física

perquè no existeix el temps
quan tu no hi ets
i això no hi ha quàntica que ho entengui

perquè l'espai sense tu
resta buit com el silenci
i això no hi ha quàntica que ho suporti

viure

aspecte

dues vides després
les pedres allà seguien
i res no feia pensar
que hi deixarien de ser mai

voluntat

passejaven el camí
a poc a poc i en silenci
sense cap voluntat
d'interferir ni res ni enlloc

realitat

trencàvem pedres al nostre pas
que al nostre pas es trencaven en sorra
fins que el nostre pas les feia pols
que el vent escampava fent núvols de cel

plaga

has deixat un fossar de boixos
rere l'aspecte de dolça papallona
voleiant en silenci pel meu jardí

ignorància

parlem-nos d'amor
encara que no en sapiguem
fem-nos savis de fum
i per sobre de les boires
alcem lliçons d'absurds
amb estrofes trenades
sense solta ni volta
veuràs que poc triguem
a rodejar-nos d'apòstols
d'ignorància barroera
veuràs que poc triguem
a creure'ns cabdills de lli
brandant llibres d'or

a vegades no gaires
enyoro la ignorància
que ens feia déus certs
que ens mentia cels plaents
tot vivint l'infern a terra

petó

el passat d'oblit
el futur absent
en l'intermedi
l'avui tangible
amb la dolçor
dels teus llavis
plens d'amor cert

vida

els hiverns corren a la velocitat del vent
els estius s'entretenen a ritme de somriure

cada vegada els vents s'enarboren més
cada vegada més els somriures mermen

la vida em passa veloç sense adonar-me'n
ja estic fent tard per a tot el que em queda

fi

ara que els camps ploren el teu silenci
que la saó ha perdut sentit i raó
que pertot hi ha més erm que vida
que el demà ha deixat de ser adverbi
per poder-se conjugar des del passat
que el futur se'ns ha buidat de projecte
ara ja no ens queda amor ni en poemes