Jesús Soto

miri jove
a la guerra la vam passar magra
no em vaig preocupar d'estudiar
només d'omplir la panxa
vaig perdre molt de temps
amb la gana que passàvem
altra feina teníem
després vaig haver d'estudiar molt
per recuperar el temps perdut

a casa vam amagar un oncle
per part de pare
que era falangista
jo era petit i no recordo gaire res
la mare em deia
que no ho digués a ningú
i se'm va posar una por al cos
que no me l'he treta encara
pensava que se m'escaparia
algun comentari que el delataria
llavors què li passaria a l'oncle?
què passaria al pare?
què ens passaria a tots?

quan van entrar els nacionals
l'oncle es va vestir
com bonament va poder
i va marxar no sé a on
quan va tornar a casa
vestia la camisa blava
li recordo la cara feliç
de qui llueix l'orgull
de la feina ben feta
pot comptar
quina feina havia fet
amagar-se com una rata
durant tota la guerra
omplir-nos la casa de por
i una mica més de gana.

jo vaig néixer
a les Cases Barates d'Horta
bé no exactament
perquè jo sóc del vint-i-vuit
i aquestes cases
es van construir el vint-i-nou
per l'Exposició Universal
quan la meva família se n'hi anà
jo tenia un any
veníem del barri de Porta
molt a prop d'allà mateix
sap?

a tocar de la plaça Virrei Amat
a les Cases Barates
vivíem al carrer número dotze
en aquella època
els carrers no tenien nom
només números
els transversals a la muntanya
eren els parells 

dos

quatre 

sis
i els meridionals senars 

un

tres

cinc
fou molt després
que els van posar noms
al meu carrer li van dir Matamala
i encara se'n diu
a mi sempre em va agradar més
Dotze que Matamala

la meva mare era una dona ferma
de convicció
va néixer a Madrid
sabia molt bé el que es deia
era ella la que manava a casa
n'era el seny. el pare era pagès
es posava a sou
en els masos de les rodalies
i amb el que treia
amb prou feines vivíem
jo era de la mare
amb el pare fèiem excursions
m'ensenyava els camps
el bestiar
amb ell m'ho passava molt bé
però sempre vaig tenir clar
que si volia ser

alguna cosa a la vida

havia de seguir
els manaments de la mare
ella em deia que sempre
tindria un plat a taula
tant ple com pogués
però que a canvi
havia d'anar a estudi
no volia que fos com el pare
intuïa que els frondosos camps
que ens envoltaven
les vinyes
les hortes
que no acabaven de alimentar-nos
quedarien engolides per la ciutat
i la ciutat li va donar la raó
a una velocitat esfereïdora

recordo la caserna que hi havia
al peu del Turó de la Peira
era la caserna dels Mossos
m'impactaven quan vestien
perfectament uniformats
però amb les espardenyes d'espart
després de la guerra
en aquella mateixa caserna
s'hi va posar la guàrdia civil
i jo estava molt espantat
recordo de despertar-me
per trets a la matinada
els germans grans em deien
que eren afusellaments
aquella va ser l'època de la por
i de la gana
el pare tenia

i treballava un petit hort
però mai no ens va fer profit
ens prenien les verdures
quan encara eren verdes
només recordo
de menjar algun tomàquet
perquè el pare els tenia emparrats
i a dalt de tot es coneix
que la gent no hi arribava
l'hort estava entre dues dreceres
i la gana ens robava la producció

una vegada
per alguna feina que devia fer
per a algun veí
em van donar dos cèntims de coure
cregui'm jove
una misèria
que a mi se'm feia una fortuna
vaig pensar

que quan arribés a casa
aquells diners desapareixerien
pels meus germans
o per la mare
i vaig decidir d'amagar-los
vaig pensar que enlloc
estarien més ben amagats
que al costat de la caserna
hi havia la tanca i vaig comptar
un dos tres quatre pilars
vaig fer un forat

a sota del quart pilar
i me'l vaig memoritzar tan bé
que encara el tinc gravat al magí
quan més endavant
vaig voler recuperar els diners
allà no hi eren
algú m'havia espiat
i me'ls va prendre
tot seguit d'enterrar-los
miri quina manera de fer
tenia jo de jove

recordo la foscor

del camí de casa
un dia de tornada
era de nit tancada
l'Ajuntament hi havia instal·lat
una filera de llums elèctrics
però al tercer dia algú
va robar el cable
per treure'n i vendre'n el coure
darrera d'un d'aquells postes
vaig intuir una ombra
que s'allargava cap a on jo era
i no vaig mirar res més
vaig córrer muntanya a munt
fins arribar a casa
en arribar-hi
vaig pensar

que potser no hi havia res
que tot era imaginació meva
la por que vaig passar aquell dia
encara la tinc posada

a l'escola del barri
no vaig aprendre res
l'única cosa que en trèiem
era el berenar

alguna galeta
trossos de pa i la llet
en aquella escola de barri
no vaig fer res més

que perdre temps
i prendre llet.
el meu oncle

se'n recorda jove
el falangista
que vam tenir amagat
durant la guerra
em va col·locar
a l'Escola Industrial
allà hi havia menjador
hi anava a les nou del matí
dinava allà

i en sortia a les cinc de la tarda
encara hi afegia
dues hores més d'estudi
perquè havia perdut molt temps
d'escola i anava endarrerit
després tornava caminant a casa
dues hores i mitja de camí diari
sortia de casa plovent
i sabia que quan tornés plouria
però no vaig faltar mai
portava massa retard
com per permetre'm de faltar

els falangistes els recordo
amb ambivalència
però en aquella època
per a mi que era un vailet
devien ser els herois
que ens salvarien
de totes les desgràcies
venien ben pentinats
amb les seves camises blaves
perfectament planxades
amb algun escut
i tot plegat contrastava
amb l'estètica tosca
que jo vivia a casa
de franel·les
camises velles
barrets foradats
quan venien a l'escola
ens portaven pilotes
porteries de futbol
de bàsquet
samarretes i pantalons
a l'estiu se'ns enduien
de campaments
és després

que vaig comprendre perquè

la multa d'un duro
per qui no anés
a les assemblees que feien

curiosament em va proposar
que anés a treballar

amb el Sanahuja
i ja era curiós
que seguís les passes del pare
que tota la vida havia viscut

treballant per als propietaris

d'aquella terra
i que la possibilitat
que se m'obria a mi fos
treballar també
per al nou propietari de la terra
en aquella època el Sanahuja
va fer una gran feina
amb la construcció d'aquell barri
el govern li ho va agrair

construint-li el metro
un metro que anava

de la Sagrera a enlloc
però allà que el va fer
aquell enlloc era el Turó
en Sanahuja va acabar com el barri
trenta anys després de construir-se
aquella casa va caure
i va matar una dona que dormia
que es va despertar pel trasbals
i en sortir de l'habitació
el menjador no hi era
es va despenyar pel forat
que havien deixat
els menjadors dels cinc pisos
el ciment amb què van construir
estava corcat i es va trencar
aquesta patologia és la aluminosi
ara és una paraula comuna
a les nostres converses.

jo jugar
no jugo gaire
només per Nadal
per la grossa
però una vegada
quan era adolescent em va tocar
un número dels “cegus”
devia guanyar
no record
tres-centes...
no cinc-centes pessetes
amb aquells diners
no m'ho vaig pensar dues vegades
vaig comprar una acció

de la Telefònica
que valia

cinc-centes cinquanta pessetes
encara vaig haver d'afegir-hi 

deu duros més
quan ma mare ho va saber
em va dir que m'havia tornat boig
i em va demanar que li donés l'acció
li vaig haver de dir que no
“madre esto es mío, no me lo quite”
jo tota la vida he estat de recollir
i si vas amb compte
pots anar fent un patrimoni
has de tenir una dona

com déu mana
que fa el que li dius
si la teva dona

és de mirar aparadors
malament rai
així poc patrimoni faràs
ara és molt difícil estalviar
abans no
abans tothom recollia
els bancs no deixaven diners
si volies comprar alguna cosa
havies de tenir diners a la butxaca
jo vaig comprar un pis

a Premia de Mar
era un sisè pis
i s'hi veia el mar
ara ja no
bé un tros petit
entre les noves cases
que s'hi han construït
l'hi vaig comprar a un home
que s'acabava de barallar amb la dona
i el vaig esprémer una mica
me'l va acabar deixant per
només un milió de pessetes
l'acabaven de muntar sencer
i m'hi deixava tots els mobles
al final no li vaig regatejar el preu
però em va permetre de pagar-li
durant tot un any
i entre el que tenia
i el que la família em va deixar
vaig poder incrementar
un patrimoni que encara conservo.

vaig començar a treballar als catorze
i no ho vaig deixar de fer
fins cinquanta-dos anys després
treballava de dia i estudiava de nit
a l'Escola Industria
em vaig acabar traient
el títol d'enginyer industrial
al principi
quan era jove
vaig tenir les feines que vaig voler
amb bones empreses
de les grans
el sous no eren dolents
però tampoc permetien gaires alegries
ja li deia abans
anàvem estalviant a poc a poc
cada mes
i quan necessitàvem alguna cosa
la compràvem
a casa no s'ha pagat mai res a terminis
sempre amb els diners per endavant
però sempre hem tingut
el que necessitàvem
a casa sempre hi havia un racó
és ara que no es pot estalviar
en canvi
ara si necessites diners
els bancs te'ls deixen
com ha canviat tot!
de les feines que vaig tenir
vaig haver de viatjar molt
per tot Espanya
anava fent projectes per tot arreu
fins i tot vaig anar a petar a Algèria
m'hi vaig estar tres mesos
per muntar
una cadena de producció tèxtil
des de la filatura fins als acabats
passant pels teixits
una fàbrica vertical
des que vaig posar el peu
a l'aeroport d'Alger
em van assignar un comissari polític
que no em vaig poder treure de sobre
en els tres mesos que m'hi vaig estar
vigilava tots els meus passos
a la feina tot era problema
de subministrament elèctric
em deien que de llum ja en tenien
però amb prou feines
podien tenir enceses tres bombetes
amb aquella precarietat
no podien fer anar les màquines
necessitaven un generador elèctric
i la feina va ser trobar-lo
quan el van tenir
van veure que no em necessitaven
i em van tornar cap a casa.
vaig anar fent a la feina
fins i tot vaig fer de representant
viatjava per tot Espanya
m'agradava molt anar a Madrid
perquè la mare era d'allà
quina gran ciutat que és Madrid
no goso a dir
si és millor o pitjor que Barcelona
jo sóc català i enlloc com a casa
però quina gran ciutat que és Madrid

les coses van anar bé
mentre anaven bé
fou a finals dels setanta
que l'economia d'aquest país
es va cansar de créixer
i va decidir reposar una mica
llavors les coses es van complicar
estava d'enginyer industrial
en una gran empresa
i van començar a fer
regulació de personal
i per edat i per sou
vaig ser dels primers a la llista
d'acomiadaments
em van donar una bona picossada
però em vaig trobar

amb cinquanta anys
sense feina
i que totes les portes
se'm tancaven
va ser una molt mala època
en van plegar moltes d'empreses
la prestació de l'atur s'acabava
i només em quedaven els diners
de la indemnització que guardava
per si venien mal dades
i van venir maldades
perquè seguia sense trobar feina
una antic company
em va dir que provés a entrar
de professor

a la formació professional
que anaven justos d'enginyers
i ja em té a mi
als cinquanta i pocs

tornant a estudiar una altra vegada
a l'examen
m'ho van fer passar molt malament
el teòric rai
perquè tota la meva vida

he estudiat tard
i vaig aprendre'm bé el temari
el problema va ser el pràctic
que me'l van posar amb trampa
i aquella meva edat
que sempre era un problema
llavors em va donar l'experiència
per no caure de quatre grapes
a la trampa
vaig entrar a treballar

en una escola de l'Ajuntament
i allà m'hi vaig estar
fins que em van jubilar
cinquanta-dos anys després
de començar a treballar
tota una vida jove
tota la meva vida

després de treballar tant
la jubilació em va deixar a casa
sense saber què fer
i per això
amb algun dels veïns del barri
vam fer aquesta associació
per promoure la cultura catalana
ja sap les sardanes
els castellers
les puntaires
treballo en això i m'ho passo bé
ara se'ns ha mort el tresorer
i si no tenia prou feina
me les veig i desitjo
per tirar endavant el números
hi ha una noia
que m'ha dit que m'ajudarà
amb els números
treballava de comptable
això m'ha animat
perquè si no

ho hauríem de deixar córrer
hi ha molta feina sap
organitzar l'acte
buscar diners
demanar els permisos a l'Ajuntament
fer la publicitat
trobar qui ens ajudi a pagar-la
repartir la publicitat
i després quan ve el dia de l'acte
patir i patir perquè tot surti bé
que no plogui
que arribi tothom
que ningú no prengui mal
és molta feina
més de la que puc fer jo sol
i cada vegada és més difícil
trobar ajudants
la gent no fa les coses perquè sí
sempre és per cobrar algun diner
i ja pot comptar

nosaltres de diners no en tenim
tot el que fem ho fem de franc
com a màxim podem donar
algun obsequi als que ens ajuden
res una fotesa

però de diners ni cinc

Sant Antoni 2010

ressonància

a la distància d'autopistes i peatges

amb ritmes de vida segrestats
per records passats no compartits
descendents de diferents llinatges
idiomes apresos en móns distants
poesies que no sabíem com rimar
cultures properes o allunyades
que compartíem o no volíem aprendre
religions apostatades sense bri de dubte
races cada vegada més confoses
i tot va raure en l'imprescindible consens
per fer que els nostres cossos vibressin
en una ressonància d'harmonia plena

pobresa

soc d'un tros del poble amagat
que malviu entre ravals i marges
com sempre ignorat pels de sempre
els que sempre m'han deixat a part
la meva pobresa els fa grans
sense nosaltres ells serien el residu

soc dona i sola
sovint amb menuts a cura
a casa els hiverns són crus
i els estius també
els sorolls industrials ens bressolen
la cridòria de veïns ens acompanya
vestim roba amb taques descolorides
mengem restes de marques blanques

decisió

pots morir instal·lat en la queixa

o viure a cavall de la solució

no només mor qui viu

ni tan sols viu qui mor

un tros de decisió és nostra

tòxic

em deies que era tòxic
fins i tot perillós
però sempre eres al seu costat
amb vexació o cops
allà seguies
la tòxica era la relació
i tots dos
més o menys víctimes
més o menys responsables
d'una immaduresa que us cremava

ara em dius que ell és feliç
amb un amor diferent
que esperen el seu primer fill

m'esgarrifo 

de la meva ignorància

m'espanto

del meu prejudici

mentre els cementiris

s'omplen en femení 

cicles

I

ens va cremar la guerra

com el pitjor dels hiverns possibles
quan la primavera va arribar
intentà reviscolar brins de vida
no se'n va sortir
quedava massa verí a la terra
calen moltes primaveres
perquè l'erm ressusciti
només una guerra per morir

II

la mort mai no és absoluta
omet sempre de l'assassí

no acaba mai la maleïda feina

beneïda pels déus absurds

en cicle malaltís d'inhumanitats 

angiografia

fer de l'art
angiografia

del dolor

diagnòstic

informal

del trastorn

no enganyeu

hi ha patiment

no negueu

evidències
cap mentida

cap superstició

no ajuda

potser un dia

la ciència

i cada dia 

l'amor

l'art per curar

i que el mal 

no sigui d'amor

i que l'amor

no sigui el mal

https://nidart.eu/  28 de juny de 2025

paisatges

els pollancres ofrenen al cel
la tendra verdor
de la primera primavera

argelagues i ginesteres
esquitxen de groc
els paisatges de l'horitzó
la flor blanca dels fruiters
simula una neu a les capçades
que els raigs de primavera
fonen als cims

l'hivern castiga
la subtilesa de les fulles
dels caducifolis
ara nus
en espectral espectacle
esperança d'espera
la saba nova
de la sàvia primavera.

l'efímera bellesa de la tardor
la grogor dels pollancres
la vermellor dels erables
les fulles coronades del til·ler
enfilen la mort perible d'hivern

un horitzó de foc
dona entrada
l'hora baixa
així és la tardor
un silenci trencat
per la fressa de ponents
i alguna tramuntana
que evoca l'hivern

hi una una alzina
que es vesteix de suro
per protegir-se
no perquè sigui d'acer o pedra
ans al contrari
és poc menys tou que la molsa
té una textura tova que convida
a trenca-lo a bocins
a les buides tardes d'estiu
en la tovor rau la seva força

de lluny confonc
l'àlber amb el bedoll
si fa olor de mar és àlber
si l'olor és de cims innivats
és el bedoll

plegats

no van saber-se dir mai no
conjugaven els sí
processant-se

l'amor de qui estima

incondicionalment
mentre s'obrien a futurs
se'ls va parar l'edat
se sentien abstractes
feien olor de mel i flors
dibuixaven amb paraules
tendreses insospitades
el seu únic no 

-si mai no arriba-

se'ls endurà plegats

film

s'ha dit
s'ha escrit
s'ha filmat
tantes i tantes vegades

la carretera fosca
la nit tancada
una pluja fina
boira acerada
fred humit
cotxe vulgar

sorollós
a punt de pana
misteri arreu
por pertot
al fons hi destaca
l'hostal de neó
llum roja i intermitent
pares per fer cafè
i pregar orientació
el pitjor punt on parar
de la geografia de la por
tot put esglai i mort
els trets encenen la nit
quan t'adones de l'error
jeus a terra
bocaterrosa 
nàufrag en bassal
de la teva sang

de fons
aplaudiments vius
flaixos i ostentació
la catifa roja
és de vellut

i no de sang

crepuscles

ens fèiem feliços de dia
en crepuscle de l'alba
seguíem feliços al capvespre
en crepuscle d'horabaixa
de nit pecàvem

fum

en el sepulcre de records

que encara fereixen la pell

els peixos hi neden

entre històries

i converses escapçades 

gramàtiques i oracions

no se saben explicar

anava de viure'ns

i ara ja només som

estela de fum i oblit

alçada

els arbres arrelats

en terra ferma 

li abraçaren la casa 

i l'alçaren fins al vertigen

allà on pocs ocells

gosen fer-hi cau 

fou llar de repòs

des d'on feia volar 

la literatura en cercles

a distàncies impossibles

i transcendències discretes

escrivia i corregia

amb expertesa cobejada

i a cada nou paràgraf

el pinzell regalimava art

infern

I

no necessites cap eternitat
de cap cel absurd

no et cal cap premi de res

pensa-hi
no hi ha pitjor infern

que la vida eterna

II

si ets feliç en una estona de mar

no et cal cap eternitat de cap cel

princeps

ens mantindrem
en l'eixut encanteri
dels gripaus covards
incapaços d'assumir
el responsable lideratge
que el destí reial
ens té reservats

fugirem de princeses
deleroses de descobrir-nos
no trencaran a petons
el nostre preuat encanteri
no abdicarem de la nostra bassa
(únic reialme que reconeixem)
per pintallavis de carmí canari
que algunes d'elles estrenin

fantasmes

nosaltres els fantasmes
no existim

som una part vostre
projectada en la superstició
tenim menys essència
que una alenada de baf

en la tramuntanada

nosaltres els fantasmes
som expressió
de la vostra immaduresa

per ser que no existim
nosaltres els fantasmes
prenem formes diverses
des del còmic llençol
arrossegant cadenes
fins a sectes religioses
venerades per feixismes
com a símbols de llibertat

amb capellans i predicadors

més fantasmes que nosaltres

a vegades
nosaltres els fantasmes
som éssers individuals
hi som en el dibuix

del deliri d'algú dels vostres

res que la medecina

no pugui controlar si la deixen

a vegades
nosaltres els fantasmes

som éssers col·lectius
donem creences
a societats senceres

que no dubtaran a executar

amb mort cruel si cal

qui ens negui o faci apostasia 

nosaltres els fantasmes
som motiu de ritus i cerimònies
d'estranya i absurda litúrgia
d'iteració recurrent

capaç d'avorrir les pedres

si cal fan sacrifici de vides

compte!
nosaltres els fantasmes
podem arribar a ser
la vostra part més malalta

no tot són fantasies tendres

ni contes de prínceps blaus

amb fades màgiques

que tot ho arreglen

feu-vos un favor

oblideu-vos-en de

nosaltres els fantasmes

fonts

aquest tros meu
de Montseny meridional
hi carda una calor
digna de la Segarra
només som a mig juny
si enfilo muntanya amunt
la cosa amaina
si els genolls em deixen
faig el cim de les Agudes
amb barret de palla pel Sol
i màniga llarga pel fred
en passar per Passavets
carrego la cantimplora
de baixada per Briançó
m'hi refresco el clatell

en el camí els pit-roigs

hi refilen la banda sonora

Empordà

m'amaga el mar la muntanya
m'amaga la muntanya el mar
fins que fas cau a l'Empordà
de les platges tramuntanades
que prenen de fons el Canigó
que encara llueix testa blanca
amb les seves neus tardanes

entremig fèrtil plana de fruites

groguejades de prats de cereals

i abans de tornar al mar abrupte

els aiguamolls més salvatges

aquarel·la

a la cantonada dreta del mar
t'hi he pintat un veler
és el del valent mariner
que ha segrestat la verge morena
vol trencar l'encanteri erm
i omplir-la de vida sencera
ella s'ha deixat fer
sense posar-hi gaire resistència
al fons uns núvols de plom
presagien redemptores tragèdies
no oblideu que som on som
abans de pecat hi posem penitència
segons la facin anar tindran
expiatòria benedicció plena
o infern amb eterna sentència

paradís

avui el sol despertava el dia i l'estiu
la ciutat feia olor de diumenge al matí
poca gent al carrer i sense pressa
el moment de pau per assaborir
que qualsevol racó és paradís

després tot és estrès i brogit

quan demà el sol desperti el dia
la ciutat farà olor de diumenge al matí
poca gent al carrer i sense pressa
el moment de pau per assaborir
que qualsevol racó és paradís

l'estiu encetarà el seu segon dia

poeta

quan arribi el moment
en què el poeta desbarri
apagueu-li l'ordinador
poseu-li tranquil·litzant
en el beure de mitja tarda
espereu el relax del capvespre
i pregueu que la nit el torni

si mai el remei marra

la seva estranya tristesa

amarada de dol i impotència

se l'endurà

i cap matí hi tornarà a ser

art

I

no escolto la llengua com a frontera
no visc la cultura com a límit
no veig l'art com a exclusió
però no forceu la vostra llengua
contra la meva
no us ufanegeu de la cultura pròpia
amb fatxenda superioritat
no presumiu d'art que no tinguem tots
la llengua és pròpia
la cultura és vostra
i l'art és universal o no és art

II

i no
no és art si dol
no hi ha art a la guerra
tampoc és art
assassinar un toro
en una plaça pública
per espectacle de sociòpates

lluita

no us enganyeu ni enganyeu
potser no vam saber guanyar
però el somni hi va ser sempre
érem fora de temps i d'espai
com la llavor que creix erma
en un fruit sense polpa
però no oblideu que ells
van haver de forçar l'impossible
per sotmetre'ns a la seva llei
els impossibles no són eterns
hi haurà fruits nous dolços de mel
plens de llavor de llibertat

somni

avui baixaré al mar i et buscaré
dubtaré de si et vull trobar
on sé que hi ets
o restaré amagat en la gelosia
de mirar-te sense que em vegis

al pap hi tinc la pregunta dolorosa
del perquè no et sé tenir
per molt que et necessiti
segueixo en el somni buit
per por d'abaratir el somni
on sé que hi ets

final

un cel gris marí
obre la primavera buida
uns ocells de papiroflèxia
nien en els filats de marge
hi mengen grana de fang
i excreten pols i al·lèrgies
bardisses grises galvanitzen
qualsevol bestiola despistada
sostres de zinc o amiant
ja no arreceren vida
el sol al que tot li devíem
ara és un biocida més
sota terra queden protegits
ex-humans que mengen cuques
i rates que mengen restes
des de l'espai exterior la terra
llueix un aspecte magnífic

familiar

en Josep està distret
feinejant amb les fustes
no té ni or ni té argent
només eines i mans
tampoc no té gaires llums
és fàcil d'entabanar
sort de la Maria
que posa preus i cobra
que això de criar un Jesús
no ha estat mai regalat
sigui de déu o de colom

ni ara ni fa dos mil anys

adolescència

eixordava una música absurda

de fons brusc
els llavis presoners de petons
amb llengua
l'alè ensucrat d'esperits barats
en gots de plàstic
la suor àcida de dormides minses
sota alguna química
i un sexe brut i salvatge
a pèl

semblava que ho teníem tot
però eren condicions precàries 

conjugades amb preposicions pobres

rossinyol

perquè no fou un ocell
sinó un rossinyol

perquè no cantava
refilava el paisatge de nit

perquè no fou un dia de finals de maig
sinó la darrera nit d'aquell mes
de l'any dos mil dinou

perquè no era una parella d'amants
sinó tu i jo alenant la nit
mentre recuperàvem la història

ratolí

que la meva felicitat
sigui haver caçat
el ratolí que ha ratat
la paperina de civada
i ha omplert d'excrements
el calaix de coberts
i la lleixa de gots i tasses
parla poc i malament
de les meves expectatives

però m'ha fet feliç

borbònia

amagueu les donzelles
que arriba el Borbó
amagueu carteres
que el Borbó encara hi és
dissimuleu la decència
que el Borbó no en té
no busqueu justícia
que el Borbó és immune
patètica Espanya
de borbònia eterna
i contrareforma d'infern

mentides

tinc la boca bruta de mentides
les havia de dir per sobreviure
no sentia orgull de les mentides
tenia orgull de supervivència

m'han tornat totes les mentides
he perdut l'orgull de sobreviure
ara les mentides em castiguen
i ma vida és passar dies buits

temps

entre l'horitzó de llevant
i el cel de ponent

no us passa
que teniu la por
amb incapacitat acerada
i mandra infinita
de reviure
la vostra pròpia vida

no patiu
els condicionals són falsos
el temps és la primera dimensió
la que tot ho fa irreversible

entre el cel de ponent
i l'horitzó de llevant

amb permís del temps

les tres altres dimensions

les que dibuixen l'espai

sí que són reversibles

entre l'horitzó de llevant
i el cel de ponent

Jules

he trucat a un amic xilè
i m'ha confirmat que

Pròxima del Centaure hi és

aprofitaré l'absència total d'esdeveniments
per visitar la cambra de Jules Verne
a veure si s'empesca un giny

que me arribi a Pròxima del Centaure

nu

ara sóc arbre nu
sense fullam ni escorça
de flors i fruits absents
com miratge esquelètic
només em queden pors
que la neu d'hivern
m'esberli branques a pes
que el llamp em cremi
que el mestral em torturi
visc amb totes les pors
sense confort ni alè
incapaç de ser feliç

dansa

ara que no hi ha res
sortiré als afores
per pintar natures
ombrejaré edificis
amb el sol de mitja tarda
hi dibuixaré persones
per vivificar les ciutats
traçaré pinzellades
fent refilets d'ocells
ompliré el paisatge
i en sorgiràs sobtada
et miraràs mans i peus
te'ls reconeixeràs
els mouràs amb art
ballant dansa de vida

per ressuscitar-ho tot

tu

explicar el que sento per tu
ho he de fer amb to de poesia
-la màgia del gènere-
m'ajudo del silenci de la solitud
m'embolco d'una música cautelosa
em repenjo en l'enyor fet crossa
i recordo passats desfermats

que n'estic de bé
quan estic amb tu

els nostres cossos s'avesen
a assaborir-se entre plaers
les ideologies i solidaritats
combreguen converses de nit
els nostres futurs
obliden melangies llunyanes

que n'estic de bé
quan estic amb tu

els nostres sentits
albiren paisatges a distància
escolten cançons que no sabem aprendre
es conjuren en lectures suggeridores
oloren perfums de sexes passats
per tocar el cel l'un al costat de l'altre

que n'estic de bé
quan estic amb tu

camí

no hi havia sinceritat en el camí
era ple d'entrebancs

i dreceres de mentida
tot abocava que ens perdéssim
i així fou

pentecosta

Maria li diu al colom que n'hi parlar-ne

pintura

potser em fico on no cal

la pintura hauria de ser

alguna cosa més

que un experiment

personal i intransferible

no val que sigui un ball

absurd de formes i colors

que escatim amb cara babaua

sense saber què ni perquè

hauria d'explicar prou

perquè la interpretació 

col·lectiva sigui similar

ni que només sigui

una petita majoria

(a la qual m'hi demano ser)

no n'hi ha d'haver prou

que després d'esporgar-la

fem interpretacions diferents

personals i intransferibles

que són més deliri nostre

que art de l'obra mestra

ganyotes

potser sabré enamorar-te

amb paraules de llum

entre ganyotes divertides

els telèfons intel·ligents

transcriuen emocions

amb adolescent banalitat

tornaré a ser feliç

rere la ganyota obaga

o potser estaré trist

rere la ganyota de llum

separació

I

entrar i sortir
vegada rere vegada
i una vegada més
torno amb sensació
de ferro a la panxa
protegint-me de l'èxtasi
i de la suor freda
abraonant-me a la vida
massa d'esma per ser-hi
dallat a trossos
patint per si la cirurgia
sabrà separar
la nostra pell comuna
si sabrà desunir
els budells compartits
si els sabrem usar

des de les distàncies
si les nostre vides
sabran viure soles

t'escric els silencis
que no puc callar

II

el silenci és teu

la resta t'escoltem muts

som espectadors cecs

de les teves rialles

cobegem recollir-te
llàgrimes de moments foscos

mai no em vaig enganyar

fent-te definitiva

les històries d'amor

sempre acaben malament

només podíem d'allargar-la

fent mans i mànigues

i no vam saber trobar perquè 

de metall o de paper

sempre t'estimaré

Bauça

si ja sé que vaig tard

fins ahir no vaig descobrir
Miquel Bauçà
és advertència

no amenaça

si els cadàvers no fessin pudor

encara el creuríem viu

la solitud té molt de suïcidi

no sé si cap inspector d'hisenda

el va anar a veure al seu domicili

no sé si ningú sabia on vivia

no sé ni si ell se sabia viu

cant

rossinyol que refiles a la nit
per sobre del silenci
fora cantes fort l'amor
si me n'ensenyes
dintre el cantaria jo
que si al meu jaç hi tinc algú
que al meu jaç no hi tinc amor

bardissa

verda bardissa
enfila enfiladissa
del terra al terrat
fins al cel celestial
fon fonedissa
la vista avistada

la verda bardissa
fa mur murada
tapa tapiada
la vista bèstia
de l'arbrat arborat
de la selva salvatge
amaga com maga

pòquer

jo tinc una parella
jo he fet el trio
jo he composat un full
jo he construït un pòquer
jo he creat un repòquer

això de ser déu és l'hòstia

indestriable

recordar-te en silencis i penyores
sentir-te a cau d'orella i respirar el teu alè
ser l'altre part de la teva biografia
recórrer geografies de paisatges comuns
debatre les opinions i idees de llibertats
ballar amb la música que ens festeja
sanar junts amb la mateixa ciència
mentir-nos amb homeopaties i autoajudes

exercir apostasia de religions i bisbes

tu i jo com un únic i indestriable

Salvador Iborra

la jutgessa allibera l'assassí

tan se val devia pensar

la víctima només era poeta

i escrivia en català

no valia ni el ganivet

que li partí el pit en dos

un assassinat impune

una jutgessa miserable

Lorca encara tremola

per l'Espanya de sempre

la injusta i repugnant

Espanya de sempre

família

la mare resa a la cuina
a totes les mares de déu

perdudes o trobades
mentre
el pare jeu al sofà
travessant canals de TV
des del comandament a distància
el fill es masturba al llit
amb la dolçor del petó als llavis
de qui creu que serà sempre seva
la filla arribarà tard
avui potser ni arriba

està descobrint que la vida

és fora de casa

misericòrdia

dius que déu juga als daus
i com a proves poses
que moren morts a cabassos
en nom seu
o qualsevol de les seves
formes i disfresses

et dic
sobren capellans i guerrers

en qualsevol de les seves
formes o disfresses

potser no tinc raó
però no per això
formaré creuades

la meva incertesa
té més misericòrdia
que els seus daus

xarol

i les onades tranquil·les trencaven
a dos pams de les sabates de xarol

poca poesia s'ha escrit del futbol

i no serà perquè no faci córrer passions

encàrrec

aviseu-me quan baixeu a ciutat
que us donaré diners
perquè em compreu una ànima nova
que aquesta que arrossego
m'ha quedat corcada de religions

migdia

al migdia
a la taula
hora de dinar
els llegums
de dimarts
el peix congelat
de divendres
el televisor
a ple volum
cap conversa
tant se val
no hi ha re a dir
i si tenien a dir
han oblidat
com dir-ho
en un instant
el pare no hi és
ha anat a roncar
la migdiada

la mare recull

a la cuina

l'aixeta fressa

el rentat de plats

aviat farà sopar

sopar

s'ha fet tard
feia estona que havien dringat

les campanes de mitjanit

les espelmes havien cremat fins a la mitat
a mitja asta com a presagi
les apagà deixant que el fil de fum
empudegués l'estança

l'ampolla de vi jeia vençuda

cap per avall a la glaçonera
una de les copés tenia marques
de tint de criança i carmí

recollí els dos plats
un generosament ple
l'altra just pessigat a bocins
va llençar el xeflis a la brossa

deixà els plats a l'aigüera

s'adreçà cap al dormitori 

la taula va quedar parada
no va tenir esma per recollir-la

ell no ha vingut
avui ell tampoc no ha vingut
feia tretze anys de l'accident
i encara no ha vingut

viu

surt a fora

dona't al món

brilla'ns lluny

dins és las

put a clos

res no et reté

irreversible

et vaig veure i viure encesa
lluent
en aquell horitzó de pocs contrasts
eres Venus a les nits d'estiu
la soprano refilant Mozart

eres la Cleòpatra d'Egipte

el Mandela de Sudàfrica

eres l'AMOR amb majúscula
entre els minúsculs amors
de la meva indecisa vida

quan et vaig perdre
em va travessar
un calfred per tot el cos
que no sé abrigar

només és vida
la que visquí amb tu

pèrdua

he perdut l'àgil fibló de la resposta
i el meu verí m'emmetzina a mi

vaig perdent trets de mi pel camí
sabreu la meva història
pel reguitzell de pèrdues

història

no puc
ni vull
ni sé

canviar la història
per arribar-te diferent

parrup

què cansat estic

del parrup obsessiu
de coloms sense amor
a les tardes de les primeres calors
de tots els anys del món
sembla que s'allarguen els dies
només perquè puguin allargar l'obsessió

i el nostre turment

els coloms parrupen

els tudons parrupegen

les tórtores torturen

amb el seu parrup

a les tardes de les primeres calors

futur

radiografiar la solitud
escodrinyar quès i per quès
descobrir que la paraula no és solució
sentir que el silenci no és problema

ara tu i jo
l'un al costat de l'altre
posant el mar com a horitzó
i un cel rúfol fent-nos de marc
demà quan surti el sol
ens trobarà més pacients
l'un al costat de l'altre
el mar seguirà sent l'horitzó
i un cel blau respirarà futur

a la seva muntanya

de jove la muntanya era un destí
ara em vibra la seva llunyania
però en resto quiet amb impotència
els peus se'm col·lapsen a la seva ombra

els genolls em vinclen a la seva crida
em distrec recordant velles gestes

que desconfio que passessin mai

o que passessin tant

error

aquella lletra desviada
que és on no havia d'estar
canvia el significat del poema
fa que oïdors o clients
siguin protagonistes
de les interpretacions

que dibuixen camins imprevists
alguns fins i tot contraris

el mèrit és del poema errat
el poeta només n'és el portador

biografia

d'infant es creia infinit
de jove immortal
no existia la mort al seu abecedari
va patir fam i dolor
per néixer en un país absurd

en una família equivocada
però es va adaptar al perill
i va aprendre a viure

amb la por de morir cada dia

va anar perdent la por

i va acabar acabant

ni bé ni malament

igual

com totes les vides

Cantàbric

avui veig horitzó pla
els sol es pon rere la blavor rasa del cel
enfonsa l'escalf en les gèlides aigües cantàbriques
se'm fa la fantasia que tanta aigua i tan freda l'extingirà
no patiu
demà tot tornarà a lloc
i per calma de tots
l'onatge cantarà tota la nit sencera
la cançó bressol que apaivagarà les pors

ponent

parlem poc del ponent
respira foc a l'estiu
i ens crema vius
una i altra vegada
"immisericorde"
ve de la terra cremada
a cremar-nos la nostra

Sant Martí

tenia catorze anys ben fets

i totes les mancances pròpies de l'edat

arrossegava un creixement tímid i esporuguit

de prim que era semblava alt

a casa em van fer treballar sense preguntar

i vaig anar d'aprenent a la fàbrica

recordo poc de les feines d'oficina

cada matí anava al bar brut a comprar

el cafè amb llet en got de vidre per a l'amo
pagava amb les monedes exactes

que algú havia deixat al costat

del plat i del got brut del dia abans

servia el cafè a la taula de caoba buida

del despatx fosc i ben moblat

amb un servat estil noucentista

reconvertit a bar de circumstàncies

a la fàbrica vaig sindicar-me

i vam organitzar la primera vaga

quaranta anys després del que calia

era temps d'uralites i de fums
de calors extremes i freds de penellons
Sant Martí era el "backyard" barceloní

vestit de fumeroles i deixalles industrials
no sabia que més enllà de les fàbriques

hi havia una via de tren mal tancada

i un mar obert amagat i embrutit

només era una gran taca blava 

al mapa del metro de Barcelona

en direcció nord camí de França

més enllà de l'institut

el limitava el Camp de la Bota 

era un munió de barraques i patíbul

on encara hi bategaven 

mil set-cents trenta-quatre afusellats

per la repugnant venjança franquista

una guerra que els assassins

no tenien cap intenció d'acabar

el barri no m'era estrany

ja de petit l'havia de travessar

de muntanya a mar per anar a estudi

i de mar a muntanya per tornar a casa

quatre vegades al dia amb vuit metros

i deu quilometres a peu

creuava la Perona en perpendicular 

pel pont d'Espronceda

i si tenia moneda estalviada

de la cisa dels bitllets de metro

comprava un xiclet a la guingueta

on treballava aquella gitana gran i vella

la Perona era un carrer de barraques 

corria el marge dret del tren del Nord

malgrat la precarietat no el recordo

gaire dissonant tret de la pudor

algun dia que em sentia explorador

i resseguia en paral·lel al tren

entre els ponts d'Espronceda i el del Treball

feia l'aventura de la travessa amb por

algun dia hi vaig sortir per cames

més per por que per amenaça

era divertit trobar-hi gallines

esquivant el meu pas apressat

molt després vaig descobrir

que aquella pudor de podrit

que em provocava arcades

era d'una fàbrica de cel·lulosa

que hi havia per l'indret

era la mateixa pudor

del poble de Balaguer

hi havia anat de visita

era una tarda de calor i boira i fum

els forasters fèiem arcades pels racons

que fumi deien els veïns

que més ens fumarà quan no fumi

un dia els van dissipar la fàbrica

i es va esfumar la pudor

alguns van anar a l'atur

ara tots són molt més feliços

Sant Martí fou el meu creixement

a mig camí de l'escola i la fàbrica

hi vaig trobar el primer amor

el que no acostuma a funcionar

el que em va obrir magí i món

tot i així seguia dormint a Nou Barris

a recer de bigues corcades per l'aluminosi

però això és una altra història

 

dubte

recórrer-te estremiments i calfreds

mentre les felicitats mútues 

semblaven rajar plaers amunt 

el dubte de sempre em corcava

s'amagava en els teus silencis

i em llençava pendís avall

et necessitava viva
perquè en un instant d'expressió
em poguessis jutjar sencer
més enllà d'aquells cossos

que ens feien esclaus

kintsugi

no

ja no seré jo
qui et despertarà a l'alba
ni qui t'acompanyarà el dia
ni qui t'abraçarà la nit
em corcarà la gelosia
de saber que no ets amb mi

hi haurà algú amb mi al llit

sense amor ni admiració

m'esforçaré per fer-la feliç

i tot pretendrà ser com era

vaig trencar la porcellana
la vull tornar a apedaçar
tinc a les mans el cordó d'or
i un tutorial de kintsugi
amb l'esperança de fer-te tresor

i esquivar la irreversibilitat

la Manga

I

la pudor de claveguera
fereix el paisatge

abundor d'humanitat
innecessària i pertorbadora

munts de brossa ciment i cer
confonen l'horitzó del cel

immensa densitat de vida
si no fos humana seria plaga

tanmateix la mar transparenta
com si fos un paradís

II

la mar era neta i calma
les ones xiuxiuejaven
amb una cadència amable
una rere l'altra
marcant el pols de la tarda

un nen a la platja
jugava a ser feliç
i se'n sortia força bé

morfina

la vol propera
mentre la morfina l'allunya
la prefereix viva
ni que sigui amb foc
se sap egoista
no pot ni fa per evitar-ho
molts cops de mal
massa negacions absurdes
mil odis d'infant li sagnen
vol i viu un bri de venjança
a l'instant torna el senderi
li prega a la doctora que acabi

creació

I

poseu massa cabal

en els set dies de la creació
és el dia d'abans
el que us hauria d'intrigar
encara no hi havia déu

ni rastre d'ombra omnipresent

aquell dia abans

es va haver de fer a si mateix

no és fàcil de creure

(ja ho tenen això les religions)

si així fou
per ser la primera vegada que ho feia

(suposem)

li va sortir prou bé

la resta de dies són foteses de prestidigitador

II

al principi havia de ser el res

que habità entre nosaltres

després fou el tot

i ens va fer immortals

ara només és un dubte

per omplir panxes de predicadors

III

deien que hi era

des del principi del temps

però el temps no hi era

Marmara

salaré el meu cos en el teu mar
Marmara

conservaré la meva pell amb el teu escalf
Marmara

amaniré els meus àpats amb la teva sal
Marmara

creixeré al compàs de les teves tramuntanes
Marmara

beneiré la sort que ens va trobar
Marmara

t'aprendré sencera sense sorpresa ni error
Marmara

et pregaré compartir les nostres eternitats
Marmara

fàbrica

he vist gent caminant

en el silenci de nit
com exèrcit vençut camí d'exili
afamats assedegats extenuats
cares brutes
robes esparracades
mirades perdudes
mans ferides
ànimes de plom

sortien de la fàbrica
al crit de la sirena eixordadora
que tanca el torn de tarda
el camí vorejat d'incandescents polsosos
no delataven els clots de terra
i un rere l'altre hi ensopegaven
sense atenció ni dol

avui soparan pocs llegums i mal sexe
la fàbrica els ha robat l'ànima
hi van entrar amb cos

i els ha tornat espectre

castrense

ets soldat

defenses fronteres
mentre aquí perdem la llengua

ets sergent
defenses fortins
i aquí dormim al ras

ets tinent
defenses països
com si fossin nostres

ets capità
defenses ordres
que ni preguntes d'on venen

ets comandant
defenses feixismes
et van en el càrrec

ets general
ja no defenses res
ens fas assassins o víctimes

aparença

no era pedra

era sorra i es descomponia
no era aigua
era una polsosa dissolució de metzines
no era arbre
era una escultura de fang i quitrà
no era vermell
era sang de pobre poc valorada
no era futur
eren paràboles de predicador sense escrúpols
no era esperança
era religió
no era ciència
era la més absurda de les religions

per no ser
no era ni superstició

era fe

ara que ja no calia

currículum

era massa jove per ser alumne

em recordo desorientat a la institució
perdut entre llargues anades i vingudes
vuit trens cada dia
un trajecte maratonià
i una edat massa tendra
com per entendre aquell món gris i franquista
vaig fracassar amb bona excusa

era massa jove per ser treballador
la fàbrica era bruta
el fred a l'hivern i la calor d'estiu insofribles
tot plegat em va robar una adolescència
que des de llavors ha lluitat per eixir
vaig passar de jove granat a adult inacabat

la lluita va venir després
molt mediatitzada per la por
massa jove per ser útil

ble

sóc cordó de llàntia fent llum

aguanto l'escalfor sense bleir-me
curiós
em protegeix l'oli que fa de combustible
quan s'esgoti
faré una petita flama bruta
un fum negre omplirà l'estança

seré pols i olor cremada
tot s'haurà acabat
de mi no quedarà record
ni d'aquella claror que llegia poesia

tren

en tren de nit

travessant paisatges amagats
alguna llum a l'horitzó
no descobreix cap forma coneguda
m'imagino creuant vertiginosos fiords noruegs
amb fons d'aurores boreals
travessant dunes al desert de Gobi
surfejant icebergs als oceans antàrtics
obrint-me pas a l'Amazònia verge i salvatge
la mescla d'imaginació i somni
desperta a l'estació del Vallès Oriental
la més coneguda del Baix Montseny
a prop d'on fa temps hi vaig fer llar i destí

vida

tot el que sóc és la vida

la resta és el llarg silenci
i mil maneres de disfressar-lo

ara

era una època de temps lent i ritme feixuc

les distàncies eren insalvables

tot el que no era on eres no existia
de sobte vàrem creuar la modernitat

l'espai i el temps van esdevenir

complements circumstancials de res

el món s'obrí als nostres peus
la vida se'ns va eixarrancar
vivíem a lloms del progrés

brau corser indomesticable

res no va tornar a ser

vam aprendre a ser feliços
d'aquella nova manera

i ens en vam sortir

tempesta

la lluna anava fent els seus cicles

al marge dels nostres dubtes i silencis

havia de ser el nostre moment d'amor
va fer un dia de gossos
una pluja fina ens calava el moll de l'ós
un vent impertinent ens ballava les emocions
et mirava de reüll i em repetia
no t'ho mereixes
l'abjecte sóc jo
tu eres nimfa tendra
de família burgesa i maneres fines
no vaig saber parar la tempesta

només fou la primera

no vaig saber parar cap tempesta