comiat

un dia d'aquests
més aviat que tard
et diré que marxo
estrenyeré les dents
i deixaré de ser-hi

de

delera de deliri
desig de bogeria
boig de tu
de riures tendres
de paraules rimades
del tot de rosa i nata
i de tots els tots
aquella candidesa
viscuda com si fos llibertat

en marxar

estic escrivint tota la nostra vida
sense tu
però vivint-te plena
cada hora i cada minut
amb tu
perquè no hi ha prou absència
per abastar-te
ni prou silenci per oblidar-te

quan vas marxar
vaig buidar-me en plors i en tot
i quan no quedava res de mi
vaig començar a escriure't
de principi no sabia què ni perquè narrar
les paraules no prenien forma
tot era surrealisme amarat
de llàgrimes sil·labejades
no hi eres en les lletres
cap síl·laba no t'explicava
els sons no et cridaven

els gemecs no et commovien
cap sentit ni semàntica
et descrivia més enllà del buit
i la pragmàtica m'entelava
records i paisatges
res no construïa relat

no sé quan ni com fou
vas anar tornant a poc a poc
un dia dues lletres prenien forma
i dialogaven un tros de tu
alguna paraula escrita

et feia tornar més i més
i ara ja sencera et manifestes
en tots els bites de l'ordinador
en brins de paper entre butxaques

a poc a poc vam refer el diàleg
després el compartíem amb amics fidels
els d'aquelles festes boixes
que coixes de tu es queden escapçades
em veuen estrany però feliç
diuen que torno a ser com abans
i em perdonen l'estranyesa

no sospiten que tornes a ser-hi

poesia

un dia la poesia

enfila las escales

s'amaga a las golfes

s'omple de pols i teranyines

i juga a ser record d'història

troba l'objecte oblidat

del racó dels oblits

el pren amb les seves síl·labes
s'inventa un relat

sense metàfores ni rima 

amb aspecte deixat i polsós

baixa les escales i torna

escriu l'invent màgic

net i espolsat

que em pren sencer

de personatge desorientat

i em fa plorar la memòria

tan plor no em deixa ser present

Per què

Si no soc blanc per què soc neu
Si no soc roig per què soc sang
Si no soc blau per què soc cel
Si no soc groc per què soc flor
Si no soc negre per què soc nit
Si no soc tu per què soc res

futur

et recordo en aquell somriure
que cridava vida
defugint totes les morts possibles

recordar-me en tu
en aquells braços
que m'arreceraven
que em feien fort
que em sentien infinit
que em sabien immortal
que m'acaronaven sencer
com si mai més tornéssim a pertànyer-nos

l'un a l'altre
com si fos la última oportunitat de tenir-nos

l'un a l'altre
fins a cada matí següent
que ens despertava junts
ens vivia la felicitat de cada dia
ens feia plaents i plens
on jo hi posava paraules
tu hi posaves somnis
el futur era immens i nostre
i només hi havia futur

emocions

tristesa

un dia deixaràs d'estimar-me
o potser t'adonaràs
que no m'estimes prou
seguirem junts per temps
et sabrà greu confessar-m'ho
i em percebràs feliç
en la meva ignorància

alegria

junts rèiem tant i tan bé
que cap drama
ens era possible

ràbia

és la pedra 

que et crema l'ànima

i qui te la deixà
vola lleuger i mesell

por

la por ens va abraçar
i un tros de vida
ens va morir per sempre

mentre la resta més que viure

sobrevivia

sorpresa

ets aquí
ara que jo no
ja no hi soc
ara que ets aquí
jugarem la vida
a fet i amagat
fins a madurs
ens sorprendrà
la felicitat perduda

fàstic

et cobreix 

amb cos greixós i suat
fortor de fum rovellat
i esperits podrits
no tens força pel no
t'omple el cos
de brutícia
i l'ànima de fàstic

un dia

un dia deixaràs d'estimar-me
o potser t'adonaràs
que no m'estimes prou
seguirem junts per temps
et sabrà greu confessar-m'ho
i em percebràs feliç
en la meva ignorància

el dia que

el dia que mori
estarà tot per fer
des del darrer alè
somriuré sorneguer
perquè tot quedarà fet

colons

i van venir aquells homes blancs
i ens van ensenyar la seva llengua
i ens van dir que era la de tot el món
i ens van fer creure en els seus déus
i ens van dir que eren millors
i ens van amagar els costums
i ens van fer prendre els seus
quan vam escoltar que la seva llengua
no tenia les nostres paraules
quan vam veure que els seus déus
no ens estimaven
quan ens vam trobar absents
amb uns costums que no enteníem
ja era massa tard
la terra era seva

mosquit

em xiula el mosquit
a cau d'orella
arriba l'infern
i encara és hivern

entendre't

I

ser llum ara que som lluny
ser silenci alerta en la cridòria esbojarrada
ser només una història d'amor
només diu
com si la vida fos res més que una història d'amor
si hi som és per victòria d'amor
si vivim és per estimar
si sobrevivim és per esperança

recordes quan navegàvem

en metafísiques converses

surant en d'alcohols barats

que ens donaven una falsa creativitat

només amagàvem soledat
tu i jo només acompanyats

de la soledat de l'altre

II

m'escrius els bells poemes d'amor
com si fessis per arribar-me
ja et vaig dir que la meva ànima de sucre
es va dissoldre en suor i llàgrimes

en la i sang d'esclavatge 

de dolor i nafres
però tu segueixes 

instal·lada en els bells poemes d'amor
dibuixant-me un món mentit

III

era aquell fora de tot temps
era el foc a la tempesta
el tsunami en una copa de vi
era tot el que no havia de ser on era
era el que no era mai on havia de ser
era el viure a peu canviat

IV

viure en la xarxa reticular 
triant què has de saber i a on vols ser
emparant-te a la certesa de la corda
o atrevint-te al dubte del nus per optar

la mentida de veure't perfecte

amollar-me a tu

lliurar-m'hi de cor
deixar el magí aturat
i plorar amb tu tots els plors
negar-me de llàgrimes
fer-me sord al xivarri
que em vol distret
ablanir-me de caràcter
encegar-me per la brillantor
del teu cos que es desprenia de la muda
per deixar-hi el vellut humit
a pell nua
esgarrifada
el calfred que et tremola
ple de tota la por possible

amb un silenci balb pertot

i un fred absolut que ens desorienta

en la mort he après

la mentida de viure't perfecte

viure

ballant estridències

pertorbar amics
beure'ns la festa
que em sentin cor endins
escoltar-me'ls en la cridòria
explicant-nos les vides

i viure'ls per primera vegada
com si fos l'última

per si ho fos
per si ho
per si
per

plaers

no eren fàcils els dies
amb ires de mar i muntanyes
silencis que dallaven cuirs
perdíem raons sense explicar-les
de l'empatia en fèiem perdó
mai no ens el demanàvem

i amb la naturalitat dels respirs
cada nit ens trobava cara a cara
perdent-nos en la bogeria
de fer de cada por un nou plaer

 

depressió

i la vida se't fa ample
ja no la pots contenir

ni abraçar

ni abastar
tot són vores mal sargides
per on et vesa l'ànima a alenades
la tristor és companyia
i el silenci cicatriu
en res no s'avança
res no s'estima

res no es crea

i si de ric era insaciable

de pobre es consumeix a si mateix

com el caliu de la xemeneia
a punt de passar la nit 

més negra

més freda

més llarga
on la primavera hiberna
mentre l'hivern en fa feu
fins al darrer fum

llum

un raig de llum
travessa un horitzó de fusta
dibuixa una estranya bellesa
no t'enganyis
és la guerra de sempre

la que es fa de foc i mort

l'eterna guerra de sempre

llavor

viure la llavor closa en el futur
com a única esperança
amb la incertesa de si serà
llum de llibertat
o foscor de cobdícia

tardes greus

i les tardes greus
llargues com l'absència

d'un gener que traeix esperances
dins retrunyen els silencis
fora el vent boig de garbí
violenta el paisatge sense pietat
com reflex del plor de l'ànima
que dol i homenatja a mitges