I
a tu que saps ser com etsamb una bellesa que ens aquieta
entre la llum de la lluna tènue
que ens celebrava lliures
albirava la imatge plàcida
d'aquell teu somriure
de franca naturalitat
de carícia sincera
quan els teus silencis
s'omplien d'expressions
II
a força de ser evito l'anihilamenta força d'estimar amago el desamor
a força de divertir transparento
la meva insulsa experiència
a força d'estar sencer i ple de tu
esquivo la meva solitud
III
si fos sencerseria etern
si fos intens
seria teu
si el d'ara fos jo
el d'abans hagués fugit a terres ermes
enterrat en pols de sequeres bíbliques
avergonyit i exiliat de tu
ni desitjar-te hagués gosat
aquelles sofrides vanitats
rauen en la meva sòrdida feblesa
no sé més del que dic
i dic més del que sóc
poca i molt poca cosa
el llamp que enlluerna
però no permet llegir
ni dues lletres de l'epitafi
IV
aquell Llançà que foragitava els seus poetes
què no havia de fer amb els seus intrusos?
aquell paisatge
al que li perdonàvem la tramuntana
per què no sabia evitar la bogeria?
tot plegat res
un soroll que eixorda indefens
un crit que mentia silencis
V
llegir-te en dues lletres de l'epitafi viure't entre llàgrimes i records
oblidar memòries per extirpar el dolor