si pots ser mar

si pots ser mar 

per què et conformes a ser riu?

si pots ser font

per què et conformes a ser aigua?

si pots ser sol

per què et conformes a ser llum?

si pots ser tu,

per què et conformes a ser el que esperen de tu?

Feliç 2018, republicà

Per no conformar-nos fins a ser-ho tot

es va fer seu

es va fer seu
en adonar-se
que tot era previsible
que havia esgotat totes les espontaneïtats
que divertir-se l'atabalava
des llavors
l'infinit se'ls queda curt
les fronteres són de paper
i els somnis endeguen llurs projectes

1 d'octubre de 2017

tot és com una taca fosca
en un horitzó de ferro
hi ha una patina d'òxid
que empastifa les ànimes
el silenci esdevé irrespirable

sense ni mar ni blau ni peixos ni plata
t'obliguen a viure una vida
que a ningú no li cal viure

a l'altra vorera beneits panxuts
canvien cerveses de franc per insults
analfabets de llengua lleugera i alcohòlica
ni res ni ningú no ens respecta
vivim a l'època del blues de cotó

ens crèiem humans i érem seus
no volien humans ens volien seus
no érem res que no fos volgut per ells
no érem res

la tardor recent
de llevantades humides

vam albirar el món ample
vam saltar la tanca menuda
i vam fer via de llibertat
el nostre silenci
tenia lletra i música i colors
i va cridar més que el seu feixisme

tot era com una taca fosca
en un horitzó de ferro
hi havia una patina d'òxid
que empastifava les ànimes
el silenci esdevenia irrespirable

ara tot és llum
i el futur és nostre

vestida de mel

de la bellesa plena vestida de mel
mirada blava de cel i transparència
mans destres de dits llargs i àgils
arpegiant tres guitarres en una
convertint el poema en cançó
que fa del crit d'altres la sang pròpia
i omple de llum els inferns de la terra

i jo saber-me espectador badoc
enamorar-me dels missatge clars 
de la cantant de mirades netes
les paraules dibuixen cançons 
que acompanyen totes les solituds
de tots els móns

demano als déus fer etern l'instant

enamorar-me del immens
que ix de tot cos perquè cap cos
no sap com contenir-los

Aquest tampoc és el meu amor

en sóc fan o client atent i amatent
però he de seguir el viatge enlloc

sé que mai no sabré estimar
perquè no sabré estimar com tu

mai no és temps de temps

entre incendis i sequeres
desitjo la neu que em fa mans balbes

entre torbs i ventades
enyoro la calma canicular
de les implacables tardes d'estiu
que fonen el pedrís
de totes les places majors
de les geografies coronades 
de construccions nobles

ballo el vol foll del cor que em mena a tu

ballo el vol foll del cor que em mena a tu
de la festa la rialla exagerada
cada vegada amb més tendresa que destresa
l'abraçada que ens refà de dubtes grisos

sóc nu de nit neta
m'estremeixen rosades d'olor de gessamí
la pell balba s'eriça i la tremolor eixorda el silenci
només dins meu
en l'espai que ressona dins del meu crani
fora el silenci segueix invencible
només el teu alenar suau et fa viva

clareja
el dia és nu i net
els cúmuls són casolans d'inofensiu cotó
desprenen arcs irisats com rialles
no hi haurà ni torbs ni llamps
ni vendavals de vàndals vents
i tot és només perquè tu no obres la porta i marxes
sense esteles
com sempre has fet amb totes les meves pors

ànima de vidres trencats

l'ànima de vellut
esdevé de vidres trencats
em dalla el cor
m'esbudella des del cervell fins els testicles
veig en el racó superior
ja tot és superior a mi
com l'aranya em plany i em plora
li sé una mestratge en la cura dels seus
li demano
que em fili els trossos i em sargeixi els parracs
reconstrueixi el que pugui de mi
m'obligui a viure
ni que sigui un parell més de silencis

Urnes lliures

I

la mentida cremà els vostres rostolls de zitzània
això i així és la vostra Espanya
la creieu immortal
i serà cendra en urnes lliures

II 

artificial com silenci de por
fals d'insults absurds i grolleria
grolleria i més grolleria
amenaces il·legals i roïnes
només Espanya de mort feixista
cendres en urnes lliures
ara ja som comiat de déus
hem perdut el sud per ser nord

III

vertigen d'ocell
peix de desert

tan impossible com Espanya de futur
herència eterna de feixisme
vuitcentista i decadent atàvic
si no voleu ser
nosaltres sí
nosaltres som urnes lliures
i no us farem ser el que no sou
ni permetrem que ens prohibiu ser

IV

romandre és tan desagradable
com innecessari
ara ja
som poble d'urnes lliures
i ales de llum
que ens envolen on les repúbliques
cobegen igualtats
on el nostre és l'himne que desterra el meu

el poema crida

llavors el poema crida
i els bosc queda mut
amb un d'aquells silencis
que cremen ànimes

arraulit dins del cau
pregant que el dubte
enganyi la certesa
i que tot sigui malson
un dels tres milions 
de malsons
que omplen massa nits
de massa silenci
d'ànimes cremades

quan és la poesia que traeix
el món esdevé de paper
el silenci pren forma de refugi
i voleien en recerca
d'una ànima per cremar

m'agrada que estiguis bé

fora hi ha la quietud de nit
amb un rossinyol que canta quec
amb una escalfor humida i dolça
d'olor de cuinat lent
la remor exagerada de la nevera que no sap refredar bé
el ventot de tarda ha parat

m'agrada que estiguis bé
quan em penses
m'agrada que estiguis bé
quan em tens
m'agrada que estiguis bé
quan em sents
m'agrada que estiguis bé
en fondre'ns indestriables
m'agrada que estiguis
quan ens retrobem tímids
m'agrada que estiguis bé
quan ens mirem de reüll

m'agrada que estiguis bé
en el neguit no saber-nos

de les desconeixences immenses
m'agrada que estiguis bé
quan ens fem silencis
com si fóssim habitants de segles passats

u de maig de 2017

ja no és obrer qui tragina
l'empresari s'ho mira i cobra

ja no és obrer qui de família n'és
ni ho serà per sempre
ja no és empresari qui hereta
ja no n'hi ha prou
vénen màquines llestes
prenen la feina dels obrers
i l'empresari s'ho mira i cobra

fora de la fàbrica
l'obrer posa un ull a l'espirall
i s'enyora de quan n'era

dins de la fàbrica
les màquines fan la feina
un assistent de pell fosca
serveix cafè i melindros
el client ho agraeix amb gest amable
compra un tros de feina
l'empresari s'ho mira i cobra
es creuen converses complaents
es creuen amos d'un món
que ja no hi és
feina i paga són miratge

a la plaça hi ha cridòria de vailets
que juguen amb la ignorància

enyor

de cor dol
qui des de l'enyor
et vol

de la por
de no ser
ni un bri
del teu destí

de lluny te'm fas
tant com per apagar
una esperança
que et dubta

i saber que no et sabre ser
el que demanes
el que mereixes
el que desitges
ja no sabré ser jo

com estel envoltant la lluna plena de primavera
en tarda de tronades llunyanes amb olor de pluges
deixes els sarments que verdegin
permets als raïms ser or
i jo ser-te fonedís 
com una mirada torbada entre la turba
una llàgrima esporuguida entre la pluja
ànima verge d'amor que estima

fugint

en un vol del cel de nit
d'amagat entre núvols i astres
deixant una allargada estela diàfana
fas com fugint de tot
i de tots els tots
a la velocitat del silenci

jo a baix
des d'un sòl de poc cel
badant brills que enyoren esteles i estels

dia de la poesia dos mil disset

homenatges poesies
ara que els dies claregen
amb la rutina de cada any
 
homenatges la vida
ara que els dies claregen
amb la rutina de cada any

homenatges l’amor
ara que els dies claregen
amb la rutina de cada any

hi ha vida i amor
més enllà de tota rutina  

hi ha poesia
en la claror que va
més enllà de tota vida

prostituta

prostituta barata
fent de política cara
amb molta cara
al preu de qui millor paga
a la recerca de sou de sang
fent terrisa d'odi i mort i fang

https://twitter.com/eduardcabus/status/841609549266210816

castells de dol

castells de dol

i ànima enlairada

entre l'enxaneta i el cel

allà on neix la pluja

on avui amarga la llàgrima