cada dia

cada dia jo sense tu
cada dia les mateixes preses
cada dia el mateix camí de feina
cada dia les mateixes cruïlles creuades

cada dia els mateixos trams dels mateixos carrers

cada dia la mateixa senyora passejant el mateix vell gos
cada dia les mateixes flors en el mateix jardí segrestat de barrots

i a l'horitzó de cada dia
el mateix sol rient de tot plegat

feia

feia feliç el silenci quan dormia
feia riure les paraules de les velles litúrgies iterades
tot quedava ple quan ella hi era
tot tenia sentit quan li donava
feia feliç l'aigua del mar en banyar-se
l'aire era perfum que el respirava
i cap llum no l'ombrejava

lloo

I

ets el que ets

i et sóc subsidiari
quan m'has dit vine
t'he vingut
quan m'has dit espera'm
t'he esperat
quan m'has dit sigues-me
t'he estat
quan m'has dit marxa
t'he plorat
quan m'has tornat
t'he festejat

II

t'estimo com ets i et lloo
barrejades virtuts i nafres
i quan no hi ets construeixo
la incondicionalitat esmicolada
ni que sigui de peces de paper

III

aquella penyora voleia entre ginesteres
empesa per tramuntanes aleatòries
enyora del dia en què va quallar
només que fou inici de possibles

el terra de pols no li fou prou ferm

IV

ara jo
el més elemental dels pronoms
baixo a la terra i al fang
i m'embruto i embruteixo
de fracàs meu de cada dia
sense el nosaltres que ens aplegui

com a més enyorat dels pronoms

V

t'estimo amor
amb tu o sense tu
vaig fer-te una trena
llarga com un pensament
i sense adonar-me
m'hi vaig trenar els dits
i entre carícies 
n'estic presoner

tarda

dins una calor intensa i humida
d'un estiu tardà que no marxa
la vella guitarra de sempre
les mans anguloses
sis acords maldestres
una veu endolada canta
una inèdita cançó esguerrada
que ningú no escolta

fora els núvols fan curses de vent

barret de palla

sobre la cadira del rebedor
hi fa vida un barret de palla
sense tarda de sol
sense passeig de platja 
i sense tu

la felicitat s'agenolla

des de la foscor traïdora
de la nit més plena de gent
i buida com mai de companyia
enyoro quan pecàvem junts
d'aquelles mels compartides
amb aquella llibertat retrobada
que ens feia adolescents

ara que el silenci dibuixa pors
que es disfressen de despits
 
per què fan impossible el difícil?
 
per què si no és sencer
no pot ser apedaçat?
 
per què la falsa seguretat
només és la llar de la por?

per què la gallardia absurda
ens roba els destins
i ens agenolla la felicitat?
 
per què els perquès
gemeguen respostes diferents?
 
perquè les vides viscudes
es viuran sempre allunyats.

11 de setembre de 2014

la capital ens convoca

i ens troba i ens aplega

i ens vol valents i ferms

i en veure'ns pertot
ens ofrena les llibertats perdudes

i els prohoms vesen

les llàgrimes enquistades

de quan ens demanaven

mereixeu-vos-ho

ara panteixen set passes enrere

i pocs són els que ens encalcen

en memòria d'aquells herois

que tres-cents anys després

els creixen ales

i aquell món immens d'abans

se'ls queda petit ara

per encabir el seu cor
en el nostre record

saps que sí Catalunya

tornes a ser

l'orgull dels nostres

només perquè ara sí

Catalunya

ja només ets nostra