pa

la massa que amasses
l'amares de carícies i tendresa
l'amasses amb dits destres i puixants
estimes la mare massa amarada
acaronada de fermesa
i faràs que llevi amb força
amb molla flonja i alveolada

i escorça ferma i cruixent
l'esmorzar de demà
ens dirà el bon dia
amb les teves carícies d'avui
notarem el teu petó als llavis

res sagrat només sensual

innecessari

ho van fer sense mala fe
et van entretenir i martiritzar
volien mantenir-te viva
només van divertir la mort
ja no hi eres quan t'operaven
i no vas tornar en acabar
s'havia estès la cortina
a un costat ràbia i llàgrimes
a l'altre el teu silenci de gel

infinit

convertim l'infinit en un objecte
i això ens el fa abastable

el podem ubicar
aquí a sobre o allà a la dreta
o rere l'horitzó de l'Himàlaia

el podem quantificar i tenir
dos o quatre o sis infinits
o tots els infinits senars
a bord d'un portaavions nuclear

el podem convertir en art
el teu infinit és viu i acolorit
el meu té paraules de vidre

el podem fer religiós
com el poder de tots els déus
o la seva infinita pietat
als camps de concentració

banalitzem tant l'infinit
que el convertim en real
res del que no pensem
no pot existir i si existeix
encara trigarem a saber-ho

el Pi d'en Xandrí

monument d'arbre de branques fetes
de faiçó solemne i capçada densa
sempre ha fet de recer
sigui del fred de nord
que es despenjava de les muntanyes
sigui de les calors tòrrides que travessen
deserts meridionals i fan estius insofribles
sigui de les tempestes de llevant

de quan teníem tardor i feien patir el rius 

sigui de les ventades severes
de la primavera que prepara flors

el clima que el va germinar

fa dos-cents cinquanta anys

ja no hi és

per molt que el sostingueu 

amb anella de crosses

la sequera i la calor extrema 

l'acabarà matant branca a branca

els arbres no moren de cop

es prenen la mort amb calma

any a rere any van morint

i el Pi d'en Xandrí ja ha començat

mare

a casa la felicitat estava mal vista
sovint acabava

amb un mastegot de la mare
sense cap explicació

de petit em preguntaven
què volia ser de gran
jo responia gran
si m'haguessin preguntat
què volia ser de petit
els hagués respost orfe

la mare es passava el dia a la botiga

sense cobrar ni cinc

ajudant els avis a fer-se rics

lluïen cotxe nou cada any

i se la passaven donant voltes per Europa

a casa els diners no arribaven enlloc

això sí senyora de fer feines

sempre n'hi ha hagut

el pare no hi era gaire
i quan hi era tampoc no hi era gaire
vivia l'ombra del soroll de la mare
únic personatge de totes les auques

les tardes dels meus primers estius

les passava en una guarderia

de jardí gran i arbre immens

a mitja tarda

els nens menjaven el berenar

que duien de casa

el duien en bosses de roba

acariciades de flors per ses mares

jo només portava gana

alguna tarda la guardadora

es compadia de mi

em donava una llesca de pa

amb alguna melmelada de rebost

potser ni el pati era tan gran

ni l'arbre tan immens

era jo el petit i acomplexat

ple de la gana d'aquelles tardes

el gran va tenir beca

en una escola del sindicat del metall

al capdamunt del carrer

Mare de Déu de Montserrat

en règim de semi-internat

marxava d'hora i tornava tard

era l'escola José Antonio Girón

en honor a l'etern

ministre de treball de Franco

el pare del pare es deia Joan

explicava que en acabar la guerra

havia conversat amb aquell falangista

per explicar-li què era Catalunya

la Girón només ens donà una beca

l'havíem guanyat tots dos

en examen formal i fàcil

la mare hi va enviar el gran

després les bones notes

a l'acadèmia del pis del barri

em van obrir de bat a bat l'institut

era a quatre quilometres

calia agafar metro i transbord

vint minuts caminant

tot plegat quatre vegades al dia

acabava de fer deu anys

entre mig hi travessava

les vies que duien a França

i el barri de la Perona

a l'institut les notes van justejar

alguns dies d'hivern el fred 

glaçava el pont d'Espronceda

presumia amb tothom

d'haver-me tingut
a règim d'arròs bullit

durant tot una setmana
perquè li havia dit

que no m'agradava
no recordo tant el càstig
com si la humiliació
per fer-ho córrer a quatre vents
la mare es vantava de dir

que no li agradava el coco

a casa sovintejava el càstig

d'enviar-me al llit sense sopar

i la mare ho escampava arreu

jo era pell i os

entre plors el petit va dir
que el tros de pastís era bo
en dos minuts havia passat
de dir que no li agradava
a rebre una bufetada estúpida
de la mare sense perquè
el petit tenia cinc anys

i no en va viure gaires més
a la mare no li agradava el coco

vaig entrar plorant a la botiga dels avis
en una caiguda havia picat el colze

amb la vora de l'escocell de l'arbre
la mare malgrat els meus plors

m'estirava i arronsava el braç
mentre repetia que no hi tenia res
sort de la clienta que cridà la mare
que em portés a l'hospital
en vaig sortir amb una escaiola
des de la mà a l'espatlla

la vaig portar trenta dies

el capellà del barri

era un home molt estricte
sempre ensotanat de negre
i a punt per imputar-nos

com a delictes greus
qualsevol pecat d'infància

que haguéssim comès
la mare m'hi va enviar

com a càstig exemplar
perquè ajudés la parròquia

en feines administratives
m'hi vaig estar algunes setmanes
les feines van ser prou distretes

i l'experiència prou agradable
el capellà de sotana negre i estricte
estranyat del meu bon comportament
em reconeixia que el problema

el tenia la mare i no jo

la mare m'obligava a portar

pantalons curs 

així si queia se'm pelaven els genolls

però no feia malbé els camals 

a l'escola tots els meus companys

anaven amb pantalons llargs

entre els pantalons curts

els genolls pelats

els penellons pel fred

era la riota de la classe 

el germà del pare es deia Joan

era com el pare però al revés

vivia per divertir-se i seduir

m'estimava molt i per a mi era l'ídol

tenia tot el que no hi havia a casa

un dia em va regalar uns pantalons

llargs de pana de color blau cel

eren de marca i li van costar un preu

me'ls vaig provar i em venien grans

en Joan es va oferir a canviar-los

per dues talles més petites

la mare s'hi va negar

per una vegada que duia pantalons

cars vaig ser la riota de tothom

per tan malament que m'esqueien

en Joan anava a Andorra a esquiar

portava discs del Raimon d'amagat

ell també ens va portar els Rolling

el capellà es deia Joan Tolrà

anys després ens feu fora de la parròquia

perquè érem joves llibertins i divertits

si volíem tornar-hi

havíem d'anar a missa diària

confessió setmanal i vida pulcra

dels meus no hi va tornar ningú

eren els meus setze

aquell dia vaig saber triar

el costat bo de la ciència i de la vida

vaig ser part d'un grup de joves

sense sostre que dèiem l'Autònoma

i que teníem la seu en un piló

del passeig de la Peira

érem tres grups força endreçats

els meus eren els mitjans

al grup de grans era el més nombrós

i ens prenien les xicotes

no recordo gaire els petits

eren més eixerits que nosaltres

en aquell grup vaig aprendre

tot el que l'institut m'amagava

vam fer un esplai per a nens

els vam portar de colònies de franc

i vam organitzar la festa major del barri 

vaig sortir aquell matí a buscar feina

al migdia tornava a casa

amb tres possibles
la mare em va obligar a agafar la pitjor
era la magatzems Capitol del carrer Pelai

se sentia orgullosa

que seguis les seves passes

de quan abans de casar-se

havia treballat al SEPU de les Rambles

vaig començar-hi amb catorze anys

quaranta-vuit hores a la setmana
dues-mil pessetes al mes
(al canvi d'ara dotze euros)

la mitat del sou la gastava en el metro

per anar i tornar quatre vegades al dia

aquella feina em va ensenyar

a ser treballador pobre

d'adolescent patia

unes congestions nasals molt fortes

em sortien herpes per tota la boca

i algunes dècimes de febre

una vegada des de la feina

em van enviar a casa

compadits per com estava

en arribar em vaig estirar

i vaig trucar el metge

perquè em fes un domicili

la mare va arribar al migdia 

i de molt males maneres

em va aixecar del llit

i em va fer fora de casa

quan va arribar la doctora

no m'hi va trobar

li va dir a la mare que això era greu 

que ho havia d'informar

i que era motiu d'acomiadament

em va fer anar a la tarda a l'ambulatori

i quan em va veure com estava

em va enviar a fer llit

amb una baixa per quatre dies

no va informar ningú

em va prohibir que fes carrera
em vaig apuntar a psicologia d'amagat
pagant-me jo la matrícula
de la part que no es quedava del meu sou
feia de set del vespre a deu de la nit
la jornada de catorze hores

a la que li treia temps per estudi i relació

anys després la meva dona 

acabava la carrera de dret
la mare li va regalar un collaret d'or
amb unes arracades a conjunt
mentre li donava li deia que jo m'enfadaria
perquè a mi no em va fer cap regal
quan em vaig llicenciar
ni tan sols sabia que m'havia tret
una segona llicenciatura de pedagogia

mentre el pare entrava a quiròfan
per una operació a cor obert
la mare repetia
has vist que m'ha fet el teu pare
i el dia del meu sant

trobada

em vas oferir la crema de carabassó
que fornies amb un gust intens
fent sofregir totes les verdures
en aquell oli d'or que et feies portar
de les contrades més interiors
on la vida no era fàcil
després ho bullies l'estona justa
i en acabar ho amanies

amb aquella nata insana però saborosa
després vam fer la tarda
amb el passeig de ribera
el que havíem repetit mil vegades
del que coneixíem totes les pedres
les races i les nissagues dels arbres 

que flanquejàvem aquella riera seca
els esbarzers jugaven a amagar-nos
els corriols que anaven canviant
alguna vegada ens havíem perdut

i havíem de tornar sobre les passes

per recuperar direccions i sentits
durant la caminada obríem converses
sense espantar-nos de cap tema
el xerrameca ens trobava
la part més apassionades de tots dos
alçàvem el volum i to de la veu
perquè confoníem raó amb força
preníem formes irades per fer-nos
les preguntes de sempre 

esperant respostes que no tindríem mai

tot plegat amb més orgull que certesa

fèiem la tornada en silenci
posàvem pell a les ferides
la nit ens esperava sense presa
amb una cervesa fresca al ras
i un sopar lleuger i fibrós
que ens deixava regust de gana
eren estones de conversa banal

de recollir taula i fregar plats
posàvem alguna pel·lícula
que acabàvem deixant a mitges
perquè no ens feia el pes
anàvem a dormir a hores no trobades
les nostres vetlles i sons no coincidien
ja ens les sabíem i les rèiem 
a l'endemà em llevava d'hora

llegia diaris per aprendre món

mentre esperava que t'alcessis

esmorzàvem amb més cafè que mos

i tot seguit marxava ple d'agraïment
pel tros de vida compartit
mentre repassàvem agendes mentals
per a una propera cita sense data
que tots dos sabíem que no trigaria

males herbes

les males herbes foren les fortes
van sobreviure a la crisi climàtica
van péixer el bestiar
van fer canyes per niar ocells
van refugiar els insectes amb l'ombra
van arrecerar el sòl de l'implacable sol
foren vida i van fer més vida
les vistoses plantes del jardí
i les flors de mil rams i olors
ja només eren esquelets de pols

a l'espectre de les ciutats buides

foren les males herbes

les que van brotar dels nostres cossos

les que vivifiquen l'immens fossar

en què vam submergir l'espècie

per la Terra només vam ser

una anècdota biològica

en el seu batec de geologia eterna 

la tornada

a casa havent tornat de vacances
el trajecte en cotxe de vuit hores

ja saps que no sóc de córrer gaire
he fet les parades justes de rigor

l'olor de la casa closa de dies

les maletes escampades pertot
la nevera buida com de guerra
sense un mal ou per fer una truita
els pocs recursos em tallen la fam
tot és d'un silenci dens i càlid
que ben d'hora m'adormirà
és l'hora de la cervesa perfecte
la que em sap greu no compartir
però avui tampoc no hi ets

silenci

vaig viure l'amor en silenci
vaig intentar estimar el silenci
vaig estimar el silenci
sense més amor que el silenci

creixença

entre la creença i la creixença
hi ha la ciència
entre la creixença i la creença
hi ha la por

pregunteu-vos on sou

pregunteu-vos si sou 

de xamans o de metges

entusiasme

l'entusiasme matà la sorpresa
els ulls li brillaven com mai
i la rialla va inundar la sala
volia que els altres descobrissin
el que ella havia descobert
els cridà amb un entusiasme inusual
de primeres l'expectativa fou bona
però no resistí el primer tast o test
van pensar quasi per unanimitat
que no n'hi havia per tant
i van seguir fent les seves tasques
amb una indiferència feridora
aquell dia va descobrir
que el gust no era universal
que descobrir és important
però que et descobreixin també
que perquè et descobreixin
cal fer anar una estratègia
i l'entusiasme abassegador

s'havia mostrat erroni o errònia
un futur d'èxits l'esperava

rutina

les històries són irrepetibles
és difícil trobar els matisos
que les fan diferents
i trobar-los cada dia al llarg
de tota la nostra història
recordes la festa del primer dia
amb aquell arc iris
després de la tempesta
que semblà explotar
sobre el prat per escampar-hi
tots els colors del món
i el drama del darrer dia
que la sortida de sol
va ser tan negre com la nit
entre mig la nostra història 

amb tots els dies irrepetibles
amb l'únic propòsit de fugir
de les rutines anteriors
despertar-te cada dia
en una cala illenca
d'aigües turqueses
o en el bedollar
de ribera brava al peu
d'aquell pic pirinenc
que em va trobar espantat

amb aquell vertigen absurd

que abraçat a tu calmava

diccionari

em descansa llegir-te

sense diccionari
m'invento nous significats

a les paraules desconegudes

interpreto els teus escrits

amb errors consentits

potser arribaré a la absència

total de la teva idea original
pensaré que no ets tu

que llegeixo un altre escriptor

suggerit per tu i que té

molt a veure amb mi

discreció

sempre he entrat
per la porta de servei

i de puntetes

xops

disset pollancres
flanquegen el riu
que et refresca
el teu somni d'estiu

adjectivar

m'he compromès

en aquests escrits meus
a defugir de l'adjectivació excessiva

sabreu del meu compromís

en l'acció i l'objecte que la viu

prou qualificacions exagerades

o quantificacions desmesurades
no vull sobreexcitar el lector

amb les meves cabòries
potser està a les antípodes de mi

i té bones raons per ser-hi

naufragi

I

sobre el mar les ones cruixen les naus
el vent arrossega pietats i penitències
els llamps bleeixen les cofes amb els seus vigies
els trons es compassen amb els espetecs
de les barques fent-se esquelets

a trenta metres de fondària
el cementiri roman quiet com de mentida
la podridura no té pressa ni la necessita
algues i peixos hi comencen a fer cau

II

passa el naufragi
una superficial taca d'oli
alguns objectes surant
ones i vent escampant-los
al fons metres avall
uns peixos fedataris 
els records viscuts
la casa cobejada
la carrera de savi

l'ofici de trepes
l'amor de la vida

les teves filles

tu i la bata de seda

demà res recordarà

que hi vas ser
el mar farà d'abocador

i el silenci serà d'acer

clima

les males herbes foren les millors
van sobreviure a la crisi climàtica
van péixer el bestiar
van fer canyes per niar ocells
van refugiar els insectes amb l'ombra
van arrecerar el sòl del sol implacable
foren vida i van fer més vida
les vistoses plantes del jardí
i les flors de mil rams i olors
només eren esquelets de pols

felicitat

potser
si el teu silenci no hagués estat tan tossut
haguéssim pogut ser més feliços

potser
si hagués estat més sensible a l'escoltar-te
haguéssim sigut més feliços

segur
teníem dos cossos per desbordar-nos
i no calien paraules per sentir-nos

Sonja

eren segones i terceres setmanes de tardor
era una tarda de cristall fresca i ventada
érem en una taverna de bancs i taules allargades
en un racó del Danubi als afores de la capital
hi corria el vi jove de l'indret en gerres de fang
de menja hi havia tota mena de botifarres
la gent hi berenava i cantava melodies sonades

amb lletres que jo no sabia desxifrar
els vienesos tenen un parlar d'alemany tendre
que acaricia sensualitats i quan canten també
et mirava de front sense entendre el paisatge
sense saber què hi feia ni què havia de fer
tu amb els ulls més blaus que han mirat el món
te'n reies pel meu aire despistat
mentre aprenies a estimar-me
el sol es ponia de presa i la fresca ens eriçava
a l'autobús de tornada el vi ens va deixar anar

felicitat

ja és capriciós
que com a ateu i republicà
practicant
l'única fe que em queda
és la dels reis d'orient
perquè fan feliç la mainada
i aquesta felicitat s'encomana

la felicitat única religió possible

final de conte

fa temps de la Bella i la Bèstia
ara la Bella ha envellit
per manté una remor
d'aquella bellesa
que li va donar el nom
pel que fa a la bèstia
ja fa anys que ens va deixar
va intentar millorar l'aspecte
amb els millors plàstics de la capital
li van cobrar la mitat del patrimoni
per deixar-lo fet un monstre
els va portar a judici
però els perits judicials
metges tots ells
no li van donar la raó
i va perdre la resta de patrimoni
la Bella li ho havia advertit
el va intentar convèncer
que som com som
que no podem ser el que no som

que la bellesa és a l'interior
la Bèstia no li va fer cas
la Bella impotent no el va acompanyar
en el periple d'operacions
quirúrgiques i judicials
la bèstia es va sentir monstre i sola

estafada i pobre
i va posar fi a la seva vida
amb una sobredosi de les morfines
que li receptaven per calmar el dolor

vet aquí un gos vet aquí un gat
aquest conte ara sí que s'ha acabat

Nicaragua

els vam ajudar a fer fora
aquell dictador assassí
arribà la democràcia cobejada
el país es començà a construir

des de la base
els drets humans florien

per les cantonades
els seus van pensar

que la felicitat era possible
seguien parlant de revolució
amb la vehemència de quan la feien
feia sospitar
no cal desitjar el mar

quan nedes entre dofins
la retòrica s'abrandava més 
i la paranoia descobria enemics arreu

de fet el ianqui del nord

n'hi posava tants com podia

i treballava l'aïllament internacional

mentre van arribar queixes

d'abusos contra indígenes

corrupció dels funcionaris

les primeres manifestacions

que els revolucionaris van etiquetar

amb la retòrica de sempre

en deien rebel·lió i terrorisme
van aplicar repressió

sense vergonya ni fre 

l'assassí no necessitava motiu 
ni la víctima tenia causa
centenars de morts

per bales de policies sàdics
milers de detinguts lliurats

a mans de torturadors

de repugnant depravació
deportacions massives

de races senceres
miríades de refugiats

en diàspora pel món
que tornen a demanar ara

ajuda per fer fora
aquest dictador assassí

em pregunto

què se n'ha fet del Carles
que durant els vuitanta
anava de cooperant 
a la recollida del cafè
o de la companya del Josan 
que fou assassinada

mentre feia de doctora

amb els més pobres

física

immergeixo el glaçó
per refredar el cafè
i l'escolto crepitar
penso en totes les físiques
que allà hi concorren
en les lleis termodinàmiques
que s'hi confirmen
allà hi passa de tot
amb la discreció de sempre
sí ho sé
la vida és més fàcil
que la ciència
però m'agrada saber
perquè passen les coses
fa anys que fujo
dels perquès divins
que ostenten la ignorància
de qui no aprèn ni vol saber
amb l'estultícia del dogma
de la fe i d'inferns absurds

estela

recorreré les quaranta-una comarques
fins trobar la teva
preguntaré per tu
els vells del lloc em diran
que eres allà esperant no saben qui
preguntaré a les dones d'allà 

(són més de fixar-se en les coses)

si saben de tu

però no ets de deixar esteles
seguiré recorrent-les
totes quaranta-una comarques
fins a trobar-te
sabré que ets tu
perquè no deixes estela

ànima

al barri hi havia

nens sense ànima

partint-se l'entrepà

amb el company
i nens amb ànima
caçant sargantanes

per esquarterar-les

moral

entre el martiri i el sadisme
surfeja la Teresa de Calcuta
i em dol ser ateu compromès
perquè això la fuig del càstig diví
pocs se'l mereixen més que ella
no fou santa fou criminal
per a ella la pobresa
era un experiment sociològic
amb estètica teològica
si l'estudieu amb mirada asèptica
m'entendreu el que us vull dir
si hi poseu dogma i fe
no hi ha comentari a fer
per vosaltres la terra és plana
els condons són pecat
i la SIDA càstig de déu

poètica

ja fa dies que no m'espanto
quan no entenc un poema
o passo pàgina cap al següent
o el rellegeixo tant com calgui
fins a quedar-ne amarat

olors

el Raval dels vuitanta
no feia olor de sopa fàcil
ni de guisats entretinguts
no feia olor de jardins closos
ni de geranis a les finestres
no feia olor de gessamís d'estiu
ni de til·lers en passeig ample
no feia olor de sabó de roba
ni d'humitat a la pedra del safareig
no feia olor de colònia de súper
ni de xampú d'àloe miraculós
feia pudor de pobresa i rata morta

cirurgia

es van creure en l'obligació

d'operar-te a mort o a mort
no vaig ser a temps de preguntar

quan van començar l'operació

ja no hi eres
quan la van acabar no vas tornar

Eulàlia

no saps què era de la família
però sempre hi era
a nadals i aniversaris i batejos
no era ni tia ni cosina
segurament només amiga
però lleial i presta
una mica més gran que els pares
no tan gran com els avis
seguia tan soltera com va néixer
generosa de natural sense figurança
un mal càncer se la va endur
molt abans del que tocava
no li recordo queixa ni malestar
va viure sense fer nosa ni soroll
va morir sense fer nosa ni soroll

era la reina de la discreció 
cap als meus vint bullien edat i país
ella era còmplice silent de converses
li vaig demanar que em fes una bufanda
quadribarrada de vermell i groc
no va trigar ni una setmana
la bufanda va córrer manifestacions
i va passejar les meves primeres europes
fou crossa d'identitat i em va fer créixer

es devia perdre en alguna de les mudances
ara després de més de quaranta anys

encara hi ha moments en què la busco
cerco entre armaris i caixes de records

i encara em plora un cert enyor

de no trobar-la

de no trobar-les

bon dia

al matí quan et llevis
canvia l'aigua de la cantimplora
la d'ahir ha quedat closa
i ha pres regust de floridura

complicitat

que el mal dimoni torturi per sempre
els pecadors que el bon déu li envia
fa sospitar que entre tots dos
hi ha una perversa complicitat

interestel·lar

en el futur enviarem cartes
que a la velocitat de la llum
trigaran mesos a arribar
de respostes si n'hi ha
també trigaran a tornar
el missatge volarà pel buit
amb l'organització del codi
sense que la velocitat extrema

el desgavelli
en el futur perdrem la immediatesa
serà com tornar a mitjans del dinou
quan els correus

eren duts per genets experts

el que perdrà la immediatesa
ho guanyarà la poesia

potser

insectívors

els mosquits fan núvol
i les orenetes fan picats
per veure què hi pesquen

el gripau creua el prat
immune a tot i a tothom
a voltes para sense perquè
resta a l'aguait com un tigre
llença la llefiscosa llengua
i pren el seu insectívor àpat
en empassar-se'l tanca els ulls
com si fes ganyota de fàstic

edificis

erm d'ermita
descabdellant capelles
esgarrats d'esglésies
destrempats de temples
cataclismes de catedrals
basiliscs de basíliques

mesquineses de mesquites

estupideses d'estupes

deixeu-vos de merdes
feu cases on la gent hi visqui

cicle

dona't a llum
el primer dia
i veure la vida
sense foscor
sortir de l'úter
al desconegut
iniciar-me amb plor
saber-me vulnerable
créixer-me fort
aprendre'm a savi
crear móns nous
potser ja inventats
estimar amors
deixar-me escollir
agrair-te ser teu

fornir-nos de llar
concebre vides

amb deler lliure
madurar plegats
i junts tancar
la història comuna
tu per la memòria
i jo per la mort
és el nostre segle

el que tanca el cicle

fou divertit ¿oi?

sense tu

viatjar arreu del món sense tu
és viure a les palpentes les set meravelles
sense la saviesa de ser cec d'antic
sense entendre la descripció dels savis

no veig més meravella que tu i tu no hi ets

m'has segrestat la mirada i te la dedico
sense tu el món s'esvaeix sense record
com el castell de sorra amb marea alta

dot

vaig vendre'm l'ànima per pagar la dot
i et vaig fer meva sense més ànima
que una consciència de viure't plena
la teva ànima va servir per tots dos
i ens vam donar al món de les utopies
mentre fèiem felicitats ens descobríem

la vida ens ho agraí en tots els sentits

qui em va comprar l'ànima deu patir

calor

I

es feia tard

el poc sol que quedava
restava baix a l'horitzó de ponent
amagat rere les encluses de tempestes
que han humitejat paradisos allunyats
el capvespre ens ha castigat
com si fos un migdia canicular

II

cada dia feia més calor que el dia d'abans
els savis ens havien avisat i vam construir
un castell d'ombres que feia de recer
érem com talps sota el sòl fugint del sol
enterrats en una sepultura prèvia
no vivíem només sobrevivíem
els arbres del jardí van morir un rere l'altre
la casa del somni és un esquelet polsós

Palestina

I

mira'm les mans tremolar
no saben què fer amb el dimoni
escandalós còmplice de l'Ares
la nit és balba i la por ferma
no sé on hem desobeït
per merèixer tant càstig
de res no han servit

oracions equivocades
a déus impotents

II

sóc d'un poble petit
assassinat mil vegades

odi i dolor i destrucció

el meu és un paisatge inert

la meva vida una nosa més

no hi ha dignitat en la mort

impotència de generacions

que no han sabut sobreviure

III

regar els erms de sang

no els fa fèrtils

el sol en fa crosta 

els insectes en fan àpat

massa repulsiu tot plegat

com per fer-ne record

la memòria hi posarà distància

la història trigarà a estudiar-ho

el temps tot ho embelleix

però triga massa a arribar

IV

la història l'escriuen els botxins

i els déus són sempre seus

si vinguessis

si vinguessis a la primavera
et daria el cabàs de maduixes
acabades de collir allà on el prat rep el sol

si vinguessis a l'estiu
et complauria amb les prunes tendres
que el gaig m'ha respectat

si vinguessis a la tardor
t'obsequiaria amb astringents olives
de l'olivera mil·lenària

si vinguessis a l'hivern
faríem junts l'escalf de la llar
i la nit se'ns viuria curta

gelosia

la gelosia
l'absurda manera d'estimar-te
la gelosia
l'absurda manera de estimar-me
em va tornar la immaduresa
desenterrant-me la por
la meva atàvica por a la soledat
per tenir-te havia de créixer
i tornava a fer tard
a l'horitzó et feies petita
mentre t'allunyaves
i jo em feia petit
mentre t'allunyaves

rapsoda

no sé ser rapsoda
no tinc memòria per recordar
ni entonació per emocionar

llambric

potser aprendre
del llefiscós llambric
terra endins fa via
sense cau ni passat
viu però no malviu
perquè el seu és
nitrogenar la vida
amb les despulles
de mort que hi troba

que lluny aquest teu
de memòria negra
que t'enterra en vida

en records de mort

veritat

abans la veritat
(amb majúscula)
era de metall noble
fornida de pedres precioses
de valor acordat i infinit

ara és un apunt comptable
d'un compte corrent
sense tangible que l'avali
no té opció d'inversió
no és patrimoni de res

no és propietat de ningú

dur més por que valor

teatre

tanquem l'escenari
acomiadem el públic
i fem per viure el real
el que només necessita aire per respirar
algunes menges gens complicades
una mica de recer per la pluja o el fred
demà tornarem a obrir el teatre

amb tots els seus personatges
per a tots els públics

permeteu-me una reflexió

sense públic no hi ha personatges

temps

de les quatre dimensions
el temps és la irreversible
la resta poc o molt
permeten de passejar-hi
en una direcció i dos sentits
en infinitat de direccions del palmell
o en l'absoluta llibertat de vol

a partir de la quarta dimensió

només són matemàtiques

ara per ara no són físiques

a veure què en diu el futur

és Ockham contra Planck

Montblanc

ser en qualsevol dels paisatges
de les geografies descobertes
esperant el capvespre asseguts
en un pedrís de la plaça vella
de qualsevol poble ple de pedra
amb poca història sumptuosa
ple d'històries vives esculpides
a mà amb cisell de pares a filles
menestrals destres com la saviesa
omplint segles de feina sense memòria
perquè el paisatge és sempre present

ara el gelat se'm desfà a la mà i regalima
sobre la llosa que el sol s'entesta a fondre
una i una altra vegada de cada dia d'estiu

mal caràcter

tinc pocs motius de queixa
però per mal caràcter
els aprofitaré tots

malaltia

el moment en què la malaltia et corca
se t'endú la bellesa i et manlleva la joventut
la plenitud s'omple de mentides
el cel amenaça aquella pluja seca
que no brota herba ni omple fonts
rere el desesperant foc de cada any
espera la seva oportunitat

futur

la flegmàtica mudesa del futur
que no ens ajudar a viure'l
o bé tot s'improvisa
perquè els escenaris canvien a l'atzar
o bé tot és previsible
només cal dissenyar els escenaris bé
entremig la religió fent el pastanaga
mentre la ciència s'arremanga

i apaga incendis

estiu

ha fet nit sense rosada
avui el prat es lleva sec
demà les herbes groguejaran
tot serà esquelet de palla
dins d'una pols irritant
és el zenit de l'estiu
el sol fa martiri vertical
ni l'aire del nord ens refrescarà
ni els núvols de llevant el taparan

bords de sang

no oblideu que els seus bords de sang
van rebentar escoles perquè les odien
van esbotzar biblioteques perquè no son esglésies
van esberlar caps perquè pensaven
van robar les urnes perquè votaven diferent
escolteu les bestieses que diuen encara
l'odi amb què ens tracten per no ser ells
la fel amargant contra la nostra llengua
el boicot constant per empobrir-nos
no han marxat i estan més forts que mai
qui els havia de perseguir eren ells
qui els havia de jutjar eren seus
qui els ho havia de retreure els ho va ordenar
qui els ho havia de controlar mirava teranyines
ens van deixar indefensos davant del seu foc
som una ferida oberta en memòria de llibertat

i no oblidem

Goja

a la fageda de Santa Fe
diuen que hi viu la Goja
preciosa com l'ametista
sàvia com la ramellera
la que cura amb herbes i molses
forta com la tempesta
de quan la tardor lleva llevant
i ens omple de trons i deus

al pou de glaç la Goja

hi té el cor
quan la nit és tancada
hi surt a raig una llum
que brilla com el sol
s'orienta cap a la Polar
i de trajecte enlluerna
estrelles i forats negres

a la Goja
diuen que l'han vista nedant
com destra sirena
cerclant el Pantà sense treva

amb cua de manatí antillà

tot ple d'ones i esteles

hi ha qui l'ha vista volar
amb vol d'àliga destra

estén les ales de paper

de color papallona
libant d'un a un els tres cims 

els dilluns de tardes fresques
enfilo fins a Passavets
volto per l'entorn

busco indicis de la Goja

quan veig que no la trobo

per vergonya i pudor
comprovo que estic sol
sense més públic que la riera
i els tritons que allà hi neden
canto la cançó del Mariner
no perquè m'hagi de fer a la mar
ni que l'hagi de fer meva
només perquè sento la cançó
tan bella com ella

i si tot plegat no és així
no sigueu estrictes

deixeu-vos dur per la il·lusió

de l'infant badoc

que a la vora de la llar

escolta les faules antigues

atieu les il·lusions d'abans

amb els desitjos de sempre

moral

el debat no és l'existència d'un principi

la ciència ja ho va resoldre fa alguna generació

el debat és atorgar-li en aquest principi incert

trets humanoides i dotar-lo de virtuts morals

la majoria d'elles de dubtosa moralitat

milers de milions de sols a la nostra galàxia

milers de milions de galàxies a l'univers

pendents que t'acabis la sopa per evitar l'infern

trobo que hi ha una concepció

molt vanitosa de tot plegat

debatre certeses

no és ser crític

és ser carallot

ara que no hi ets

ara que no hi ets
només puc cridar al silenci
només puc cridar-te en el silenci

llampeguen llamps com de guerra

tronen trons de destrucció

hi ha més dol
en la por de no saber-te estimar
ara que no hi ets
ploren núvols
plens de tots els negres possibles

el futur ens aplegarà
en la buidor de l'espai
ara que no hi ets
m'enceguen llamps

em dubten els futurs

massa temps de sequera
massa temps sense pluja
massa camp ple de massa secada
massa solitud buida de tu

ara que no hi ets

febrer del 2016

oració

vaig cantar cançons d'amor i de lluita
al compàs de guitarres mal afinades
vaig viure l'adolescència inconformista
en un món ple de fel i sang
vaig sentir l'amor incomprès
d'aquells cors que no es van fixar en mi

ara ja mig segle després
faig poc per canviar aquest món
ja comprenc trossos d'injustícia
justifico algunes de les estupideses

l'amor ja no m'aixeca del llit
ja no forço aventures a mitjanit
no m'alena l'espinada un cos càlid

a ritme respirat i rutina de sexe
no oloro la seva suor humida i jove

llavors penso en aquells cors

que no es van fixar amb mi
les veig mal emparellades

amb marits adusts en sofàs amples
treballadores pobres amb caps
que ja no es miren les seves cames
fills adolescents que filtren la vida des del mòbil

que ni canten ni saben cançons d'amor o de lluita

que lloen el feixisme perquè no l'entenen

potser si aquell cor concret s'hagués fixat en mi

m'hagués dit sí als meus senyals
ara seria un marit adust eixamplat en un sofà suat
escoltant un partit de futbol des d'una ràdio a piles

tindria una filla que renegaria del seu pare
seria el mediocre cap d'un tros d'empresa

que es mira les cames de les aprenentes
que per no assumir la incompetència pròpia

la desvia a les que no tenen cames per mirar

mai no m'he cregut millor del que soc
sé que el meu únic mèrit és l'atzar

que ha fet de decisions equivocades

sortides creatives i airoses

tot el viscut m'ha portat aquí

i satisfet estic que així hagi estat

religió

l'hivern d'escorça i capçada nua
fan dubtar que hi hagi arrels
hi ha qui dirà que tot és decorat
que som víctimes d'una conspiració
interestel·lar per nodrir de conillets
els laboratoris d'experiments tortuosos
qualsevol bestiesa per no prendre
pic i pala per evitar de descobrir
qualsevol bajanada per no esperar
que la primavera ho ompli tot de verd
i flors i l'estiu els endolci de fruits
els més viciosos en faran religions
de creus gammades i cucurulles blanques
munts d'odi i d'ignorància ufana
ompliran cervells buits de teranyines

seguirem tenint la difícil terra per viure 

amnèsia

una vegada vaig viure
anys després vaig tornar a viure
entremig tot era oblit
desconec si hi havia plors
la desmemòria és silenci
ignoro si vaig estimar
si vaig procrear
si hagués estimat

ho recordaria
si hagués procreat

m'ho recordarien
vesteixo roba indigent

de taques netes i estrips
visc en casa pobra

i manllevada
no sé si vaig ser ric
si vaig saber-me fer ric
ni si vaig voler ser-ho
ara ma vida és buida
i em sento feliç

cansat

se sentia cansat
malaltissament cansat
no sabia si per l'edat
o per la soledat

Villon

tenir la sort de Villon
el poeta maleït de la França
que una i una altra vegada
va entrar i sortir de la presó
sempre a punt de cadafals
i com se'n va poder sortir
o per intervenció del tutor
o perquè el rei passava per allà
o perquè era nit d'epifania
o perquè tenia la flor al cul
aquest darrer amb una pes
que li hagués trencat
l'espinada a la forca
com ell mateix escrivia
la demoníaca dialèctica de la sort
dolenta quan l'enxampaven
bona que s'hi escapava

no oblidem emperò

que entre la presó i la llibertat

hi ha molta fam massa tortura

i total la por que no t'amaga

la inconsciència

soc a frontera amb França

i a anys llum del seu Villon

tornar

un dia l'home va arribar a la lluna
després en van tornar fins a una dotzena
i quan semblava néixer una rutina
es va preguntar el perquè
des llavors no hi ha tornat
ara cinquanta i força anys després
sembla que s'hi tornen a posar
però em sembla que només ho sembla
el perquè encara no ha madurat prou

vida

I

conservaré els records en flascons de plata
que el d'or el guardo per al viure de cada dia
entre els metalls preciosos sorgeixes tu
diamant en el joier de les meves vides

II

en aquesta vida meva

la viscuda sense tu

el més interessant que passa

són les estacions de l'any

amb precisió astronòmica 

un metrònom de cadència

ample però no infinita

III

sóc en el moment gris
en què la mandra i l'edat
deformen el meu cos
i vida i dolors s'esforcen
a esquarterar-me la cara
rebo la paga puntual
sense cap esforç
va pels esforços fets

créixer

de quan la vida era groga
i anava a estudi a aprendre

procrear

de quan la vida era verda
buscant mare per als meus fills

produir

de quan la vida era roja
per descobrir que el treball era sou

ara

visc el pas del temps

visc la vida de les coses fetes