si tornes

I

si tornes
tinc per a tu
la ciutat dels prodigis
una viatge a l'Orient
un sac de paraules lluïdes
una certa seguretat en futurs domèstics
i un perquè del teu somriure

si no tornes també

II

passejar-nos
per la vella ciutat
buida fosca i freda
i amb tu sentir
que no hi ha platja d'agost
ni festa major que la iguali

III

n'ets conscient
que aquest any
les ginesteres floriran
a mitja asta

IV

per una paraula teva
un so de quotidiana vitalitat
d'aquells que ens dèiem a diari
sense arribar-los a escoltar
un "aquesta camisa és tacada"
"aquests pantalons no fan joc"
"has dormit bé"
"saps que t'estimo oi?"
qualsevol d'aquelles paraules
que em permeti'n reviure't
dir-te preguntar-te disculpar-me estimar-te de cos real

V

torna'm
torna un minut

un instant
com un petó fugisser
un moment que em confirmi
algun dels dubtes que em bleeixen
digues-me que ens vam entendre
que fórem feliços

i com ens en vam fer de feliços

VI

no sé trobar el tros de tardor

que ens acomiada
no veig l'hora de dilluns

que ens allunya
no entenc la resta de vida

que m'espera sense tu
no vull aprendre ni créixer

després de l'adéu
no sense cap SÍ 

que ens convisqui plegats i eterns

VII

potser no mereixes que et digui res

però les paraules se m'escapen dels dits
per abraçar-te

VIII

no hi ha cap impossible
que ens faci possibles
no hi ha cap present
que buidi l'absència
no hi ha cap demà
que esmicoli la llàgrima d'ahir
ni un sola paraula
capaç d'exercir el dret d'amor
no hi ha cap espai on tu i jo
tornem al món
una rialla de colors

IX

em pertorba la distància infinita
que ens allunya
em crema la carícia

que ja no ens estremeix
tinc tota la por possible 

d'oblidar els petons certs
aquells que ens confirmaven

X

una pluja que eixampla la distància que ens distancia
un fred viu de matinades gebradores
un vent absurd que no sap contra qui bufa
unes nits que s'allarguen en silencis balbs
unes festes que s'omplen de falses llums
unes il·lusions de mainada pretesament màgiques
un escalf elèctric que no arriba al cor
unes capçades d'arbres despullats de primavera

tot això és el color del meu desembre
del meu desembre del dos mil catorze

ànima ferida

de l'ànima ferida
que el temps li passa
res no li cura la maleïda llaga
ja no sap viure
i a poc a poc perd 
el record d'aquell dia
que tot ho esgarrava
només queda rastre
salabror de sang a la boca
memòria fonedissa
una panxa com de plom roent
un mar de del dol
i una incipient bogeria 
que mena la pena fins la bogeria

quedarà sol envellint silencis
i quan li arribi la fosca
el trobarà nu
amarat de llàgrimes

pren-me

torna quan vulguis
pren-me besa'm abraça'm
que el petó
digui que m'estimes
que l'abraçada
em noti que hi ets.
sense cap paraula
deixa-les per a poetes
que saben plorar desamors
no facis cap promesa
que res no t'obligui a ser feliç

sigues feliç
ni que sigui
l'instant que pren
entre el bes i l'abraçada
i amb mi dins

que per primera vegada
ens sigui
la felicitat qui s'agenolla

deixeu-me

deixeu-me no seguir
no esmerceu temps
en fer-me viure una vida
que ja fa massa que no ho és
no em feu fugir de la mort
no allargueu aquesta buidor
que per curta que us sembli
se'm fa eterna 
deixeu-me ser silenci
deixeu-me ser nit
deixeu-me ser res

flassades pobres

era de nit tancada i flassades pobres
ens sentíem els sons salvatges
recordàvem aquells plaers
que encara ens tremolaven
no sabíem els 'coms' ni 'per quès'
ens vivíem abraçats l'un a l'altre
i necessitàvem agradar-nos 
com per recuperar tota la història
que ens va transcórrer allunyats

tramuntana

tot plegat ets tu
aquella part de mi
que em caragola de silencis
l'aspror de la carícia
ara ja de sorra
m'arracona en oblits
bandeja els pensaments
i buida la poesia
sóc erm de tot
impossible de tu
els presents s'anihilen
cada vegada més
la dolça memòria
és fum a la tramuntana

no és llum

I

no és llum
si no sap dibuixar-te el perfil
i quan ho fa
en el silenci de la nit
llueix art

II

m'escrius paraules
que a l'habitació buida
giravolten jugant amb les parets
el silenci de pedra esdevé música 

III

hi ha una llum de plata
ve de lluna plena
dibuixa joies de paisatge
el vent els dóna vida
i fa sorolls de por
no és bosc és joc
i la nit és freda

IV 

amb el teu llibre gruixut
a sota el braç
que et fa de nansa
i t'aguanta a la vida
 
amb el teu cabell blanc
acuradament descuidat
presumint del que ets
i sense pretendre res

V

tenir totes les rialles possibles
i enyorar aquell somriure de fum

VI

et veig trencada i lluny
et sento sola de mi i m'adono
que el que és sol sóc jo 
i sols i llunes fan vida
i nosaltres els mirem
des dels nostres terres
i volem ser la mateixa història
per allunyada que la visquem
potser ens defensem
de no saber conviure'ns

VII 

em ratifico a l'escriure't
el que et vaig dir i el que et dic.
sempre és un encàrrec d'amor
que bé del cor
i et diu que ens dol quan no hi som
i ens enyora la gatzara que crema silencis

VIII

t'estimo amor
no sé com ho faré
però t'estimo
no sé perquè serveix
però t'estimo
no sé de futur
però t'estimo

IX

tots els meus passats 
s'han volgut ferms
i sempre s'han esvaït

X

sabent-nos lluny
els exigim a les curtes 
estones de trobada
les mels tendres i lentes
que sabem mereixedors
com si restéssim ajaguts
en aquelles llargues nits
que obliden els dies
i que duren setmanes

cada dia

cada dia jo sense tu
cada dia les mateixes preses
cada dia el mateix camí de feina
cada dia les mateixes cruïlles creuades

cada dia els mateixos trams dels mateixos carrers

cada dia la mateixa senyora passejant el mateix vell gos
cada dia les mateixes flors en el mateix jardí segrestat entre barrots

i a l'horitzó de cada dia
el mateix sol rient de tot plegat

feia

feia feliç el silenci en dormir
feia riure les paraules de les velles litúrgies iterades
tot quedava ple quan ella hi era
tot tenia sentit quan li donava
feia feliç l'aigua del mar en banyar-se
l'aire era perfum al respirar-lo
i cap llum no l'ombrejava

lloo

I

ets el que ets

i et sóc subsidiari
quan m'has dit vine
t'he vingut
quan m'has dit espera'm
t'he esperat
quan m'has dit sigues-me
t'he estat
quan m'has dit marxa
t'he plorat
quan m'has tornat
t'he festejat

II

t'estimo com ets i et lloo
barrejades virtuts i nafres
i quan no hi ets construeixo
la incondicionalitat esmicolada
ni que sigui de peces de paper

III

aquella penyora voleia entre ginesteres
empesa per tramuntanes aleatòries
enyora del dia en què va quallar
només que fou inici de possibles

el terra de pols no li fou prou ferm

IV

ara jo
el més elemental dels pronoms
baixo a la terra i al fang
i m'embruto i embruteixo
de fracàs meu de cada dia
sense el nosaltres que ens aplegui

com a més enyorat dels pronoms

V

t'estimo amor
amb tu o sense tu
vaig fer-te una trena
llarga com un pensament
i sense adonar-me
m'hi vaig trenar els dits
i entre carícies 
n'estic presoner

tarda

una calor intensa i humida
d'un estiu tardà que no marxa
la vella guitarra de sempre
les mans anguloses
sis acords maldestres
una veu endolada canta
una inèdita cançó esguerrada
que ningú no escolta

fora els núvols fan curses de vent

barret de palla

sobre la cadira del rebedor
hi fa vida un barret de palla
sense tarda de sol
sense passeig de platja 
i sense tu

la felicitat s'agenolla

des de la foscor traïdora
de la nit més plena de gent
i buida com mai de companyia
enyoro de quan pecàvem junts
d'aquelles mels compartides
amb aquella llibertat retrobada
que ens feia adolescents

ara que el silenci dibuixa pors
que es disfressen de despits
 
per què fan impossible el difícil?
 
per què si no és sencer
no pot ser apedaçat?
 
per què de la falsa seguretat
que només és llar de la por?

per què la gallardia absurda
ens roba els destins
i ens agenolla la felicitat?
 
per què els per quès
gemeguen respostes diferents?
 
perquè les vides viscudes
es viuran sempre allunyats.

11 de setembre de 2014

la capital ens convoca

i ens troba i ens aplega

i ens vol valents i ferms

i en veure'ns pertot
ens ofrena les llibertats perdudes

i els prohoms vesen

les llàgrimes enquistades

de quan ens demanaven

mereixeu-vos-ho

ara panteixen set passes enrere

i pocs són els que ens encalcen

en memòria d'aquells herois

que tres-cents anys després

els creixen ales

i aquell món immens d'abans

se'ls queda petit ara

per encabir el seu cor
en el nostre record

saps que sí Catalunya

tornes a ser

l'orgull dels nostres

només perquè ara sí

Catalunya

ja només ets nostra

agost

s'ha de viure la calor d'agost
en migdia atrafegat de feines
per posar en valor la transparència
del got a vessar d'aigua fresca
mentre la cridòria d'orenetes
entreté la massa del cel blau
mentre de fons a l'horitzó
el murmuri de parrups de tudons
diuen fer tard per procrear

ens impacienta la nit de cada dia
i se'ns fa encara massa curta
no la desitgem dormir sinó viure
el que la calor no ens deixa de dia

espectral

saps? visc la vida
en ombra projectada
sobre la paret color d'os
on ja no hi compta
l'escalf de la carn
tampoc sento pell freda
a les nits de tardor
que empenyen hivern

m'enganyen els sons
que no descriuen afores
m'enganyen des de dins
no hi ha somni és deliri

espectral com sóc
potser no cal ser més

per un tros de tu (II)

em donaria sencer
per un tros de tu
per un petó
per un segon
per un desig
per dues paraules

per qualsevol tros de tu
que no sigui aquest silenci
que em retreu l'infinit

ginestera

I

sempre serà nostra
l'olor de la ginestera
evocarà aquella lluita teva
de guanyar-me i conquerir-me
se'ns quedarà d'amiga la ginesta
vindran noves primaveres
duran l'olor de sempre 
i a cada any ens farà eterns

II

sense veure't
com un arbre més
amagada dins del bosc
amb posat perdut
ja és massa agost
la ginestera no té ni flor
ni olor de ginesta
per descobrir-te

III

tot és miratge
grogor i olor de ginesta
són maneres de fruitar
beines d'espases
plenes de conceptes
de noves ginesteres
amb nous miratges
any rere any
i tu i jo mirant-nos-ho
en silenci i prou
com si res no fos
com si tot fos somni

terrassa

perseguíem amors

asseguts a les terrasses de bars

regentats per orientals

que havien deixat el món petit

en places d'infàncies sorolloses

i de tutors cridaners

espitllàvem inicis de conversa

que a poc a poc apagaven l'esperit

i cada vegada menys serens

i a cada copa menys hàbils

ens apreníem els passats

i lluíem pecats confessables

i la lluna se'ns posava a sobre

tu de mar

jo de muntanya

brindàvem a la plana

per vides impossibles

i en saber-ho

ens en rèiem

mentre cap silenci

mai no va gosar saludar

muntanya

he pujat fins a on dormen les fades

la terra on els déus confonen

les soques centenàries amb pedres

on els rius canten llibertat

on prínceps i princeses eren eterns

i construïen castells de guerres

entre sàtirs reis medievals

allà on el ruixat de mitja tarda
ho transparenta tot
i fa les fonts deus

allà dalt m'he posat el món als peus
com quan estic amb tu

gelat de xocolata

juga-la
xoca-la
mentre l'encaixes
entre queixals
queixosos
de gels

la xocolata nua
en boles i pilotes
del vas al bes
i a la gola
com expressant-te
gust de sexe

ajuda'm a viure

ajuda'm a viure

ara que arrossego

les velles basardes

i ensumo la mort

lluïda de fulles ermes

prego litúrgies atàviques

ineptes de taumatúrgia 

perdo l'hora del futur

i em faig massa finible 

ajuda'm a viure

jo ja no tinc forces

per fer-ho sol

fem-nos feliços

descobrim-nos

rere la ganyota obaga

aquella alegre rialla

de quan érem tendres

i crèiem en el món

canviant de cada dia

dels nens sense por

que jugaven immortals

a la recerca de neu

a les muntanyes altes

o corrien la platja infinita

que les marees amagaven

cada dia de la infància

jardí

el meu és el jardí que corre
entre el més pla dels mars
i la més alta de les muntanyes
solcat de rius i rieres
que s'omplen i vesen i malden
o per eixuts traeixen la vida
reus de pluges que no saben ploure

de sequeres que espanten vides

l'estreta franja del meu jardí corre
entre el nord blanc innivat
i el llevant d'or marí a sol ixent
hi verdegen paisatges possibles

amb mil cereals o cent farratges

entre els masos s'hi entretenen
les hortes millor curades

que abasten de menja sana
els éssers de la contrada

entre la calma de flors i faunes
molt de tant en tant i per afamada
l'àguila encalça el gall badoc
i els corrals mal servats i espantats
eixorden cridòria de supervivència
fora senglars llauren bojos

a la recerca de menja enterrada
se saben reis d'entre els salvatges
mentre el pit-roig voleia i envolta
freds i calfreds de l'enfeinat pagès

moltes orenetes arrauxades
diverteixen les tardes d'estiu
insensibles a la cremor del sol
que ens amaga rere porticons

on comença la muntanya
s'atapeeixen els boscos
amb espècies d'una sola saba
fan selves inescrutables
que empobreixen la diversitat
un dia gris se'ls posa foc

i es lleven vides oblidades

ressusciten el paratge de sempre

en colors de flors i papallones

el meu és un jardí lliure
d'homes lliures i savis
no per saber set ciències
sinó per viure les set vides
defensant-les amb sang
no per tenir massa riqueses
sinó per gaudir de les pròpies

sóc d'aquest jardí lliure

que ara ja hem fet nostre

nit

acaronar-te el contorn

percebre't la calidesa

notar-te estremir

escoltar l'alè suau

mirar per admirar-te

paladejar-te de petons

sentir-te en tots els sentits

pentinar-te els somnis

amb dits de fum

saber que el que ens passa

ens farà grans i ferms

encara que potser

ens trobi sols a l'endemà 

si tu no ets

si tu no ets el premi
no hi ha joc
si tu no ets la cançó
tot és silenci
si tu no ets ella
no hi ha amor
si tu no ets la pau
tot és guerra
si tu no ets l’arbre
no hi ha bosc
si tu no ets l'ocell
tot és mort

tres guitarres

aquella nit no hi va haver
ni déus ni verges ni sants ni àngels
van quedar amagats
rere les bambolines del teatre
amb les butxaques plenes
de recurrents misses i litúrgies
provaren de renegar de frares i sacerdotesses
i van demanar als tres homes
de guitarres destres
que els representessin
no els va respondre
van seguir divertint músiques
la gent que els escoltava
no es va deixar entabanar
i va oblidar els immortals per sempre

tres guitarres divertien músiques
i el món fou un lloc més feliç on viure

A Meeting of the Spirits

a quatre mans

Eduard Cabús                                                       Sara Faiges

deixa que l'herba molla
acariciï els peus
fins que et sentis molsa

La gespa acaricia els meus peus,

i em sento part d'ella, la noto, sóc natura…

i arrela
i viu del substrat
i enlairat amb el baf
i sigues núvol
i passeja el món
i torna al jardí de gran

Sent de nou

Les aromes de la gespa

La flaire de les flors

La fortalesa dels arbres

L'ànima de la natura

Impregnat d’ella i torna

per adonar-te
que mai no vas marxar
que no hi va haver vida
més enllà del jardí
que els horitzons s'ajeuen
i tot és escrit
anem a omplir la vida d'història
fins que ens commogui

Cada petit gest

Cada petita acció

Marca la historia

I no tant sols del que ara som…

A cada passa torno

A aquest Jardí

D’on a més de flors i d'arbres

Estic jo

I on quan hi sóc

Els versos surten

Mot rere mot

és fàcil fer versos
des de l'escenari del jardí
el genèric
el que recull tots els jardins
i que ens pren
compartir-ne de propi

sóc més de mirar la merla
i escoltar el seu cant
i maldar un xic els tres tudons
que m'han despullat el fruiter

tota i plena

t'estimo tota i plena
sense por ni condicions
sense norma ni llei ni ordre
en un futur llarg que no mira demà

t'estimo compartida i entregada
quan hi ets o quan t'absentes
quan llueixo egoisme amb la teva generositat

t'estimo com si fos impossible no fer-ho
en els vespres humits que no silencien gemecs
en la festa de tots i en la nostra

t'estimo perquè mai no sabré com no fer-ho
perquè m'hi vas en la meva sang quan respires
perquè ja som la teva pell i el meu budell
perquè no sé acabar-me sense tu

t'estimo perquè m'agraeixes el que sóc

t'estimo perquè només amb tu sóc

et sé absent

petons absents perquè no s'han fet
carícies fredes que no estremeixen cap cos
paraules obagues que no composen poesia
l'amor erm incapaç de germinar vida
la solitud forçada esbudella en angoixa
t'omple de mal innoble i et tortura ple

l'enyor és càustic i bleïdor
decolora les imatges servades
fa desaparèixer els paisatges
on hi havia cridòria de jocs de platges
queda un horitzó pla d'oceà quiet
on hi havia boscos de verds tendres
queden deserts de pedres aspres

s'amalgamen els retrats familiars
rere aquell passat que s'oblida
t'aferres a una ombra de present

és de bojos sentir tant i somiar futur

de muntanya a mar

venir-te a buscar
de la meva muntanya al teu mar
triar una de les platges
passejar-nos-la plena
a peus nus i clivellats
per camins de sorra i sal
fer ulls ametllats
per protegir-los del sol

a poc a poc fondre'ns
en sorra i sal i sol
i dissoldre'ns en silenci
de converses esgotades
estremir-nos carícies minerals
conviure't aquell tros de vida
envellir junts els nostres dols
maldant del destí comú
que ens va enfonyar de joves

potser tornar a muntanya
amb paisatge de neu i bosc
i beure l'aigua clara i neta
alegre i riallera aigua de font
font de vida generosa i jove
potser a dalt a muntanya
tot torna a començar
i tot torna a tornar
com cada dia de tots els dies
quan el sempre esdevé nou

ple de tu

ple de tu
sentir-me
ple de crepuscle
ple de lluna
ple de nit
ple de tots els plens
ple de l'alba
ple de dia
a sol ple
sentir-me
ple de tu

no ploris nineta

no ploris nineta
espera la claror del sol 
que et desvetlli gran i feta
i deixa que el brogit del migdia
t'esculpeixi el David perfecte
des d'aquell bloc pur de matèria
te'n traurà l'art 
humanament impur 
tant imperfectament humà
com tots nosaltres

el sol de tarda t'escalfarà lleu
i explicaràs la mirada de ta vida
a la corrua de delerosos tafaners
àvids de tu i d'aquell art jove

t'arribarà la solitària nit de tots
i tornaràs a plorar nineta
ara sí
irreversible de dies nous

sempre

com sempre
hi haurà dos-cents petons recorrent-te sencera
i dibuixarà la teva ossamenta de vellut
de sempre

com sempre

no sabràs on comença la carícia i acaba ell

les seves mans et pessigollejaran l’amor

de sempre

 

com sempre

no distingiràs la teva pell de la seva ànima

i gaudireu dels mateixos pecats

de sempre

 

com sempre

el faràs definitiu i li somiaràs la història

i t’hi veuràs en plural i plegats

per sempre

 

com sempre

sentiràs la vella fredor coneguda

no hi haurà ni vostre ni demà ni història

i el mai tornarà a rajar les llàgrimes

de sempre

 

 

límits

saber-nos els límits

intel·lectuals

emocionals

expressius

sensorials

tots ells

saber-nos incapaços

de travessar-ne cap

i estimar-nos així
com som

prendré la lluna

prendré la lluna
i l'embolicaré
amb paper xarol
i llaç de ras
te l'ofrenaré
de present
et faré meva
i tots tres
serem infinits

cerques la nit de companya

I

cerques la nit de companya
i et peca en veure-la a ella
lluint entres els silencis de lluna
custodiant les seves belleses
que li són encara ben properes
i l'empaites de companya
i t'hi empeltes del seu cos
per curiositat i per seducció
per gust i per un tros d'amor
perquè és impossible
negar-li l'ombra d'una estrella
i perquè se't fa infinit
l'infinitesimal espai que us separa

II

ens ressonen paraules prestes

que refilen entre humors i amors
cantem xarangues de déus poetes
els reescrivim personals i propis
i ens abracem a l'ombra de fanals
amb rubor amagat d'hormones
que ens oloren diferents i salvatges

III

ara més que mai em feia serè

defugia de la rauxa
que m'havia viscut com sóc
que m'havia menat fins ara
que m'omplia de por a diari
i m'engarjolava al silenci

ara més que mai et volia boja

que la bogeria fos comuna
i ens ompli un tros d'història
d'aquella que no haguéssim
escrit mai per vides viscudes

recer

destriar-te del brogit
acotxar-te en silencis
escoltar carícies balbes
deixar que la besada
estovi l'escorça recer
mentre el cor insinua
futurs de mel estranys

massa coses fan tard
i la felicitat s'agenolla

tu

amb tu

que de sis arbres fèiem bosc
que de cinc carícies èxtasi
que de quatre paraules poesia
que de tres notes música
que de tots dos fèiem gatzares
que de cadascun fèiem infinit
que de res no defallíem

no descanso en el silenci

no descanso en el silenci
fa temps que no hi tinc dret
els records em retrunyen
conversen en malsons
i les nits duren setmanes

Catalunya avui

llarga la nit que no permet dia

una gelor balba i blava rau als gebres

tot és previst i el dol fred previsible

ens esmunyen les llibertats i béns

éssers paràsits que ens volen mal

ens buiden de poesia i de vida

ens fan inventar un país nou

de llibertats imprescindibles

i roges il·lusions temperades

massa fàcil

massa fàcil llegir-te

xopar-me del teu estil

prendre't els teus motius

copiar-te sencer

copiar el teu art sencer

sense res meu

potser només

un bri d'honestedat

en fer-t'ho saber

massa fàcil ser tu

perquè sent jo mateix

no me'n surto