crosta

la pell és durícia
sense dolor
sens carícia

resurrecció

al fons de l'horitzó
albirarem la tempesta
no tindrem ni vela ni esma
per capejar-la
ens envestirà fera salvatge
les oracions es venjaran
del nostre agnosticisme
amb un immens estrèpit

fins que tot serà silenci submís

vint-i-tres eternitats després
despertarem en un món gasós
estranyament feliç i possible

superstició

ni mites ni faules
ni deus ni verges

ni bruixots ni xamans
la vida és massa seriosa

per viure-la en la superstició

per perdre-la per la religió

qui

qui era silenci a la cridòria
qui era llum a la gola de llop
qui era l'heroi de la por
qui prenia la mà dels caiguts
qui alenava els cansats
qui peixia els orfes de tot
qui embenava les ferides
qui amortallava els morts
qui recitava els panegírics

no hi havia cap déu
no hi havia cap verge trobada
no hi havia cap sant consagrat
no hi havia cap beat en canonització
no hi havia cap capellà pedòfil
no hi havia cap monja odia-mares
no hi havia cap moral que sustentés res

va passar i es va fer
mentre els culpables combregaven pans i vins 

la mortalla vestia els innocents

salut

I

conec gent que no percep
la bellesa de les paraules
i això no els fa diferents
potser els ajuda a encarar
la vida recta
sense dreceres confoses

II

tampoc cal viure segrestat

per l'eterna melangia
no podem ser presoners de depressions ensopides
ni activistes de manies malaltisses
la salut també és creuar de puntetes per les arestes

fals

la brancada d'eucaliptus

feia olor de lavanda
tot era fals com el silenci

far

l'onada vol ser muntanya
s'abraona sobre el far
és un instant de somni tossut
després s'escola penya-segat a vall
en reguerols de desengany
no triga a tornar a atupar
sabent que un dia el far serà mar
la muntanya nua tornarà a ser traïdora
i l'onada mai més no sabrà què ser