biblioteca

presumies de tenir
una de les biblioteques
més complertes de la comarca
i no era per menys

lleixes i lleixes amb llibres polsosos
vitrines vuitcentistes
amb pany de claus
que no sabies on paraven
una nissaga de sàvies herències
que et recorria la genealogia
malendreçats per temes
o per autors o per colors
la majoria ni t'has mirat
alguns els vas repassar de jove
només de biaix
uns quants els vas llegir de fit a fit
i molt pocs

te'ls vas estudiar amb frisança

perquè t'hi anava la carrera

ara Internet té tots els llibres
trobar-los és instantani
el teu tresor decau
com les accions de Kodak
a la borsa de Nova York

si et serveix de consol

les biblioteques públiques

ara són refugis climàtics

contra la canícula d'estiu

no fa gaire mesos hi deixaven 

més pel·lícules que llibres

ara totes són a Filmin o Netflix

abraçada

he furgat a la memòria
aquella darrera abraçada
recuperar-la per sempre
emmarcar-la en or i ivori
acompanyar-la en el trànsit
que mena a la infinitud
n'he recuperat moltes
però sempre n'hi havia
una altra més cap aquí

les darreries són tenses
deixen poca lluïdesa
tot plegat s'amalgama
en un indestriable buit

des d'aquella darrera abraçada
no dubteu que la recuperaré
faré el salt amb ella de la mà
camí de la nostra infinitud
cel i infern seran còmplices

joguines 2

I

avui la nit és plena de lluna
i fa una llum platejada
que dibuixa horitzons de pau

fa un fred tou

que es desprèn fàcil del cos

II

feia tanta lluna plena

que les formigues treballaven

amb barret de palla

i ulleres foto-protectores

III

va dona no t'enfadis

prou pena de dilluns patim

IV

se'm fan difícils els tudons

parrupen pel jardí de casa

com si tot jardí fos seu

com si tota casa fos seva

sigui estiu o sigui primavera

sense treva

V

potser la felicitat

és l'equilibri tediós

entre el que tinc

i el que necessito

poder la felicitat

és l'equilibri tediós

entre el que tinc

i el que desitjo

possiblement la felicitat

és l'equilibri tediós

entre el que necessito

i el que desitjo

sigui com sigui

no és felicitat sense tu

VI

el descans està sobrevalorat

fins que la depressió

et fa presoner del llit

VII

enfilo direcció a la lluna

quan hi arribi

espero que encara hi sigui

mitja lluna

aquí a casa
només hi ha mitja lluna
mira que l'altra mitja
no la tinguis entretinguda
per casa teu

fem perquè es trobin
ni que sigui trobant-nos

tren

mai no correràs més
que el tren que et porta
i aquest és el límit de la teva llibertat
la llum entrarà i sortirà pels polsosos espiralls
en miratge de vides possibles
dins ballaràs danses que no et pertanyen
la cova de Plató et serà parany

ja decidiràs
si ho fas
a quina estació fas peu

la vida passa fora

sense sostre

no hi ha casa
cap casa
massa cel per fer de sostre
massa ciutat per fer de recer
massa gent per fer companyia
massa dolor per escoltar el meu


no hi ha amor
cap amor
massa pobresa per compartir
massa llibertat per estimar

massa por per destacar
massa indiferència per ser

comiat

la teva presència sòlida
omplia de seguretat l'àmbit
clarejava les obagues
esvaïa els dubtes
de lluny o de prop
tot era reversible

els futurs abastables
fins aquell dia retrobat
que entre goigs i perversions
ens havíem promès ser com els d'abans
ja no hi va haver temps

present

cada vers és un esforç
cada estrofa una proesa
cada poema una victòria
després miro enrere
ni els esforços han de ser agraïts
ni les proeses celebrades
ni les victòries definitives
tot viu en una plasticitat llefiscosa
en un retorn etern en espiral
que ens mena camí del temps
cap a dubtosos futurs incerts
més enllà de les nostre vides
en dialèctica entre l'oblit i la mort

res no té cap sentit
més enllà del present 

del radical present de cada dia

portaveu

si verso no és per poeta
sinó per ànima d'anacoreta

no em busquis en els versos
deixa que els planys i rialles

del seus personatges

es banyin en la realitat

si ho fan amb l'art

que sigui amb de dansa d'aigua

i si fracassen deixa'ls negar-s'hi

permet-los l'anonimat

jo només els faig de portaveu
permet-me l'anonimat

conjugació

soc home blanc
gènere masculí
singularitat confirmada
conjugador d'indicatius
sense dubtes subjuntius
amb pocs i porucs imperatius
sens mentides condicionals
descregut de futurs intangibles

nit

sempre he descrit la nit
en termes de traïdoria
no per la fosca que amaga
sinó per la sensualitat que encén
i perquè quan el mati entra
fa com si res no hagués passat

pont d'en Gil

era sol enmig de tots

vam anar al pont d'en Gil

per veure pondre el sol

en l'ull mediterrani

amb silueta de Mallorca al fons

havia fet un dia net com una patena

però l'hora baixa es va llevar

en crepuscle de tel nebulós

va sortir d'enlloc i empal·lidí la posta

tots vam quedar badocs i resignats

en espectacle menys lluït que el desig

vàrem enfilar camí de tornada a Ciutadella

en corrua deprimida seguint ombres d'un sol

tapat encara per la traïdora meteorologia

al travessar el turó que ens feia d'esquena

va emergir en línia d'horitzó

una lluna plena immensa a tocar

gran com no la recordava enlloc

el foc de llevant que encenia la nit de ponent

amb esglai dels presents

que no vam saber sufocar el crit

calze d'or de litúrgic i atàvic

rere la suau estela de pujols carenats

les pedres punyents

ens descobrien mal calçats

i ens ferien pas a pas

totes i cadascuna

de les estacions del camí

processó de tornada penitent 

aquella atmosfera dolça

se sentia ingràvida

i convidava en un vol lliure

que no vaig gosar de fer

llum

I

tot rau allà
en l'etern homenatge
d'aquell ésser de llum
que la mort prematura
omplí de silenci

des d'allà
dibuixo memòries lluïdes
esculpeixo vivències plenes
amb la llibertat que em dona
el maleït protagonisme
de qui t'escriu l'elegia
sens poder glossar-la

en el panegíric

II

no et visc a les nits

ni entre somnis
els dies de llum només són
trobades per racons oblidats
de quan els passejàvem amants
ara tu ja ets absent
i els paisatges es fonen a poc a poc

comiat

no vàrem fer el passeig de mar
que tant havíem comentat
després tot va quedar per fer
aquell costa urbana et va abraçar
com sempre t'han fet

les geografies que has adoptat

jo restava estrany
en aquell immens mar artificial
desorientat per la llunyania del cau

esporuguit per la meva biografia

en què els mars sempre m'han traït

llucaves amb més desig que força
flories amb vulnerable suficiència
el ritme de vida et va decaure
però vas aprendre'l a viure
i sense mi ja no calien explicacions

bondat

no goso parlar de la malesa de la gent
quan soc a casa
a la fosca de la nit
en el silenci de la poc pietosa soledat
tinc somnis bruts
desitjos impropis
si no els llevo al matí amb mi
és més per covardia que per bondat

conversa

m'hagués fet feliç
que l'atzar ens hagués trobat
en un no espai
de temps indefinit
i exercir el goig de la conversa
que omplís totes dues dimensions
esvair-nos entre els dubtes
enquistats de massa anys

potser explicar-nos les pors
ens hagués fet valents
i creatius i rics
potser haguéssim tornat a fugir-nos
com sempre hem fet 

seguiríem allunyats
però amb una ganyota de satisfacció

durícia

la pell ja és durícia
sense dolor
sens carícia

he nascut insensible a versos

que no vaig saber destriar

sord de melodies atonals

que em torbaven més que plaïen 

quec per a discursos caragolats

de loquacitat densa i formal

la meva és una realitat viva

que mira de transcriure el dolor

amb poques síl·labes

i expressar-lo amb ganyotes

de gravetat explícita

també sap lloar els cants

durant la nit tancada

quan el rossinyol desenfrenat

pren l'escena de la primavera madura

resurrecció

al fons de l'horitzó
albirarem la tempesta
no tindrem ni vela ni esma
per capejar-la

amb un immens estrèpit
ens envestirà fera salvatge
les oracions es venjaran
del nostre agnosticisme

fins que tot serà silenci submís

vint-i-tres eternitats després
despertarem en un món gasós
estranyament feliç i possible

superstició

ni mites ni faules
ni deus ni verges

ni bruixots ni xamans
la vida és massa seriosa

per viure-la en la superstició

per perdre-la per la religió

qui

qui era silenci a la cridòria
qui era llum a la gola de llop
qui era l'heroi de la por
qui prenia la mà dels caiguts
qui alenava els cansats
qui peixia els orfes de tot
qui embenava les ferides
qui amortallava els morts
qui recitava els panegírics

no hi havia cap déu ver
no hi havia cap verge trobada
no hi havia cap sant consagrat
no hi havia cap beat en canonització
no hi havia cap capellà pedòfil
no hi havia cap monja odia-mares
no hi havia cap moral que sustentés res

va passar i es va fer
mentre els culpables combregaven pans i vins 

la mortalla vestia els innocents

salut

I

conec gent que no percep
la bellesa de les paraules
i això no els fa diferents
potser els ajuda a encarar
la vida recta
sense dreceres confoses

II

tampoc cal viure segrestat

per l'eterna melangia
no podem ser presoners de depressions ensopides
ni activistes de manies malaltisses
la salut també és creuar de puntetes per les arestes

no mirar enrere

amatents a la sal

que ens vol estàtues 

fals

la brancada d'eucaliptus

feia olor de lavanda
tot era fals com el silenci

far

l'onada vol ser muntanya
s'abraona sobre el far
en constant somni tossut

de malaltissa resiliència

l'onada s'escola penya-segat a vall
en reguerols de desengany

l'onada no triga a reprendre

a atupar el cingle imponent 

l'onada sap que el far serà mar

té paciència mineral

la muntanya nua esdevindrà erma
l'onada mai més no sabrà què ser

el far no tornarà a emergir

en la seva insignificança geològica

sal

van escoltar l'oracle
i tots es van lliurar al sexe i la depredació
conscients que era l'únic paradís possible
el seu Deu els havia albardat

no trigaria a convertir-los en sal

vell

ja no queda compota de sexe al rebost
i de melmelada de saviesa ben poca
algun bri d'oratòria poc fàcil d'entendre
amb aquests vímets no hi ha festa possible
el futur resta quiet al calaix de les medecines

Barcelona

la meva Barcelona
coronada de turons amb vistes
per sobre de gratacels discrets
i alguna església tan ostentosa com absurda
plena de boires de fum
farcida amb bafs de pudor
al fons hi ha un mar ple d'expectatives
i una platja descoberta d'entre deixalles

penyora

m'he perdut la felicitat retrobada
ara l'havia somiada eterna
però hi ha vents aponentats
que salseixen prats i horts
la nostra joia compartida
ha fet erm i el silenci penyora

diada

m'agrada de trobar-te en hores senars

desaparellades maldestrament 

som una diada errant d'individus ferms 

que venim d'un passat sense futur

i salpem cap a un futur sense passat

el present ens abraça provisional

la indecisió ja no ens fa por

consciència

la consciència ens dona
una sensació de rellevància
una voluntat de justícia
i una necessitat de transcendència

res no li és més innecessari
a la dimensió del nostre paisatge
ni a la magnitud de l'univers
que ja no goso tractar de nostre

no som més que aquell cadell de cabirol
presa de gossades assilvestrades
o aquell bacteri que el savi de bata blanca
va saber occir abans de massa mal

pot haver-hi consciència rellevant i justa
està en nosaltres treballar-la
si és transcendent o no és cosa nostra

flauta

de fusta com l'encofrat
que et sustenta
de plata com la nit
que t'inspira
de cristall com l'ànima
que et transparenta
i jo descobrint-te

entre músiques i silencis

cristall

cristall és
mirall sense retorn
diàfana expressió d'una llum
que no gossa transcendir
i et fuig intimidada
a la velocitat de la física

el cristall cònic
a les teves mans

acanala el vent
embocat i pres
amb panys i claus
que tanques i obres

amb dansa pautada
li manlleves la llibertat
a canvi d'una puresa
te la torna amb art

i l'entorn et xala

amb elegància noble

indiferència

un dia moriré
els estels seguiran l'infinit regal de llum
què ens parla dels orígens
l'aigua seguirà bullint a cent graus
i les primaveres floriran entre gebres tardans

un dia moriré
poques llàgrimes vessaran d'ulls envellits

no trigarà gaire el silenci a esvair records
el mon seguirà el seu compte enrere
amb la seva pertinent indiferència

ombres

vaig recórrer les teves ombres
per trobar-te sencera
ni record ni d'espectre
corpòria
com en aquella tarda de maig
que voleiaves la dansa
dels vents desorientats
jo et vaig caçar al vol
i vam aferrar els llavis
per besar-nos i transcendir

l'abraçada encara et torna
no ets plena
no ets aquí
però amb poc ja faig
jo ja tampoc soc sencer

panegíric

ara som aire
i serem l'alè
dels que estimem

amb tu

passaria la vida abraçant-te
a ritme de converses banals
repassaria la cura compartida
amb passeigs de mar

o enfilant la muntanya tendra
sentiria els teus calfreds

recorrent-me l'espinada

mentre

m'arribes a l'hivern
un hivern plujós com mai
irises l'aire de velluts rinxolats

mentre vestida de pors i dubtes
fas mels de fels passades

mentre de fons a l'horitzó
el sol s'espera amb calma
sota el crepuscle de l'alba
per no desvetllar-te

mentre jo silent
reclinat sobre el teu dormir
t'admiro l'alenar harmònic

mentre el magí expia impotent
per pecats que no són nostres

quotidianitat

no hi ha equidistància possible
els diners salven la vida de qui els té
mentre la pobresa occeix la majoria
i va de guerres
però també va de quotidianitats ferotges
que malviuen

a tres envans de casa nostra

tu

canviaré el món per tu
i del món canviat
només romandràs tu

jo

surt el sol
i escalfa el sòl
lleva baf
que fa com fum
i tot comença
i si no sopo amb llum
i torno a sopar sol
és que la natura
sapient encara
no se la juga
amb qui de tot aprenent
és savi de res