joguines 2

I

avui la nit és plena de lluna
i fa una llum platejada
que dibuixa horitzons de pau

fa un fred tou

que es desprèn fàcil del cos

II

feia tanta lluna plena

que les formigues treballaven

amb barret de palla

i ulleres foto-protectores

III

va dona no t'enfadis

prou pena de dilluns patim

IV

se'm fan difícils els tudons

parrupen pel jardí de casa

com si tot jardí fos seu

com si tota casa fos seva

sigui estiu o sigui primavera

sense treva

V

potser la felicitat

és l'equilibri tediós

entre el que tinc

i el que necessito

poder la felicitat

és l'equilibri tediós

entre el que tinc

i el que desitjo

possiblement la felicitat

és l'equilibri tediós

entre el que necessito

i el que desitjo

sigui com sigui

no és felicitat sense tu

VI

el descans està sobrevalorat

fins que la depressió

et fa presoner del llit

VII

enfilo direcció a la lluna

quan hi arribi

espero que encara hi sigui

mitja lluna

aquí a casa
només hi ha mitja lluna
mira que l'altra mitja
no la tinguis entretinguda
per casa teu

fem perquè es trobin
ni que sigui trobant-nos

tren

mai no correràs més
que el tren que et porta
i aquest és el límit de la teva llibertat
la llum entrarà i sortirà pels polsosos espiralls
en miratge de vides possibles
dins ballaràs danses que no et pertanyen
la cova de Plató et serà parany

ja decidiràs
si ho fas
a quina estació fas peu

la vida passa fora

sense sostre

no hi ha casa
cap casa
massa cel per fer de sostre
massa ciutat per fer de recer
massa gent per fer companyia
massa dolor per escoltar el meu


no hi ha amor
cap amor
massa pobresa per compartir
massa llibertat per estimar

massa por per destacar
massa indiferència per ser

comiat

la teva presència sòlida
omplia de seguretat l'àmbit
clarejava les obagues
esvaïa els dubtes
de lluny o de prop
tot era reversible

els futurs abastables
fins aquell dia retrobat
que entre goigs i perversions
ens havíem promès ser com els d'abans
ja no hi va haver temps

present

cada vers és un esforç
cada estrofa una proesa
cada poema una victòria
després miro enrere
ni els esforços han de ser agraïts
ni les proeses celebrades
ni les victòries definitives
tot viu en una plasticitat llefiscosa
en un retorn etern en espiral
que ens mena camí del temps
cap a dubtosos futurs incerts
més enllà de les nostre vides
en dialèctica entre l'oblit i la mort

res no té cap sentit
més enllà del present 

del radical present de cada dia

portaveu

si verso no és per poeta
sinó per ànima d'anacoreta

no em busquis en els versos
deixa que els planys i rialles

del seus personatges

es banyin en la realitat

si ho fan amb l'art

que sigui amb de dansa d'aigua

i si fracassen deixa'ls negar-s'hi

permet-los l'anonimat

jo només els faig de portaveu
permet-me l'anonimat