miércoles, 13 de febrero de 2013

El silenci.

M'atura la paraula nua,
en tractar d'escoltar-te-la
se amaga en l'horitzó
el mateix on plouen arcs iris,
m'adono que en fer-la meva
s'escapoleix un significant.
L'expressió que ix del teu cor
esdevé àvol crueltat
quan la benèvola mirada
amaga el malèvol silenci
desenamora, menysté,
pitjor encara, ignora.

I aparegué aquell dia gris
massa entretingut o distret
que em demanares un perdó
que no em pertanyia
i dessagnares ànimes i cors
com si poguéssim acabar el zenit,
poc podíem abastar l'irreversible.
M'imaginaves taumaturg
i m'afalagava mentre no calia.
Les carícies desfeien silencis,
desbrossaven converses ermes
pidolaven brins de xiuxiueig
entre els famolencs de paraules.
I, és clar, una nit, en obrir els ulls,
havíem desaparegut l’un de l’altra
i no va haver-hi cap miracle.

M'atura la paraula nua,
des de l’oratori irreversible,
cada vegada que la llàgrima
em mena de l'infern al teu cel.

No hay comentarios:

Publicar un comentario