conversa

m'hagués fet feliç
que l'atzar ens hagués trobat
en un no espai
de temps indefinit
i exercir el goig de la conversa
que omplís totes dues dimensions
esvair-nos entre els dubtes
enquistats de massa anys

potser explicar-nos les pors
ens hagués fet valents
i creatius i rics
potser haguéssim tornat a fugir-nos
com sempre hem fet 

seguiríem allunyats
però amb una ganyota de satisfacció

durícia

la pell ja és durícia
sense dolor
sens carícia

he nascut insensible a versos

que no vaig saber destriar

sord de melodies atonals

que em torbaven més que plaïen 

quec per a discursos caragolats

de loquacitat densa i formal

la meva és una realitat viva

que mira de transcriure el dolor

amb poques síl·labes

i expressar-lo amb ganyotes

de gravetat explícita

també sap lloar els cants

durant la nit tancada

quan el rossinyol desenfrenat

pren l'escena de la primavera madura

resurrecció

al fons de l'horitzó
albirarem la tempesta
no tindrem ni vela ni esma
per capejar-la

amb un immens estrèpit
ens envestirà fera salvatge
les oracions es venjaran
del nostre agnosticisme

fins que tot serà silenci submís

vint-i-tres eternitats després
despertarem en un món gasós
estranyament feliç i possible

superstició

ni mites ni faules
ni deus ni verges

ni bruixots ni xamans
la vida és massa seriosa

per viure-la en la superstició

per perdre-la per la religió

qui

qui era silenci a la cridòria
qui era llum a la gola de llop
qui era l'heroi de la por
qui prenia la mà dels caiguts
qui alenava els cansats
qui peixia els orfes de tot
qui embenava les ferides
qui amortallava els morts
qui recitava els panegírics

no hi havia cap déu ver
no hi havia cap verge trobada
no hi havia cap sant consagrat
no hi havia cap beat en canonització
no hi havia cap capellà pedòfil
no hi havia cap monja odia-mares
no hi havia cap moral que sustentés res

va passar i es va fer
mentre els culpables combregaven pans i vins 

la mortalla vestia els innocents

salut

I

conec gent que no percep
la bellesa de les paraules
i això no els fa diferents
potser els ajuda a encarar
la vida recta
sense dreceres confoses

II

tampoc cal viure segrestat

per l'eterna melangia
no podem ser presoners de depressions ensopides
ni activistes de manies malaltisses
la salut també és creuar de puntetes per les arestes

no mirar enrere

amatents a la sal

que ens vol estàtues 

fals

la brancada d'eucaliptus

feia olor de lavanda
tot era fals com el silenci

far

l'onada vol ser muntanya
s'abraona sobre el far
en constant somni tossut

de malaltissa resiliència

l'onada s'escola penya-segat a vall
en reguerols de desengany

l'onada no triga a reprendre

a atupar el cingle imponent 

l'onada sap que el far serà mar

té paciència mineral

la muntanya nua esdevindrà erma
l'onada mai més no sabrà què ser

el far no tornarà a emergir

en la seva insignificança geològica

sal

van escoltar l'oracle
i tots es van lliurar al sexe i la depredació
conscients que era l'únic paradís possible
el seu Deu els havia albardat

no trigaria a convertir-los en sal

vell

ja no queda compota de sexe al rebost
i de melmelada de saviesa ben poca
algun bri d'oratòria poc fàcil d'entendre
amb aquests vímets no hi ha festa possible
el futur resta quiet al calaix de les medecines

Barcelona

la meva Barcelona
coronada de turons amb vistes
per sobre de gratacels discrets
i alguna església tan ostentosa com absurda
plena de boires de fum
farcida amb bafs de pudor
al fons hi ha un mar ple d'expectatives
i una platja descoberta d'entre deixalles

penyora

m'he perdut la felicitat retrobada
ara l'havia somiada eterna
però hi ha vents aponentats
que salseixen prats i horts
la nostra joia compartida
ha fet erm i el silenci penyora

diada

m'agrada de trobar-te en hores senars

desaparellades maldestrament 

som una diada errant d'individus ferms 

que venim d'un passat sense futur

i salpem cap a un futur sense passat

el present ens abraça provisional

la indecisió ja no ens fa por

consciència

la consciència ens dona
una sensació de rellevància
una voluntat de justícia
i una necessitat de transcendència

res no li és més innecessari
a la dimensió del nostre paisatge
ni a la magnitud de l'univers
que ja no goso tractar de nostre

no som més que aquell cadell de cabirol
presa de gossades assilvestrades
o aquell bacteri que el savi de bata blanca
va saber occir abans de massa mal

pot haver-hi consciència rellevant i justa
està en nosaltres treballar-la
si és transcendent o no és cosa nostra

flauta

de fusta com l'encofrat
que et sustenta
de plata com la nit
que t'inspira
de cristall com l'ànima
que et transparenta
i jo descobrint-te

entre músiques i silencis

cristall

cristall és
mirall sense retorn
diàfana expressió d'una llum
que no gossa transcendir
i et fuig intimidada
a la velocitat de la física

el cristall cònic
a les teves mans

acanala el vent
embocat i pres
amb panys i claus
que tanques i obres

amb dansa pautada
li manlleves la llibertat
a canvi d'una puresa
te la torna amb art

i l'entorn et xala

amb elegància noble