tinell

he buidat el vell tinell d'eben

per parar-te la taula a goig
l'he vestida de fils brodats
amb tovallons blancs a joc
custodiats de coberts argentats

brunyits per a l'ocasió
amb cristallera de dringar delicat

la que brinda amb cançó
ens servirà les millors elixirs

tots ells moderats d'alcohol

la porcellana oriental

enrivetada del millor or

servirà el xeflis estrellat

el millor tec mai no imaginat

el millor tec mai no imaginat

ens acomboiarà destins

que ens viuran diferents
allà tu i jo farem
el millor moment possible
amb el millor tots els trobats
ni que sigui només
per a estimats i coneguts
fora tot és vestirà de flors
i les papallones faran ombres
de llums de colors irisats
quan el sol surti despertarà
milers de revolucions com la nostra

amarada

amarada de mar i sal
on els peixos nedaven entre contes
ella s'hi capbussava 

fins a fondàries abissals
en apnea temerari

amarada de vent i sol
on les novel·les descrivien cercles àvids
com voltors des del vertigen
buscant el pàbul entre indicis
ella s'hi envolava en vol silent
sense motor ni fresa d'aire

amarada d'abís i zenit
vivint tots els blaus possibles de la vida
ella hi transitava amb fluïdesa valent
i enmig jo esperant que descobreixi
que el meu espai de confort l'estima

apàtrides

som frontera en terra estrangera
apàtrides de la pròpia
ocupes a les nostres llars
immorals amb nostres amants
som impropis
absurds
injustos
incompetents
aliens
incívics sense ciutadania
som els il·legals a les seves lleis
els criminals sense delicte
el culpables per ser d'on som
els ineptes per saber més llengües
els que hem d'agrair ser ses esclaus
i l'aire que respirem

ulls

amb què em miraves de dins com furgant-me
amb què em seduïes i m'omplies de goigs
amb què m'apaivagaves dolors i cremors
amb què em vas segrestar la vida per viure'ns-la
amb què m'escrutaves la nuesa i te n'enorgullies
amb què em feies sentir-me gran i fort
amb què repassàvem l'experiència compartida
amb els que enyoro la història escapçada

a vegades

mentre feinejàvem pel jardí
a vegades
se't ponia ombra
a la cara obaga

a vegades
se t'apagava el brill dels ulls
callàvem les pregones converses

encetàvem silencis

que dolien de mort

xerràvem absurds

amb cantarella de mitja tarda
per apaivagar silencis
que dolien de mort

a vegades

i al crepuscle d'horabaixa

jèiem estranys

un al costat de l'altre

a vegades

banalitat

al foc de la llar

hi cremaven els llibres banals
els que no feien ni llom

sense compromís ni estètica

ni es mullaven ni escalfaven

jardí

amarat com d'esponja

regne de molses tendres
i fongs de mil formes
un final d'hivern plujós
ha omplert de vida el jardí
insectes i ocells de mil colors
fan dansa reviviscent
amb mirada badoca
compartim agraïment
de la generosa generositat
quan arribi la primavera

trobarà la feina feta