viernes, 8 de marzo de 2013

La primavera catalana

En aquests dies de penjar abrics
endreçar jerseis, emparellar guants
plegar bufandes, encapsar barrets.

Quan les agosarades flors de l’herba
groguegen, perfumen guarneixen.

Dies que els de fruiters s’engalanen
com d'arbres nadalencs intemporals.
Els insectes que no alimenten ocells
brunzeixen les bèsties grosses.

On no hi havia res s’hi posa verd,
si ja era verd s’hi posa bosc
i no triga la selva a menjar-se’l
verdejant en brots tendres a pler.

Torno als ocells que amagats en verdor
eixorden amb piuladissa que tot ho omple
per l’amor de procreació... del bo.

Es canvien les amples pluges fermes
per ruixats nerviosos i tronadors
que s'acomiaden en tardes d’arcs irisats.

A l’hora baixa cremem focs de nit
que deixem morir a les albes.
Ens lleva una fresca que apaivaga
l’escalf reparador d’un sol
que s’allarga fins menjar-se la fosca
i que ens canvia llanes per vímets:
No cal abric, només recer.

És la nostra primavera de cada any,
taumatúrgia pura de vida,
que en temps que corren
ens toca fer-la camí de llibertat.

2 comentarios:

  1. M'agrada com trenscórre el poema,
    Bonic, dolç...

    "A l'hora baixa cremen focs de nit
    Que deixem morir a les albes.
    ....

    I

    ResponderEliminar
  2. es ben cert que a l'ambient es respiren perfums de llibertat

    qui sapigues transmetre aixi !!

    salut !

    ResponderEliminar