enyor

de cor dol
qui des de l'enyor
et vol

de la por
de no ser
ni un bri
del teu destí

de lluny te'm fas
tant com per apagar
una esperança
que et dubta

i saber que no et sabre ser
el que demanes
el que mereixes
el que desitges
ja no sabré ser jo

com estel envoltant la lluna plena de primavera
en tarda de tronades llunyanes amb olor de pluges
deixes els sarments que verdegin
permets als raïms ser or
i jo ser-te fonedís 
com una mirada torbada entre la turba
una llàgrima esporuguida entre la pluja
ànima verge d'amor que estima

fugint

en un vol del cel de nit
d'amagat entre núvols i astres
deixant una allargada estela diàfana
fas com fugint de tot
i de tots els tots
a la velocitat del silenci

jo a baix
des d'un sòl de poc cel
badant brills que enyoren esteles i estels