tren

en tren anar
entre nit i dia
arribar-me l'alba
en un destí innecessari
que la història ha buidat
ja no hi ets
fa dies que no ets enlloc
fugir no em serveix
el dol ets tu i sóc jo
 
prenc el tren i torno
entre el dia i la nit
m'arribo al vespre
a l'origen recer
buit d'història 
no hi sóc sencer
la ferida ets tu
i ja fa que no ets enlloc

sense ella

la terra s'endurà els seus trossos
i la lluna deixarà d'estimar-la
els vents no duran la seva olor
ni el silenci la seva memòria

els estels la buscaran per si algun racó l'amaga
sense ella no és divers per univers que sigui
ni vida per anys que la sobrevisqui

raval

vivíem als afores
on la ciutat era de diferències
on verd i pedra tenien opció sobre acer i quitrà
on el paisatge s'omplia d'ombres corbes i bellugadisses
on encara hi havia trossos espantats de natura
on freds i calors podien ser contundents
escoltàvem els vents i els colors eren irreproduïbles
l'olor de llenya manava
 
un dia el mantell de la ciutat ens va cobrir
i tot va esdevenir igual
i van dominar l'acer i el quitrà
i les ombres esdevigueren rectes i quietes
i la natura que va poder va fugir
i ni el fred ni la calor mai no acabaven de ser
sordejaven els vents i els colors s'encegaren
l'olor de petroli cremat tot ho manava

i quin mal ens va fer trobar-nos-hi bé

incapaç

no puc escriure ni descriure
sóc només escriptor de buits
fart d'investigar sobre temes escatits
amb paraules que embruten silencis
que semblen lluir una saviesa absurda
que ningú no entén ni pregunta
i em faig fatxenda involuntari
torno a ser aquell pobre culpable
a qui no recorden delictes ni faltes

sentir-te

que difícil és ser-te l'ambigüitat necessària
que em permeti entretenir-te en absència
per què tot ha de ser transparent i possible
i si una de les infinites religions absurdes
em fos refugi de record i pogués sentir-te
posats
és més que probable que tot sigui miratge
que les vides senceres
siguin mentides percebudes
sense materialitat real
potser si faig ofrenes a déus rars
em permeten de veure't i reviure't

estats

emocionar-te per viure't
amb la paraula justa
amb el riure ple
amb la seducció tova
amb el record encès
amb tu al meu costat
com sempre

emocionar-me en viure't
amb la paraula plena
amb el riure just
amb la seducció inert
amb el record tou
amb tu al meu costat
per sempre

emocionar-me de viure't
amb la paraula buida
amb el riure esquinçat
amb la seducció oblidada
amb poc record
sense tu al meu costat

racons de cor

I

t'he marxat a mitja nit

m'he endut les teves olors

que entretingudes
cercaven racons de cor
on quedar-se-m'hi

II

amb tu 
ser horitzó de descoberta

amb tu
triar la porta concloent
i travessar-la

amb tu
explorar geografies noves
de viatgers vuitcentistes

amb tu
oblidar la traïdoria 
del nord de tramuntana

amb tu
des de mig camí
preparar el sud
fins fer-lo nostre

nuesa

I

parles de pluja
la veig rajant-te
pell avall
dius de sol
el veig eixugant-te
la nuesa
quan expliques neu
la caminem abraçats
amb passos ferms

II

sóc allà
on la poesia malda
per provocar-te
on cada paraula
lluita la visibilitat
vestint-te de música
fugint transparències
coronant-me en focs
que tronen festes