haver-me
de fer a diari
amb la pell llisa de vida
que imita el còdol de torrent
tot passa massa de pressa
el present se’m perd a raig
com si el vulgues prendre
amb
dits de fum
ja fa massa anys
que
no en tinc trenta
i
cada vegada m’espanta més
la provisionalitat
aquells destins itinerants
on
perdo trossos de mi
i m’esquerda el caràcter
i m’agreix el regal de vida
tot
es diferent avui
l’ahir mai no serveix
cerco
traces de rutina
que
m’afermin infal·lible
enmig
del miratge
donaria vida per la vida certa
previsible a cada pas
de seguretat servada
i emocions arrecerades
segueixo condemnat a mantenir
l’alerta de vigília eterna
amb
taciturnitat obligada
a
cau de llunes noves
com quan érem salvatges
No hay comentarios:
Publicar un comentario