superstició

ni mites ni faules
ni deus ni verges

ni bruixots ni xamans
la vida és massa seriosa

per viure-la en la superstició

per perdre-la per la religió

qui

qui era silenci a la cridòria
qui era llum a la gola de llop
qui era l'heroi de la por
qui prenia la mà dels caiguts
qui alenava els cansats
qui peixia els orfes de tot
qui embenava les ferides
qui amortallava els morts
qui recitava els panegírics

no hi havia cap déu
no hi havia cap verge trobada
no hi havia cap sant consagrat
no hi havia cap beat en canonització
no hi havia cap capellà pedòfil
no hi havia cap monja odia-mares
no hi havia cap moral que sustentés res

va passar i es va fer
mentre els culpables combregaven pans i vins 

la mortalla vestia els innocents

salut

I

conec gent que no percep
la bellesa de les paraules
i això no els fa diferents
potser els ajuda a encarar
la vida recta
sense dreceres confoses

II

tampoc cal viure segrestat

per l'eterna melangia
no podem ser presoners de depressions emsopides
ni activistes de manies malaltisses
la salut també és creuar de puntetes les arestes

fals

la brancada d'eucaliptus

feia olor de lavanda
tot era fals com el silenci

far

l'onada vol ser muntanya
s'abraona sobre el far
en un instant de somni tossut
després s'escola penya-segat a vall
en reguerols de desengany
no triga a tornar a atupar
sabent que un dia el far serà mar
la muntanya nua tornarà a ser traïdora
i l'onada mai més no sabrà què ser

sal

van escoltar l'oracle
i tots es van lliurar al sexe i la depredació
conscients que era l'únic paradís possible
el seu Deu els havia albardat

i no trigaria a convertir-los en sal

vell

ja no hi queda compota de sexe
al rebost
i de melmelada de saviesa
ben poca
algun bri d'oratòria
gens fàcil d'entendre
amb aquests vímets
no hi ha festa possible
el futur resta quiet
al calaix de les medecines

Barcelona

la meva Barcelona
coronada de turons amb vistes
per sobre de gratacels discrets
i alguna església tan ostentosa com absurda
plena de boires de fum
farcida amb bafs de pudor
al fons hi ha un mar ple d'expectatives
i una platja descoberta d'entre deixalles

penyora

m'he perdut la felicitat retrobada
ara l'havia somiada eterna
però hi ha vents aponentats
que salseixen prats i horts
la nostra joia compartida
ha fet erm i el silenci penyora

diada

m'agrada de trobar-te en hores senars

desaparellades maldestrament 

som una diada errant d'individus ferms 

que venim d'un passat sense futur

i salpem cap a un futur sense passat

el present ens abraça provisional

la indecisió ja no ens fa por

consciència

la consciència ens dona
una sensació de rellevància
una voluntat de justícia
i una necessitat de transcendència

res no li és més innecessari
a la dimensió del nostre paisatge
ni a la magnitud de l'univers
que ja no goso tractar de nostre

no som més que aquell cadell de cabirol
presa de gossades assilvestrades
o aquell bacteri que el savi de bata blanca
va saber occir abans de massa mal

pot haver-hi consciència rellevant i justa
està en nosaltres treballar-la
si és transcendent o no és cosa nostra

flauta

de fusta com l'encofrat
que et sustenta
de plata com la nit
que t'inspira
de cristall com l'ànima
que et transparenta
i jo descobrint-te

entre músiques i silencis

cristall

cristall és
mirall sense retorn
diàfana expressió d'una llum
que no gossa transcendir
i et fuig intimidada
a la velocitat de la física

el cristall cònic
a les teves mans

acanala el vent
embocat i pres
amb panys i claus
que tanques i obres

amb dansa pautada
li manlleves la llibertat
a canvi d'una puresa
te la torna amb art

i l'entorn et xala

amb elegància noble

indiferència

un dia moriré
els estels seguiran l'infinit regal de llum
què ens parla dels orígens
l'aigua seguirà bullint a cent graus
i les primaveres floriran entre gebres tardans

un dia moriré
poques llàgrimes vessaran d'ulls envellits

no trigarà gaire el silenci a esvair records
el mon seguirà el seu compte enrere
amb la seva pertinent indiferència

ombres

vaig recórrer les teves ombres
per trobar-te sencera
ni record ni d'espectre
corpòria
com en aquella tarda de maig
que voleiaves la dansa
dels vents desorientats
jo et vaig caçar al vol
i vam aferrar els llavis
per besar-nos i transcendir

l'abraçada encara et torna
no ets plena
no ets aquí
però amb poc ja faig
jo ja tampoc soc sencer

amb tu

passaria la vida abraçant-te
a ritme de converses banals
repassaria la cura compartida
amb passeigs de mar

o de muntanya tendra
sentiria els teus calfreds

recorrent-me l'espinada

mentre

m'arribes a l'hivern
un hivern plujós com mai
irises l'aire de velluts rinxolats

mentre vestida de pors i dubtes
fas mels de fels passades

mentre de fons a l'horitzó
el sol s'espera amb calma
sota el crepuscle de l'alba
per no desvetllar-te

mentre jo silent
reclinat sobre el teu dormir
t'admiro l'alenar harmònic

mentre el magí expia impotent
per pecats que no són nostres

quotidianitat

no hi ha equidistància possible
els diners salven la vida de qui els té
mentre la pobresa occeix la majoria
i va de guerres
però també de quotidianitats ferotges
que malviuen

a tres envans de casa nostra

tu

canviaré el món per tu
i del món canviat
només romandràs tu

jo

surt el sol
i escalfa el sòl
lleva baf
que fa com fum
i tot comença
i si no sopo amb llum
i torno a sopar sol
és que la natura
sapient encara
no se la juga
amb qui de tot aprenent
és savi de res