roina

fora la roina mussitava una cançó de vida que
a poc a poc dibuixava l'ànima el bosc

insuficient

el fantasma de sequera persistia
el dúiem gravat en foc
era part de la nostra anatomia
cada any ens esporuguia amb monstres
que ens mostraven la més absoluta de les fragilitats

mirades de jardí

I

deixar el jardí obert
ample
fent que sigui un tros de paisatge de tots
amb matins d'avis passejant
de tardes amb nens juganers
de vespres adolescents jurant-se amor etern

II

com vols que no et deixi entrar al jardí
el ocells hi viuen
merles i turons hi tenen cau i crien cada any
el pit-roig vigila de prop quan faig
i endrapa els insectes que el tragi
li deixa al descobert
la cuereta blanca de posat nerviós
fa festa de bany als bassals
alguna conilla valenta hi ha criat camada

III 

als senglars els vaig castigar
perquè no es comportaven
regiraven la terra buscant les seves coses
però hi deixaven uns forats immensos
i feien malbé les plantes petites
massa vegades havien esqueixat
la filera de tomaqueres
quan eren a punt d'emparrar
els vaig fer un nou filat
d'un acer suau i eficaç
que els va deixar fora
però tu si que hi pots jugar
i quan regires la terra
ho fas al tros buit
i no desplantes carabasseres
ni esquinces pebroters
ni malmets les albergínies

IV

m'enutja el gat blanc veí
empaita i caça merles
en fa de llaminadura dels petits ous
i esquartera els llangardaixos

V

a rosa d'olor olora color
a l'hivern sembla morir
a la primavera verdeja
i per Sant Jordi respira llibertat
a l'estiu saluda els nostres silencis
de nits curtes i sensuals
a l'estiu entren dues roses a dins
i des del gerro petit
omplen d'olor l'estança
fins li plouen els pètals

VI

no es pot cantar el pitòspor

s'hi està al jardí de sempre
amb les fulles que allarguen com llàgrimes
coriàcies i astringents
amarguen només de tocar-les
és d'aquells arbusts que arribarien a arbre
si no els podéssim mil vegades
escapçant la dignitat de branques lliures
el deixem fet bardissa
pel maig ve el miracle
i s'omple flors cítriques que honoren el tros
amb regust de fruites d'hivern

VII

com m'estimo el gessamí
de verd profund i etern
que quan explota ho fa

en blanc de neu i olor infinita

VIII

emergeix la capçada forta

d'imponent reialme
de presència immensa i fidel
vesteix sencer el jardí
amb un aire noble
d'ombra honesta i franca
de fulles amples i entretingudes
que se li assequen a l'hivern i romanen

fins que en explosió instantània
neixen les noves

em commou del roure
com es reinventa cada any
més immens que mai

IX

exhaust amarat de suor
juliol no és bo de feinejar
massa sol d'ombres verticals i poc eficaces

X

aquest és el meu jardí
imatge de pretesa natura

d'espontaneïtat salvatge

castells

enfileu castells
per tota la geografia
de poble en poble
de plaça en plaça
regalant-los la festa
que es pretén impossible

valents i temeraris
vivint els vertigens
forts com a pilars

si no hi som tots
no fem res
i no
no ho fem per estimar pàtries buides
ni per odiar pensaments atàvics
ho fem per la gent
perquè estimem la gent
la gent de cada dia
que viu i treballa i prospera
i la volem feliç
el més feliç dels possibles
mentre
omplim fem de la plaça

la nostra pàtria
de pinya a folre

de manilles a quarts

enfilem el tronc fins al pom

i brindem l'enxaneta al cel

sense més religió

que l'esforç i la suor

Nord vell

aquell nord enllà
batut de tramuntanes
de bellesa mística
i follia eterna

sigui d'istmes
sigui d'illes
follia eterna

Nadal del 23

ja hi tornen
els dies curts
i nits allargades
amb calors estranyes
i sequeres bíbliques
de solituds persistents
i companyies cobejades
d'alegries somortes
i melangia tendra
de sorolls eixordadors
i silencis cobejats

ja hi torna
com cada any
més desapercebut que mai
tan sensible com sempre
dos mil vint-i-tres nadals després

infinit

vas marxar
i van desaparèixer
llunes i planetes
meteors i cometes
i tot el sol sencer
només era una gola de silenci

no hi ha res més infinit
que tota la buidor que ens separa

saber

I

he intentat massa vegades
omplir la nit sense tu

de la litúrgia dels fracassos te n'he fet homenatge

II

si tu hi ets
jo hi seré
si tu no hi ets
jo no hi seré
ara ets en el perfil de les meves indecisions

III

la terra és d'aquell pastor
d'aquell senglar d'aquell cabirol
la que s'enfila per les muntanyes és d'aquell isard
la que s'albira des del cel és d'aquell falcó
la resta només som depredadors

IV

al fons
la lluna transita la nit
al ritme que oblidem els somnis

i mai no és ahir

i cada vegada queden menys demàs

els dies suaus passen sense fressa

amb un contundent silenci irreversible

V

no sé estimar
no en vaig saber quan era sencer
els trossos que queden de mi

són incapaços d'aprendre'n
no sé viure sense estimar-te

VI

sento com si la malaltia m'explorés
com si m'aprengués
per saber com fer-me
tot el mal possible
amb el mínim esforç necessari

VII

saps?
aquí baix intento les fites fetes plegats
massa solemnes per a tanta humilitat
segueixen eternes com sempre
i difícils com mai
amarat de llàgrimes
petit covard prescindible
cada vegada més arraulit

tu en recent llunyania
has arribat al nord que ens feia eterns
on no t'abasto
des del meu infern en vida.

pastera

la satisfacció 

encetar la seguretat del port desconegut

després de solcar el mar insensible

la tristor

recordar la infinitat d'intents
adobant el mar insensible

fer el mar culpable no ens fa innocents

bivac

ajaguts junts
amb foc de camp

que ens dibuixava l'estança 

projecta ombres tremoloses
sobre arbres de boscos propers
i un fum fonedís ens fa de sostre

adolescència encetada
cada respir ens robava una carícia
se'ns eriçava la pell d'amagat

i vam deixar-nos fer
rere plaers desconeguts

recorríem racons del cos

amb mesura de llengua i petons

i de dits maldestres

sorgien atàviques savieses

la nit en fou còmplice
de fer-nos adults de cop
el fum apagat

va deixar el sostre de celístia

de fons una olor de boix
discreta com el silenci

A l'ombra d'un sifó

a l'ombra d'un sifó
respiro la vida
el carbònic em reviscola
sense deixar-me prou mut

com per callar el somni
sense ser prou ver

com el verb conferenciant
ni prou àpat

per ser dinar
ni prou solemne

per celebrar

a l'ombra d'un sifó
respiro la vida que puc

una salutació a un petit restaurant de Sant Pol

terraplanistes

crec cec
que saber no és creure
sé cec
que creure no és saber

religions
supersticions
mites
cants de sirena amagats en cues de llop
a la cacera de ramats de xais ufans
ignorants i orgullosos
no pensen són pinso

tard

ja que arribo massa tard

per presumir

permeteu-me el privilegi
de no haver-me d'amagar

oblit

te'ns fas imprescindible com el temps
sòlida com l'espai

però ara lluites la memòria
que cada vegada és més dubte
els paisatges se t'esvaeixen
com les petjades a la platja
esborrades per l'onatge
quan gires per buscar-les
no hi són
et preguntes si tot fou mentida
si tota tu ets fonedissa
si la propera onada t'esborrarà
sencera

no hi sabrem ser sense tu

i plorem pel dia que ens dubtaràs

reinventar-se

travesses el carrer

amb la necessitat extrema
d'arribar on sigui
lluny d'aquí
de viure qualsevol altra vida
per aliena que se't faci

des de l'altra vora
veus una llunyania immensa
no has deixat petjada ni estela
la història passada s'esvaeix
com alè a la tramuntana
sense memòria vagues
pel barri desconegut
cercant l'oportunitat nova

amb els sentits atents

perdut

ens vam perdre junts
al camí de la discòrdia
i sempre vaig saber
que dels dos
jo estava més perdut

resiliència

poca escombraria embruta massa riu
poc soroll pertorba massa silenci
poc oli empastifa massa mar

poc insult denigra massa persones
poc verí mata massa vida
poc dol esborra massa joia

entre el poc i massa anem fet

em beses

em beses trencant silencis i descabdellant l'amor
em beses trobant-me en distàncies immenses i climes radicals
em beses del mar estant fins a les muntanyes innivades

em beses descobrint-me on pensava que ja no hi era
em beses com la primavera arrauxada que explota vida
em beses com si no hi hagués demà
però el nostre demà ja és sempre

palets

als afores hi ha un solar
atapeït de palets usats

resten apilats en piles atrevides
dibuixen gratacels en runes
de geometries decadents
a punt de col·lapse

als endins la urbs exsuda ostentació

jo

doncs hauré de desinflar el meu jo
deixar-lo tendre per a l'amor
tou per a la vida
capaç de rebre cops sense trencar-se
capaç de sentir abraçades emocionant-se

busca'm

busca'm

com a client solvent

busca'm

com a amic fidel

busca'm

com a amant apassionat

busca'm

seducció

no és la teva manera de vestir esvelta

sense espai d'ostentació
no son les teves formes perfectes

que dilaten el temps i dissimulen la història
no són aquestes carícies 

que em reintepreten el sexe de cada dia
no és la mirada sàvia que tot ho veu 

i que tot ho troba
no és la conversa de sempre

que ens fa créixer les ànimes

és com m'estimes

i com em sento estimat

nit

arraulits entre flassades arnoses
a recer dels frets i rellents dels afores
entre uns petons plens de dubtes
esperàvem que l'hora del sol arribés prompte
i el dia nou ens revisqués una certa esperança

poetessa

dius que no pot escriure si no estàs trista

et veig feliç

si la tinta no corre

que ho faci el somriure

en el teu silenci

el món no et sabrà

quedaran de tu ombres

només petjades

esteles d'història

res de tu serà corpori

t'adonaràs

t'entristiràs

la sang et tornarà a fer bullir la tinta 

i tornaran a brollar versos en hemorràgia 

seràs de tots

feliç

i es tornarà a assecar la tinta

per l'escalf del teu somriure

edat

entro a l'edat de les coses fetes
em sento feliç
alegre
orgullós
amb un somriure sorneguer
escapant-se-me del llavi
amarant-me en la llibertat
que mai no he tingut
mai

sou

sou mans que enllesteixen feina
sou la veu que omple el silenci
sou mestresses del debat
sou pau en la confrontació
sou el crit que clama drets
sou garantia de llibertat
sou el confort que acompanya
sou necessàries com el temps
sou imprescindibles com l’aire
sou la fermesa contra l’abús
sou l’ull que tot ho mira
sou la mirada que vigila
sou la seguretat que calma
sou baules fermes d’equip
sou la medecina que cal
sou fortes com l’encàrrec
sou el poder de la humilitat
sou les heroïnes de cada dia

amb les directores dels habitatges amb serveis

Nadal del 22

torna a ser Nadal
el de cada any
el que arriba just comença l'hivern
el que t'avisa que a l'any li queda poc
el que delata que aquest any
tampoc no has reeixit
en cap dels propòsits programats.

de fet
ja comences a saber com funciona
tot plegat
els darrers anys havies programat
ben pocs propòsits
l'anglès segueix rovellat i en caiguda lliure
la novel·la segueix confosa de mandra
sense trama ni argument ni títol
la formació contínua
cada vegada més ensopida i buida
ija saps que cap càrrec directiu no t'espera
el mal genoll
et fa fer més de sofà que de gimnàs
i la dona de la teva vida
segueix sent la que no hi és
la que a cada nit et fa vesar la llàgrima

ai la dona
de fet
no pots dir que no ho has intentat
de tots els propòsits és l'únic
que t'ha vist esforç
també és el que més excuses troba
i els que més fracassa al teu costat

de fet
cada vegada estàs més avesat
a una soledat dòcil
ensinistrada
ja tens més motxilla que esquena
l'edat t'encarcara
la distància ja no corre geografies
el sexe deixa les muntanyes quietes

de fet
ja és any nou
el de cada any
les rutines corren massa
i el destí se't desfà 
a cada cantonada

casa

casa meva no té horitzó
només és paisatge de llibertat

el sol de tarda n'escalfa les parets nues
per on a les nits hi fan curses
d'amagat peixets d'argent

hi ha ampolles d'aigua 

on hi arrelen potos sempre vius
jardí de vidre reciclat

en testos de transparència

i entres les arrels m'imagino 

acuaris tropicals en equilibri

casa buida de pocs mobles
més buits que plens
que esperen servir algun dia
per a qui sap què
per a qui sap qui

casa com a context
espai de recer lleuger
excusa de soledat
on les músiques m'adormen

un dia

un dia et vindré a mitja tarda

t'abraçaré un tros de tu
i marxaré de nit
no sé on
només prou lluny

que no insisteixi no vol dir que no t'enyori

que no insisteixi prou no vol dir que no t'enyori molt

em tornarà a envolar

perdoneu-me si arribo tard
en aquest tros de vida

estava massa distret
en procreacions i oficis
en sociologies i solidaritats
en sorolls que amagaven silencis

vivia de ple en un amor
que només era en mi
estava massa entretingut
en un enyor que fingia greu

tan pendent de l'horitzó
que perdia les passes
navegava sense viatge
crient-lo un destí
per arribar enlloc
per arribar aquí

ara hi soc
i m'afermaré a la terra
però no soc indemne
i qualsevol mentida o dolçor
em tornarà a envolar

violència

aquella mare morta

que morí sencera
lliurà sa vida a la terra
en desigual baralla

preferí ser compost
a ser inseminada
ser de futur vegetal
a passat de violada

a l'horitzó es dibuixa
una forca amb cadafal
de matinada s'hi penja
un assassí de massa vides
la terra viva l'escopirà
de fàstic i repudi
la vida ofesa oblidarà
aquell error sàtir passat

i cap futur hi serà res

ni mai

aquella mare morta
que morí sencera
lliurà sa vida a la terra
i preferí ser humus
a ser inseminada
regalar-se al futur vegetal
d'arbre florit i fruitós
que omple de mels
el rebosts d'hivern

sempre tornem allà

sempre tornem allà
al punt sense sortida
on em llegeixes fals
em veus borrós
m'escoltes brut

sempre tornem allà
on l'odi és subtil
com un petó de mitja tarda
i l'amor és una alenada sincera
esvaïda per la força d'un huracà

sempre tornem allà

on penso possible el retorn

però l'abisme esdevé infinit

contrabaix

el contrabaix
contextualitzava
la màgia
de les notes
mentre
cada una d'elles
anava
esmicolant el silenci

no t'entenc prou

no t'entenc prou
potser no t'escolto

no t'entenc prou
potser no et sé escoltar
quan t'escolto
em penso a mi mateix
penso més a rebatre't
que a comprendre't

no t'entenc prou
m'escolto egocèntric
la meva manera
el meu ser i fer
te m'emmudeix

t'escolto trista

perquè estic moix
i et crec alegre

perquè t'escolto content

no t'entenc prou
en no saber escoltar-te
no puc entendre't
no puc estimar-te
no et sé estimar

vull 

escoltar el que em dius

sentir-ho
sentir-te

en les teves paraules
cada una d'elles
amb el seu sentit
i amb el sentit teu

el que li has triat tu

rosa

ens vam descobrir 

en sensacions antigues
que per oblidades 

creiem perdudes 
ens vam agradar prou

com per surfejar les pors

feiem cau sota els llençols
i estremien els cossos a ritme
de l'eterna dansa
sense tenir mai prou prou

després la nit passava obaga i lenta
teníem limitacions desincronitzades
i l'insomni ens multiplicava la presó
aquella coqueteria de la vesprada
es llevava inexpressiva freda distant
la frivolitat no aguantava la mentida
i els impossibles feien cua 

per torturar-nos un rere l'altre

vivies al costat del riu
a ritme i fressa de resclosa
la saligarda vessava
en decantació obscena
de l'Osona dels bisbes
al mar de llibertats
en camí de ribera desirgada

arrossegava boires i pecats
i tu aprofitaves per volar l'estel
amb ball de sexe tendre
mentre te'n reies de calors i freds

el temps passava massa de presa 

i tot feia olor de rosa brillant

cap d'any

ens entestàvem a fer
que vèiem l'home dels nassos
i el dia abans

xalàvem perseguint

l'home de les orelles

i així escalfàvem els freds

de quan els freds eren freds i llargs

rèiem a ritme de rock

que ens feia agosarats

ja fa anys

molts anys
de tot ja fa anys

de tot ja fa molt anys
hi ha una distància de vertigen

una vida més sencera que plena

el nostre pa de cada dia

llavor que neix d'horabaixa
a mitjanit espiga
de matinada madura
al migdia segada
moli de tarda l'enfarina
al capvespre visita el forner
ben ensacada i ben lligada
mans destres l'amassen
en fisioterapèutic massatge
llevats de nit plena el lleven
i els primers raigs de sol
el troben fornejant-se
i d'hora ben d'hora
rau a taula com cada dia
el nostre pa de cada dia

la compra

llet
            segueixo pels racons les teves olors excitants
sabó
            t'encalço amb la mà i et recorro l'espinada
patates
            a les palpentes et desvetllo els mugrons crespats
oli
            i et penetro en l'origen com sense demà
bròquil
            escolto el teu plaer mentre em vesso