autopista

transito l'autopista per les fites numerades
allunyant-me del quilòmetre zero

distanciant-m'hi

constant seriació de números creixents

a cada fita una estació de vida
però expectatives de vida minven
una quotidianitat tediosa i absurda
ara ja apareixen poques cruïlles
les poques trobades són buides de tu

gràcies

gràcies per irrompre en la meva absurda quotidianitat
gràcies per ser-hi quan ja no esperava trobar-t'hi
gràcies per redescobrir-me la dolçor dels petons
gràcies per acceptar-me amb el meu cos decadent
gràcies per expiar-me pecats amb plaers oblidats
gràcies per fer-me sentir el valor de l'abraçada
gràcies per manifestar el ferm desig de cuidar-me
gràcies per ensenyar-me els teus paisatges viscuts

gràcies per explicar-me la teva bona gent amiga
gràcies per palesar-me menjars nous en paladar fet
gràcies per acompanyar-me a la festa de sols i llunes
gràcies per compartir converses de paranys amagats

gràcies per entendre que en l'impossible no creix amor

gràcies per ajudar-me a destriar la toxicitat en la relació

gràcies per provar-me que guanys i pèrdues es confonen
gràcies per les teves cinc deixades i les quatre tornades

et prometo

I

et prometo

    no sé com però sempre hi seré

ja veuràs
    a les llunes noves fent-te de far
    a les llunes plenes envejant-te la claror
    et faré de recer en pluges de tardor
    seré vela cap a port a les tramuntanades
    et faré d'obaga quan el sol s'encén inhumà
    i de solana en els cels tapats de tardor
    com a flassada a les nits balbes d'hivern

quan no hi siguis et buscaré
i en la presència et gaudiré

II

viure també és sentir

que em mereixo viure

i ho sé més bé

quan et visc a prop

aigua

en arribar la calor
el gel no es defensa
es fon

sap que serà aigua
baf i gel
en successives eternitats

vull ser l'aigua
que t'apaga la set
en successives eternitats

comiat

el darrer tren a Migjorn
et troba lluïda de glam
i guarnida de silencis de vidre
passes entre llums i ombres
en intermitències tènues
entre túnels que fan treves de llum
l'estació de destí és el trànsit
el Nord se t'acomiadà
i la tramuntana de dol
et veu anar a migjorn
llevants ponents i xalocs
drecen pètals coronats
la celebració és complerta
quan la lluna recita panegíric
i jo amb un t'estimo
t'estim
t'esti
t'est
t'es
t'e
t
fonent-me en un horitzó
on la tenebra fa gatzara
la meva vida i la teva mort
es delecten maliciosament

mareta

hi ha mareta mare
que ve oratge suau
ve maregassa filla
que la mar s'arrissa

caos

corones d'espines espeses
clavant-se com espases
llavis de glavi plens de verí
dits d'esperit penedit de mi
mans gegants nues de guants
llàgrimes enceses ofeguen cremes
flors libades escabetxen fruits
papallones de cer cerquen cels
mars de sorra encrespen onades
fan mareta de sal en oratge suau
rius silenciats amb tinta de llum
i aquí tu i jo recosint cabdells
per si és possible vèncer el caos

eclipsi

quan et sé propera
noto com el món
se'ns subordina
la lluna eclipsa el sol
per fer-nos l'ullet i celebrar
aquesta nova eternitat
que se'ns queda curta

IA

li he demanat a la IA
que m'escrigui un poema d'amor
per dedicar-te'l
un encàrrec normal
per a una xafogosa tarda
de diumenge d'agost

m'ha respost que m'espavili
que no vol fer de Cyrano

crec que té por d'enamorar-se

de tu
sense tenir model de reacció

previst

no trigarà

aeroport

en aquest no-espai
de rostres impersonals
i mirades buides

de trasllats de vacances

plens de famílies sorolloses

o desorientats solitaris

amb maletes lleugeres

des d'aquest no-espai

em començo a allunyar

per molt que el cor es quedi

que les paraules apropin

no hi ha plaer que compensi

l'absència de la teva carícia

horitzó

ara la barca i jo remem

jo mirant l'horitzó des de la proa
ella quieta clavant la popa a contracorrent

jo somio futurs nous que em tornin la força
ella quieta evocant-me goigs de passats reeixits

jo l'arengo perquè em deixi seguir
sé on és la raó i és la raó de tot

ella m'espeta que si no m'ha passat de fort
tampoc no em passarà ara de fràgil

jo li imploro no soc viu si no ho intento
ella em respon que soc viu per l'ancora

jo li dic perquè vull ser viu si em sento mort
ella diu perquè li dec tota la vida navegada

jo l'amenaço d'abandonar-la a bracejades
ella m'adverteix que ni arribaria lluny ni enlloc

jo ja ho sé però salto al mar i en sento la fredor
ella em mira amb desdeny de superioritat
em fereix l'orgull i sense voler m'esperona

jo ignoro l'impossible i bracejo fort
el meu horitzó ja no és destí sinó trajecte

ella abandona l'ancora i es dona al mar

perdurar

l'amor és la poesia
el sexe la prosa
l'espècie és excusa
de supervivència fútil

sens déu que ens enyori

ni univers que ens detecti

sobreviure és el gran repte

i la brúixola som nosaltres 

marxaré

no hi haurà cel que m'aculli
ni mar que em banyi
no hi haurà infern que em castigui
ni terra que em "composti"
no hi haurà ànima que em recordi
ni cap deute per saldar
no hi haurà religió que em beatifiqui
ni cap revolució em farà cabdill
no faré ostentacions
ni trencaré silencis

sense cap sirena d'urgència

amb tota la discreció possible

un dia marxaré a trobar-te 

por

una vegada vaig estimar l'amor

el recordo entre velluts florits
a bars de regust d'alcohols barats
en ambients de músiques descompassades
pels gemecs rancs de motors d'aire i fred
amb oferta de consums perillosos i cars
de dubtós origen i garantit delicte
el fum de tabac rovellat omplia l'àmbit
fins a amagar cap contorn definit
eren fosques nits de lluna nova
de freds humits que calaven els ossos
de quan es feia gebre als racons obacs
i penellons a les mans menestrals
vestíem camals i mànigues gatades
amb olors fúngiques i camforades
carrers de poca llum i massa fem de gos
de fortor rància d'orins i cigrons mal cuits
allà em brillaves com només l'amor fa brillar
i jo al racó incapaç de cridar-te soc aquí

una vegada vaig odiar la por

fènix

he esmerçat el desig
fins que el silenci ha fet cim
ara faig ràpel vertiginós
en caiguda lliure
he de fer terra tan aviat
com em sigui possible
a la cerca de noves maneres
escoltar nous relats de felicitat
i aprendre a viure'ls per mi
he de saber reviure'm
des de les molles d'un pa
que espicossa l'au fènix
aquell pa que a pedaços
han fet servir de torna

font

a la font de les paraules
hi vaig atansar el got
el vaig omplir a vessar
i el begué d'un sol glop
ara tinc més silenci que set
més preguntes que estrofes
em sento lluny d'on et trobes
i aquí sol fa molt de fred

encluses

les encluses balbes
esvaeixen el sol tòrrid
de les llargues tardes
de l'immens estiu
lluny queden els torbs
que les van generar
muntanyes enllà
on la frescor de tarda
anticipa la nit plàcida
aquí a la plana ample
patim una calor xafogosa
que fa fondre les pedres

currículum

m'he deixat la vida
en un "nosequè" absurd
que des d'on soc ara
no m'omple cap silenci

de jove em faltava joventut
per fer de jove
i ara em sobra vellesa per ser gran
he viscut la vida a peu canviat
m'he cregut millor que els pròspers
per inconsciència dels fracassos
m'he erigit en justicier
d'una justícia que ningú no volia
m'he sentit amant eficaç
amb el cor eclipsat d'ego
m'he fet culpable de pecats
que ni eren pecats ni eren meus
m'he viscut innocent
de vides que he fet obagues
ara que sabria estimar-les
els demano perdó
i els felicito per la fugida

fins ara em feia gran
ara ja em faig vell

mentida

sabeu

totes les teories
que diuen demostrar
l'existència de déu
parteixen de l'existència de déu
construeixen el seu discurs
entre paradigmes i bestieses
que mai no avalaria la més laxa
de les auditories filosòfiques

us adoneu
cada vegada costa més
trobar curacions miraculoses
i resurreccions prodigioses
no serà perquè els vuit mil milions
no ho necessitem
i perquè portem i importem 

noves malalties pertot

també cal esmentar
la gran competència
que hi ha entre religions
i faccions religioses
a primer de teoria del mercat
els déus haurien de fer
molt i bé per demostrar-se
per vendre's com déu mana

però no
tots ells a resguard d'un silenci
sepulcral i sospitós
mentre llurs profetes i cabdills assassinen

en nom seu 

-del seu déu-

a propis i aliens

els pobres d'arreu són els damnificats

són la seva carn de canó i n'hi ha tants

que ja no s'estan ni a beatificar-los

ni com a màrtirs els personalitzen

una dada més
ahir escoltava a xarxes
que de tots els miracles

adorats per totes les religions
la reconstrucció de membres amputats
és el menys treballat
no s'han publicat casos

ves que no sigui tot mentida

penya-segat

tota la vida he desitjat
enfilar-me dret i destre
pel penya-segat espadat
i apartar amb la mà oberta
aquell núvol gris que intenta
fer-te malbé la tarda blava

però por i vertigen

ara tu i jo som a recer
sota una pluja inoportuna
en el banc de la cuina
al costat de la llar de foc
que no escalfa res ni a ningú
distraient-nos amb jocs de taula
i contant-nos converses banals
per acabar fent la tarda ben feta

indústria

en aquell raval de ciutat
de sutge i de verí
els que només hi érem
moríem a poc a poc
els que hi treballaven
morien més lleugers
tots plegats moríem
en silenci burgès i gasiu
teníem poca esma
i menys saviesa
per fer pagar més car
el preu de les nostres vides
van venir els sindicats
i himnes de cantants nous
tot va prendre un color
més roig i no tan gris
res no era com abans
la mort de tots es va alentir
però no vam ser feliços
faltaven encara anys
perquè el color de la vida
fos més verd i blau
i perquè la mort de tots
fos quan tocava

planejament

soc d'un enlloc fonedís
a obaga de la prodigiosa ciutat
a mig camí de dos rius
que transcorren sense vall
a la cerca del mar d'enmig

m'estic encarat a nord
com apunt de fugir si cal
a prop de la serralada de paper
que perfila un escenari tou
només horitzons enllà
s'albiren cims de gel tendre

tot plegat com el diorama
de pessebres de quan fórem nens
i ara de grans i vistoses maquetes
d'urbs urbanismes i urbanitats

cruïlla

en un punt i en un moment
ens descobrírem
tu des dels sons savis
de pura puresa cristal·lina
jo des de lletres maldestres
de sensacions desorientades

visc la lliçó més perfecte mai rebuda
dels teus sons nets i de lletres sàvies
que no són les meves i faig per descobrir
quedo d'alumne badoc davant teu
buscant la nansa per prendre't
mes no hi ha desig que ho faci possible

som dues rectes trobades
en un punt i en un moment
en una perpendicularitat oportuna
que ara ens separa en exponencial
cada instant que passa
ets més lluny de mi
i no hi ha cançó que et canti
ni escrit que et dediqui
capaç de tornar-nos a la cruïlla
d'aquell punt i en aquell moment

on tot fou possible

a M G

silenci

vam fer passar el temps
amagat entre el silenci
l'elefant vermell
seguia ballant valsos
a l'habitació de les nines

horabaixa

la tarda en horabaixa
ha omplert el jardí d'orenetes
volen en dansa esbojarrada
mentre s'empassen l'aliment
molt per sobre seu
hi ha dos ocells de presa
en vol pausat en cercles
van olorant els vents

(de l'anglès m'agrada "swallow"

del català no m'agrada rapinyaire)

anunci

no clamis al cel
els núvols no s'hi estan per bestieses

no cridis a la terra
ni et pertany ni li pertanys
ets efímer com un silenci culpable

no bramis contra l'univers
ets la insignificança feta re
i el buit interestel·lar

és immune a brams i veus

no invoquis cap déu
el únics que hi ha són dins teu
i només fan que mortificar-te

tu

de primeres
no t'he sabut trobar
a la Llengua abolida
de la Maria-Mercè Marçal
m'hi he hagut de cabussar
conscient com era
que allà hi eres
l'allà on hi sou totes
les dones d'aigua
les dones de foc
les de vida i les de remei
les dones que han lluitat

i vençut la ignota quotidianitat
les que fan de la ciència art

les que han fet de l'amor
cura i han sobreviscut

ara ja t'hi he trobat
molla d'aigua verda
enlluernada de lluna plena

rere les baranes del mar
dolça d'heura enfiladissa

voldria ser-te cert
com la bruixa bella i jove
immaculada de tot pecat
sincera com cap mare de déu
pura com rosada de la muntanya mitja

on les goges ballen futurs

ets concebuda per a la vida
amant dels plaers guardats en silenci

por

he alçat una barricada
a la porta de casa
per protegir-me
de malvats armats

entre els forats
de la pedra seca
m'ha semblat albirar
el teu pas ferm
d'un lloc a l'altre

el mur construït
davant de casa
amb tu ferma i fora 
és més presó que redós

he tancat casa

a pany i forrellat 

ara deambulo la meva por

per camins i dreceres

cercant-te

els daus de déu

a vegades ens toca viure
més enllà de la saviesa
posem en mans de l'atzar
la macabra dansa del destí

ens obrim al joc dels daus de déu

premem les dents fins que sentim
el dolor de barres encaixades
i concentrats fem el salt mortal

no sé pronosticar-ne el resultat
no escateixo prou variables
soc descregut de daus i déus

apocalipsi

el dia de l'apocalipsi
un instant abans de la fi de tot
apareixeràs tu
em faràs aquell petó
que ens va quedar a mitges
i ens farem feliços
enmig de la bola de foc

parèntesi

el jardí esplèndid
d'arbres fets
fa de parèntesi
enmig de la ciutat

diumenge a la tarda
s'omple tant de gent
que n'esdevé conseqüència
allà enmig s'hi troba
la felicitat entre cometes

els ocells s'amaguen

a les branques zenitals

tu i jo tancats a casa

avorrim la tarda de diumenge

sol

acaba de sortir el sol
pla
esplèndid
amable
és juliol
no trigarà a ser infern

Benedetti

cal ser Benedetti
molt Benedetti
per fer poesia
de "tàctica" i "estratègia"

Menorca

s'envola l'ocell de cer
mar enllà vers
horitzons nous
destins atrevits

només és viu
si trenca rutines
a milers de peus
per sobre dels caps
la llibertat és destí
i la cançó silenci
per no destorbar

respiro

respiro i respiro constant
amb una cadència inconscient
com quan batego
com quan paeixo o excreto
un automatisme primitiu vegetatiu
em mena en el temps enllà
així em passa la biologia i la vida

només entretinc els moments compartits
és llavors que desperto els sentits
els poso a treballar exigent
no permetré que tornin a perdre't
no els deixaré que tornin a trair-me

sobre la mort

I

potser no es mor de silencis
potser no es viu de paraules

la primera mort son els records que fugen
potser en plorar gemega un somriure
potser és una sensació a mitges
de qualsevol record de passes passejades

II

més enllà dels silencis
on la solitud crema la pell aspre

III

totes les coses que passen certes

i crèiem de companyia eterna
la mort les calla agrament 
de vives eren imprescindibles
la mort prematura les fa absurdes

IV

de voler ser etern
ni que sigui per sobreviure dos instants
després de la mort

i trobar-te allà on sigui que no hi ets

un bri de consciència

més enllà de la vida

per una disculpa i un petó

captaires

no soc gaire diferent
dels captaires
el d'avui
fins i tot
vestia més elegant que jo

visc aquest punt de vida
on ser a un costat o a l'altre
va de dècimes de segon
una "foto finish" diligent
t'acaba decidint el futur
el passat ja no compta
només és memòria teva
esbiaixada i feble
cada vegada més feble

desig roig

un cel roig de sang
es caragola a l'horitzó de llevant
ens espanta i meravella
una pluja eixuta ens lleva
tu i jo a recer de cambra
ens fem un petó d'ambre

tenim temps de desig lent

cobegem el temps de sexe brut

de roja bandera i maldestra manera

de quan els llibres eren futur

i calia salvar ànimes de pedra
teníem temps de desig lent

et duc un cafè a la teva mida

parat a la tauleta atapeïda
a fora el cel s'agrisa
flassada de llana ens abriga
ens estimem a recer seu

tindrem temps de desig lent

estol

he somiat
que un estol d'ocells
eixordava un horitzó
de roig encès
he despertat viu
tremolant suors fredes
no hi havia ni vol ni ocells
ni color ni paisatge
el silenci era aspre
i la tremolor forta

biblioteca

presumies de tenir
una de les biblioteques
més complertes de la comarca
i no era per menys

lleixes i lleixes amb llibres polsosos
vitrines vuitcentistes
amb pany de claus
que no sabies on paraven
una nissaga de sàvies herències
que et recorria la genealogia
malendreçats per temes
o per autors o per colors
la majoria ni t'has mirat
alguns els vas repassar de jove
només de biaix
uns quants els vas llegir de fit a fit
i molt pocs

te'ls vas estudiar amb frisança

perquè t'hi anava la carrera

ara Internet té tots els llibres
trobar-los és instantani
el teu tresor decau
com les accions de Kodak
a la borsa de Nova York

si et serveix de consol

les biblioteques públiques

ara són refugis climàtics

per canícules d'estiu

no fa gaire mesos hi deixaven 

més pel·lícules que llibres

ara totes són a Filmin o Netflix

abraçada

he furgat a la memòria
aquella darrera abraçada
recuperar-la per sempre
emmarcar-la en or i ivori
acompanyar-la en el trànsit
que mena a la infinitud
n'he recuperat moltes
però sempre n'hi havia
una altra més cap aquí

les darreries són tenses
deixen poca lluïdesa
tot plegat s'amalgama
en un indestriable buit

des d'aquella darrera abraçada
no dubteu que la recuperaré
faré el salt amb ella de la mà
camí de la nostra infinitud
cel i infern en seran còmplices

joguines 2

I

avui la nit és plena de lluna
i fa una llum platejada
que dibuixa horitzons de pau

fa un fred tou

que es desprèn fàcil del cos

II

feia tanta lluna plena

que les formigues treballaven

amb barret de palla

i ulleres foto-protectores

III

va dona no t'enfadis

prou pena de dilluns patim

IV

se'm fan difícils els tudons

parrupen pel jardí de casa

com si tot jardí fos seu

com si tota casa fos seva

sigui estiu o sigui primavera

sense treva

V

potser la felicitat

és l'equilibri tediós

entre el que tinc

i el que necessito

poder la felicitat

és l'equilibri tediós

entre el que tinc

i el que desitjo

possiblement la felicitat

és l'equilibri tediós

entre el que necessito

i el que desitjo

sigui com sigui

no és felicitat sense tu

VI

el descans està sobrevalorat

fins que la depressió

et fa presoner del llit

VII

enfilo direcció a la lluna

quan hi arribi

espero que encara hi sigui

mitja lluna

aquí a casa
només hi ha mitja lluna
mira que l'altra mitja
no la tinguis entretinguda
per casa teu

fem perquè es trobin
ni que sigui trobant-nos

tren

mai no correràs més
que el tren que et porta
i aquest és el límit de la teva llibertat
la llum entrarà i sortirà pels polsosos espiralls
en miratge de vides possibles
dins ballaràs danses que no et pertanyen
la cova de Plató et serà parany

ja decidiràs
si ho fas
a quina estació fas peu

la vida passa fora

sense sostre

no hi ha casa
cap casa
massa cel per fer de sostre
massa ciutat per fer de recer
massa gent per fer companyia
massa dolor per escoltar el meu


no hi ha amor
cap amor
massa pobresa per compartir
massa llibertat per estimar

massa por per destacar
massa indiferència per ser

comiat

la teva presència sòlida
omplia de seguretat l'àmbit
clarejava les obagues
esvaïa els dubtes
de lluny o de prop
tot era reversible

els futurs abastables
fins aquell dia retrobat
que entre goigs i perversions
ens havíem promès ser com els d'abans
ja no hi va haver temps

present

cada vers és un esforç
cada estrofa una proesa
cada poema una victòria
després miro enrere
ni els esforços han de ser agraïts
ni les proeses celebrades
ni les victòries definitives
tot viu en una plasticitat llefiscosa
en un retorn etern en espiral
que ens mena camí del temps
cap a dubtosos futurs incerts
més enllà de les nostre vides
en dialèctica entre l'oblit i la mort

res no té cap sentit
més enllà del present 

del radical present de cada dia

portaveu

si verso no és per poeta
sinó per ànima d'anacoreta

no em busquis en els versos
deixa que els planys i rialles

del seus personatges

es banyin en la realitat

si ho fan amb l'art

que sigui amb de dansa d'aigua

i si fracassen deixa'ls negar-s'hi

permet-los l'anonimat

jo només els faig de portaveu
permet-me l'anonimat

conjugació

soc home blanc
gènere masculí
singularitat confirmada
conjugador d'indicatius
sense dubtes subjuntius
amb pocs i porucs imperatius
sens mentides condicionals
descregut de futurs intangibles

nit

sempre he descrit la nit
en termes de traïdoria
no per la fosca que amaga
sinó per la sensualitat que encén
i perquè quan el mati entra
fa com si res no hagués passat

pont d'en Gil

era sol enmig de tots

vam anar al pont d'en Gil

per veure pondre el sol

en l'ull mediterrani

amb silueta de Mallorca al fons

havia fet un dia net com una patena

però l'hora baixa es va llevar

en crepuscle de tel nebulós

va sortir d'enlloc i empal·lidí la posta

tots vam quedar badocs i resignats

en espectacle menys lluït que el desig

vàrem enfilar camí de tornada a Ciutadella

en corrua deprimida seguint ombres d'un sol

tapat encara per la traïdora meteorologia

al travessar el turó que ens feia d'esquena

va emergir en línia d'horitzó

una lluna plena immensa a tocar

gran com no la recordava enlloc

el foc de llevant que encenia la nit de ponent

amb esglai dels presents

que no vam saber sufocar el crit

calze d'or de litúrgic i atàvic

rere la suau estela de pujols carenats

les pedres punyents

ens descobrien mal calçats

i ens ferien pas a pas

totes i cadascuna

de les estacions del camí

processó de tornada penitent 

aquella atmosfera dolça

se sentia ingràvida

i convidava en un vol lliure

que no vaig gosar de fer

llum

I

tot rau allà
en l'etern homenatge
d'aquell ésser de llum
que la mort prematura
omplí de silenci

des d'allà
dibuixo memòries lluïdes
esculpeixo vivències plenes
amb la llibertat que em dona
el maleït protagonisme
de qui t'escriu l'elegia
sens poder glossar-la

en el panegíric

II

no et visc a les nits

ni entre somnis
els dies de llum només són
trobades per racons oblidats
de quan els passejàvem amants
ara tu ja ets absent
i els paisatges es fonen a poc a poc

comiat

no vàrem fer el passeig de mar
que tant havíem comentat
després tot va quedar per fer
aquell costa urbana et va abraçar
com sempre t'han fet

les geografies que has adoptat

jo restava estrany
en aquell immens mar artificial
desorientat per la llunyania del cau

esporuguit per la meva biografia

en què els mars sempre m'han traït

llucaves amb més desig que força
flories amb vulnerable suficiència
el ritme de vida et va decaure
però vas aprendre'l a viure
i sense mi ja no calien explicacions

bondat

no goso parlar de la malesa de la gent
quan soc a casa
a la fosca de la nit
en el silenci de la poc pietosa soledat
tinc somnis bruts
desitjos impropis
si no els llevo al matí amb mi
és més per covardia que per bondat

conversa

m'hagués fet feliç
que l'atzar ens hagués trobat
en un no espai
de temps indefinit
i exercir el goig de la conversa
que omplís totes dues dimensions
esvair-nos entre els dubtes
enquistats de massa anys

potser explicar-nos les pors
ens hagués fet valents
i creatius i rics
potser haguéssim tornat a fugir-nos
com sempre hem fet 

seguiríem allunyats
però amb una ganyota de satisfacció

durícia

la pell ja és durícia
sense dolor
sens carícia

he nascut insensible a versos

que no vaig saber destriar

sord de melodies atonals

que em torbaven més que plaïen 

quec per a discursos caragolats

de loquacitat densa i formal

la meva és una realitat viva

que mira de transcriure el dolor

amb poques síl·labes

i expressar-lo amb ganyotes

de gravetat explícita

també sap lloar els cants

durant la nit tancada

quan el rossinyol desenfrenat

pren l'escena de la primavera madura

resurrecció

al fons de l'horitzó
albirarem la tempesta
no tindrem ni vela ni esma
per capejar-la

amb un immens estrèpit
ens envestirà fera salvatge
les oracions es venjaran
del nostre agnosticisme

fins que tot serà silenci submís

vint-i-tres eternitats després
despertarem en un món gasós
estranyament feliç i possible

superstició

ni mites ni faules
ni deus ni verges

ni bruixots ni xamans
la vida és massa seriosa

per viure-la en la superstició

per perdre-la per la religió

qui

qui era silenci a la cridòria
qui era llum a la gola de llop
qui era l'heroi de la por
qui prenia la mà dels caiguts
qui alenava els cansats
qui peixia els orfes de tot
qui embenava les ferides
qui amortallava els morts
qui recitava els panegírics

no hi havia cap déu ver
no hi havia cap verge trobada
no hi havia cap sant consagrat
no hi havia cap beat en canonització
no hi havia cap capellà pedòfil
no hi havia cap monja odia-mares
no hi havia cap moral que sustentés res

va passar i es va fer
mentre els culpables combregaven pans i vins 

la mortalla vestia els innocents

salut

I

conec gent que no percep
la bellesa de les paraules
i això no els fa diferents
potser els ajuda a encarar
la vida recta
sense dreceres confoses

II

tampoc cal viure segrestat

per l'eterna melangia
no podem ser presoners de depressions ensopides
ni activistes de manies malaltisses
la salut també és creuar de puntetes per les arestes

no mirar enrere

amatents a la sal

que ens vol estàtues 

fals

la brancada d'eucaliptus

feia olor de lavanda
tot era fals com el silenci

far

l'onada vol ser muntanya
s'abraona sobre el far
en constant somni tossut

de malaltissa resiliència

l'onada s'escola penya-segat a vall
en reguerols de desengany

l'onada no triga a reprendre

a atupar el cingle imponent 

l'onada sap que el far serà mar

té paciència mineral

la muntanya nua esdevindrà erma
l'onada mai més no sabrà què ser

el far no tornarà a emergir

en la seva insignificança geològica

sal

van escoltar l'oracle
i tots es van lliurar al sexe i la depredació
conscients que era l'únic paradís possible
el seu Deu els havia albardat

no trigaria a convertir-los en sal

vell

ja no queda compota de sexe al rebost
i de melmelada de saviesa ben poca
algun bri d'oratòria poc fàcil d'entendre
amb aquests vímets no hi ha festa possible
el futur resta quiet al calaix de les medecines

Barcelona

la meva Barcelona
coronada de turons amb vistes
per sobre de gratacels discrets
i alguna església tan ostentosa com absurda
plena de boires de fum
farcida amb bafs de pudor
al fons hi ha un mar ple d'expectatives
i una platja descoberta d'entre deixalles

penyora

m'he perdut la felicitat retrobada
ara l'havia somiada eterna
però hi ha vents aponentats
que salseixen prats i horts
la nostra joia compartida
ha fet erm i el silenci penyora

diada

m'agrada de trobar-te en hores senars

desaparellades maldestrament 

som una diada errant d'individus ferms 

que venim d'un passat sense futur

i salpem cap a un futur sense passat

el present ens abraça provisional

la indecisió ja no ens fa por

consciència

la consciència ens dona
una sensació de rellevància
una voluntat de justícia
i una necessitat de transcendència

res no li és més innecessari
a la dimensió del nostre paisatge
ni a la magnitud de l'univers
que ja no goso tractar de nostre

no som més que aquell cadell de cabirol
presa de gossades assilvestrades
o aquell bacteri que el savi de bata blanca
va saber occir abans de massa mal

pot haver-hi consciència rellevant i justa
està en nosaltres treballar-la
si és transcendent o no és cosa nostra

flauta

de fusta com l'encofrat
que et sustenta
de plata com la nit
que t'inspira
de cristall com l'ànima
que et transparenta
i jo descobrint-te

entre músiques i silencis

cristall

cristall és
mirall sense retorn
diàfana expressió d'una llum
que no gossa transcendir
i et fuig intimidada
a la velocitat de la física

el cristall cònic
a les teves mans

acanala el vent
embocat i pres
amb panys i claus
que tanques i obres

amb dansa pautada
li manlleves la llibertat
a canvi d'una puresa
te la torna amb art

i l'entorn et xala

amb elegància noble

indiferència

un dia moriré
els estels seguiran l'infinit regal de llum
què ens parla dels orígens
l'aigua seguirà bullint a cent graus
i les primaveres floriran entre gebres tardans

un dia moriré
poques llàgrimes vessaran d'ulls envellits

no trigarà gaire el silenci a esvair records
el mon seguirà el seu compte enrere
amb la seva pertinent indiferència

ombres

vaig recórrer les teves ombres
per trobar-te sencera
ni record ni d'espectre
corpòria
com en aquella tarda de maig
que voleiaves la dansa
dels vents desorientats
jo et vaig caçar al vol
i vam aferrar els llavis
per besar-nos i transcendir

l'abraçada encara et torna
no ets plena
no ets aquí
però amb poc ja faig
jo ja tampoc soc sencer

panegíric

ara som aire
i serem l'alè
dels que estimem

amb tu

passaria la vida abraçant-te
a ritme de converses banals
repassaria la cura compartida
amb passeigs de mar

o enfilant la muntanya tendra
sentiria els teus calfreds

recorrent-me l'espinada

mentre

m'arribes a l'hivern
un hivern plujós com mai
irises l'aire de velluts rinxolats

mentre vestida de pors i dubtes
fas mels de fels passades

mentre de fons a l'horitzó
el sol s'espera amb calma
sota el crepuscle de l'alba
per no desvetllar-te

mentre jo silent
reclinat sobre el teu dormir
t'admiro l'alenar harmònic

mentre el magí expia impotent
per pecats que no són nostres

quotidianitat

no hi ha equidistància possible
els diners salven la vida de qui els té
mentre la pobresa occeix la majoria
i va de guerres
però també va de quotidianitats ferotges
que malviuen

a tres envans de casa nostra

tu

canviaré el món per tu
i del món canviat
només romandràs tu

jo

surt el sol
i escalfa el sòl
lleva baf
que fa com fum
i tot comença
i si no sopo amb llum
i torno a sopar sol
és que la natura
sapient encara
no se la juga
amb qui de tot aprenent
és savi de res