autoajuda

tothom a qui se li ha mort un ésser estimat
escriu poesia

tothom que ha estat rebutjat per un ésser estimat
escriu poesia

és de primer d'autoajuda

la mort i el desamor

ho tenen

si pots ho aguantes

i si no t'aguantes

la bogeria també ronda aquests sil·logismes 

mosquit

malparit t'has fotut
amb mi al llit
m'has fiblat
fins a l'esperit
t'odio fins a l'infinit

formiga

la forma amiga de la formiga
recorre mons absurds de camins
eterns per sobreviure
sempre té a taula el pa de cada dia
i entronitza una reina útil

que fa de presidenta republicana

llangardaix

el llangardaix
escala prest de biaix
la solellada paret

bon dia rèptil menut
vigila no faci algú
bistec de tu

mosca

menuda voleïadora
negra com una sotana
serveixes per a alguna cosa?

ho preguntes tu humà
incapaç de refer
ni un bri del que desfàs

pressa

travesso mons interessants
a la velocitat de la llum
i no els percebo
en faig una involuntària ignorància

involuntària?

què m'obliga a la pressa?
encara tinc prou cames
com per transitar a velocitat humana
observar amatent sense por

i comprometre'm on calgui

la por que em fa córrer
fou aquell dia a Porto
en aquell pont vertiginós
amb aquella angoixa boja
que hem va fer presoner a la riba equivocada

no vaig pensar

vaig córrer com el so
el vaig travessar en un instant

però la por va quedar en mi

per sempre

travesso móns interessants
a la velocitat de la llum
i no els percebo

en faig santuari de la meva por

l'ena geminada

a totes les annes de tots els mons
que us gemineu l'ena
per fer-vos redundants
per atorgar-vos una presència ferma
inconfusible
per descartar qualsevol error
a les vostres signatures i contractes

per fer-vos presents sempre

això tan vostre
de totes vosaltres
és el que em va fer embogir d'ella

ara la busco entre redundàncies i fermeses
entre presències i confusions
la busco i m'és igual si no hi és
perquè res no es més buit
que esvair el dubte
res no té més dol
que la buidor de l'absència

i si res no és més etern que la mort

tinc temps per seguir-la buscant

rutina

llegint l'amor en els poemes
dedueixo que mai no he estimat prou
com per morir d'amor
he confós l'amor amb la fidelitat
he fet de la llibertat
una presó còmode
un immens paranimf blau
on tancar somnis i desitjos
la vida m'ha passat
en una servitud mòrbida
de menús mitjans i sexe garantit

vaig fer de la quotidianitat
una creativitat buida

aurora boreal

llences pedres a la lluna
la veus pollosa i bruta
et veus gran entre els mortals
creus arribar on ho fan els semidéus
el miratge dura fins que una pedra
empesa per la física i la realitat
t'esberla el cap i et descobreix
quant feixisme hi ha en la teva estupidesa

aquella nit
les aurores boreals
passen per casa

tots els veïns les lloen

tots