novel·la

i aquell ésser tòxic l'empetití

li va malmetre el passat

li amargà el present

i li segrestà el futur... 

no! 

el futur no.

festa

aquí

amb tu

fent de la monotonia

la serena festa de cada dia

dolor

és tant dolor
que escup totes les felicitats viscudes

guerra

tots ells van deixar la vida
en aquell immens camp de seqüeles
l’espetec del llamp va enlluernar l’horitzó
la línia del cel eren cares de por
i després cendres

la sang corria pels recs
fent malbé els sembrats

els estels reposaven convulsos
precipitant-se en el forat negre
enfilats en filera de mort
i sabien que faltava tota una guerra per col·lapsar
ni dins ni fora quedava vida

mirant-s'ho
els senyors van incorporar-se de la taula
per anar a fer un cafè

resucitar-te

aplegar les molècules que et feien
refer-te

en tota la meravellosa imperfecció
que eres

i tornar-te a viure
ni que sigui el darrer segon de la meva vida
que deixo en penyora