estelar segon

escolta la nit
en el silenci de la lluna plena
Júpiter passeja per un horitzó equivocat

a la Terra
una remor recurrent
se'm desprèn del magí
no l'he sabut parar mai
mai no he sabut com parar-la
i es desboca en fressa esgarrifosa

fèiem festa de totes les vergonyes
mentre la timidesa se'ns fonia
i l'amnèsia ens ho negava tot

per sort

els caramels que em queden

no sé quants caramels em queden al sarró
molts menys que quan de xic me'ls menjava amb deler
recordo el que vam assaborir junts
d'una dolçor madura
familiar
coneguda
fou una llibertat viscuda entre sorpreses
i el seu crit despertà totes les ànimes adormides

a vegades

a vegades vaig pel carrer
i m'enamoro d'unes cames
el cor em batega fort
accelero el pas
les avanço
i em giro per veure si et descobreixo

distància

acarones els meus somnis
mentre vius el teu drama
i ens adonem
que vulnerables som en la distància