les pors

m'acarona un silenci tendre de nit
amb perfum de caliu que ja no flama
tot l'àmbit té olor de brou entretingut
jo servat de llençol de fil ben planxat
i abrigat amb la vella flassada de llana
soc al llit en un cau tan fort i potent
que toles les meves pors s'espanten
i fugen i en la fugida em deixen sol

llavors el silenci tendre esdevé agre
el caliu revifa i esclata en flames
tota la casa sencera és presa de foc
i amb una màgica velocitat tota ella
s'esfondra a pes sobre mi i el meu llit
la pols vela la llum de la lluna minvant
escolada amb total i plena indiscreció
pels forats d'un sostre que ja no hi és

enterrat de runes perdo fil i llana
ara l'espantat soc jo i m'afanyo
per encalçar les pors fugides
de genolls els demano que tornin
m'hi lliuro en promesa de penyora
elles són el meu llegat d'ésser humà
i sé que si en despertar no hi són
només seré un tros de pedra més
entre aquell munt inert de foc i runes