II

un petó gros
com un miratge de plaer
a primera hora del matí
quan les cases fan olor de cafè fet i escudelles crues

i canten nervis i rialles
perquè la canalla no faci tard a estudi

campanar

triaria l'església d'aquest campanar
per fer-te pacte d'eternitat

desfer-nos dels passats
fer-nos presents
invertir tots els patrimonis
en futurs senzills i tendres

regalar-nos el miracle de cada dia

a vegades

a vegades
torno a l'espai que omplies
tant i tan bé
només per reviure't

a vegades
escolto les cançons cantades
per retrobar-te

a vegades tornes
vestida de miratge
guarnida de somni
en un d'aquells silencis
que tan mal ens feien
i tot plegat em desvetlla
una nova serenor estranya
que mai no vam saber tenir

vam aprendre tan tard a viure
que la mort ens va trobar verges

el temps fa caure

algunes de les coses
que em van fer-te estimar
però aquí estic

estimant-te en el cada dia de sempre
desorientat potser
però ple de tu

santa Llúcia

avui
l'esperança és que el dia comenci a créixer
i que la mimosa groguegi aviat
la llibertat amb què rep la primavera

estremiment

t’he vist 

en el costat tendre del llit
he sentit la teva presència
i me l'he apropiada
he panteixat el plaer compartit
i el desig d’allargar-lo més i més i més
però res no és infinit
i en aquesta fi descobreixo
milers de racons de dubtes
i un a un m'estan corcant sencer
una incertesa que sap entristir-me

i jo no sé com evitar

imagino la teva llibertat
i la sento limitant-me
et veig allunyant-te del recer
amb una seguretat que em fa vertigen
et voldria sempre a la distància del braç

segrestada per les meves carícies
presonera en les meves dificultats

llavors un record em lleva

aquell petó concret

quan el meu llavi va prendre vida pròpia

i va estremir tota la teva llargada

no em llegeixis 

desniat
només vals en llibertat
ni facis de les teves pors frontera
ni permetis que pors alienes et simplifiquin

no visquis la vida de ningú

tu i només tu

i la teva vida sencera

tan complexa com sigui possible

deixa per als humans la vida fàcil

núvol

del meu arbre penja un núvol
que s'enterra a les arrels

i l'arranca amb els substrat
i el fa volar cel enllà

en vol de llibertat
pendent del vent

sempre cap al nord

químic

per tu em faré químic
i et sacsejaré tots els elements 

de la teva taula periòdica
per gaudir-te
per gaudir-te en totes les reaccions possibles

perfecte

a la nit freda
amb interior sobri
de mobles pobres
en cambra fosca

només tenien el seus cossos
i amb ells es van fer feliços

cansat

cansat
amb una son que no desperta
unes feines impossibles
en l'enyor de l'esveltesa
que recorria deu racons per segon
panteixo assegut
mentre les idees m'atupen el magí
i no sé descabdellar-les
ara tot és mur escairat
de vertigen infinit

tu sencer

no et deixis viure la història dels altres

com si fos la teva

si només ets un tros d'altre

no ets res

si només ets un tros d'altre

ets nosa

tortura

permet-me que t'estimi
com sempre

com quan corries més que ningú
per arribar enlloc

com quan refilaves cançons boniques
per fer-les precioses

com quan veies solucions 

on només hi havia problemes 

com quan m'estimaves 

amb aquella contundència

com quan ens estimaves

amb aquella generositat

mai no sabré estimar 

com estimaves
mai no sabré estimar-te 

com m'estimaves

i aquesta serà la meva tortura de cada dia

amor i odi

hi ha morts que no haguessin hagut de passar mai
deixen massa humanitat orfe

hi ha vides que no haguessin hagut de passar mai
deixen massa humanitat morta