roina

fora la roina mussitava una cançó de vida que
a poc a poc dibuixava l'ànima el bosc

insuficient

el fantasma de sequera persistia
el dúiem gravat en foc
era part de la nostra anatomia
cada any ens esporuguia amb monstres
que ens mostraven la més absoluta de les fragilitats

mirades de jardí

I

deixar el jardí obert
ample
fent que sigui un tros de paisatge de tots
amb matins d'avis passejant
de tardes amb nens juganers
de vespres adolescents jurant-se amor etern

II

com vols que no et deixi entrar al jardí
el ocells hi viuen
merles i turons hi tenen cau i crien cada any
el pit-roig vigila de prop quan faig
i endrapa els insectes que el tragi
li deixa al descobert
la cuereta blanca de posat nerviós
fa festa de bany als bassals
alguna conilla valenta hi ha criat camada

III 

als senglars els vaig castigar
perquè no es comportaven
regiraven la terra buscant les seves coses
però hi deixaven uns forats immensos
i feien malbé les plantes petites
massa vegades havien esqueixat
la filera de tomaqueres
quan eren a punt d'emparrar
els vaig fer un nou filat
d'un acer suau i eficaç
que els va deixar fora
però tu si que hi pots jugar
i quan regires la terra
ho fas al tros buit
i no desplantes carabasseres
ni esquinces pebroters
ni malmets les albergínies

IV

m'enutja el gat blanc veí
empaita i caça merles
en fa de llaminadura dels petits ous
i esquartera els llangardaixos

V

a rosa d'olor olora color
a l'hivern sembla morir
a la primavera verdeja
i per Sant Jordi respira llibertat
a l'estiu saluda els nostres silencis
de nits curtes i sensuals
a l'estiu entren dues roses a dins
i des del gerro petit
omplen d'olor l'estança
fins li plouen els pètals

VI

no es pot cantar el pitòspor

s'hi està al jardí de sempre
amb les fulles que allarguen com llàgrimes
coriàcies i astringents
amarguen només de tocar-les
és d'aquells arbusts que arribarien a arbre
si no els podéssim mil vegades
escapçant la dignitat de branques lliures
el deixem fet bardissa
pel maig ve el miracle
i s'omple flors cítriques que honoren el tros
amb regust de fruites d'hivern

VII

com m'estimo el gessamí
de verd profund i etern
que quan explota ho fa

en blanc de neu i olor infinita

VIII

emergeix la capçada forta

d'imponent reialme
de presència immensa i fidel
vesteix sencer el jardí
amb un aire noble
d'ombra honesta i franca
de fulles amples i entretingudes
que se li assequen a l'hivern i romanen

fins que en explosió instantània
neixen les noves

em commou del roure
com es reinventa cada any
més immens que mai

IX

exhaust amarat de suor
juliol no és bo de feinejar
massa sol d'ombres verticals i poc eficaces

X

aquest és el meu jardí
imatge de pretesa natura

d'espontaneïtat salvatge

castells

enfileu castells
per tota la geografia
de poble en poble
de plaça en plaça
regalant-los la festa
que es pretén impossible

valents i temeraris
vivint els vertigens
forts com a pilars

si no hi som tots
no fem res
i no
no ho fem per estimar pàtries buides
ni per odiar pensaments atàvics
ho fem per la gent
perquè estimem la gent
la gent de cada dia
que viu i treballa i prospera
i la volem feliç
el més feliç dels possibles
mentre
omplim fem de la plaça

la nostra pàtria
de pinya a folre

de manilles a quarts

enfilem el tronc fins al pom

i brindem l'enxaneta al cel

sense més religió

que l'esforç i la suor

Nord vell

aquell nord enllà
batut de tramuntanes
de bellesa mística
i follia eterna

sigui d'istmes
sigui d'illes
follia eterna

Nadal del 23

ja hi tornen
els dies curts
i nits allargades
amb calors estranyes
i sequeres bíbliques
de solituds persistents
i companyies cobejades
d'alegries somortes
i melangia tendra
de sorolls eixordadors
i silencis cobejats

ja hi torna
com cada any
més desapercebut que mai
tan sensible com sempre
dos mil vint-i-tres nadals després