sábado, 23 de marzo de 2013

Malson

Somio la teva esquena nua
prenent-me distància
penso fort -ardit telepàtic-
perquè et giris
Vull els teus ulls
-aquells ulls negres que veien tan dins-
que copsin la mesura justa
de la teva darrera mirada
la que conec perduda.

Saber-te irreversible m’esquinça l’ànima
com pedra roent dins de la meva garjola,
incapaç de pair el dolor empresonat.

Poemes, cançons, paraules i contes,
les músiques descobertes,
tot es perd en la mirada que no torna,
la taciturna resposta que plora
la distància que distancia.

La teva esquena nua allunyant-se.

Quan em desvetlla el trasbals
jec cabdellat, arraulit.
Bleixo més que aleno,
amarat de llàgrimes,
m'exploten les temples
que no contenen
l'anima endolada.

Mentre, fora la lluna tot just comença
la seva llarga excursió de nit de cada dia.

No hay comentarios:

Publicar un comentario