barca

sura la barca
indiferent a la fondària
al marge de totes les biologies que allà sota s'hi remenen
indolent als cadàvers d'altres barques
veïnes fins no fa gaire

sura la barca
no es deixa despentinar pel vent
ni s'enfada per les onades que l'esquitxen
despreocupada per totes les piuladisses que la sobrevolen
sorda als trons i cega als llamps

sura la barca
amb nosaltres dos dins
tenim les mans preses anem sense rumb
deixem que l'oratge dibuixi la nostra estela
perquè som el viatge de l'un per l'altre

errors

començo a viure els temps
en què no puc marrar les paraules
em queden poques reversibilitats
com per fer-les malbé en errors
abans les paraules amaraven amors
ara són ficcions de vell taciturn
que em deriven cap a la soledat
i m'envelleixen amb el càstig
d'oblidar-me en amors llunyans

res

que lenta és la mort
quan la vida ja no serveix de res

que ràpida fuig la vida
quan se sap plena

que lleuger és el somni
quan se sent inabastable

que lluny som de tot
que ho tenim a tocar

gerundis

I

n'hagués fet cinquanta quatre
si no fos perquè en fa tres que no en fa

II

estimant-te en gerundi
però sabent que sempre hi ha alguna cosa
que ens ho torna a trencar en present

III

ho donava tot per un segon de la seva proximitat
per un petó d'aquells informals i rutinaris
que malbaratàvem en el dia dia

IV

et faré tota la claror
desdibuixada per les cançons estridents
et donaré tot el so
capaç de fer la primera llum de la matinada

V

dona'm una setmana només
no un mes
només una setmana
amb la vida plena explicada
amb les paraules dites
i tots els silencis expressats

sé que no tinc dret a cap felicitat

però només una setmana

mar

mar plora'm en silenci

que no em pertorbi l'oratge

que la vela meni el camí

i m'arribi al seu port

i torni a descobrir

que tampoc aquest port és el meu

Itàlia

meravellós país
de ruïnes i història
bressol de tot
mestre de tots
ara
no sap construir futur

i foragita els seus joves
diàspora rere diàspora

dubte

entre la vida i res

em quedo amb el dubte
el res és la mort

la vida és el dubte

mentre hi ha vida

el dubte es creu immortal

i la vida deixa fer

sap que no

però deixa fer

el dubte dubta la immortalitat de la vida

però la vida deixa fer

paper mullat

la nit és tancada i tu no hi ets
fa massa nits que no hi ets
no hi ha religió que et torni
ni déu que et ressusciti
la memòria s'esvaeix

mentre et ploro

en cada tros de tu perdut
sorgeix un silenci

que amaga paraules
versos

poemes
cançons

himnes
aquells goigs de vides viscudes
ara són pregàries buides
a déus de paper mullat

racisme

la paret del bar presidida

per cinquanta-cinc polzades de televisor

amb una d'imatge més bonica que la realitat

el programa va de proves d'atletisme

en concret de salt de llargada
i una dona prima fibrosa i negra
fa un salt aprimorat perfecte
la caiguda sobre el calaix desplaça la sorra
que sembla empastifar les cerveses de sota

no pot faltar el crit
per la pell

per la dona

tot ho renega

mires el subjecte de l'improperi
rabassut i mal envellit

de mediocre estupidesa

i imagines la seva esperpèntica ignorància

darrera seu
la cambrera negra atzabeja

tragina una plata amb un cafè roent
que cau sobre la carcanada rabassuda

mentre es desfà en disculpes

el públic normal 

que també n'hi ha

somriu per sota el nas

caduc 2

no va de paraules ni gramàtiques

no va de semàntiques gongoresques

va de pragmàtiques conviscudes 
compartides mà a mà

en no ser-hi
tot es perd 

les expressions feixugues són excusa
ara la forma ho és tot
però la poesia és impossible

en no ser-hi
l'amor era perible

caduc

hi ha ritmes que allunyen vides
silencis que mascaren idiomes
odis que amaguen cultures
matisos que confonen races
sembla que tot sigui per fer-nos diferents

i qualsevol detall fa l'amor perible