nosaltres

fem en confortable nosaltres
que se’ns conjuga de silencis
i paraules tendres
el silenci és cert
la paraula és justa
amb ulls vidriosos
ens miren i admirem
tot ens plau
i en no besar
els llavis dibuixen rialles

com si no fóssim
d’aquest món de mals

impermeables a les seves penes
res distreu la carícia
res ens aparta del compartit
la vida ens fa plens i grans
i se'ns fa grat

fem de la tardor primavera

no ens espanten hiverns
ni freds ni foscors
ens tenim i ens sabem propis
ens pactem incondicionals
perdonem errors de vida
i ja no qüestionem l’elecció
potser ara sí som prou madurs
per entendre'ns entre línies

vam deixar enrere
l'horitzó de destí agre
ens descobrim en dolçors noves
la felicitat ens torna
perquè la dúiem dins
com la llavor que espera
una terra nova on florir

tan difícil és entendre

tan difícil és entendre
que no suporti la vostra cultura única
la vostra excloent manera d'entendre nacions
la incapacitat de fer el que prometeu
la neciesa de no acomplir contractes i bravejar-ho
la incomprensió dels punts intermedis
l'absurditat de dur les coses al tot o res
per apropiar-vos del vostre tot
i deixar-nos el res nostre de cada dia

tan difícil és entendre
que no suporti l'obligació de parlar la vostra llengua
i el que seria joia en feu objecte de dominació
mentre menysteniu i insulteu la meva de llengua

tan difícil és entendre que no suporti
la fatxenderia de creure-us superiors a tot
sense demostrar mai no res
que no suporti que m'insulteu per ser el que sóc
des de la vostra superioritat falsa

tan difícil és entendre
que no us suporti aquesta cultura secular
de conqueridors que expulsa i crema pobles aliens
que confon espoli amb solidaritat i ho feu sagrat
sou un exercit de panxa-contents que m'empobriu la terra
penseu que la llei és justícia només perquè us convé
aquella llei que no feu sorgir de la voluntat del poble
i que menysprea la voluntat dels pobles

tan difícil és entendre
que no suporti que ens enganyeu les xifres
com si sabéssiu comptar
com si no hi fóssim darrera dels números
com si no hi hagués l'esforç de famílies senceres
que empobriu en benefici vostre

tan difícil és entendre
que no suporti com perdoneu els vostres lladres
i com els torneu a fer déus una i una altra vegada

tan difícil és entendre
que no suporti que convisqueu amb el feixisme
com si fos una petita molèstia
aquell feixisme que ens va matar avis i torturar pares
i que encara el negueu als vorals de les carreteres

tan difícil és entendre
que no us suporti divertint-vos martiritzar braus
i del sadisme en feu cultura
i hi llenceu els diners que haurien de fer escoles

tan difícil és entendre
que no suporti aquesta vostra festa de cacics
que foragita la gent de les terres
que esguerreu generacions de famílies
i els empenyeu a esclavitzar-se al nord
una i una altra vegada
cacics beneïts per religions que els secularitzen
incapaços de repartir la terra
mentre aquesta perd vida

tan difícil és entendre
tan difícil és entendre'm
tan difícil és entendre'ns

per què ens voleu si no ens enteneu?

sobreviure't

de sobreviure’t també és dur
desfer-me de la culpa

pregunto al món
mil i una vegades

          - hagués pogut ser diferent?

de tant en tant
respon el món

          - hagués pogut ser pitjor

dubto la resposta màgica
refaig la història a pams                       
en reescric altres versions
com si posseís poder
com si la reversibilitat
fos possible per desitjada
i torno a preguntar al món

- hagués pogut ser diferent?

I el món s'impacienta i diu

            - hagués pogut ser pitjor abans
               ara el que no fou ja no serà

les versions s’esvaeixen
com el despertar del somni
visc un confortable instant
que dura mentre el dubte
no torna a cremar l'ara
 
de sobreviure’t també és dur
desfer-me de la culpa

tardors

I

anar d'un indret a l'altre

a seixanta illes per hora
la ciutat s'escola per cames
amb la presa de qui fa tard
sense intenció d’anar enlloc
la hiperactiva desídia avorrida
que enveja la vida de pedres
fugint-te de tu mateix
d’aquella tristor que esdevenia
la maleïda religió diària
i l’única litúrgia de plany
amb silenci dallant l'ànima

II

tornes a la quietud
obres i tanques ulls
respires suau
comptes suors
que llisquen avall
sents brins d’aire
a la pell nua
cap activitat
només pensament
tan secret com fals
a recer de silencis
fugint consols
fent-te màrtir

III

en no ser-hi et ploro
en no sentir-te t'enyoro
perdut resto en no saber-te
tot ho ets tu i res també

resurecció

aplegar-te les molècules
que et formaven
buscar-les per l'immens
una a una destriar teves d'alienes
composar el trencaclosques infinit
amb un esforç ingent
induir-te energia i moure't
i refer la meravellosa imperfecció
que eres
i tornar-te a viure
ni que sigui un sol petó

lluny no et sé estimar

en no ser-hi
no et sé veure absent
el perfum no t'evoca
les carícies m’esgarrapen
cap silenci explica les teves mudeses
i s’amorteix la passió de viure't

lluny no et ser estimar

en no ser-hi
s’encenen totes les pors i els dubtes
la vida s’alenteix insensible
les velles ferides llagrimegen sang nova
no sé respirar l’aire pur
el que no és enrarit de tu

en no ser-hi
sóc la por de no sentir-te
no em calen ulls que no et veuen
i repudio el cos si no et pertany
no et sé estimar de lluny

dol

en els esboirats dies evoco

la pèrdua irreversible

i ploro la foscor plena

de carícies d'absència nues

el teu cos tendre i cobejat

estellat entre les pedres

d’escullera esbudelladora

des d’on omple de sang el mar

no hi ha prou cel per contenir-te

ni prou dolor per homenatjar-te

provisional

haver-me de fer a diari

amb la pell llisa de vida

que imita el còdol de torrent

tot passa massa de pressa

el present se’m perd a raig

com si el vulgues prendre

amb dits de fum

ja fa massa anys

que no en tinc trenta

i cada vegada m’espanta més

la provisionalitat

aquells destins itinerants

on perdo trossos de mi

i m’esquerda el caràcter

i m’agreix el regal de vida

tot es diferent avui

l’ahir mai no serveix

cerco traces de rutina

que m’afermin infal·lible

enmig del miratge

donaria vida per la vida certa

previsible a cada pas

de seguretat servada

i emocions arrecerades

segueixo condemnat a mantenir

l’alerta de vigília eterna

amb taciturnitat obligada

a cau de llunes noves

com quan érem salvatges

hi ha dolçors que omplen vides

 
hi ha tempestes que vengen sequeres
i els erms rebroten a balquena
miríades de fruits esperancen futurs
que ompliran els cellers d’hivern
en groguejar les flors als camps
fa que brollin somriures amples

hi ha moments que desvetllen segles
històries que saben prendre el destí
llibertats que arraconen feixismes

hi ha amors que ensenyen a estimar
mars d’estels infinits són escenari
de les sals de metalls nobles
que coloren els artificis de soroll
i fan que qualsevol deliri sigui cert
i l’al·lucinació una manera d’art
com cada una de les aurores boreals
als avorrits aguaitadors d’infinits
els raja una fina lluentor als ulls
presumeixen nafres que honoren
els seus triomfs en guerres atàviques
els més joves llueixen vestits de setí
oloren colònia que olora primavera
i desvetllen les enveges en passar
només perquè tenen l’amor que estima

hi ha avis eterns que escolten i garlen
amb la cantarella fresca de la font
asseguts al pedrís d’obaga a la plaça l’església
esperen com si no calgués fer res més

hi ha lletres que reparteixen noves
en sobres blancs franquejats de segells
que commemoren diades absurdes
algunes porten felicitats diferides
i perfums plens d’obscenitat

hi ha dolçors que omplen vides
i no hi ha mort que les dissimuli

 

via catalana després b

hi era i hi vaig ser

insignificant i  imprescindible

entre miríades immenses

amb les pells eriçades

les emocions contingudes

en despendre's les llàgrimes captives

es van saber riu per la munió

es van saber mar pel destí

hi era i hi vaig ser

sota l’ombra estelada

amb tots els iguals i diferents

amb una passió comuna

i l'orgull de pàtria prohibida
avergonyits pels dubtes d'abans

consternats per l’èxit d'ara

aquell dia vam deixar de ser seus

no ens havien merescut mai
fou una tarda de déus

vàrem anar-hi gent

hi vam trobar poble

i vam sortir-ne estat
i els infants amb els signes propis
jugaven distrets al somni
començava el primer dia
d'una vida nova i immensa 

disculpa

ara sé que no hi ha paraula
que tapi el teu silenci
que cap llum brillarà
la foscor amb què et sento
com tampoc hi ha disculpa
capaç de fer-te confiada
potser res no et torna
i ho visc amb vertigen

s'esvaeix la mirada d'or
que no m'explica passat
i acomiada fastos i festes

em faig por de ser com sóc
perquè sense saber-ho
t'he fet sentir dolor

 

via catalana després

som el vol de l'àngel de mil ales tallades

la saba nova que creix de la terra cremada

l’arbre que dreça les arrels al cel

les cançons bressol cantades als avis

som els hereus del seu odi

som feina callada i veu discreta

som una veritat ferma que sura

de les seves ignoràncies i mentides

som un cor ample de mans infinites

que batega i canta llibertat

som tots i ho som tot i ho serem sempre

camí del nord

avui torno a ser al camí del nord
aquell que en atansar-nos o allunyar-nos
ens feia de còmplice o de traïdor
segons li anava la història al dia

aquell camí apedaçat a mitges
perquè per catalans no hi teníem dret
olorava de llibertats frontereres
que ens feia envejables a les espanyes

camí de camions i barjaules
de mercaderies i luxúries
quan el fèiem plegats
ens programava la vida i el silenci
quan el fèiem sols
ens enyorava el silenci i la vida

el vell camí del nord
li reconeixíem racons i comerços
hi compràvem pans o adobs o ferros

avui torno a ser al camí del nord
no compraré ni pans ni adobs ni ferros
tampoc hi comptaré les barjaules posant
el seguiré a cada recta i a cada revolt
revivint-te en memòries comunes
escoltant-te en els silencis d'enyor
tornant-te a estimar com de present
encara que reposis de passat irreversible

avui torno al camí del nord
i tot és dol i sagna memòria

deïtats i altres estupideses

si algun dia sóc déu
que déu no ho faci
crearia un cel o un infern
com de personal per a cadascú
on cada mortal seria tractat
segons va tractar en vida
el món i resta de mortals

jo com a déu
en quedaria al marge
perdoneu-me l’avantatge de deïtat
que donada la meva ambigüitat vital
facilitaria la feina de jutges divins
i altres funcionaris encarregats

sigueu curosos
que segons estan les coses
no és del tot impossible
que acabi sent-vos déu
vull dir que sembla
que fa anys
que hi ha plaça vacant
i tinc certa pràctica d’opositar

no em compliqueu la vida de déu
feu-vos ho fàcil
fent-ho fàcil
feu-vos feliços

alba dos

fondre'ns en l'abraçada
ser un sol cos indestriable
que coneix els possibles
i ens fa incondicionals
delerosos d’apaivagar la història
farcida de mort prematura
ara ja donats l’un a l’altre
recerquem recers infinits
per pretendre vida eterna
ara sí el pas ferm ens arrossega
no s'atura la vida ni pel silenci
andaregem nits de carícies
de petons entre portals foscos
fent-nos indignes apostates
de totes les morals possibles
mentre batalls de campanes
repiquen horitzons d'esglésies
i udols de gossos desperten
els paisatges de lluna nova

l’alba ens mena al paroxisme

alba u

de qui m’enamori seré
em sabrà trobar en la munió
i entre tots em triarà

per a qui m'enamori seré
madurarem en nits estelades
d'albes prestes i olors suades
viurem escalfors impúdiques
l'eternitat se'ns farà propera

mort

em fon un foc fosc
sòlid silenciós amarg
que rau de llarg
en el gorg profund
de vores folrades
en paper de vidre
i viu d'ample
en la nit més negre
de llunes noves
plena de llops callats
i celísties ennuvolades

tot dol molt en el silenci
de la més irreversible
de les teves absències
sagno llàgrimes d'enyor
i l'ànima m'enceta
el cuitívol infern
des d'ara i per sempre

la vida sense tu
no té dret a dir-se així

via catalana

dóna’m la mà amor
estimem junts el vell país
creuem-lo de nord a sud
fem-ne geografia nova
omplim-lo de llibertat
treballem-lo plegats
que no ens en llevin fruits
i no ens tinguin com a seus

dóna’m la mà amor

la terra ens estima

dóna’m la mà germana

recordem els avis d’orgull
ferits per guerres crues
occits en postguerres
d’odis llargs i malaltissos
insultats per vencedors
executats als vorals
i enterrats d’ignomínia
éssers amats de memòria
robada pel feixisme

dóna’m la mà germana

la terra ens necessita
 

dóna’m la mà mare

en presagi de saviesa

marxem de l’absurd

que fa herois als lladres
i excel·leix dropos
que embruten blanors
perquè els són alienes

dóna’m la mà mare

que la terra ens mereixi

dóna’m la mà filla
regalem-nos el futur
fem-nos-el propi
visquem-lo com som
que petaners ignorants
no ens vulguin com ells
que no ens entabanin
de religions deslleials

dóna’m la mà filla

fem nostra la terra

 

 

 

 

Seguiu la cadena de cadena de blogs de Suport a la via catalana http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

cicles

a les tardes seques

dels dies llargs

d'ombra escassa

pel sol zenital

juganeres orenetes

omplen l'aire

de danses infinites

amb cançons oïdes

fins omplir el pap

amb sort de vida

crien les cries

a la nit de cada dia

dormen arrenglerades

corbant filats

la tardor arriba

i aviat el viatge

d'any rere any

fins a l'eternitat

vellesa

aquesta pell teva

solcada de vida

tatuada de ferides

esquarterada

com flor del desert

composta de pols

escorça d'escates

aquella pell teva

pessigollejava suau

com molsa d'obaga

repartia escalf

en frescor d'alba

quan matinàveu nits

sense hores ni panys

aquella pell teva

blanca com a prova

de tardanes pureses

embrunida pel sol

impenitent de l'estiu

gust i olor de pa tendre

mare

quan la vida engendra vida

la biologia transcendeix

la pell t'eixampla les fronteres

en direcció a la generositat

les hormones t'entendreixen

la calma esdevé nova forma

tot pren un necessari camí

entre possible i agosarat

s'abraonen malestars de canvis

però et brilla la mirada com mai

i exhibeixes el perfil d'orgull

la bellesa et fa més bella

en anar més enllà de tu

t'obre la porta del futur

i la conjugació del plural

de tu

al principi

la llàgrima agra es dessagnava

per regenerar-te sencera

reconstruïa la història 

més enllà del record

en l'obscena carícia diària

a la fàcil resposta quotidiana

o el raonament transcendent

de les nostres ànimes sàvies.

després de tu

dia a dia donava vides al món

sota qualsevol pretensió

em lliurava sencer a tothom

per no ser hoste de solitud

no tenia ni preu ni benefici

la paga era apagar el silenci

l'ànima empresonada en el dol

s'envolava sense saber a on

marxava sense saber de què

la perdia i amb ella et perdia

reconstrucció

recupero ma vida de tota la vida

aquella que et va viure plena  

que va maldar morir amb tu

vida que no gosava usar sense tu

torno a estimar més enllà de tu

on t'acaronava en el silenci

m'he obligat a refer-me i viure'm

ara mans noves m'exploren

i em perdonen formes adustes
o lletjors afegides i m'estimen

a voltes tornen moments de tu

que esventen alegries i teatres

esdevenen rituals litúrgics

que ploren que marxessis

i t'homenatgen en l'absència

hi ha una llum verda llunyana

pampallugueja ritmes recordats

t'hi sé veure i escolto les cançons

m'hi atanso tant com puc dansant

i patint que en tocar-la s'apagarà

han passat els dies de plors diaris

o potser només és miratge

i l'enyor segueix en la desolació

de l'absència de tu