hi ha dolçors que omplen vides

 
hi ha tempestes que vengen sequeres
i els erms rebroten a balquena
miríades de fruits esperancen futurs
que ompliran els cellers d’hivern
en groguejar les flors als camps
fa que brollin somriures amples

hi ha moments que desvetllen segles
històries que saben prendre el destí
llibertats que arraconen feixismes

hi ha amors que ensenyen a estimar
mars d’estels infinits són escenari
de les sals de metalls nobles
que coloren els artificis de soroll
i fan que qualsevol deliri sigui cert
i l’al·lucinació una manera d’art
com cada una de les aurores boreals
als avorrits aguaitadors d’infinits
els raja una fina lluentor als ulls
presumeixen nafres que honoren
els seus triomfs en guerres atàviques
els més joves llueixen vestits de setí
oloren colònia que olora primavera
i desvetllen les enveges en passar
només perquè tenen l’amor que estima

hi ha avis eterns que escolten i garlen
amb la cantarella fresca de la font
asseguts al pedrís d’obaga a la plaça l’església
esperen com si no calgués fer res més

hi ha lletres que reparteixen noves
en sobres blancs franquejats de segells
que commemoren diades absurdes
algunes porten felicitats diferides
i perfums plens d’obscenitat

hi ha dolçors que omplen vides
i no hi ha mort que les dissimuli