Anna

I

a tu que saps ser com ets
amb una bellesa que ens aquieta
entre la llum de la lluna tènue
que ens celebrava lliures
albirava la imatge plàcida
d'aquell teu somriure
de franca naturalitat
de carícia sincera
quan els teus silencis

s'omplien d'expressions

II

a força de ser evito l'anihilament
a força d'estimar amago el desamor
a força de divertir transparento

la meva insulsa experiència

a força d'estar sencer

i ple de tu esquivo l'aspre solitud

III

saps
si fos sencer
seria etern
si fos intens
seria teu
si el d'ara fos jo
el d'abans hagués fugit a terres ermes
enterrat en pols de sequeres bíbliques
avergonyit
exiliat de tu
ni desitjar-te hagués gosat
aquelles sofrides vanitats
rauen en ma sòrdida feblesa
no sé més del que dic
i dic més del que sóc
poca molt poca cosa
el llamp que
enlluerna
però no permet llegir
ni dues lletres de l'epitafi

IV

aquell Llançà

que foragitava els seus poetes
què no havia de fer amb els seus intrusos?
aquell paisatge

pel que perdonàvem la tramuntana
per què no sabia evitar tanta bogeria?
tot plegat res
un soroll que eixorda indefens
un crit que mentia silencis

V

llegir-te en dues lletres de l'epitafi

viure't entre llàgrimes i records

oblidar memòries fins extirpar tot el dolor