jueves, 24 de marzo de 2016
rics de la natura més pobre
vivíem lluny érem dels afores
on la ciutat cremava els paisatges
on verd i pedra tenien opció sobre ferro i quitrà
encara hi havia trossos espantats de natura
era una línia tendre on les sortides de sol
amaraven les boires tòxiques
érem dels marges però sabíem ser pobres
i aquella paradoxa ens feia lliures i dignes
la civilització no era recurs sinó por
l'horitzó de muntanyes era ple de somnis
l'adolescència va omplir aquell paisatge
dels pecats més tendres de la humanitat
hi havia encara camps premuts per l'urbs
empesos contra les muntanyes
van haver de passar molts anys
per saber que havíem estat expulsats
i aquell dia va deixar de ploure
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
No hay comentarios:
Publicar un comentario