herba

matina la nit
l'herba brilla en diamants de rosada
ara és la més rica del prat
fins que arriba el sol sobirà
i amb sobirana indiferència

li manlleva la fortuna a enlloc

mentre pacient creix
espera la dallada destra

del pagès suat
o les herbívores barres

dels mamífers tranquils

és com és l'ofici de farratge
generós més que superb
no fuig enlloc només espera

ignorància

el savi dubta

l'ignorant afirma

el savi sap

l'ignorant opina

el savi escolta

l'ignorant xerra

el savi ho és

l'ignorant l'odia

els savis se saben

més ignorants que savis

els ignorants es creuen

més savis que ignorants

els ignorants opinen 

com si l'opinió fos saviesa

etziben amb vehemència

el dret a ser ignorants

compel·leixen als savis

a respectar la ignorància

respectar ignorants

no fa respectar ignoràncies

d'aquest paupèrrim món

els ignorants són amos
naveguem al seu caprici
en una absurda deriva

amb més passat que futur

matí

parlarem moltes trobades
entre les penombres de vespre
en explicarem penes i dols
i farem per comprendre'ns
ens alleugerirà la soledat
però no ens la guarirà
fins que una matinada direm prou
deixarem llàstimes compartides
mirarem l'horitzó blau cel
encetat de nou com cada matí
passejarem junts de la mà
sobre la mullena del prat
ingràvids com les papallones
per no tudar les flors tendres
mirarem amb els ulls mig clucs
per no enlluernar-nos de sol groc

i tot serà nou i tot esdevindrà

sol

soc en el món sòrdid
que em fa l'estar sol
no em preocupa el dia
ni el dia de cada dia
la nit sí que m'espanta
i encara m'espanta més
saber que el darrer dia
no hi haurà la teva mà
i no tindré on agafar-me

llar

la meva llar de pedra
aixecada amb murs de suor
fixada amb de cal i arena
i coberta de teula àrab
un lledoner al pati
fa llaminadura de tardor
i el xiprer de l'entrada
dona benvinguda als anants

m'hi batega dins el cor
al ritme de les absències
per les etèries dels saludats
per les fermes dels amics
i la teva que dol com tall
ferit amb navalla de sal

immediatesa

som presoners dels missatges curts
tot fuig de retòriques llargues

i d'estètiques barroques
vivim en la convulsa immediatesa
que descriu la línia recta

entre dos punts
a la velocitat del llamp
i amb l'impacte del tro

aquí és on tu i jo naufraguem
per fer-nos feliços
ens calen explicacions llargues
ni que sigui perquè
mentre dura el discurs
ens donem temps per comprendre'ns
ni que sigui perquè l'escolta
ens allunya els nostres egos
i ens fa subsidiaris de l'altre

el silent atent regala el respecte
que ens provoca l'admiració
que ens cal per estimar-nos
les eternitats que ens visquin

transparència

t'estimo amb la transparència
del cel blau net de tardor
el que ens deixa la llevantada
després dels ruixats bojos

t'estimo amb la transparència
de l'endemà quan les gotes
entretingudes a les capçades
brillen com diamants

t'estimo amb la transparència
del sol més llambrant de l'any
que aixeca els bafs de sobre terra
i enfila les boires cap als cims

t'estimo amb la transparència
de l'aire fi del nord
que feia olor de llibertat
i ara ens estremeix la matinada

t'estimo amb la transparència
d'un cor que brilla quan et pensa

fred

el fred viu em dalla

la carcanada de fit a fit
regust de marbre i sal
no hi ha ni un bri d'escalf
ni a l'espai ni en el temps
queda molta nit per patir
i tu no hi ets

en el deliri
obro l'abric i t'embolcallo
en una abraçada franca
que em recupera un tros de tu
t'oloro la suor quasi present
i aquell floral del teu cabell
sento els nostres pits besant-se

el tremolor em desperta
no sé quant trigaré
a no ser-hi
a estar amb tu

gentrificació

vivíem a la ciutat densa i bruta
amb més gent de la que hi cabia
amb un esforç titànic
ho vàrem corregir
vam foragitar la indústria als afores
varem soterrar el tren
i descobrir la platja
els camions en transit ja no entraven

vam guarnir les façanes

i rehabilitar els interiors
vam revitalitzar espais erms
per fer-ne joioses joies
vam construir cases i coses pertot
amb força criteri i bon gust
mai no n'hi havia prou

per fer-ho millor
apreníem a netejar més
i a les nits passejàvem tranquils

quan ens vam adonar
la ciutat feia goig
venia gent del món a visitar-nos
i marxaven amb rialles satisfetes
les guies de tots els idiomes
ens marcaven el nom en negreta
a poc a poc n'arribaven més i més
van convertir els pisos en hotels
i els carrers en riuades de gent
inservibles per transitar-hi
vam esdevenir un parc temàtic
en el racó més privilegiat del planeta
mentre els veïns fugien on podien
cada vegada més i més lluny

aquí estem sense saber gaire què fer
amb aquesta ciutat densa i bruta

futur

hi haurà un dia
¿dia?

-potser és un concepte massa planer

per parlar dels ritmes de l'univers-

deia
que hi haurà un dia
en què la creació

es menjarà el creador
si no és que abans
el creador endraparà la creació
en un sentit tindrem futur
desorientats

sí 

però amb futur
en l'altre

quedarem sense passat ni futur
no hi haurà cap antropòleg sideral
que estudiï els nostres fòssils

ni cap arqueòleg galàctic

que trobi les nostres runes
però no tingueu ànsia
això encara trigarà a passar
potser centenars de generacions
o potser milers
recordeu però
que el temps passa volant

físiques

I

sí la llum tingués massa
no podria córrer tant
tampoc cal córrer tant
preneu el necessari per arribar
i si no és avui serà demà

II

de l'espai arriba llum i silenci
la major part de la llum
no la sabem veure
la major part del silenci
no el sabem escoltar
hauríem de foragitar la vanitat
i començar a traçar límits
per fer-ne un clos
construir-hi dins la felicitat
amb les certeses que tenim
per poques que siguin
perquè no hi ha res més
ni gaire cosa més hi haurà

III

la teoria de cordes defensa
sense saber-ho demostrar
que tot el que hi ha i el que som 
és com una fibrosa vibració
a mi això se'm fa música
a Puccini dedico la "italianada"
"se non è vero è ben trovato"

IV

l'infinit no és un nombre
és un concepte
operar amb conceptes
és absurd

o bé

l'infinit no és un nombre

és un resultat
operar amb resultats
és "reoperar"
i si aquesta paraula
no l'han inventada els diccionaris
per alguna cosa és

V

i si l'energia fos la foscor
i la llum només fos
una malestar transitori
d'una matèria que viu inert
sense cap voluntat de viure
ja sé que no és fàcil d'imaginar
però res que escapi
del nostre horitzó de successos
no és fàcil d'imaginar
i potser allà és on són
totes i cada una de es respostes

vellesa

és aquesta manera meva de ser
que tu tractes d'estranya
com una anormalitat esfilagarsada
d'on sorgeixen paraules
que no saben explicar
i silencis que hem après a callar
ets al meu costat i t'ho aprecio
fent-me de companya
i t'ho agraeixo
presumeixes d'una llibertat
que no desitges
demanant-me una dependència
que no t'atorgo
i t'ho dic de cor i amb la mà al cor

mai no havia estimat com ara

envellim un al costat de l'altre
guardant entre silencis
les mentides piadoses
que la nostra intel·ligència
ens faria tòxiques

passegem presos de mans
per entre prats i sembrats
reconeixem i ens expliquem
les herbes dels marges
no fem rams de ramells
perquè ja no som de riscos
sabedors que a casa
tenim verdures per nodrir-nos
i medecines per curar-nos

vivim al marge del món
per ser un al costat de l'altre

resiliència

ahir van ploure mars
la tardor comença fent
el que s'espera que faci
tot pren un aire normal
que ens fa sentir eterns
preparem l'hort de fresca
amb planter de cols i fulles
cobrim la terra de futur
i esperem que els cels

ens el permetin

Carla

primer fou la Clara
setze mesos després la Neus
passats catorze mesos la Maragda
i a poc més d'un any la Mercè
aquí en Josep i la Núria
van parar de demostrar
la seva comprovada fertilitat
de tots dos i la provada incapacitat
del Josep per engendrar mascles
o com es demostraria després
la incapacitat de la Núria
per acceptar espermatozous virils

s'havien casat deu mesos
abans que nasqués la Clara
a la mateixa parròquia
on havien s'havien casat
els pares del Josep

i els pares de la Núria

a la mateixa parròquia
on havien estat batejats
tots els descendents
dels pares del Josep
i dels pares de la Núria
on van rebre la primera comunió
a la mateixa parròquia on després
rebrien les comunions setmanals
i que amb la visita de l'arquebisbe
van quedar tots confirmats
amb una estúpida bufetada
que ningú no ha entès mai
en aquella mateixa parròquia 

on tots ells van acabar casant-s'hi 

i alguns van esdevenir cunyats

el casament del Josep i la Núra

fou el normal pel que s'estilava

entre les famílies mig burgeses

era la gran festa dels nuvis
però el seny català de sempre
feia que ningú no perdés el nord
i que res no se sortís de mare
perquè els nuvis eren els únics
en edat productiva que no havien

de treballar al matí següent

algun any abans havia aparegut
a la mateixa parròquia
un rector de reconeguda saviesa
amb l'empenta d'homes que fan país
i que volia posar a prova 

la seva segona joventut
per allargar-la en el temps
calb de solemnitat
aixecava ben poc de terra
segur que la part més interessant
d'aquell rector restava amagada
sota la seva solemne calvície

la Núria estudià infermeria
i quan no ella era de part
ajudava altres dones a parir
en aquell mateix hospital 

d'aquell mateix barri
de mateixa parròquia
feia el torn de tarda
per la qual cosa la feina
de recollir les nenes de l'escola
fer el sopar i banyar-les
explicar contes i allitar-les
l'havia feta sempre el Josep
a qui una feina administrativa
no gaire ben pagada
li deixava les tardes lliures

el rector del que parlàvem
a més de per capellà
havia estudiat pedagogia
i tenia inquietud per solucionar
el problema de manca d'escola
en un barri amb parròquia i hospital
primer es van aprofitar uns locals
que a la parròquia feien poca feina
i quan la cosa semblava funcionar

amb els anys i l'ajut dels pares
van poder comprar un solar proper
i hi van edificar una de les escoles
de pedagogia activa i molt moderna
després de massa fracassos escolars

devien pensar que tanta moderna

no calia i acabaren fent pedagogia
més directiva i força més eficaç
fou una escola de molta nomenada
ben merescuda i que conserva
l'edifici era una capsa de sabates
vertical i sense pati
la densitat del barri no permetia luxes

aquell fou el rector que va preparar
la Núria i el Josep per al matrimoni
fou qui els va casar i també fou
qui els va anar batejant les filles
que li anaven posant al davant
després va veure com aquelles filles
entraven a l'escola on ja era director
fins a la Maragda totes elles van rebre
la primera comunió del mateix rector
la Mercè ja no hi va ser a temps
perquè uns mesos abans de quan

li tocava havia penjat la sotana

escàndol que el barri va perdonar
amb una tolerància ben curiosa

el que no va penjar fou la pedagogia
i va seguir fent de director de l'escola
on havia repartit tants sagraments
entre pares i fills plens de sa santedat

una vegada va deixar de ser capellà
no va trigar a casar-se amb la Beatriu
una molt bona dona de la seva edat
treballadora fins a la medul·la
però a qui una maleïda malaltia
l'havia deixada erma des de la infància
tothom del barri ho sabia
i el tothom incloïa el seu actual marit
que li va fer de confessor força anys
les coses entre ells no van anar bé
el matrimoni no va trigar a separar-se
i fins i tot el Tribunal de la Rota
més sensible als diners que a les proves
els va anul·lar el matrimoni religiós

perquè van fer servir de pretext
la coneguda esterilitat de la Beatriu
aquella que tothom inclòs el confessor
sabia d'abans del matrimoni

la Núria admirava l'ex-rector
després s'hi va embadalir
i s'hi va acabar enamorant bojament
en un interval de temps
que ningú sap delimitar en la història
el que va passar per la seva ment
entre la penjada de sotana
el primer casament de l'exmossèn
la separació amb la posterior anul·lació

del matrimoni estèril i fallit
i el començament de l'amor impur
quedarà en la seva memòria
i els ho respectarem
les visites de l'ex-rector
al domicili familiar van començar a ser
prou freqüents com perquè la mosca
pugés al prominent nas del Josep
i si els sopars ja eren prou incòmodes
els acomiadaments posteriors

entre la Núria i l'exmossèn
van començar a allargar-se tant
que el mateix Josep havia de baixar
a la porteria o al carrer
per demanar-los discreció

a partir d'aquí tothom explica la seva
l'exmossèn ho desitges o no
va acabar instal·lant-se
dins d'aquell nucli familiar
ho va facilitar que el Josep
marxés primer de casa

sense fer gaire soroll

i amb molt poca bel·ligerància

a més no va trigar a aparèixer la Carla
la cinquena germana

la ventafocs de les altres quatre
la Núria va acomplir el somni
de substituir la mediocritat terrenal
del Josep per la solemne 

espiritualitat de l'ex-rector
la Clara i la Neus i la Maragda
van al·lucinar en colors en trobar
aquell director malcarat de l'escola
fent-los de pare i dormint amb sa mare
obvio els comentaris rebuts per les filles 

a cada una de les seves classes
o com elles aprofitaven la superioritat
que els donava l'estranya relació
de sa mare amb la jerarquia escolar

la Mercè massa petita encara
es va limitar a enyorar la mediocritat
del terrenal Josep que tant i tan bé
l'havia cuidada fins desaparèixer

en Josep encara enamorat de la Núria
va veure com l'exmossèn li arrabassava

les cinc dones i la casa d'una tacada
va caure en la depressió que haguéssim
caigut tots de trobar-nos-hi 
com dèiem va marxar de la casa

i encara més va deixar ciutat i país 

i fins i tot va marxar del continent

potser es va plantejar deixar el món
però per sort segueix entre nosaltres
no sé quan temps va estar vagarejant
per les amèriques fins que anys després
va decidir tornar i mirar de recuperar
el que quedés de les seves filles
i les va anar recuperant totes
ho va aconseguir en aquella casona
llogada enmig d'aquella vila de mar 

a pocs quilometres del barri

a més en Josep conegué la Maria

un amor de dona que va suavitzar

tota aquella convivència

la casona fou un espai de trobada
i llibertat per a les seves filles primer

i per a les parelles de les filles després
totes elles van anar recuperant el record
d'aquell pare atent que tants sopars
i banyeres els havia fet
el Josep notava que havien perdut 

la rialla franca de les filles encara nenes
ara les trobava amb ganyota greu
i posat desdenyós crítiques amb tot
potser més per hormones adolescents

que per motius concrets i motivats

un dia sense perquè la germana petita
va acompanyar les germanes
a casa del Josep i va fer el mateix petó
que feien les seves germanes
a la mateixa galta d'aquell estrany

de qui a dret i llei ni padrastre li era

va quedar abduïda per l'àmbit distès

i un xic desvergonyit d'aquella casona

molt lluny de l'endreça de casa

li va córrer un calfred pel cos
en veure les germanes grans 

movent-se molt diferent 
de com les havia viscudes

es va arraconar de la tabola

perquè tanta llibertat li feia bola
quan la primera llàgrima

li va aparèixer per la galta
se li va atansar la Neus
sí la intuïtiva Neus
la va abraçar i li va prometre
que sempre tindria un tros

d'aquell altre pare compartit

amb les seves quatre germanes
no devia entendre un borrall
del que li deia la Neus 

però ho va sentir dins
i més quan en Josep
des de l'altra racó de l'estança
li va picar l'ullet

des de llavors ja és la Carla

26 de gener de 2009

pastor

ara en Paco ja no hi és
ha quedat el ramat orfe
i tota la mitja muntanya
una mica més morta

festa

hi ha un horitzó de festa
que trenca el silenci de la nit
si tingués esma me n'hi aniria
els duria qualsevol mena d'alcohol
com a present i ballaria amb ells
les danses expiatòries del purgatori

panegíric

morir amb el llamp
a l'espai salvatge
obert i sense recer
i sabent que en arribar
el tro prest per espantar-me
no hi seré per escoltar-lo
l'avís que m'arriba després
paròdia de ma vida sencera

en passar el torb de mitja tarda
sortirà un arc iris doble
i dibuixarà el meu panegíric
en el cel humit d'hora baixa

ritme

no són les deu
ni tan sols dos quarts
no esperis que el món
et segueixi al teu ritme
i si encara ho esperes
aprèn a ser desadaptat

equidistància

col·locar-se al costat
guanyador de la història
i sentir-se ufà
com si d'ell hagués sortir cap lluita
com si hagués conquerit cap victòria
i ara instal·lat a la tribuna
alliçona amb desdeny
tothom que se li acosta
i quan algú agosarat li recrimina
el poc que ha fet pels seus
obvia la conversa i el margina
des d'equidistància covard
que culpa de tot a la víctima

llamp

vas marxar abans de tots
com un llamp exhalat

des d'un núvol proper
no va haver-hi tro darrera seu

no va tenir temps per ploure

no va florir l'arc iris a cap horitzó
no vam tenir opció de comiat
ara els dies transcorren

a la velocitat del silenci

global

allà al fons del món
hi ha un país petit
on hi ha esclata una guerra
aparteu la canalla de la platja
que aviat hi arribarà el tsunami

seguim

he premut molt fort
les dents contra les dents
m'ha quedat dolor de restes
escampat per les genives
la boca bloquejada
només pot articular silenci
la ràbia ha fet cau de foc
a la gola bleïda pel crit negat

les nostres paraules confuses
esquitxen pertot aleatòries
com gotes d'aigua en oli roent
hem perdut el discurs i el relat
caldrà lluitar ungles contra pedres
i mossegar ferros roents
perquè no és vida com ens tenen
i per morir sempre hi som a temps

Palestina

bombardejar un camp de refugiats
no és defensa és genocidi

bombardejar un hospital ple de ferits
no és guerra és genocidi

rebentar les escoles de tot un país
no és defensa és genocidi

afusellar la gent a la cua de la fam
no és guerra és genocidi

arranar les ciutats palestines
no és defensa és genocidi

colonitzar terres i domicilis palestins
no és guerra és etnocidi

dos-cents seixanta tres periodistes assassinats
mentre informaven del genocidi israelià
no és defensa és un crim de lesa humanitat

seixanta-quatre mil ciutadans de a peu
assassinats per la vostra potencia militar
no és defensa és una sociopatia criminal

denunciar el genocidi no és ser antisemita
és una obligació de tota la humanitat
els palestins també són semites

assassins! la neteja ètnica que apliqueu
us serà jutjada amb la repugnància
que el segle passat va jutjar el nazisme
i us llastrarà com a poble per sempre

avions

els avions construeixen al cel
esteles de teranyines
i quan arriba el crepuscle
hi pengen els estels de plata
de les nits de celísties

sorra

cada ona ens porta un gra de sorra
que omple la platja i buida el mar
molt a poc a poc a ritme geològic
com les coses transcendents de la vida

un dia algun feixista en nom de déu

premerà el botó vermell

i només serem cendra i pols

la terra seguirà voltant el sol

amb eterna indiferència

com quan el meteorit va destruir

tots els seus dinosaures

les ones seguiran batent la platja

treu-m'hi

busca'm a l'ombra
a la més espesa de les ombres
amb el meu vestir discret de sempre
ple de foscos fugint d'estridències
confós entre vianants de l'urbs
o en el paisatge verge de muntanya mitja
busca'm a la més fonda de les obagues

i treu-m'hi

ponent

en el bassal de pluja s'hi reflectien
núvols de cotó entre el cel blau
la pluja marxava cap a ponent
aquest ponent on ho lliurem tot
que ens ho torna amb odi i foc

reg

anava a regar el jardí
però el cel ho ha fet per mi
una pluja fina i suau
més d'hivern que de tardor
poca cosa tot plegat
no omplirà deus ni pantans
però després de tanta secada
agraïm l'aigua com si fos amor

cicles

les pluges severes de setembre

amaraven el bosc

i de tot vegetal mort 
en feien humus i terra i adob
el miceli ben amagat

floria tota mena de fongs
alguns d'amics saborosos

i d'altres de criminals
triàvem amb por els coneguts
llençaven els estranys

amb el dubte de "i si fos"

entrava fort el fred novembre
i el dia s'escurçava depriment

a la llar s'hi coïen sopes lentes
la neu de desembre ens vivificava

i obria Nadal opulent prest de festa

per cap d'any ens renovaven
gener ens duia els únics reis vers

i la resta de mes era baixada
ja florien les mimoses

i no trigaven gaire els ametllers

el febrer era curt de gambals

i el saltàvem ràpid amb temeritat
benvingut març que duia

la primera primavera sota el braç

amb el seu marcejar inquiet  

irrompia un fred tardà i traïdor
que trobava els fruiters

amb despistats vestits de primavera

i els glaçava moltes de les flors

i ens escurçava la collita

el pitjor del fred ja havia passat

els blats reverdien l'horitzó de planes

les vinyes en els marges

es vestien de pàmpols
i les miniatures de raïms

esperançaven futurs esperits
arriba l'horta entretinguda

on la feina si es fa bé

dona fruits ràpids i generosos 

que omplen de colors i olors

rebosts endreçats i llars de caliu

les setmanes saltaven

en lloances de plenitud
fins a l'estiu roent a traïció

cada vegada més roent

i cada vegada més traïdor

de sol cremant i calor greu

sense pluges que omplin deus

els pous comencen a patir

són dies sense gaire nit 

i nits curtes que no saben fer fresca

un fons de neguit ens pertorba

acaronem el negre averany

pensant "i si fos l'últim"

però un dia tot ens plau i tornen

les pluges severes de setembre

fòssil

quan mori moriré sencer
i res ni ningú recordarà que hi vaig ser
però tornaré

ni que sigui en un tros de fòssil
profanat amb excusa científica
d'aquí a tres milions d'anys
llavors esdevindré famós
amb una fama mineral

que res tindrà a veure amb mi

ni amb tu
no quedarà cap constància de qui érem

ni dels dotze poemes que encara no t'he escrit
no hi haurà pedra ni pols

que reculli les paraules desendreçades
per fer entendre al món com t'he estimat

encara que no sabés fer-ho prou bé

no quedarà cap vestigi de l'idioma

que ens va ensenyar a ser lliures

i amb el que ens vàrem seduir

Guillarei

i allà estava Guillarei

en mig de la selva gallega

en aquella estació buida

on ningú no esperava

que hi arribés ni en sortís cap tren

ben il·luminada i força neta

un ple de soledat i silenci

que hagués pintat Edward Hooper 
amb una tercera dimensió

que em permetia passejar-la

i una quarta dimensió

que em va permetre entretenir-m'hi

hi vaig arribar en nit tancada

i fora no hi havia cap indici de paisatge

estornells

la memòria inspirava
l'estol d'estornells
quan dibuixaven geometries
inquietes al cel de la badia
era l'espectacle de tarda

de cada tarda de primavera

un dia van marxar
no van tornar més
potser era presagi

i no el vam saber llegir
després vam saber

que havien fet cau

a la plaça de la capital
a les capçades

d'alzines centenàries
hi anaven cap al vespre

a fer-hi el son

de camí ballaven al cel

els fantasmes inquiets
omplien el terra de guano

amb què els veïns adobaven

les plantes dels balcons

jardiner

hi ha una olor de líliums
que festeja el jardí sencer
el pit-roig refila de dia
mentre voleia envoltant al jardiner
endrapa cuques que el tragí traeix
el cant del rossinyol el relleva de nit

ningú no el veu només se'l sent

la tanca marca els límits
dins el jardiner de cos envellit
mandreja i les feines decauen
tot es posposa fins a la urgència
i cada vegada més s'hi arriba tard

tabola

els crits excitats de la quitxalla
enfilant el pendís de davant de casa
amb els patinets sense motor
o sense més motor
que les seves cames
tan incansables com primes
imagineu-vos la tabola de baixada
no tinc constància d'accidents
entre la canalla del proïsme
tots anaven amb casc
som al segle vint-i-u

vents

tramuntana d'acer
migjorn de fusta
ponent de foc
llevant de vida

tramuntana amb ponent
migjorn amb llevant
no hi ha amor més gran
acer i foc per crear
fusta i vida per si cal

gavina

i allà hi trobes la gavina
remenant les deixalles brutes
del restaurant de menús a tocar del port
aquella au argentada de vol majestuós
que havia estat admiració èpica
de les adolescències dels setanta
ara esdevé una rata alada

i els feixistes n'han fet símbol

poques poesies hi trobes
en el cabirol esventrat
per la manada de llops afamats
ni quan el sol s'ennegreix
perquè els voltors ballen
balls de cel en cercles
a terra breguegen

per les despulles
que els carnívors

grans i petits ja han refusat
en el caos s'hi escola

la gavina per fer àpat fàcil

i els feixistes n'han fet símbol

foraster

descobrir geografies noves
cercar nous espais verges

saltar fronteres vigilades
on la gent és diferent

vesteix diferent i estima diferent

no hi creia en la fugida cap endins

la biologia no em donava cap pista

la vida passava allà fora
a poc a poc m'hi vaig fer

vaig aprendre paraules estranyes
expressions elegants

maneres refinades

tot era nou i interessant per a mi
mentre aprenia recollia complicitats

van acollir la meva ignorància
amb poc prejudici i em van fer seu

i va passar que hi vaig fer llar i futur

quan tornava a l'origen m'incomodava
els que hi eren feien no reconèixer-me

molsa

a poc a poc tot s'alenteix
la fera salvatge de la sabana
que perseguia somnis i gaseles
cada vegada ranqueja més
tot esdevé feixuc
i la son fa cau en la melangia
potser una incipient depressió
m'arracona de la vida 
no trigarà la molsa a fer-m'hi cau
i creixerà a velocitat vegetal

animal i vegetal i mineral
passaré pels tres regnes
els únics que regnen la Terra

temps

passen a poc a poc les hores
i decauen en dies llargs
perquè els vivim en el tedi
els anys ens volen dels dits
perquè oblidem les coses viscudes
tot plegat ens aboca un final
que s'acosta a la velocitat del pensament
l'acarem amb el privilegi de la por
la que en fa ser éssers individuals i únics
la por que rau de la consciència personal
la que fuig de l'instint de la manada

què a poc a poc passen les hores
i com corren els anys un rere l'altre

materialisme

ens acuseu als materialistes
de tenir una concepció del món
massa minimalista
doncs busqueu-me en el minimalisme

abans que en l'animisme
de deixar en mans d'éssers superiors
divins o extraterrestres
tot el que té a veure
amb la creació de la matèria
amb la formació de la vida
o la construcció de la nostra consciència

utopies

podria omplir-me el pap
d'abrandades frases altisonants
que parlin de la pau al món o de la pobresa
o de les minories víctimes de genocidis
o de les cultures i llengües perseguides
la meva entre moltes
o de la venjança del clima contra la humanitat
o de l'auge d'una extrema dreta
sempre a punt de fer sagnar qui sigui

m'he fet gran i em calen fites properes
que pugui assaborir ni que sigui
un bri de resultat o una mica d'esperança
el llarg termini per a mi
m'és una utopia inabastable

encara que no ho sembli
el món va bé no us deixeu mentir
pel pes de les notícies dolentes
mireu les grans xifres
fins ara el món sempre ha anat pitjor

garbell

he saltat pel marge del garbell
i ara em trobo a la pila equivocada
soc el més gran dels que m'envolten
em veuen estrany i em miren amb por
ufà em sento el superior d'aquell món
tot plegat un tros ínfim de la realitat
però malatissament satisfaent
no trigà a aparèixer la mà destra
que sense cap mena de mirament
em pren i m'aboca al món dels meus
un més a la pila sense cap diversitat
ja en la seguretat de la manada
penso i m'espanto del tirà que emergí
quan era únic en el grup equivocat

vents

per fort que bufin els vents
no podran endur-se les runes
només les primaveres de pluja tendra
aniran rentant les ferides
un dia semblarà que hi ha racons
coronats de brots tendres
i a poc a poc l'esfondrada reverdirà
fins que un tany d'arbre
ens tornarà l'esperança

jazz

soledat
taula petita
cervesa esbravada
racó fosc
cava de jazz
quartet

guitarra i bateria

vent i contrabaix
recordo variacions
de Davis
de Morgan
de Brubeck
virtuosos
en conjunt
virtuosos
a cada solo
màgia de nit 
emoció
confort

fan de musa

tot inspira
brollen idees
poesies noves
brillen franques
poques mans
per recollir-les
algunes fugen
carrer avall

a la riera

s'ofeguen al mar

les que queden

a casa sol

les escric d'esma

Brubeck i Davis

encara sonen

caçadors

avui el bosc s'ha llevat esverat
el gossos veïns borden neguit
omplen l'àmbit d'incertesa i por
un horitzó de trets ens volta
es setembre i els caçadors fan via

crear

creativitat

valor

néixer

llibertat

puixança

començar

uniformitat

buidor

silenci

pobresa

mediocritat

agressió

exercits

guerra

mort

fam

fi

agrair

el naufragi d'una pastera

només en el dia d'avui 

deixa vuitanta desapareguts

un temporal de llevant

ofega dues-cents quinze persones

mentre qui mana seduïa el seu ego

un terratrèmol esclafa

nou-cents refugiats a Afganistan

els havien fet fora de Pakistan

una esllavissada de fang i pedres

enterra un miler de veïns

d'un poble del Sudan en guerra llarga

un genocida assassina fins avui

seixanta-mil cinc-cents palestins

en un holocaust particular

la pandèmia global va matar

set milions de malalts

escampats pertot 

i els supervivents agraeixen

no sé què a no sé qui

en nom de tots els déus possibles

guerra

vesteix de dol la ginestera

romers i rudes i farigoles

s'ungeixen en vestit de mortalla
la melissa pren regust de càmfora

els insectes pasturen entre la pólvora

cabirols i senglars sollen la carretera

és la guerra i el seu silenci

pren semàntica de defensa

carreguem la vida a l'esquena
fugim cap a l'etern exili

cap esperança només frontera
no hi ha temps per herois
ni tenim esma de màrtirs
a l'horitzó un diaca novell

toca campanes equivocades

al·lota

per què m'has convertit en sal?
sempre t'he estat fidel a tu i obedient al marit
sé que no podia mirar enrere
però com volies que ho evités?
allà hi deixava els pares i la germana
i una neboda de vuit anys amb rínxols d'or
tampoc no eren tan mala gent
el seu delicte fou viure en una ciutat difícil
i no tenir prou cames per fugir-ne

per què m'has convertit en pedra?
només era dona i feble i pobre
en una ciutat absurda i pudent
el camp no ens va donar per viure
les secades i aiguats ens van colpir

una i una altra vegada tot era erm i fam
algú va parlar amb els pares

de la ciutat com esperança

hi van fer cap perquè no tenien opció

allà ens van criar i viure i prosperar
ara la destrueixes per no sé quins pecats
no vas evitar les secades ni les riuades
no vas moure un dit contra la misèria

ni la fam de quan érem a la terra erma
i ara els cremes la vida per menudeses 

per què m'has convertit en estàtua?
tu que ets fort i ric i mascle
de poder infinit i bondat certa
no podies destriar el pecat de la virtut
calia passar-ho tot i tots pel broc gros?
la meva neboda de vuit anys i rinxols d'or
era molt més innocent que tu
ara crema en el sofre del teu caprici
els pares que ho van fer tot per nosaltres
ara només són carbó i cendra

i sí! els dedico la meva darrera mirada
amb sacrifici de la pròpia vida
a ells que sempre m'han dit pel meu nom
el que tu no t'has dignat mai a esmentar

de veritat

la veritat és sempre més bonica
que qualsevol mentida
per lírica o èpica
amb què te l'emboliquin

si ho tens en compte
cap altra religió et segrestarà
la consciència
no t'enganyaran
amb falses redempcions de l'ànima
o amb absurdes vides eternes

llavors seràs tu
amo i senyora
de la teva existència
aquesta llibertat
serà el teu bé més preuat

i ser feliç
el teu objectiu de vida
si és individual o col·lectiva
va amb tu i la teva empatia

una pista
l'amor ajuda

fetus

no és l'oreig que bressola

els nostres somnis

és la tramuntana que pertorba

i encén malsons
bufa desbocada i incansable

la seva fressa fereix quietuds

i enceta ànimes de bogeria
de petit vaig aprendre
que la por es conjura
sota els llençols de cotó fi

si és estiu

sota les mantes de llana picant

si és hivern

m'hi arrauleixo encara

com quan era fetus

destral

destraler que destraleges
amb destral poc destra
de cop més fort que cert
la teva no és feina fina
la llenya no ho necessita
la vens a tant la tona
i no et va d'un quilo
la cremen a tant el quilo
i no els va d'un gram
tant se val si és d'alzina
o de arboç o de pi blanc
a tant la tona o la tona a tant

marxar

vas deixar l'habitació
amb posat greu
vas creuar la porta de casa
sense tancar-la
vas travessar el jardí
encara humit de rosada
vas obrir el barri feixuc
amb totes dues mans
vas marxar pel camí dels àlbers
sense mirar enrere
irreversible com el foc

enyor

enyoro

cada petó que no ens vam fer
enyoro

cada abraçada que no ens va estrènyer
enyoro

cada silenci que no vam saber escoltar
enyoro

cada llàgrima que no vam poder eixugar
enyoro

cada somriure que ens va trobar distrets.
enyoro

cada riure que ens va veure d'esquena

enyoro

cada conversa que ens va encontrar lluny

enyoro

cada rutina que no vam saber fer amena
enyoro

cada il·lusió que no vam gosar viure plena

enyoro

llengua

clamo record i homenatge
per a la meva llengua
em fou furtada a la infància
per indoctes gossos ignorants
la recuperava d'amagat
quasi amb logopèdia
vaig aprendre a estimar-la
mentre aprenia a ser lliure

ombra

en ser-te l'ombra
per seguir les teves passes
representar tots els teus gestos
amb precisió suïssa
sempre des d'un silenci resignat
i un respecte submís
el meu espectre
és negre com el carbó
el color m'esborraria

toisó

amb un nom com el teu
que omple de fantasia l'horitzó
vendrem les escorrialles
a preu de toisó

rutina

la nit s'engola de llop
i encén mil pors desconegudes
no ploris filla
ho aprendrem junts
si passa cada dia és rutina
la rutina és seguretat
que és el millor cau d'amor

dona

I

llegeixo la Maria Mercè Marçal
per veure si aprenc a ser dona
mai no és tard i l'esforç s'ho val

II

un dia
molts anys després
quan ella feia massa que no hi era
i jo cada vegada hi era menys
vaig descobrir que havíem estat veïns
en pisos pobres i petits
el seu era interior i el meu com si ho fos
era el barri dels meus primers vints
era el barri on ella va fer-se diferent
i va fer créixer vida

via

s'apressen els trens

en sortida desendreçada
es fa tard i frisen

per arribar a casa

volen omplir de petons

els éssers que estimen

amb els que hi conviuen

els grans amb desig i sexe

els petits amb tendresa suau

els maquinistes mesells

fan mans i mànigues

per ajudar les màquines

a fer via

paraigua

avui
el dia més sec de l'any
amb calor zenital

una dona prima i ben plantada
a l'altra andana de l'estació

tragina un paraigua
negre com els d'abans
el duu cap per avall
com avergonyint-se

mares tereses

si tingués cara a cara
qualsevol de les mares tereses
de qualsevol suburbi del mon
li diria amb ira gens continguda
la mala fe mata la bona fe tortura
li preguntaria quin color de fe processa
si el del sadisme o el de l'estupidesa
dels déus només hem après
que no són nostres
que només són opressió i dolor
massa càrrega per a tanta mentida

gàbia

li vaig marcar
el territori a la mort
sense adonar-me
que les marques
eren la meva gàbia
ara soc pres de la por
i de totes les morts
que em circumval·len

sé que soc viu
perquè escric
no sé si ho seré
quan em llegiu

feu la vostra

ignoreu-me si cal

converses

he après mil vegades
totes elles des del malestar
de converses irades
que les meves obvietats
només són meves
que en el senderi dels interlocutors
poden ser bestieses massives
com un forat negre

al centre d'una galàxia

mil vegades com la nostra
tanmateix no sé
suavitzar l'enganxada punyent

trencar la trampa de la garola
cada dia em torna a passar

i una i deu i cent vegades

aferrat al cercle viciós

la vehemència aboca al bloqueig

des d'allà es mena fàcil al crit

no va de coneixements va d'identitats

terreny llefiscós com el que més

de coneixements n'hi ha molts

però d'identitat cadascú té la seva

i la defensem amb urpes i ungles

més que conversar volem convertir

dues paraules que es recorden

però antònimes com l'oli i l'aigua

arítjol

s'emparren els arítjols de terra al cel
fan el camí dels arbres
prenent els troncs per carreteres

s'abracen a les capçades
les seves fulles tenen forma 

de cor i fletxa de Cupido

però tenen punxes pertot

són de filat punyent
també saben fer circells 

que els aferren a tot el que enfila

creixen en sarments escarransits
tan llargs com cal

claven en terra arrels profundes

llargues com els sarments

els cal allargassar-les per trobar saó

a casa plou malament i poc

fan quan toca

rams de flors boniques i discretes

que acaben en raïms de joguina

no sé si metzina o medecina

en els boscos més vells

els filats s'entreteixeixen

en espesa cortina

prenen aspecte de boira verda

i aire fantasmagòric

estigueu-vos de travessar-los

o quedareu macats pertot

les ferides a cames i braços 

assenyalen els meus fracassos

Wood Wide Web

és sabut de sempre
la lluita dels plançons joves
per sobreviure sota
l'ombra implacable
dels arbres adults

l'estratègia de supervivència
és confiar en la grandària
més que en el nombre

depenen de com s'allunyen de terra

per evitar els afamats herbívors
els arbres no saben fugir

només saben créixer

potser sí que alguns cadells arboris
furten de les arrels dels adults
nodriments i humitats

aquesta estratègia els allarga
un malviure que els durarà poc

si no és que la mor de l'adult

els obre una clariana d'esperança

al jardí de casa
hi havia una acàcia de tres punxes
va néixer de llavors recollides
en algun parc de Barcelona
va estar plantada més de vint anys

i amb una alçada de cinc a sis metres
ni creixia ni deixava créixer
només feia que punxar

i feia malbé la figuera
va arribar el dia del prou
i vaig tallar l'acàcia i arrencar la soca
i vaig omplir l'escocell de terra bona

per plantar-hi una aromàtica

que ni punxa ni aixeca gaire de terra

a les poques setmanes
als voltants d'aquell escocell
hi van néixer plançons d'acàcia

amb una vitalitat sorprenent

mentre hi era l'acàcia gran

no hi havia plançons

es quedava tota la vitalitat per a ella

per assolir la carrera cap al cel  

evitant plançons de competència
feia de Saturn no de Mare de Déu

no savis de poc seny i menys traça

que personifiqueu gossos i gats

que permuteu teologia per esoterisme

i ara us dona per parlar

de la internet del bosc

gens veritat ni mai ni enlloc

l'adult no té cura dels plançons

per bonic que sigui és mentida

la navalla d'Ockam té raó

de les explicacions possibles
la més fàcil és la certa

no fa gaire que sabem dels micelis 

les hifes que s'escampen pels sols 

acompanyant les arrels dels vegetals

són fils quasi invisibles arriben

on no arriben les plantes 

comparteixen humitats i nutrients 

en la simbiosi sabuda de sempre

per totes les biòlogues d'arreu 

hi ha qui d'això en diu la internet del bosc

només és una poètica metàfora

res més

perdoneu

si els bolets són els genitals dels micelis

aquests són els éssers vius

més ben dotats de la natura

per la proporció vull dir

bé ja callo

pronoms

JO escric en primera persona del singular
perquè per a mi soc prou important
sí escrivís en segona persona del singular

seria per obrir-me a TU

per regalar-té aniversaris de pastís de nata

amb espelmes de cera d'abella i ble de seda

si parlo d'ELL la tercera persona del singular

és perquè hi ha una gelosia

que en corca l'espinada

potser JO soc poc JO per a tu
segur que Tu ets massa TU per a JO
i te'l mereixes a ELL
agraeixo cada dia que ets amb mi

perquè sé que mentre siguem NOSALTRES

TU i JO serem plens
i ELL serà la buida manera de ser tercer

no voldria ser a les sabates d'ELL

em rosega la por de quan seran les meves

música

no soc gens músic
de jove vaig esforçar-me
a sonar una guitarra barata
allà quedaren els intents

amarats de fracàs
tampoc no soc bon oient
no busco la música per fer

soc més de silenci

quan la música m'ha commogut

m'he sentit traïdor a les paraules
no escrites perquè m'ha distret

em confesso
ploro amb la Tosca
m'enamoro de la Sherezade
brindo amb la Traviata
xalo amb els solos de Knopfler
i cada vegada que m'arracono trist
dono la mà a Brubeck perquè m'alci

si hi fossis

si hi fossis et presumiria

de la morera que s'ha fet alta

com un gratacel d'urbs
i del coleus de colors màgics

que embardissen el marge

si hi fossis plantaríem en terra

a la primerenca primavera primera

el magre llimoner presoner de jardinera

a pic i a pala i a suor li cavaríem 

el millor escocell del món

i pregaríem als déus un hivern tendre

si hi fossis veuries com la menta

malviu entre les argiles i sorres

no és la seva terra ni sa guerra
saludaríem el gripau tossut

entestat a embussar la canonada
ploraríem amb les òlibes i xuts

entrampats a les xemeneies
admiraríem junts la màgia

d'artemises regnant el jardí
i arengaríem la melissa trista

per haver perdut el seu regnat

si hi fossis celebraríem el tou

on el trèvol de quatre fulles 

ha reviscolat com cap altre any

ens augurarà un bon presagi 

felicitaríem junts als àloes

que porten vius tres hiverns

ara gosen atrevits a llucar futurs

si hi fossis prendríem les figues

abans no se les mengés els gaig

són de la mena petita i dolça

i costa estona prendre'n prou

per fer-ne melmelades d'hivern 

al final de l'estiu curaríem

olives verdes i negres 
per als aperitius de passat Nadal

sota l'ombra de la pèrgola
colliríem branquillons de sàlvia

per coure les botifarres amb vi

si hi fossis et presentaria el grèvol

nascut al flanc dret de la porta gran

s'ha erigit en improvisat vigilant
recorreríem els camins atzarosos

de les carabasseres sobre l'herba

si hi fossis entrada la primavera

distingiríem el cant del pit-roig
entre tota la piuladissa excitada
a la nit assistiríem de llarg

al bell concert del rossinyol
aguaitaríem merles i merlots

quan picotegen herbes i bestioles
invocaríem supersticions falses 

contra les implacables secades
pregaríem amb conjurs impossibles

per foragitar les males tempestes
resseguiríem amb els dits nus

la Via Làctia a les celísties d'estiu

si hi fossis m'avisaries en veure

la mostela fugint bosc endins

i jo et fixaria en la capçada del pi

on l'esquiu esquirol esmola pinyes

si hi fossis la nit seria d'estels

i el dia de color blau cel

apocalipsi

els ulls del gat es reflecteixen
a la nit fosca gola de llop
fent de focus a la carretera
de les voltes la que enfila
l'alta muntanya amunt
com el serpent que busca
la cua per endrapar-la
i acabar amb tot ara encara
que es nit humida i freda
abans no sigui clar de dia
i arribi el roent del migdia
quan el sol fondrà pedres
si avui no és el dia de tot
haurà de buscar refugi

vull dir la serp que enfila

l'alta muntanya amunt 
anirà el cau del conill poruc
que ha migrat a la plana
on l'herba nodreix fresca
ara encara crepuscle d'alba

l'horitzó de sol presagia
l'apocalipsi del dia de tot
quan tot transitarà al res
i tu i jo ajaguts a terra
cercarem les Plèiades

batec

a fora el mantell negre
a dins la llar de foc
entremig un vent
que furga per les escletxes
per refredar les nostres debilitats
la llum tremolosa de les flames
ens dramatitza la mirada
ho sabem i tanquem els ulls
ens abracem i conjurem la por
mentre recollim l'escalf de l'altre
les cares sobre les espatlles
amaguen mirades creuades
i ens ritma el batec dels cors

enmig d'un silenci monacal

tristor

et llegia el plor als ulls
abans que t'esclatés
molt poca estona abans
dubtava si allunyar-me
per evitar-te la vergonya
o prendre't de la mà
i plorar junts una estona
habito sempre en el tros
on el dubte em crema
per ganes que en tingui
no et sé ser útil
i només en la distància
de l'espai i del temps
prenc consciència
llunyana i tardana
del que hagués pogut fer
em dol no haver-ne sabut

endins

quan tot cremava pertot
i la suor em bullia a la cara
vaig intentar fer la sortida endins

anunciada pels profetes del goig
no vaig arribar enlloc
un bri de cendra en el negre mar
i algun diari comentant-ho
entre consells i estadístiques

arcàngel

no em trec del magí
l'arcàngel alat
de bellesa grega
i masculinitat exagerada
brandant el glavi
per desterrar del paradís
la parella desorientada
de cossos nus i febles
amb ulls plorosos
sense entendre el perquè
de tan irada reacció
per una puta poma

déu travestit de serp

i totes les tiranies
de tots els temps
prenent-ne nota

guerres

a les guerres religioses
les ciutats esdevenen fossars
els camps queden erms de sofra
en els mars hi suren els cadàvers
els déus des de sa divina distància

brinden amb "bloody merys" rojos
en honor a la seva orgullosa vanitat

amb la panxa botida van per feina

i es reparteixen els morts

entre els martiritzats per a l'un

i els sacrificats per a l'altre

sense que quedi gens clar

ni el qui de cada paquet 

ni el què de perquè aquest i no l'altre