el poema crida

llavors el poema crida
i els bosc es queda mut
amb un d'aquells silencis
que cremen ànimes

arraulit dins del cau
pregant que el dubte
enganyi la certesa
i que tot sigui malson
un dels tres milions 
de malsons
que omplen massa nits
de massa silenci
d'ànimes cremades

quan és la poesia que traeix
el món esdevé de paper
el silenci pren forma de refugi
i els silencis voleien en recerca
de ànima per cremar

m'agrada que estiguis bé

fora hi ha la quietud de nit
amb un rossinyol que canta quec
amb una escalfor humida i dolça
d'olor de cuinat lent
la remor exagerada de la nevera que no sap refredar bé
el ventot de tarda ha parat

m'agrada que estiguis bé
quan em penses
m'agrada que estiguis bé
quan em tens
m'agrada que estiguis bé
quan em sents
m'agrada que estiguis bé
en fondre'ns indestriables
m'agrada que estiguis
quan ens retrobem tímids
m'agrada que estiguis bé
quan ens mirem de reüll

m'agrada que estiguis bé
en el neguit no saber-nos

de les desconeixences immenses
m'agrada que estiguis bé
quan ens fem silencis
com si fóssim habitants de segles passats

u de maig de 2017

ja no és obrer qui tragina
l'empresari s'ho mira i cobra

ja no és obrer qui de família n'és
ni ho serà per sempre
ja no és empresari qui hereta
ja no n'hi ha prou
vénen màquines llestes
prenen la feina dels obrers
i l'empresari s'ho mira i cobra

fora de la fàbrica
l'obrer posa un ull a l'espirall
i s'enyora de quan n'era

dins de la fàbrica
les màquines fan la feina
un assistent de pell fosca
serveix cafè i melindros
el client ho agraeix amb gest amable
compra un tros de feina
l'empresari s'ho mira i cobra
es creuen converses complaents
es creuen amos d'un món
que ja no hi és
feina i paga són miratge

a la plaça hi ha cridòria de vailets
que juguen amb la ignorància

enyor

de cor dol
qui des de l'enyor
et vol

de la por
de no ser
ni un bri
del teu destí

de lluny te'm fas
tant com per apagar
una esperança
que et dubta

i saber que no et sabre ser
el que demanes
el que mereixes
el que desitges
ja no sabré ser jo

com estel envoltant la lluna plena de primavera
en tarda de tronades llunyanes amb olor de pluges
deixes els sarments que verdegin
permets als raïms ser or
i jo ser-te fonedís 
com una mirada torbada entre la turba
una llàgrima esporuguida entre la pluja
ànima verge d'amor que estima

fugint

en un vol del cel de nit
d'amagat entre núvols i astres
deixant una allargada estela diàfana
fas com fugint de tot
i de tots els tots
a la velocitat del silenci

jo a baix
des d'un sòl de poc cel
badant brills que enyoren esteles i estels

dia de la poesia dos mil disset

homenatges poesies
ara que els dies claregen
amb la rutina de cada any
 
homenatges la vida
ara que els dies claregen
amb la rutina de cada any

homenatges l’amor
ara que els dies claregen
amb la rutina de cada any

hi ha vida i amor
més enllà de tota rutina  

hi ha poesia
en la claror que va
més enllà de tota vida

prostituta

prostituta barata
fent de política cara
amb molta cara
al preu de qui millor paga
a la recerca de sou de sang
fent terrisa d'odi i mort i fang

https://twitter.com/eduardcabus/status/841609549266210816