de tu

al principi

la llàgrima agra es dessagnava

per regenerar-te sencera

reconstruïa la història 

més enllà del record

en l'obscena carícia diària

a la fàcil resposta quotidiana

o el raonament transcendent

de les nostres ànimes sàvies.

després de tu

dia a dia donava vides al món

sota qualsevol pretensió

em lliurava sencer a tothom

per no ser hoste de solitud

no tenia ni preu ni benefici

la paga era apagar el silenci

l'ànima empresonada en el dol

s'envolava sense saber a on

marxava sense saber de què

la perdia i amb ella et perdia

reconstrucció

recupero ma vida de tota la vida

aquella que et va viure plena  

que va maldar morir amb tu

vida que no gosava usar sense tu

torno a estimar més enllà de tu

on t'acaronava en el silenci

m'he obligat a refer-me i viure'm

ara mans noves m'exploren

i em perdonen formes adustes
o lletjors afegides i m'estimen

a voltes tornen moments de tu

que esventen alegries i teatres

esdevenen rituals litúrgics

que ploren que marxessis

i t'homenatgen en l'absència

hi ha una llum verda llunyana

pampallugueja ritmes recordats

t'hi sé veure i escolto les cançons

m'hi atanso tant com puc dansant

i patint que en tocar-la s'apagarà

han passat els dies de plors diaris

o potser només és miratge

i l'enyor segueix en la desolació

de l'absència de tu