ressonància

a la distància d'autopistes i peatges

amb ritmes de vida segrestats
per records passats no compartits
descendents de diferents llinatges
idiomes apresos en móns distants
poesies que no sabíem com rimar
cultures properes o allunyades
que compartíem o no volíem aprendre
religions apostatades sense bri de dubte
races cada vegada més confoses
i tot va raure en l'imprescindible consens
per fer que els nostres cossos vibressin
en una ressonància d'harmonia plena

pobresa

soc d'un tros del poble amagat
que malviu entre ravals i marges
com sempre ignorat pels de sempre
els que sempre m'han deixat a part
la meva pobresa els fa grans
sense nosaltres ells serien el residu

soc dona i sola
sovint amb menuts a cura
a casa els hiverns són crus
i els estius també
els sorolls industrials ens bressolen
la cridòria de veïns ens acompanya
vestim roba amb taques descolorides
mengem restes de marques blanques

decisió

pots morir instal·lat en la queixa

o viure a cavall de la solució

no només mor qui viu

ni tan sols viu qui mor

un tros de decisió és nostra

tòxic

em deies que era tòxic
fins i tot perillós
però sempre eres al seu costat
amb vexació o cops
allà seguies
la tòxica era la relació
i tots dos
més o menys víctimes
més o menys responsables
d'una immaduresa que us cremava

ara em dius que ell és feliç
amb un amor diferent
que esperen el seu primer fill

m'esgarrifo 

de la meva ignorància

m'espanto

del meu prejudici

mentre els cementiris

s'omplen en femení 

cicles

I

ens va cremar la guerra

com el pitjor dels hiverns possibles
quan la primavera va arribar
intentà reviscolar brins de vida
no se'n va sortir
quedava massa verí a la terra
calen moltes primaveres
perquè l'erm ressusciti
només una guerra per morir

II

la mort mai no és absoluta
omet sempre de l'assassí

no acaba mai la maleïda feina

beneïda pels déus absurds

en cicle malaltís d'inhumanitats 

angiografia

fer de l'art
angiografia

del dolor

diagnòstic

informal

del trastorn

no enganyeu

hi ha patiment

no negueu

evidències
cap mentida

cap superstició

no ajuda

potser un dia

la ciència

i cada dia 

l'amor

l'art per curar

i que el mal 

no sigui d'amor

i que l'amor

no sigui el mal

https://nidart.eu/  28 de juny de 2025

paisatges

els pollancres ofrenen al cel
la tendra verdor
de la primera primavera

argelagues i ginesteres
esquitxen de groc
els paisatges de l'horitzó
la flor blanca dels fruiters
simula una neu a les capçades
que els raigs de primavera
fonen als cims

l'hivern castiga
la subtilesa de les fulles
dels caducifolis
ara nus
en espectral espectacle
esperança d'espera
la saba nova
de la sàvia primavera.

l'efímera bellesa de la tardor
la grogor dels pollancres
la vermellor dels erables
les fulles coronades del til·ler
enfilen la mort perible d'hivern

un horitzó de foc
dona entrada
l'hora baixa
així és la tardor
un silenci trencat
per la fressa de ponents
i alguna tramuntana
que evoca l'hivern

hi una una alzina
que es vesteix de suro
per protegir-se
no perquè sigui d'acer o pedra
ans al contrari
és poc menys tou que la molsa
té una textura tova que convida
a trenca-lo a bocins
a les buides tardes d'estiu
en la tovor rau la seva força

de lluny confonc
l'àlber amb el bedoll
si fa olor de mar és àlber
si l'olor és de cims innivats
és el bedoll

plegats

no van saber-se dir mai no
conjugaven els sí
processant-se

l'amor de qui estima

incondicionalment
mentre s'obrien a futurs
se'ls va parar l'edat
se sentien abstractes
feien olor de mel i flors
dibuixaven amb paraules
tendreses insospitades
el seu únic no 

-si mai no arriba-

se'ls endurà plegats

film

s'ha dit
s'ha escrit
s'ha filmat
tantes i tantes vegades

la carretera fosca
la nit tancada
una pluja fina
boira acerada
fred humit
cotxe vulgar

sorollós
a punt de pana
misteri arreu
por pertot
al fons hi destaca
l'hostal de neó
llum roja i intermitent
pares per fer cafè
i pregar orientació
el pitjor punt on parar
de la geografia de la por
tot put esglai i mort
els trets encenen la nit
quan t'adones de l'error
jeus a terra
bocaterrosa 
nàufrag en bassal
de la teva sang

de fons
aplaudiments vius
flaixos i ostentació
la catifa roja
és de vellut

i no de sang

crepuscles

ens fèiem feliços de dia
en crepuscle de l'alba
seguíem feliços al capvespre
en crepuscle d'horabaixa
de nit pecàvem

fum

en el sepulcre de records

que encara fereixen la pell

els peixos hi neden

entre històries

i converses escapçades 

gramàtiques i oracions

no se saben explicar

anava de viure'ns

i ara ja només som

estela de fum i oblit

alçada

els arbres arrelats

en terra ferma 

li abraçaren la casa 

i l'alçaren fins al vertigen

allà on pocs ocells

gosen fer-hi cau 

fou llar de repòs

des d'on feia volar 

la literatura en cercles

a distàncies impossibles

i transcendències discretes

escrivia i corregia

amb expertesa cobejada

i a cada nou paràgraf

el pinzell regalimava art

infern

I

no necessites cap eternitat
de cap cel absurd

no et cal cap premi de res

pensa-hi
no hi ha pitjor infern

que la vida eterna

II

si ets feliç en una estona de mar

no et cal cap eternitat de cap cel

princeps

ens mantindrem
en l'eixut encanteri
dels gripaus covards
incapaços d'assumir
el responsable lideratge
que el destí reial
ens té reservats

fugirem de princeses
deleroses de descobrir-nos
no trencaran a petons
el nostre preuat encanteri
no abdicarem de la nostra bassa
(únic reialme que reconeixem)
per pintallavis de carmí canari
que algunes d'elles estrenin

fantasmes

nosaltres els fantasmes
no existim

som una part vostre
projectada en la superstició
tenim menys essència
que una alenada de baf

en la tramuntanada

nosaltres els fantasmes
som expressió
de la vostra immaduresa

per ser que no existim
nosaltres els fantasmes
prenem formes diverses
des del còmic llençol
arrossegant cadenes
fins a sectes religioses
venerades per feixismes
com a símbols de llibertat

amb capellans i predicadors

més fantasmes que nosaltres

a vegades
nosaltres els fantasmes
som éssers individuals
hi som en el dibuix

del deliri d'algú dels vostres

res que la medecina

no pugui controlar si la deixen

a vegades
nosaltres els fantasmes

som éssers col·lectius
donem creences
a societats senceres

que no dubtaran a executar

amb mort cruel si cal

qui ens negui o faci apostasia 

nosaltres els fantasmes
som motiu de ritus i cerimònies
d'estranya i absurda litúrgia
d'iteració recurrent

capaç d'avorrir les pedres

si cal fan sacrifici de vides

compte!
nosaltres els fantasmes
podem arribar a ser
la vostra part més malalta

no tot són fantasies tendres

ni contes de prínceps blaus

amb fades màgiques

que tot ho arreglen

feu-vos un favor

oblideu-vos-en de

nosaltres els fantasmes

fonts

aquest tros meu
de Montseny meridional
hi carda una calor
digna de la Segarra
només som a mig juny
si enfilo muntanya amunt
la cosa amaina
si els genolls em deixen
faig el cim de les Agudes
amb barret de palla pel Sol
i màniga llarga pel fred
en passar per Passavets
carrego la cantimplora
de baixada per Briançó
m'hi refresco el clatell

en el camí els pit-roigs

hi refilen la banda sonora

Empordà

m'amaga el mar la muntanya
m'amaga la muntanya el mar
fins que fas cau a l'Empordà
de les platges tramuntanades
que prenen de fons el Canigó
que encara llueix testa blanca
amb les seves neus tardanes

entremig fèrtil plana de fruites

groguejades de prats de cereals

i abans de tornar al mar abrupte

els aiguamolls més salvatges

aquarel·la

a la cantonada dreta del mar
t'hi he pintat un veler
és el del valent mariner
que ha segrestat la verge morena
vol trencar l'encanteri erm
i omplir-la de vida sencera
ella s'ha deixat fer
sense posar-hi gaire resistència
al fons uns núvols de plom
presagien redemptores tragèdies
no oblideu que som on som
abans de pecat hi posem penitència
segons la facin anar tindran
expiatòria benedicció plena
o infern amb eterna sentència

paradís

avui el sol despertava el dia i l'estiu
la ciutat feia olor de diumenge al matí
poca gent al carrer i sense pressa
el moment de pau per assaborir
que qualsevol racó és paradís

després tot és estrès i brogit

quan demà el sol desperti el dia
la ciutat farà olor de diumenge al matí
poca gent al carrer i sense pressa
el moment de pau per assaborir
que qualsevol racó és paradís

l'estiu encetarà el seu segon dia

poeta

quan arribi el moment
en què el poeta desbarri
apagueu-li l'ordinador
poseu-li tranquil·litzant
en el beure de mitja tarda
espereu el relax del capvespre
i pregueu que la nit el torni

si mai el remei marra

la seva estranya tristesa

amarada de dol i impotència

se l'endurà

i cap matí hi tornarà a ser

art

I

no escolto la llengua com a frontera
no visc la cultura com a límit
no veig l'art com a exclusió
però no forceu la vostra llengua
contra la meva
no us ufanegeu de la cultura pròpia
amb fatxenda superioritat
no presumiu d'art que no tinguem tots
la llengua és pròpia
la cultura és vostra
i l'art és universal o no és art

II

i no
no és art si dol
no hi ha art a la guerra
tampoc és art
assassinar un toro
en una plaça pública
per espectacle de sociòpates

lluita

no us enganyeu ni enganyeu
potser no vam saber guanyar
però el somni hi va ser sempre
érem fora de temps i d'espai
com la llavor que creix erma
en un fruit sense polpa
però no oblideu que ells
van haver de forçar l'impossible
per sotmetre'ns a la seva llei
els impossibles no són eterns
hi haurà fruits nous dolços de mel
plens de llavor de llibertat

somni

avui baixaré al mar i et buscaré
dubtaré de si et vull trobar
on sé que hi ets
o restaré amagat en la gelosia
de mirar-te sense que em vegis

al pap hi tinc la pregunta dolorosa
del perquè no et sé tenir
per molt que et necessiti
segueixo en el somni buit
per por d'abaratir el somni
on sé que hi ets

final

un cel gris marí
obre la primavera buida
uns ocells de papiroflèxia
nien en els filats de marge
hi mengen grana de fang
i excreten pols i al·lèrgies
bardisses grises galvanitzen
qualsevol bestiola despistada
sostres de zinc o amiant
ja no arreceren vida
el sol al que tot li devíem
ara és un biocida més
sota terra queden protegits
ex-humans que mengen cuques
i rates que mengen restes
des de l'espai exterior la terra
llueix un aspecte magnífic

familiar

en Josep està distret
feinejant amb les fustes
no té ni or ni té argent
només eines i mans
tampoc no té gaires llums
és fàcil d'entabanar
sort de la Maria
que posa preus i cobra
que això de criar un Jesús
no ha estat mai regalat
sigui de déu o de colom

ni ara ni fa dos mil anys

adolescència

eixordava una música absurda

de fons brusc
els llavis presoners de petons
amb llengua
l'alè ensucrat d'esperits barats
en gots de plàstic
la suor àcida de dormides minses
sota alguna química
i un sexe brut i salvatge
a pèl

semblava que ho teníem tot
però eren condicions precàries 

conjugades amb preposicions pobres

rossinyol

perquè no fou un ocell
sinó un rossinyol

perquè no cantava
refilava el paisatge de nit

perquè no fou un dia de finals de maig
sinó la darrera nit d'aquell mes
de l'any dos mil dinou

perquè no era una parella d'amants
sinó tu i jo alenant la nit
mentre recuperàvem la història

ratolí

que la meva felicitat
sigui haver caçat
el ratolí que ha ratat
la paperina de civada
i ha omplert d'excrements
el calaix de coberts
i la lleixa de gots i tasses
parla poc i malament
de les meves expectatives

però m'ha fet feliç

borbònia

amagueu les donzelles
que arriba el Borbó
amagueu carteres
que el Borbó encara hi és
dissimuleu la decència
que el Borbó no en té
no busqueu justícia
que el Borbó és immune
patètica Espanya
de borbònia eterna
i contrareforma d'infern

mentides

tinc la boca bruta de mentides
les havia de dir per sobreviure
no sentia orgull de les mentides
tenia orgull de supervivència

m'han tornat totes les mentides
he perdut l'orgull de sobreviure
ara les mentides em castiguen
i ma vida és passar dies buits

temps

entre l'horitzó de llevant
i el cel de ponent

no us passa
que teniu la por
amb incapacitat acerada
i mandra infinita
de reviure
la vostra pròpia vida

no patiu
els condicionals són falsos
el temps és la primera dimensió
la que tot ho fa irreversible

entre el cel de ponent
i l'horitzó de llevant

amb permís del temps

les tres altres dimensions

les que dibuixen l'espai

sí que són reversibles

entre l'horitzó de llevant
i el cel de ponent

Jules

he trucat a un amic xilè
i m'ha confirmat que

Pròxima del Centaure hi és

aprofitaré l'absència total d'esdeveniments
per visitar la cambra de Jules Verne
a veure si s'empesca un giny

que me arribi a Pròxima del Centaure

nu

ara sóc arbre nu
sense fullam ni escorça
de flors i fruits absents
com miratge esquelètic
només em queden pors
que la neu d'hivern
m'esberli branques a pes
que el llamp em cremi
que el mestral em torturi
visc amb totes les pors
sense confort ni alè
incapaç de ser feliç

dansa

ara que no hi ha res
sortiré als afores
per pintar natures
ombrejaré edificis
amb el sol de mitja tarda
hi dibuixaré persones
per vivificar les ciutats
traçaré pinzellades
fent refilets d'ocells
ompliré el paisatge
i en sorgiràs sobtada
et miraràs mans i peus
te'ls reconeixeràs
els mouràs amb art
ballant dansa de vida

per ressuscitar-ho tot

tu

explicar el que sento per tu
ho he de fer amb to de poesia
-la màgia del gènere-
m'ajudo del silenci de la solitud
m'embolco d'una música cautelosa
em repenjo en l'enyor fet crossa
i recordo passats desfermats

que n'estic de bé
quan estic amb tu

els nostres cossos s'avesen
a assaborir-se entre plaers
les ideologies i solidaritats
combreguen converses de nit
els nostres futurs
obliden melangies llunyanes

que n'estic de bé
quan estic amb tu

els nostres sentits
albiren paisatges a distància
escolten cançons que no sabem aprendre
es conjuren en lectures suggeridores
oloren perfums de sexes passats
per tocar el cel l'un al costat de l'altre

que n'estic de bé
quan estic amb tu

camí

no hi havia sinceritat en el camí
era ple d'entrebancs

i dreceres de mentida
tot abocava que ens perdéssim
i així fou