vida

els hiverns corren a la velocitat del vent
els estius s'entretenen a ritme de somriure

cada vegada els vents s'enarboren més
cada vegada més els somriures mermen

la vida em passa veloç sense adonar-me'n
ja estic fent tard per a tot el que em queda

fi

ara que els camps ploren el teu silenci
que la saó ha perdut sentit i raó
que pertot hi ha més erm que vida
que el demà ha deixat de ser adverbi
per poder-se conjugar des del passat
que el futur se'ns ha buidat de projecte
ara ja no ens queda amor ni en poemes

nosaltres

ni tu no jo estem fets
per viure en nosaltres

mentre tu t'ufanes de res
jo ho dubto tot

el teu jo és deïtat evident
jo sóc invident en dubtes

vas per la vida amb certesa
de petrolier botit
amb lliçons de paper
sobre els silencis savis

jo m'estremeixo

amb la ínfima deriva 

que m'esvera mans i rems
la barca em tremola
amb una calitja suau

que difumina el port

tu i jo no som nosaltres

som dos móns separats

per un oceà gèlid

estornells

I

el faristol cau a pes mort
la partitura s'escampa per terra
la música salta com un ressort a l'aire
s'envola feta un estol d'estornells
omple tot l'àmbit de possibles
balla la dansa de blau cel i negre ombra
tot fa olor de tarda de tardor prematura
i el silenci s'apaga fent una exhalació
el paisatge és la badia de Roses
vista des d'alçada de prínceps i reis

II

eren aquells paisatges en blau i negre
de tardes de tardor primerenca
els estornells omplien el cel

amb la música de la nostra cambra 

i una dansa de fons d'ombres negres

III

eren tardes llargues com el silenci
desitjades com una música tendra
cobejades per les danses destres
que ballen cossos inversemblants
aprenents estilitzats de sàvia aptitud
fora els estornells compassaven
la coreografia infinita en blau i negre

IV

l'espectacle de balla era allà
en el cel del gran amfiteatre grec
que dibuixa la badia de Roses
aquella fèrtil mitja lluna despentinada
per una tramuntana que li bufa l'esquena

vista des d'alçada de prínceps i reis

xarxes

saben els cecs
que seguir la llum
no duu enlloc

no saben els ocells
que darrera el brill
hi ha la bala traïdora

malfieu-vos d'enxarxats
poetes messiànics
filòsofs estoics
psicòlogues d'autoajuda
metges antivacunes
físics terraplanistes

només alguns d'ells
me n'han ensenyat prou

com per avisar-me
com per advertir-vos
i me n'he fet seguidor

autopista

transito l'autopista

guaitant de reüll les fites numerades
m'allunyo del quilòmetre zero

distanciant-m'hi cap al nord

en constant seriació de creixents

cada fita fou estació de vida
ara les expectatives minven
vers horitzó de quotidianitat tediosa
cada volta hi ha menys cruïlles

tinc menys força per prendre-les
les que he gosat de fer

han estat buides de tu

gràcies

gràcies per irrompre en la meva absurda quotidianitat
gràcies per ser-hi quan ja no esperava trobar-t'hi
gràcies per redescobrir-me la dolçor dels petons
gràcies per acceptar-me amb el meu cos decadent
gràcies per expiar-me pecats amb plaers oblidats
gràcies per fer-me sentir el valor de l'abraçada
gràcies per manifestar la voluntat de cuidar-me

gràcies per deixar-me tenir cura de les teves pors
gràcies per ensenyar-me els teus paisatges viscuts

gràcies per explicar-me la teva bona gent amiga
gràcies per palesar-me menjars nous en paladar fet
gràcies per acompanyar-me a la festa de sols i llunes
gràcies per compartir converses de paranys amagats

gràcies per entendre que en l'impossible no creix amor

gràcies per ajudar-me a destriar la toxicitat en la relació

gràcies per provar-me que guanys i pèrdues es confonen
gràcies per les teves cinc deixades i les quatre tornades