en marxar

estic escrivint tota la nostra vida
sense tu
però vivint-te plena
cada hora i cada minut
amb tu
perquè no hi ha prou absència
per abastar-te
ni prou silenci per oblidar-te

quan vas marxar
vaig buidar-me en plors i en tot
i quan no quedava res de mi
vaig començar a escriure't
de principi no sabia què ni perquè narrar
les paraules no prenien forma
tot era surrealisme amarat
de llàgrimes sil·labejades
no hi eres en les lletres
cap síl·laba no t'explicava
els sons no et cridaven

els gemecs no et commovien
cap sentit ni semàntica
et descrivia més enllà del buit
i la pragmàtica m'entelava
records i paisatges
res no construïa relat

no sé quan ni com fou
vas anar tornant a poc a poc
un dia dues lletres prenien forma
i dialogaven un tros de tu
alguna paraula escrita

et feia tornar més i més
i ara ja sencera et manifestes
en tots els bites de l'ordinador
en brins de paper entre butxaques

a poc a poc vam refer el diàleg
després el compartíem amb amics fidels
els d'aquelles festes boixes
que coixes de tu es queden escapçades
em veuen estrany però feliç
diuen que torno a ser com abans
i em perdonen l'estranyesa

no sospiten que tornes a ser-hi