petó

posa'm el petó a cau d'orella
el que em desitja tan bona nit
que les estrelles m'envegen

nord

busqueu-me sempre al nord

cantant Espriu

i no tingueu cap por que el perdi

ella

amarada de mar i sal
orejada de tramuntana
propera pels propers
desitjada pels aliens
li brollava la vida a tou
i la vivies a revolades
la seva torre de ciment
musicada per tenors
lluïa d'or i d'ivori
en ella tot era ric
d'ella tot era ple
per a ella res no era prou
ningú no en sabia tant

líders

no vivim la vida que agraïm
gràcies a savis líders
que ens la van fer desitjar
ni a artistes radicals
que ens la van saber dibuixar

va venir un estol
de personatges grisos
quasi buròcrates
que va poder encendre llums
en l’esporuguida nit
que van cantar cançons torturades
que van explicar-se entre línies

van escriure en la llengua dels avis
i la publicaren amb faltes d’ortografia

entre censures i pors atàviques
i mestres d’escoles envellides
que van despertar consciències

per salvar un poble
calen caps abrandats
de sàvies arengues
i un exèrcit de persones lliures
que omplin de llibertat
tots els racons

amb un generós amor pel futur

espirall

era tanta la pressió

que l'espirall
no la va contenir

era tanta la foscor

que l'espirall
no la va clarejar

era tant intens l'ofec

que l'espirall
no el va ventilar

quan tot és impossible

només s'hi val evitar-ho 

infància

i una infància al afores 

caòtiques
on jugar es feia
entre les runes del creixement
que esfondrava refugis de guerra
olis negres de motor que buscaven lleres
restes d'amiants incombustibles
mistos garibaldi rogencs de maduixa

els pitjors verins
religió
ignorància
i una educació que no ens treia la ignorància
que tractava la joventut com a delicte

Lorca

quin fàstic em fa la Guàrdia Civil
un fàstic atàvic
que neix d'un mal part
i viu fins a la meva execució

que asco me da la Guardia Civil

un asco atávico

que nace de un mal parto 

y vive hasta mi ejecución

relativitats

hi ha dues relativitats
una m'encurioseix
l'altre em pertorba

m'encurioseix

quan veiem el sol
veiem la llum que emetí
fa vuit minuts
passarà un dia
que el sol que veurem
no hi serà
i viurem vuit minuts més

creient-nos immortals

em pertorba

els arbres mil·lenaris
molt
els centenaris
força
els decennials
un xic
viuen una natura confosa
la natura que els va néixer
ja no hi és
la mà de l'home l'ha dislocat
en breu moriran 

de calors extremes o 

sequeres impertinents
mil·lennis
centennis
decennis
s'esvairan com la nostra memòria

o com una culpa 

que mai no hem fet pròpia

la resta de relativitats

les deixo als quàntics
amb l'esperança arribin a temps
per arreglar alguna cosa

l'ou i la gallina

entre l'ou i la gallina

la filosofia busca les essències
i per darrera
les ideologies dissimulen
incoherències

i molt per sobre

les religions infinites

fan litúrgia de la sordidesa

cigales sense mar

és ben d'hora
el sol amb prou feines ha sortit
fa calor

molta calor
fa estona
que les cigales eixorden el paisatge

entra l'agost
sec com sempre
fa massa tardors
que no tenim tardor
amb massa anys

de primaveres escarransides

i les cigales sense mar
eixorden el paisatges
amb total indiferència

fora la sequera bíblica

estressa el bosc

dins l'ànima eixuta

malviuen supervivències