Páginas

jueves, 11 de julio de 2024

paisatges

I
un sol allargat que tot ho fa vertical
que amaga les ombres sobre les formes pròpies
i que ens crema zenits i ideals 

II
l'illa és plena d'arbres
amb què t'haguessis fos la identitat
troncs ferms inabastables
capçades vertiginoses
brancades infinites
que pessigollegen el cel
sota terra els micelis
omplen servils les arrels de vida
allà sota terra
són els deus de la creació

III
trist jardí d'hivern
amb les fulles caigudes
que el vent fa ballar danses incertes 
el sol horitzontal no sap escalfar
i encega la vista incauta
en aquesta terra freda i humida
hi composta l'esperança de cada any

IV
avui el migdia ha encès el paisatge
el sol era tortura
i l'entorn impossible
després
al capvespre l'aire dens
s'ha anat fent diàfan
tu i jo 
ens hem pres les mans
i ens hem arribat al riu
i asseguts a la riba
ens recordem d'infants temeraris
que ens banyaven sense pors

l'horabaixa ens ha menat el retorn
hem sabut el camí de casa
per les olors de les farigoles trepitjades


miércoles, 10 de julio de 2024

versos

regirar paraules per fer-ne versos

i fer-los diversos
com la vida i la riquesa de viure-la

i fer-los adversos
a ignoràncies que menen feixismes
a filibusters i jutges que processen odis tel·lúrics

i fer-los conversos
a religions mentides amb guerres eternes
que blasmen la ciència i esguerren criatures

i fer-los inversos
posar-los cap per vall
per venjances pretèrites o càstigs atàvics

i fer-los perversos 
amb desitjos compartits
o felicitats amanerades

i fer-los de reversos 
amagats cercadors de sorpreses

o fer-los amb anversos
transparents a cara descoberta

vers als versos entenc la vida
envers la vida entenc l'amor

jueves, 20 de junio de 2024

dos cossos

et veia en el teu sepulcre de records
amb la pell ferida
esquerdada com un erm d'agost
blanca i freda com la neu antàrtica
no gosava de prendre't
perquè la meva funda de molsa
és plena de punxes d'esbarzer amb sal

et faria un mal innecessari
per lluny que siguis de cap dolor

miércoles, 29 de mayo de 2024

autoajuda

tothom a qui se li ha mort un ésser estimat
escriu poesia

tothom que ha estat rebutjat per un ésser estimat
escriu poesia

és de primer d'autoajuda

la mort i el desamor
ho tenen
si pots ho aguantes
i si no t'aguantes

la bogeria també ronda aquests sil·logismes 

jueves, 23 de mayo de 2024

mosquit

malparit t'has fotut
amb mi al llit
m'has fiblat
fins a l'esperit
t'odio fins a l'infinit

formiga

la forma amiga de la formiga
recorre mons absurds de camins
eterns per sobreviure
sempre té a taula el pa de cada dia
i entronitza una reina útil
que fa de presidenta republicana

llangardaix

el llangardaix
escala prest de biaix
la solellada paret

bon dia rèptil menut
vigila no faci algú
bistec de tu



mosca

menuda voleïadora
negra com una sotana
serveixes per a alguna cosa?

ho preguntes tu humà
incapaç de refer
ni un bri del que desfàs

pressa

travesso mons interessants
a la velocitat de la llum
i no els percebo
faig una involuntària ignorància

involuntària?
què m'obliga a la pressa?
encara tinc prou cames
com per transitar a velocitat humana
observar amatent sense por
i comprometre'm on calgui

la por que em fa córrer

fou aquell dia a Porto
en aquell pont vertiginós
amb aquella angoixa boja
que hem va fer presoner a la riba equivocada
no vaig pensar
vaig córrer com el so
el vaig travessar en un instant
però la por va quedar amb mi
per sempre

travesso móns interessants
a la velocitat de la llum
i no els percebo
en faig santuari de la meva por


l'ena geminada

a totes les annes de tots els mons
que us gemineu l'ena
per fer-vos redundants
per atorgar-vos una presència ferma
inconfusible
per descartar qualsevol error
a les vostres signatures i contractes

per fer-vos presents sempre

això tan vostre
de totes vosaltres
és el que em va fer embogir d'ella

ara la busco entre redundàncies i fermeses
entre presències i confusions
la busco i m'és igual si no hi és
perquè res no es més buit
que esvair el dubte
res no té més dol
que la buidor de l'absència

i si res no és més etern que la mort
tinc temps per seguir-la buscant

rutina

llegint l'amor en els poemes
dedueixo que mai no he estimat prou
com per morir d'amor
he confós l'amor amb la fidelitat
he fet de la llibertat
una presó còmode
un immens paranimf blau
on tancar somnis i desitjos
la vida m'ha passat
en una servitud mòrbida
de menús mitjans i sexe garantit

vaig fer de la quotidianitat
una creativitat buida


aurora boreal

llences pedres a la lluna
la veus pollosa i bruta
et veus gran entre els mortals
creus arribar on ho fan els semidéus
el miratge dura fins que una pedra
empesa per la física i la realitat
t'esberla el cap i et descobreix
quant feixisme hi ha en la teva estupidesa

aquella nit
les aurores boreals
passen per casa
tots els veïns les lloen
tots

jueves, 18 de abril de 2024

comiat

un dia d'aquests
més aviat que tard
et diré que marxo
estrenyeré les dents
i deixaré de ser-hi

de

delera de deliri
desig de bogeria
boig de tu
de riures tendres
de paraules rimades
del tot de rosa i nata
i de tots els tots
aquella candidesa
viscuda com si fos llibertat


lunes, 15 de abril de 2024

en marxar

estic escrivint tota la nostra vida
sense tu
però vivint-te plena
cada hora i cada minut
amb tu
perquè no hi ha prou absència
per abastar-te
ni prou silenci per oblidar-te

quan vas marxar
vaig buidar-me en plors i en tot
i quan no quedava res de mi
vaig començar a escriure't
de principi no sabia què ni perquè narrar
les paraules no prenien forma
tot era surrealisme amarat
de llàgrimes sil·labejades
no hi eres en les lletres
cap síl·laba no t'explicava
els sons no et cridaven
els gemecs no et commovien
cap sentit ni semàntica
et descrivia més enllà del buit
i la pragmàtica m'entelava
records i paisatges
res no construïa relat

no sé quan ni com fou
vas anar tornant a poc a poc
un dia dues lletres prenien forma
i dialogaven un tros de tu
alguna paraula escrita
et feia tornar més i més
i ara ja sencera et manifestes
en tots els bites de l'ordinador
en brins de paper entre butxaques

a poc a poc vam refer el diàleg
després el compartíem amb amics fidels
els d'aquelles festes boges
que coixes de tu queden escapçades

em veuen estrany però feliç
diuen que torno a ser com abans
i em perdonen l'estranyesa

no sospiten que tornes a ser-hi

lunes, 8 de abril de 2024

poesia

un dia la poesia
enfila las escales
s'amaga a las golfes
s'omple de pols i teranyines
i juga a ser record d'història
troba l'objecte oblidat
del racó dels oblits
el pren amb les seves síl·labes
s'inventa un relat
sense metàfores ni rima

amb aspecte deixat i polsós
baixa les escales i torna
escriu l'invent màgic
net i espolsat
que em pren sencer
de personatge desorientat
i em fa plorar la memòria

tan plor no em deixa ser present

Per què

Si no soc blanc per què soc neu
Si no soc roig per què soc sang
Si no soc blau per què soc cel
Si no soc groc per què soc flor
Si no soc negre per què soc nit
Si no soc tu per què soc res

jueves, 28 de marzo de 2024

futur

et recordo en aquell somriure
que cridava vida
defugint totes les morts possibles

recordar-me en tu
en aquells braços
que m'arreceraven
que em feien fort
que em sentien infinit
que em sabien immortal
que m'acaronaven sencer
com si mai més tornéssim a pertànyer-nos
l'un a l'altre
com si fos la última oportunitat de tenir-nos
l'un a l'altre
fins a cada matí següent
que ens despertava junts
ens vivia la felicitat de cada dia
ens feia plaents i plens
on jo hi posava paraules
tu hi posaves somnis
el futur era immens i nostre
i només hi havia futur

miércoles, 27 de marzo de 2024

emocions

tristesa

un dia deixaràs d'estimar-me
o potser t'adonaràs
que no m'estimes prou
seguirem junts per temps
et sabrà greu confessar-m'ho
i em percebràs feliç
en la meva ignorància


alegria

junts rèiem tant i tan bé
que cap drama
ens era possible

ràbia

és la pedra 
que et crema l'ànima
i qui te la deixà
vola lleuger i mesell


por

la por ens va abraçar
i un tros de vida
ens va morir per sempre
mentre la resta més que viure
sobrevivia


sorpresa

ets aquí
ara que jo no
ja no hi soc
ara que ets aquí
jugarem la vida
a fet i amagat
fins a madurs
ens sorprendrà
la felicitat perduda


fàstic

et cobreix 
amb cos greixós i suat
fortor de fum rovellat
i esperits podrits
no tens força pel no
t'omple el cos
de brutícia
i l'ànima de fàstic

lunes, 25 de marzo de 2024

un dia

un dia deixaràs d'estimar-me
o potser t'adonaràs
que no m'estimes prou
seguirem junts per temps
et sabrà greu confessar-m'ho
i em percebràs feliç
en la meva ignorància

el dia que

el dia que mori
estarà tot per fer
des del darrer alè
somriuré sorneguer
perquè tot quedarà fet

domingo, 3 de marzo de 2024

colons

i van venir aquells homes blancs
i ens van ensenyar la seva llengua
i ens van dir que era la de tot el món
i ens van fer creure en els seus déus
i ens van dir que eren millors
i ens van amagar els costums
i ens van fer prendre els seus
quan vam escoltar que la seva llengua
no tenia les nostres paraules
quan vam veure que els seus déus
no ens estimaven
quan ens vam trobar absents
amb uns costums que no enteníem
ja era massa tard
la terra era seva

viernes, 1 de marzo de 2024

jueves, 29 de febrero de 2024

entendre't

I
ser llum ara que som lluny
ser silenci alerta en la cridòria esbojarrada
ser només una història d'amor
només diu
com si la vida fos res més que una història d'amor
si hi som és per victòria d'amor
si vivim és per estimar
si sobrevivim és per esperança

recordes quan navegàvem
en metafísiques converses
surant en d'alcohols barats
que ens donaven una falsa creativitat

només amagàvem soledat
tu i jo només acompanyats
de la soledat de l'altre

II
m'escrius els bells poemes d'amor
com si fessis per arribar-me
ja et vaig dir que la meva ànima de sucre
es va dissoldre en suor i llàgrimes
en la i sang d'esclavatge 
de dolor i nafres
però tu segueixes 
instal·lada en els bells poemes d'amor
dibuixant-me un món mentit

III
era aquell fora de tot temps
era el foc a la tempesta
el tsunami en una copa de vi
era tot el que no havia de ser on era
era el que no era mai on havia de ser
era el 
viure a peu canviat

IV
viure en la xarxa reticular 
triant què has de saber i a on vols ser
emparant-te a la certesa de la corda
o atrevint-te al dubte del nus per optar

la mentida de veure't perfecte

amollar-me a tu
lliurar-m'hi de cor
deixar el magí aturat
i plorar amb tu tots els plors
negar-me de llàgrimes
fer-me sord al xivarri
que em vol distret
ablanir-me de caràcter
encegar-me per la brillantor
del teu cos que es desprenia de la muda
per deixar-hi el vellut humit
a pell nua
esgarrifada
el calfred que et tremola
ple de tota la por possible
amb un silenci balb pertot
i un fred absolut que ens desorienta

en la mort he après
la mentida de viure't perfecte

viure

ballant estridències
pertorbar amics
beure'ns la festa
que em sentin cor endins
escoltar-me'ls en la cridòria
explicant-nos les vides
i viure'ls per primera vegada
com si fos l'última

per si ho fos
per si ho
per si
per

miércoles, 7 de febrero de 2024

plaers

no eren fàcils els dies
amb ires de mar i muntanyes
silencis que dallaven cuirs
perdíem raons sense explicar-les
de l'empatia en fèiem perdó
mai no ens el demanàvem
i amb la naturalitat dels respirs
cada nit ens trobava cara a cara
perdent-nos en la bogeria
de fer de cada por un nou plaer
 

sábado, 3 de febrero de 2024

depressió

i la vida se't fa ample
ja no la pots contenir
ni abraçar
ni abastar
tot són vores mal sargides
per on et vesa l'ànima a alenades
la tristor és companyia
i el silenci cicatriu
en res no s'avança
res no s'estima
res no es crea
i si de ric era insaciable
de pobre es consumeix a si mateix
com el caliu de la xemeneia
a punt de passar la nit 
més negra
més freda
més llarga
on la primavera hiberna
mentre l'hivern en fa feu
fins al
 darrer fum

llum

un raig de llum
travessa un horitzó de fusta
dibuixa una estranya bellesa
no t'enganyis
és la guerra de sempre
la que es fa de foc i mort

l'eterna guerra de sempre

viernes, 26 de enero de 2024

llavor

viure la llavor closa en el futur
com a única esperança
amb la incertesa de si serà
llum de llibertat
o foscor de cobdícia

jueves, 18 de enero de 2024

tardes greus

i les tardes greus
llargues com l'absència
d'un gener que traeix esperances
dins retrunyen els silencis
fora el vent boig de garbí
violenta el paisatge sense pietat
com reflex del plor de l'ànima
que dol i homenatja a mitges