barca

sura la barca
indiferent a la fondària
al marge de totes les biologies que allà sota s'hi remenen
indolent als cadàvers d'altres barques
veïnes fins no fa gaire

sura la barca
no es deixa despentinar pel vent
ni s'enfada per les onades que l'esquitxen
despreocupada per totes les piuladisses que la sobrevolen
sorda als trons i cega als llamps

sura la barca
amb nosaltres dos dins
tenim les mans preses anem sense rumb
deixem que l'oratge dibuixi la nostra estela
perquè som el viatge de l'un per l'altre

errors

començo a viure els temps
en què no puc marrar les paraules
em queden poques reversibilitats
com per fer-les malbé en errors
abans les paraules amaraven amors
ara són ficcions de vell taciturn
que em deriven cap a la soledat
i m'envelleixen amb el càstig
d'oblidar-me en amors llunyans

res

que lenta és la mort
quan la vida ja no serveix de res

que ràpida fuig la vida
quan se sap plena

que lleuger és el somni
quan se sent inabastable

que lluny som de tot
que ho tenim a tocar

gerundis

I

n'hagués fet cinquanta quatre
si no fos perquè en fa tres que no en fa

II

estimant-te en gerundi
però sabent que sempre hi ha alguna cosa
que ens ho torna a trencar en present

III

ho donava tot per un segon de la seva proximitat
per un petó d'aquells informals i rutinaris
que malbaratàvem en el dia dia

IV

et faré tota la claror
desdibuixada per les cançons estridents
et donaré tot el so
capaç de fer la primera llum de la matinada

V

dona'm una setmana només
no un mes
només una setmana
amb la vida plena explicada
amb les paraules dites
i tots els silencis expressats

sé que no tinc dret a cap felicitat

però només una setmana

mar

mar plora'm en silenci

que no em pertorbi l'oratge

que la vela meni el camí

i m'arribi al seu port

i torni a descobrir

que tampoc aquest port és el meu

Itàlia

meravellós país
de ruïnes i història
bressol de tot
mestre de tots
ara
no sap construir futur

i foragita els seus joves
diàspora rere diàspora

dubte

entre la vida i res

em quedo amb el dubte
el res és la mort

la vida és el dubte

mentre hi ha vida

el dubte es creu immortal

i la vida deixa fer

sap que no

però deixa fer

el dubte dubta la immortalitat de la vida

però la vida deixa fer

paper mullat

la nit és tancada i tu no hi ets
fa massa nits que no hi ets
no hi ha religió que et torni
ni déu que et ressusciti
la memòria s'esvaeix

mentre et ploro

en cada tros de tu perdut
sorgeix un silenci

que amaga paraules
versos

poemes
cançons

himnes
aquells goigs de vides viscudes
ara són pregàries buides
a déus de paper mullat

racisme

la paret del bar presidida

per cinquanta-cinc polzades de televisor

amb una d'imatge més bonica que la realitat

el programa va de proves d'atletisme

en concret de salt de llargada
i una dona prima fibrosa i negra
fa un salt aprimorat perfecte
la caiguda sobre el calaix desplaça la sorra
que sembla empastifar les cerveses de sota

no pot faltar el crit
per la pell

per la dona

tot ho renega

mires el subjecte de l'improperi
rabassut i mal envellit

de mediocre estupidesa

i imagines la seva esperpèntica ignorància

darrera seu
la cambrera negra atzabeja

tragina una plata amb un cafè roent
que cau sobre la carcanada rabassuda

mentre es desfà en disculpes

el públic normal 

que també n'hi ha

somriu per sota el nas

caduc 2

no va de paraules ni gramàtiques

no va de semàntiques gongoresques

va de pragmàtiques conviscudes 
compartides mà a mà

en no ser-hi
tot es perd 

les expressions feixugues són excusa
ara la forma ho és tot
però la poesia és impossible

en no ser-hi
l'amor era perible

caduc

hi ha ritmes que allunyen vides
silencis que mascaren idiomes
odis que amaguen cultures
matisos que confonen races
sembla que tot sigui per fer-nos diferents

i qualsevol detall fa l'amor perible

no

no puc estimar
silencis
buits
absències
oblits

les hores són de silenci
els viatges menen al buit
l'absència és la ferida de cada dia
mentre l'oblit creix i creix

no et puc estimar en la soledat
perquè amb tu era millor

paisatges

I

un sol allargat que tot ho fa vertical

que amaga les ombres sobre les formes pròpies

i que ens crema zenits i ideals 

II

l'illa és plena d'arbres
amb què t'haguessis fos la identitat

troncs ferms inabastables

capçades vertiginoses

brancades infinites
que pessigollegen el cel

sota terra els micelis

omplen servils les arrels de vida

allà sota terra

són els deus de la creació

III

trist jardí d'hivern
amb les fulles caigudes
que el vent fa ballar danses incertes 

el sol horitzontal no sap escalfar

i encega la vista incauta

en aquesta terra freda i humida

hi composta l'esperança de cada any

IV

avui el migdia ha encès el paisatge

el sol era tortura

i l'entorn impossible

després

al capvespre l'aire dens

s'ha anat fent diàfan

tu i jo 

ens hem pres les mans

i ens hem arribat al riu

i asseguts a la riba

ens recordem d'infants temeraris

que ens banyaven sense pors

l'horabaixa ens ha menat el retorn

hem sabut el camí de casa

per les olors de les farigoles trepitjades

versos

regirar paraules per fer-ne versos

i fer-los diversos

com la vida i la riquesa de viure-la

i fer-los adversos

a ignoràncies que menen feixismes
a filibusters i jutges que processen odis tel·lúrics

i fer-los conversos

a religions mentides amb guerres eternes
que blasmen la ciència i esguerren criatures

i fer-los inversos

posar-los cap per vall

per venjances pretèrites o càstigs atàvics

i fer-los perversos 

amb desitjos compartits
o felicitats amanerades

i fer-los de reversos 

amagats cercadors de sorpreses

o fer-los amb anversos

transparents a cara descoberta

vers als versos entenc la vida
envers la vida entenc l'amor

dos cossos

et veia en el teu sepulcre de records
amb la pell ferida
esquerdada com un erm d'agost
blanca i freda com la neu antàrtica

no gosava de prendre't
perquè la meva funda de molsa
és plena de punxes d'esbarzer amb sal

et faria un mal innecessari

per lluny que siguis de cap dolor

autoajuda

tothom a qui se li ha mort un ésser estimat
escriu poesia

tothom que ha estat rebutjat per un ésser estimat
escriu poesia

és de primer d'autoajuda

la mort i el desamor

ho tenen

si pots ho aguantes

i si no t'aguantes

la bogeria també ronda aquests sil·logismes 

mosquit

malparit t'has fotut
amb mi al llit
m'has fiblat
fins a l'esperit
t'odio fins a l'infinit

formiga

la forma amiga de la formiga
recorre mons absurds de camins
eterns per sobreviure
sempre té a taula el pa de cada dia
i entronitza una reina útil

que fa de presidenta republicana

llangardaix

el llangardaix
escala prest de biaix
la solellada paret

bon dia rèptil menut
vigila no faci algú
bistec de tu

mosca

menuda voleïadora
negra com una sotana
serveixes per a alguna cosa?

ho preguntes tu humà
incapaç de refer
ni un bri del que desfàs

pressa

travesso mons interessants
a la velocitat de la llum
i no els percebo
en faig una involuntària ignorància

involuntària?

què m'obliga a la pressa?
encara tinc prou cames
com per transitar a velocitat humana
observar amatent sense por

i comprometre'm on calgui

la por que em fa córrer
fou aquell dia a Porto
en aquell pont vertiginós
amb aquella angoixa boja
que hem va fer presoner a la riba equivocada

no vaig pensar

vaig córrer com el so
el vaig travessar en un instant

però la por va quedar en mi

per sempre

travesso móns interessants
a la velocitat de la llum
i no els percebo

en faig santuari de la meva por

l'ena geminada

a totes les annes de tots els mons
que us gemineu l'ena
per fer-vos redundants
per atorgar-vos una presència ferma
inconfusible
per descartar qualsevol error
a les vostres signatures i contractes

per fer-vos presents sempre

això tan vostre
de totes vosaltres
és el que em va fer embogir d'ella

ara la busco entre redundàncies i fermeses
entre presències i confusions
la busco i m'és igual si no hi és
perquè res no es més buit
que esvair el dubte
res no té més dol
que la buidor de l'absència

i si res no és més etern que la mort

tinc temps per seguir-la buscant

rutina

llegint l'amor en els poemes
dedueixo que mai no he estimat prou
com per morir d'amor
he confós l'amor amb la fidelitat
he fet de la llibertat
una presó còmode
un immens paranimf blau
on tancar somnis i desitjos
la vida m'ha passat
en una servitud mòrbida
de menús mitjans i sexe garantit

vaig fer de la quotidianitat
una creativitat buida

aurora boreal

llences pedres a la lluna
la veus pollosa i bruta
et veus gran entre els mortals
creus arribar on ho fan els semidéus
el miratge dura fins que una pedra
empesa per la física i la realitat
t'esberla el cap i et descobreix
quant feixisme hi ha en la teva estupidesa

aquella nit
les aurores boreals
passen per casa

tots els veïns les lloen

tots

comiat

un dia d'aquests
més aviat que tard
et diré que marxo
estrenyeré les dents
i deixaré de ser-hi

de

delera de deliri
desig de bogeria
boig de tu
de riures tendres
de paraules rimades
del tot de rosa i nata
i de tots els tots
aquella candidesa
viscuda com si fos llibertat

en marxar

estic escrivint tota la nostra vida
sense tu
però vivint-te plena
cada hora i cada minut
amb tu
perquè no hi ha prou absència
per abastar-te
ni prou silenci per oblidar-te

quan vas marxar
vaig buidar-me en plors i en tot
i quan no quedava res de mi
vaig començar a escriure't
de principi no sabia què ni perquè narrar
les paraules no prenien forma
tot era surrealisme amarat
de llàgrimes sil·labejades
no hi eres en les lletres
cap síl·laba no t'explicava
els sons no et cridaven

els gemecs no et commovien
cap sentit ni semàntica
et descrivia més enllà del buit
i la pragmàtica m'entelava
records i paisatges
res no construïa relat

no sé quan ni com fou
vas anar tornant a poc a poc
un dia dues lletres prenien forma
i dialogaven un tros de tu
alguna paraula escrita

et feia tornar més i més
i ara ja sencera et manifestes
en tots els bites de l'ordinador
en brins de paper entre butxaques

a poc a poc vam refer el diàleg
després el compartíem amb amics fidels
els d'aquelles festes boges
que coixes de tu queden escapçades

em veuen estrany però feliç
diuen que torno a ser com abans
i em perdonen l'estranyesa

no sospiten que tornes a ser-hi

poesia

un dia la poesia

enfila las escales

s'amaga a las golfes

s'omple de pols i teranyines

i juga a ser record d'història

troba l'objecte oblidat

del racó dels oblits

el pren amb les seves síl·labes
s'inventa un relat

sense metàfores ni rima

amb aspecte deixat i polsós

baixa les escales i torna

escriu l'invent màgic

net i espolsat

que em pren sencer

de personatge desorientat

i em fa plorar la memòria

tan plor no em deixa ser present

Per què

Si no soc blanc per què soc neu
Si no soc roig per què soc sang
Si no soc blau per què soc cel
Si no soc groc per què soc flor
Si no soc negre per què soc nit
Si no soc tu per què soc res

futur

et recordo en aquell somriure
que cridava vida
defugint totes les morts possibles

recordar-me en tu
en aquells braços
que m'arreceraven
que em feien fort
que em sentien infinit
que em sabien immortal
que m'acaronaven sencer
com si mai més tornéssim a pertànyer-nos

l'un a l'altre
com si fos la última oportunitat de tenir-nos

l'un a l'altre
fins a cada matí següent
que ens despertava junts
ens vivia la felicitat de cada dia
ens feia plaents i plens
on jo hi posava paraules
tu hi posaves somnis
el futur era immens i nostre
i només hi havia futur

emocions

tristesa

un dia deixaràs d'estimar-me
o potser t'adonaràs
que no m'estimes prou
seguirem junts per temps
et sabrà greu confessar-m'ho
i em percebràs feliç
en la meva ignorància

alegria

junts rèiem tant i tan bé
que cap drama
ens era possible

ràbia

és la pedra 

que et crema l'ànima

i qui te la deixà
vola lleuger i mesell

por

la por ens va abraçar
i un tros de vida
ens va morir per sempre

mentre la resta més que viure

sobrevivia

sorpresa

ets aquí
ara que jo no
ja no hi soc
ara que ets aquí
jugarem la vida
a fet i amagat
fins a madurs
ens sorprendrà
la felicitat perduda

fàstic

et cobreix 

amb cos greixós i suat
fortor de fum rovellat
i esperits podrits
no tens força pel no
t'omple el cos
de brutícia
i l'ànima de fàstic

un dia

un dia deixaràs d'estimar-me
o potser t'adonaràs
que no m'estimes prou
seguirem junts per temps
et sabrà greu confessar-m'ho
i em percebràs feliç
en la meva ignorància

el dia que

el dia que mori
estarà tot per fer
des del darrer alè
somriuré sorneguer
perquè tot quedarà fet

colons

i van venir aquells homes blancs
i ens van ensenyar la seva llengua
i ens van dir que era la de tot el món
i ens van fer creure en els seus déus
i ens van dir que eren millors
i ens van amagar els costums
i ens van fer prendre els seus
quan vam escoltar que la seva llengua
no tenia les nostres paraules
quan vam veure que els seus déus
no ens estimaven
quan ens vam trobar absents
amb uns costums que no enteníem
ja era massa tard
la terra era seva

mosquit

em xiula el mosquit
a cau d'orella
arriba l'infern
i encara és hivern

entendre't

I

ser llum ara que som lluny
ser silenci alerta en la cridòria esbojarrada
ser només una història d'amor
només diu
com si la vida fos res més que una història d'amor
si hi som és per victòria d'amor
si vivim és per estimar
si sobrevivim és per esperança

recordes quan navegàvem

en metafísiques converses

surant en d'alcohols barats

que ens donaven una falsa creativitat

només amagàvem soledat
tu i jo només acompanyats

de la soledat de l'altre

II

m'escrius els bells poemes d'amor
com si fessis per arribar-me
ja et vaig dir que la meva ànima de sucre
es va dissoldre en suor i llàgrimes

en la i sang d'esclavatge 

de dolor i nafres
però tu segueixes 

instal·lada en els bells poemes d'amor
dibuixant-me un món mentit

III

era aquell fora de tot temps
era el foc a la tempesta
el tsunami en una copa de vi
era tot el que no havia de ser on era
era el que no era mai on havia de ser
era el viure a peu canviat

IV

viure en la xarxa reticular 
triant què has de saber i a on vols ser
emparant-te a la certesa de la corda
o atrevint-te al dubte del nus per optar

la mentida de veure't perfecte

amollar-me a tu

lliurar-m'hi de cor
deixar el magí aturat
i plorar amb tu tots els plors
negar-me de llàgrimes
fer-me sord al xivarri
que em vol distret
ablanir-me de caràcter
encegar-me per la brillantor
del teu cos que es desprenia de la muda
per deixar-hi el vellut humit
a pell nua
esgarrifada
el calfred que et tremola
ple de tota la por possible

amb un silenci balb pertot

i un fred absolut que ens desorienta

en la mort he après

la mentida de viure't perfecte

viure

ballant estridències

pertorbar amics
beure'ns la festa
que em sentin cor endins
escoltar-me'ls en la cridòria
explicant-nos les vides

i viure'ls per primera vegada
com si fos l'última

per si ho fos
per si ho
per si
per

plaers

no eren fàcils els dies
amb ires de mar i muntanyes
silencis que dallaven cuirs
perdíem raons sense explicar-les
de l'empatia en fèiem perdó
mai no ens el demanàvem

i amb la naturalitat dels respirs
cada nit ens trobava cara a cara
perdent-nos en la bogeria
de fer de cada por un nou plaer

 

depressió

i la vida se't fa ample
ja no la pots contenir

ni abraçar

ni abastar
tot són vores mal sargides
per on et vesa l'ànima a alenades
la tristor és companyia
i el silenci cicatriu
en res no s'avança
res no s'estima

res no es crea

i si de ric era insaciable

de pobre es consumeix a si mateix

com el caliu de la xemeneia
a punt de passar la nit 

més negra

més freda

més llarga
on la primavera hiberna
mentre l'hivern en fa feu
fins al darrer fum

llum

un raig de llum
travessa un horitzó de fusta
dibuixa una estranya bellesa
no t'enganyis
és la guerra de sempre

la que es fa de foc i mort

l'eterna guerra de sempre

llavor

viure la llavor closa en el futur
com a única esperança
amb la incertesa de si serà
llum de llibertat
o foscor de cobdícia

tardes greus

i les tardes greus
llargues com l'absència

d'un gener que traeix esperances
dins retrunyen els silencis
fora el vent boig de garbí
violenta el paisatge sense pietat
com reflex del plor de l'ànima
que dol i homenatja a mitges