comiat

un dia d'aquests
més aviat que tard
et diré que marxo
estrenyeré les dents
i deixaré de ser-hi

de

delera de deliri
desig de bogeria
boig de tu
de riures tendres
de paraules rimades
del tot de rosa i nata
i de tots els tots
aquella candidesa
viscuda com si fos llibertat

en marxar

estic escrivint tota la nostra vida
sense tu
però vivint-te plena
cada hora i cada minut
amb tu
perquè no hi ha prou absència
per abastar-te
ni prou silenci per oblidar-te

quan vas marxar
vaig buidar-me en plors i en tot
i quan no quedava res de mi
vaig començar a escriure't
de principi no sabia què ni perquè narrar
les paraules no prenien forma
tot era surrealisme amarat
de llàgrimes sil·labejades
no hi eres en les lletres
cap síl·laba no t'explicava
els sons no et cridaven

els gemecs no et commovien
cap sentit ni semàntica
et descrivia més enllà del buit
i la pragmàtica m'entelava
records i paisatges
res no construïa relat

no sé quan ni com fou
vas anar tornant a poc a poc
un dia dues lletres prenien forma
i dialogaven un tros de tu
alguna paraula escrita

et feia tornar més i més
i ara ja sencera et manifestes
en tots els bites de l'ordinador
en brins de paper entre butxaques

a poc a poc vam refer el diàleg
després el compartíem amb amics fidels
els d'aquelles festes boixes
que coixes de tu es queden escapçades
em veuen estrany però feliç
diuen que torno a ser com abans
i em perdonen l'estranyesa

crec que no sospiten
que tornes a ser-hi

poesia

un dia la poesia

enfila las escales

s'amaga a las golfes

s'omple de pols i teranyines

i juga a ser record d'història

troba l'objecte oblidat

del racó dels oblits

el pren amb les seves síl·labes
s'inventa un relat

sense metàfores ni rima 

amb aspecte deixat i polsós

baixa les escales i torna

escriu l'invent màgic

net i espolsat

que em pren sencer

de personatge desorientat

i em fa plorar la memòria

tan plor no em deixa ser present

Per què

Si no soc blanc per què soc neu
Si no soc roig per què soc sang
Si no soc blau per què soc cel
Si no soc groc per què soc flor
Si no soc negre per què soc nit
Si no soc tu per què soc res

futur

et recordo en aquell somriure
que cridava vida
defugint totes les morts possibles

recordar-me en tu
en aquells braços
que m'arreceraven
que em feien fort
que em sentien infinit
que em sabien immortal
que m'acaronaven sencer
com si mai més tornéssim a pertànyer-nos

l'un a l'altre
com si fos la última oportunitat de tenir-nos

l'un a l'altre
fins a cada matí següent
que ens despertava junts
ens vivia la felicitat de cada dia
ens feia plaents i plens
on jo hi posava paraules
tu hi posaves somnis
el futur era immens i nostre
i només hi havia futur

emocions

tristesa

un dia deixaràs d'estimar-me
o potser t'adonaràs
que no m'estimes prou
seguirem junts per temps
et sabrà greu confessar-m'ho
i em percebràs feliç
en la meva ignorància

alegria

junts rèiem tant i tan bé
que cap drama
ens era possible

ràbia

és la pedra 

que et crema l'ànima

i qui te la deixà
vola lleuger i mesell

por

la por ens va abraçar
i un tros de vida
ens va morir per sempre

mentre la resta més que viure

sobrevivia

sorpresa

ets aquí
ara que jo no
ja no hi soc
ara que ets aquí
jugarem la vida
a fet i amagat
fins a madurs
ens sorprendrà
la felicitat perduda

fàstic

et cobreix 

amb cos greixós i suat
fortor de fum rovellat
i esperits podrits
no tens força pel no
t'omple el cos
de brutícia
i l'ànima de fàstic