tinell

he buidat el vell tinell d'eben

per parar-te la taula a goig
l'he vestida de fils brodats
amb tovallons blancs a joc
custodiats de coberts argentats

brunyits per a l'ocasió
amb cristallera de dringar delicat

la que brinda amb cançó
ens servirà les millors elixirs

tots ells moderats d'alcohol

la porcellana oriental

enrivetada del millor or

servirà el xeflis estrellat

el millor tec mai no imaginat

el millor tec mai no imaginat

ens acomboiarà destins

que ens viuran diferents
allà tu i jo farem
el millor moment possible
amb el millor tots els trobats
ni que sigui només
per a estimats i coneguts
fora tot és vestirà de flors
i les papallones faran ombres
de llums de colors irisats
quan el sol surti despertarà
milers de revolucions com la nostra

amarada

amarada de mar i sal
on els peixos nedaven entre contes
ella s'hi capbussava 

fins a fondàries abissals
en apnea temerari

amarada de vent i sol
on les novel·les descrivien cercles àvids
com voltors des del vertigen
buscant el pàbul entre indicis
ella s'hi envolava en vol silent
sense motor ni fresa d'aire

amarada d'abís i zenit
vivint tots els blaus possibles de la vida
ella hi transitava amb fluïdesa valent
i enmig jo esperant que descobreixi
que el meu espai de confort l'estima

apàtrides

som frontera en terra estrangera
apàtrides de la pròpia
ocupes a les nostres llars
immorals amb nostres amants
som impropis
absurds
injustos
incompetents
aliens
incívics sense ciutadania
som els il·legals a les seves lleis
els criminals sense delicte
el culpables per ser d'on som
els ineptes per saber més llengües
els que hem d'agrair ser ses esclaus
i l'aire que respirem

ulls

amb què em miraves de dins com furgant-me
amb què em seduïes i m'omplies de goigs
amb què m'apaivagaves dolors i cremors
amb què em vas segrestar la vida per viure'ns-la
amb què m'escrutaves la nuesa i te n'enorgullies
amb què em feies sentir-me gran i fort
amb què repassàvem l'experiència compartida
amb els que enyoro la història escapçada

a vegades

mentre feinejàvem pel jardí
a vegades
se't ponia ombra
a la cara obaga

a vegades
se t'apagava el brill dels ulls
callàvem les pregones converses

encetàvem silencis

que dolien de mort

xerràvem absurds

amb cantarella de mitja tarda
per apaivagar silencis
que dolien de mort

a vegades

i al crepuscle d'horabaixa

jèiem estranys

un al costat de l'altre

a vegades

banalitat

al foc de la llar

hi cremaven els llibres banals
els que no feien ni llom

sense compromís ni estètica

ni es mullaven ni escalfaven

jardí

amarat com d'esponja

regne de molses tendres
i fongs de mil formes
un final d'hivern plujós
ha omplert de vida el jardí
insectes i ocells de mil colors
fan dansa reviviscent
amb mirada badoca
compartim agraïment
de la generosa generositat
quan arribi la primavera

trobarà la feina feta

passeig

m'agradava aquell món

d'ocells vestits d'espantalls
de conills disfressats de fusells
de dimonis amables
de bruixes babaues
de silencis cantaires
d'intel·ligències naturals
de cinismes tendres
on tu i jo encara passegem
per la platja de migjorn
amb el sol de mitja tarda
per la tempesta d'oreig

surfejant tsunamis de nata
fugint de sismes de pastís

sota els barrets de palla

que ens regalà la Caselles

paradisos

escoltava pels "mèdia"
un dimoni vestit d'àngel
proclamant-se doctor
d'alguna ciència
i potser pseudociència
feia de testimoni

d'una munió de pacients
tots ells terminals
que havien vist la llum
al final del túnel
i que havien tornat
per explicar-l'hi

ara feia l'acte generós
de compartir experiències
a tant la prèdica

és més fàcil creure
que la por crea paradisos
que en els paradisos
que creen la por

si és increïble
no t'ho creguis

Roquetas

hi planten pertot washingtònies

les que tenen fulles grans
com enormes mans obertes
que plenes de dits
es desfan en aplaudiments al vent
llavors fresen com la pluja
la tan enyorada pluja

la que fa del desert horta

aquí sota cabanes de plàstic

hi viuen miratge rere miratge

la tigre e la neve

si estigués amb tu

t'esperaria els descansos

si estigués amb tu
t'anticiparia les faltes

si estigués amb tu
et satisfaria els desitjos

si estigués amb tu
et lloaria les decisions

si estigués amb tu
et felicitaria els encerts

si estigués amb tu
t'acompanyaria els errors

si estigués amb tu
t'abrigaria els freds

si estigués amb tu
et curaria els mals

si estigués amb tu
et protegiria de les pors

si estigués amb tu
ho seria tot per a tu

i t'enamoraria cada dia

helichrysum

I

a migjorn la platja negra sorra de cendra

vestigi de volcans adormits de segles

al nord el mal dit mar blanc
ni aigua ni sal ni peixos
plàstic i plàstic i més plàstic

intenses fàbriques d'hortalisses

que en viuen els qui hi treballen

peixent tota el nord net i polit

a ponent la torre de Cerrillo

ferida de temps i oblit

més a prop de terra que de guerra

atalaia guenya en una mar de pau

en tot aquest paratge ple de poc

els helichrysum groguegen menuts
pel ventot incansable
mentre tanquem l'hivern escampen
l'olor subtil i apocada
que qui l'ensuma no l'oblida
i si l'ha oblidada és que no l'era
també li diuen sempreviva
com les que fem enramades
i perfumen armaris
o posem en cistells de vímet
en rústiques decoracions

que polsoses semblen vives

(vaig saber l'helichrysum al Montsec

a la vall de Meià
en aquell tros on tot s'escarpa
que de feixa a feixa s'hi escampen 

les escultòriques rocalles
que estrangers cullen a tant el quilo

d'això fa un munt de vides
i encara recordo la seva flaira)

enmig del paisatge adust
malviuen les ginesteres menudes
amb més vent que flor
s'encongeixin les sabines atemorides
els canyissos es fan de vidre
i de regal un martinet blanc solitari

van omplint pap de puntetes per les tolles

tot i que aixeca poc

fa de quixot a la contrada

torno on era i us explico ràpid
que de tornada cap a llevant
hi ha un horitzó ple de cap de Gata

submergit entre boires 

que li fan falsa llunyania

II

a la Salina Vella un horitzó de flamencs
més de dos-cents
s'estarrufen les ales per sofrir el vent
de força sis

Roquetas de Mar

alba i vetlla

quan l'alba apagui els somnis

i la realitat em torni a etzibar

la quotidianitat de cada dia
somiaré que la nit és llibertat

i la vetlla un deliri malaltís 

que els metges em volen medicar

aquelarre

estranya la cançó cantada

a mitjanit amb cors d'udols i lladrucs absurds 
de fons el xiscla sord del xut enfila el solo
que rebota entre l'horitzó de capçades platejades

i les ànimes confuses de foscor i materialitat

que li fan caixa

feu el cant de les bruixes
amb tots els conjurs memoritzats dels llibres vells

baixa l'hora fins a la mitjanit
ara totes les màgies són certes
la lluna és plena i la sensualitat aflora la pell

els dimonis espantats fugen a l'avern

mentre cornuts de calçotets bruts

bramen primitius roncs pertot

volen caçar-vos per enveges vergonyants

incondicional

de dia et somiava despert

i quan la nit ens jeia
t'alenava el clatell
et giraves

i m'abraçaves un no em deixis
et besava al llavis

un com si fos possible
ens eriçàvem encesos
i sotragàvem l'estança
amb la quietud del desprès
et besava

un no em deixis
i m'abraçaves

un com si fos possible
i quan l'alba ens trobava silents
vivíem la traïció de la llum del dia
ens distanciava massa llarg
ens apartava massa tros
ens ponia massa por

amb el crepuscle d'horabaixa

se'ns ponien totes les pors

la nit ens tornava plens

prec

no marxis

espera't
aviat arribarà la llibertat
i potser valdrà la pena

no marxis
espera't
ajuda'ns a defensar la llibertat
val la pena

el sentit de la vida

el sentit de la vida?

tu rai que has nascut mascle i blanc i llest
en un nord ric i amable
menges tres vegades al dia
si et ve de gust
només és gana quan vols estilitzar-te
sigui per agradar o per agradar-te

tries i menges i agrades i ets cobejat
què més vols?
que el privilegi sigui etern?
au! passa! 
tota la teva vida sencera
no és ni un un bri de segon de la infinita eternitat

i no
cap nanosegon de bondat

no val una eternitat de privilegi
no hi ha déu prou babau que t'ho bescanviï
per molt que siguis mascle i blanc i llest
i fill d'un nord ric i amable

biografia

la guerra que et va néixer

la gana que et va créixer
la por que et va viure
el silenci que t'eixordava
els sabres d'acer i esglai
les misses inacabables
l'amor que no sabies

el que no vas excitar
la generositat que no tenies
la saviesa reprimida
la buidor on treballaves
la família imprevisible
la màgia fallida
la malaltia convençuda
la mort decidida
i per fi

l'adéu 

trifolium

a l'atzar he obert

un dels llibres de la lleixa polsosa

d'ell han voleiat les assecades fulles

de trifolium de flor rosada
el que té més medecina que l'apotecari
han passat vint anys de la collita
ara són espectres bidimensionals

la mínima alenada
els ha escampat per la cambra

ja no son remei

ni per llevar aquesta melangia

que m'ha pertorbat la tarda

fredor

la meva por era aquella poesia

que rimaves per amagar

la teva indiferència
era dolça de mel
però la defugies

amb fredor erta
jo et llegia sensual

com de joies i pètals

mentre et vivia allunyant-te

entre l'acer i el gel

saps?

la vida se m'escolava entre els dits balbs

cada demà era més curt que l'avui de cada dia

dues cartes

Carles

sota l'olivera jove

reposes amb una precocitat dolorosa
faig com puc per mantenir viu el teu record
tinc por de perdre'l i tornar-te a perdre
una vegada i una altra i una altra
la desmemòria recurrent
m'invoca totes les humilitats possibles
mira que som ben poca cosa
potser res
res de res
i no cal
no està escrit enlloc que haguem de transcendir
i ningú no ens ho escriurà mai
ni ens obligaran a fer-ho

aquest és el nostre dret
aquesta és la nostra llibertat

hem deixat l'ADN en descendència
però sabem que creixeran al marge nostre

no usarà les nostres ales cansades

per envolar la seva vida
les bioquímiques que les viuen són seves
no ens pertanyen
tenen poc a veure amb nosaltres

4 de març de 2025

Carles

la maleïda mort deixa rastre de dol i dolor

més quan és sobtada i traïdora

més quan qui mor és jove

més quan aquest jove 

s'acaba de casar

més quan l'excusa de casament

és una meravellosa filla

tot plegat arrodonia el teu projecte vital

i vas morir sobtadament sense despertar

del son de la nit anterior

vas arribar a la meva vida

com a germà petit

amb tu vaig aprendre a estimar la infància

després vaig comprendre

que amb tu vaig aprendre a estimar

ara ets energia

ens retrobarem

més enllà

a l'abraçada definitiva

7 de febrer de 2006

eternitat

quan comprengueu que l'eternitat
és innecessària com el sofriment

deixareu de sofrir

potser el cos us farà mal

però deixareu de sofrir

potser la mort us farà por

però la mirareu de cara

potser sentireu buida la vida 

però la mentida tampoc l'omple

quan comprengueu que l'eternitat
és innecessària com la mentida

només us quedarà viure

déu?

de veritat creieu que hi ha un déu
que us premiarà bones accions
quin déu?
el de les plagues d'Egipte?
el que volia que Abraham sacrifiqués Isaac?

el que va fer que la balena s'empassés Jonàs?
el que parà el sol perquè els seus

acabessin una venjança genocida?
el que va consentir la creu per al seu fill?

el que ens castiga amb un pecat universal
que no hem comès?

això no és déu és infern

irreversible

hi ha dies de silencis tristos

de comiats irreversibles

amb riures juganers de canalla

inconsciències immortals d'adolescents

pèrdues plorades d'adults

la por crescuda dels grans

la vida enfilada a la tercera dimensió

contempla el vol irreversible del temps

agror

no patiu per mi

si les meves paraules sagnen

sé que em queden estones de felicitat

per viure

sé que la majoria

les aprofitaré
i les que no
quedarem com a fites de futur
-sense fites no hi ha futur-

encara em veig amb cor
de respondre preguntes molestes

encara em veig amb cor d'escriure

per escapçar silencis buits

la poesia és l'armari

on emmagatzemar l'agror

poder-lo tancar amb forrellat

i llençar la clau a la desmemòria
i fer-ho ara

abans no arribi la inconsciència

mar

no hi ha mal
que un bany de mar
no alleugereixi

hivern tou

aquells anys
que la llenya jeu tranquil·la al rebost
perquè l'hivern no es lleva
una calor estranya ens viu
als endins gaudim la bonança traïdora dels vents del sud
sense fums de xemeneies

només olors de cuines lentes
les rosades verdegen cereals sobtats
que creixen amb poca arrel i menys fruit
el ponent despietat els bleirà
mentre les pestes fan festes

en arbres desorientats

amb vestits de mil flors massa d'hora

és hivern de trasbals

tot sembla amable i viu
però qualsevol maltempsada ens farà llaga

i la diversitat se'ns morirà una mica més

cançó

avui si fa sol

ahir re mi

demà do la

districte financer

una vegada vaig viure

un paisatge artificial
amb edificis d'acer i vidre
prou alts com per allunyar
ombres sobre les voreres
però no prou com per amagar
les cobertes escairades

tot estava reticulat

per canals formigonats
amb aigua quieta i fonda
voreres amples
i ponts que relligaven illes

en aquelles aigües asèptiques
estranyament netes

una fotja despistada
feia de vestigi de natura

era diumenge a la tarda
l'aire era de silenci litúrgic
no hi havia res ni ningú
un escenari sense escena
un teatre sense actors

no entenia tanta construcció
esforços faraònics

d'arquitectes i enginyers

d'oficis i manobres

un exèrcit tangible fent

impersonalitats piramidals

no entenia aquella buidor
no la vaig entendre
no l'entenc ara
no cal entendre-la

segurament el dilluns

hi va tornar la sang

amb tots els pecats del món

no ho sé jo ja no hi era

vèncer

èxit del plany

vençut amb dissort
amb l'esguard cert
de qui per mirar
abranda el sol
i omple el mar

aguaito el silenci
mesquí de l'odi
torno a l'esguard

faig un crit encès i viu
el silenci s'esvaeix
com el fum a la tempesta
el crit fa del dissort victòria
la lluita fuig lluny

per vèncer no cal morir
per morir no cal lluitar

juliol de 1987

tres moments encadenats

un

camino camí avall
camí de casa

camí del tren
que m'hi durà
camí a les muntanyes
lluny del mar i de l'amor

dos

amb el pensament al cap
i la mà al telèfon

truco
hola estàs sola?

tres

ara a casa seva

compartint tendreses

dol

em dol
l'amor
perdut
per l'acte
impur

refer-se

va mirar amb tendresa

l'horitzó de destí agre
i en un racó hi va
descobrir una dolçor nova
la felicitat li tornava
i aquesta vegada
li sortia de dins

passat

jo vinc d'una època
en què els botons queien

les butxaques es foradaven
les cremalleres es passaven
els cordons de les sabates

es trencaven
les xarxes eren de pescar
les preguntes difícils de fer
les respostes difícils de trobar

com perquè vinguin
nostàlgics ignorants
a lloar-me temps passats

còdol

sóc mac de codolar

on la molsa no s'hi fa
de pell suau i cos ferm
amb vocació d'etern

no perdeu la corda
que sent com sóc
en tinc per estona

ni divertit soc

ni divertir sé
no és feina meva

sóc de res no fer

si m'estic quiet
sóc a la tartera
és quan em moc
que sóc a la llera

l'aigua del riu
em vol dur al mar
persistent va tirant
a poc a poc fa via
amb mi tot es mou
a ritme de geologia

però un bon dia

no sabreu com

seré fent platja

i prenent el sol

paisatges

E

el mantell de la nit
es posarà a poc a poc
apagarà el color
blau fred de la tarda

M

massa tard pel passeig
aviat serà fosca nit
dintre recer d'estufa
fora la lluna buida
prefereixo un dins 

amb plenituds en olor
de llenya cremada

A

a les llargues passejades
dels freds matins d'hivern
crec hi ets i t'estimo en l'absència
ho allargo fins que
exhaust arribo

sol arreu

S

sovint em trobo
estimant-te en l'aire fresc
d'un mati assolellat
mentre ploro
les distàncies i els temps
que ens separen

M

la primavera fa via

juny arriba
m'he quedat pal plantat i absort

veient

una immensa lluna plena de llevant

sagnant a l'horitzó

Susqueda

una sortida de caiac

per solcar el pantà
que abeura la ciutat
de ben segur també
estimar-se entre aigües
un bon dia clar i net
ben d'hora per aprofitar
és mes de setembre
l'escena queda suspesa
enmig d'una calor
humida i suada
no responen missatges
hi ha qui ha sentit trets
a poc a poc es desperta
una cerca tranquil·la
la tarda passa buida
tot es va neguitejant
arribada la nit fosca
l'esperança es fa por
la celístia olora a mort
els dimonis fan cau
arriba el matí núvol
i el pitjor ja sura a l'aire
els destí els canvia
l'amor per la mort
sense causa ni motiu
el pantà de fang
porta olor de sang
no hi ha testimonis
ni assassins ni proves
sols dos flors de vida
silenciades d'arrel
tres dies després
negada dins de l'aigua
troben la furgoneta
encara dies després
troben tots dos cossos
el forense certifica
que fou arma de foc
ella tenia un tret al cap
ell quatre forats pertot
un que per allà pescava
és prou fosc i sospitós
la llibertat li manlleven
la policia el fa assassí
motius no els en falten

molts anys abans

no se'n va poder estar

de matar la pròpia dona

però ni saben ni proven
i quasi un any després
l'han de deixar lliure
la llibertat del presumpte
tira sal a la ferida
si viure un assassinat

no es pot dir viure
l'absència d'assassí
encara ho fa més turment
ara plorem per dos joves
amb llurs possibles segats

i un assassí tan absurd
com boig que no trobem
encara vuit anys després

si vols

si em vols em tindràs sincer i sencer 

com d'acer

sense fissures

si no em vols et seré fonedís

com el somni de la nit passada

si vols podem ser amics

no demano gran cosa a un amic

només que ho sigui

poetades

els poetes dolents
no escriuen ni millor ni pitjor
escriuen indiferent

la poesia no està en qui escriu
sinó en qui llegeix

suposo que és art

però si una poesia és impossible 

és art a part

m'aparto de la poesia

que no sap tocar un tros de real

per petit que sigui

si només és deliri de poeta

tornarà boig al lector

la lectura serà insana 

no ha estat somni

no
no ha estat somni

t'he tingut entre els meus braços

t'he mesurat sencera

sense deixar racó per aprendre

no

no ha estat somni
t'he escoltat totes les paraules

t'he sentit sencera

sense deixar racó per comprendre

sí i no -2013-

sí

entenc que ets tu
perquè no sabré prescindir de tu

quan estic amb tu
em multiplico per infinit
i l'univers és la llar dels possibles

vull recuperar
totes les hores esmerçades
en aquella terra erma
que no ens ha donat fruit
només per besar-te-les
per recórrer-te sencera
entre estremiments i calfreds
m’entrellaçaré amb els teus somnis
i recosiré felicitats noves.

destriar-te entre el brogit
i saber-te amor.

te la mires de reüll sense que s'adoni
admirant-la.

sé que som el regal que ens mereixem

et veig surant un ball
sobre els blats tendres
que el vent de primavera pentina

aquí amb tu
fent de la monotonia
la serena festa de cada dia

no hi ha distància més gran

no

no hi ha distància més gran
que la que t'oblida

sempre et deuré el darrer homenatge
que no he estat prou creatiu per fer-te

a vegades et penso fort
fins a fer-te corpòria
present
t'investeixo d'una eternitat propera
que la llàgrima real esvaeix.

de càstig per fer poesia de dol
em queda no poder evocar
la felicitat viscuda

sense tu
les platges se m'assequen
se m'aplanen les muntanyes
els rius resten quiets sense mar
només hi ha nit en els paisatges
la foscor els desfigura

en homenatge i record teu
em comporto
com si tingués por de ser feliç
com quan érem imparables

creieu-me quan us dic
que les morts prematures
dolen vides senceres

a diari em besava
com si fos l’adeu definitiu

quinze silencis

N

no sé què dir-te
m'estic al teu costat
mirant-te
sentint-te
aprenent-te
en un silenci caut
que espera un contacte tendre

E

eren incapaços de conversar
només eren dos homes

i no hi havia cap dona

que els donés els arguments.

L

l'hagueren conegut

pels seus reconeguts silencis

però no el van sentir.

T

tenia una manera de ser silenci que feria

E

era tan pobre que estava sol

les seves paraules no tenien valor

només perquè ningú no les escoltava

A

allargues el silenci fins a la crueltat

R

recordes

quan les paraules amagaven pensaments

ens els fèiem saber amb silencis expressius

Q

qualsevol dels teus silencis

escriu tota la literatura del món

E

escriure el silenci amb faltes d'ortografia

E

escric 

en una sola paraula hi caben infinits silencis

llegeixo

un silenci entre la infinitat de silencis

pregunto 

és possible escoltar un silenci

A

aquell silenci explicava més coses

de les que volia escoltar

de les que podia escoltar

F

fer-me la idea de tu

en el silenci de les lletres que et descriuen

sense alè ni olor

en la cega absència que ens condemna

C

cada silenci diu una cosa diferent

a cada silenci escolto una cosa diferent

S

segueixo caminant a les palpentes

sense tu

desorientat

d'esma

busco vestigis de vida pels racons

per enyorar-te te enyoro els silencis

L

Les campanades transiten

per horitzons endreçats

que els udols dels gossos desgavellen

D

desenganyeu-vos

potser no tenia res a dir

amics

en una nit

cinc desconeguts

es fan amics

i se'ls fa de dia

jazz

el trompetista deixa la trompeta
i canta amb veu d'Armstrong
quan torna la trompeta
sona majestàtica i honesta
monarquies al marge

la contrabaix avui és ella
passa poc
segueix el ritme tan discreta
com imprescindible

em pregunto
quina mena de psicologia complexa
i necessària s'ha de tenir
per aprendre a tocar el contrabaix

la guitarra respectuosa i respectada
avui brilla menys del normal
ens té mal acostumats
no passa d'acord de transparències

el clarinet més que sonar balla

la bateria
reprimida com un nen petit
acompanya al contrabaix
i fan un passeig per la sala

el saxo refila poesia de regust tràgic
fa de cantant prodigiosa
negre i grassa
enrogallada pels esperits
amb tot el públic plorant-la

van i tornen de l'escenari
com si interpretessin un vodevil

semblen les cançons de sempre
però jo sóc cada vegada el diferent

veig el jazz com una música honesta
sense ostentació
de virtuosisme quotidià

depressió

del sostre queia un llum led

de poca intensitat i baix consum
deixava l'habitació plena d'ombres
la taula era un desgavell de papers
sense cap sentit ni 'ordre
tot era testimoni d'astènia 
la malaltia desacomplexada
treia el nas per un racó discret
d'una personalitat fins ara presta
i que ara tot ho ajornava

al fons el llit desfet
tenia llençols tacats de records

el tamariu de Grifeu

a cala Grifeu m'he banyat

he trobat l'absència de Palau Fabre

que va haver de buscar al sud

el que aquell nord li va negar

a cala Grifeu m'he arrecerat

de l'implacable sol d'agost 

sota el seu tamariu noble
del braç de l'Anna Gifreu

tot plegat passà al Llançà

de paisatges que pequen venials

i on les absències són mortals

https://www.visitllanca.cat/ca/patrimoni/descobreix-llanca/tamariu-de-grifeu/

conte

després del casament

el príncep blau esdevingué ogre

després de néixer el segon fill 

parava poc per casa 

la princesa agraïa que no hi anés

evitava les greus baralles

de violència i alcohol

errem

errem per senderes llòbregues

d'humitats i molses tendres
camí del sol i llibertat
amb posat de dubtós destí
sense saber a on ni com

només amb la certesa

que sense ella

en diem vida però no ho és

núvol

hi ha una núvol de fum

que amaga la ciutat
el tren el travessa

sense parar-hi atenció
l'únic que el pot veure i no el mira 

és el maquinista
té massa feina

de quotidianitat i automatismes
com per pensar en l'aire que respira
per no pensar no pensa 

ni l'embotit que omple 

el seu entrepà de cada dia
allà dins

a la ciutat

el verí fumat

manlleva vides i temps de vida

el maquinista sense adonar-se

intenta respirar fluix
participa de la inconsciència
de la miríada de cotxes impersonals

que entren i surten del núvol

i que no veuen cap núvol

perquè el núvol son ells

déu

déu és ateu 

cap déu que ho fos

podria creure en si mateix

massa assassinats 

en nom seu
munt de sacrificis 

per plaure'l
eternes litúrgies

per venerar-lo
recurrents oracions 

absurdament resades

patiments extrems

per justificar-ne l'obra

ni a Sodoma i Gomorra 

les coses anaven pitjor

potser fou déu mateix

qui va quedar pres

en estàtua de sal

tros de tu

la perfecció és aquell tros de tu

que eclipsa tardes de silenci
allà on construïm la felicitat comuna
entre tots goigs i joies compartits
per sobre del errors que amaguem

surfejant les dificultats del conviure

comiat

petons absents

carícies fredes
paraules obagues
amor esvaït
solitud estranya
mal innoble
enyor frustrat
passat absurd
vas marxar
que encara hi eres

amic

era massa amic per viure'n sense

era massa amor per viure'l mort
era massa record per només enyor
era massa dolor per tant dol

piga

era la piga

la fita
on posar
tots els petons possibles

i la por d'esborrar a petons la piga
i de perdre la fita
i perdre tots els petons possibles

i perdre's ells

vint-i-nou

el món de les finances

cada vegada més
posa preu a coses
que no tenen valor
i ho paga amb bitcoins
que ningú no es creu
són negocis piramidals
on pocs multipliquen
i molts s'empobreixen
són castells de naips
d'aparença infinita
i fragilitat extrema
ves que en quatre anys
no torni un vint-i-nou

fora i dins II

fora ja és de dia

dins encara és de nit

fora el sol clareja
i la fotosíntesi treballa
dins hi ha boira i dubte
fa olor rància i suada

fora la piuladissa desvetlla
dins el silenci eixorda

fora l'herba és humida
dins l'aire és paper de vidre

fora la ciència venç
dins la religió marceix

fora hi ha tots els tangibles
endreçats i per servir
dins les metafísiques atàviques
discuteixen converses buides

fora la vida ets tu

dins soc jo mort en vida

política

el comunisme s'ha guanyat

un sepulcre d'acer a la història

el feixisme també
però hom té la sensació

que el comunisme no tornarà
i el feixisme no ha marxat

aprenc

aprenc a sentir el món
des de la teva mirada
comprendre els perquès
de colors que no sé veure
parlar idiomes poc usats
que m'amaguen metàfores
contar les històries només
relligant records amables
oblidar pèrdues i dols
degustar plats estranys
de restaurants absurds
viure un món de setmanes
plenes de diumenges
mirar de biaix per ser feliç

clima

uns hiverns tous que s'escurcen

amb poques neus fetes de nata
els estius roents que mai s'acaben
ens abranden els boscos
i les cases que s'hi amaguen
tot és un punt final silent
amb un horitzó d'etern oblit
sense arqueòlegs que ens estudiïn
passarem de ser com déus a res
la bellesa d'aquell món blau
assassinat per un de suïcidi gris
quedarà en un ínfim bri de pols
invisible al sentit comú
un petit error enmig d'univers

de dimensions descomunals 

tren

en el tren meu de cada dia

a dissort de l'eterna impuntualitat
quan arriba fem festa grossa
si  per atzar arriba a l'hora

parlem de miracle i plens de goig
venerem déus efímers
-amb ofrenes sacrificis litúrgies-
que per dissort

no se substancien a l'endemà

espès

espien
els espies
espais
espaiats
pels espills
d'un espirall
en espiral

pobre

fas cap a la ciutat rica

sent pobre com el silenci
deixat
brut
afamat
demanes ajuda
els progres de la ciutat rica
et daran menjar fosc
mentre et preguntaran
sí votes l'extrema dreta
no els ho culpis
volen creure't beneit
per pobre
la seva presumpte saviesa
els farà indemnes
no seran tu
no seran com tu
com si hi tingués res a veure
la gana de dies
no et donarà marge de conversa
els deixaràs dir
menjaràs com si no hi hagués demà
les maneres adustes
els confirmarà la teva beneiteria
i et deixaran fer i t'aviaran
sorneguer i silent recordaràs
Víctor Hugo que deia no sé què
del paradís dels rics
fet sobre l'infern dels pobres
els agraïres la menja
amb tota la humilitat possible

i seguiràs més fort a la cerca
del teu paradís sense infern

vam ser

vam ser molt feliços

però no li ho diguérem a ningú

era cosa nostra

transcendència

potser només potser
estimem tant els nostres
que fem la guerra per ells
ens vengem del seu dolor
de la seva destrucció o mort
fent que els altres en pateixin tant o més

ni que sigui multiplicant partiments
estimem tant els nostres
que no ens queda altra que odiar els altres

els nostres són el nostre ADN
la química de la nostra supervivència
no hi ha altra transcendència possible

priorat

i en aquestes hores tardanes

el vi t'explica el que no goso
no ens facis gaire cas
ni a mi ni al vi
entre tots dos fem
al fatxenda etílic
que no se sap explicar
que demà no recordarà
acompanya'ns
no et farà mal
ajudat amb un glop ple
suma't a la festa
i mirem què passa
aquest vi és ben priorat
t'endolcirà la gola
t'ennegrirà l'ànima
amb negror pura
res a veure amb pecats
ni inquisicions mesquines

goigs

I

no
no ha estat cap somni
t'he tingut entre els meus braços
i t'he mesurat sencera
sense deixar cap racó per aprendre't

II

sí
la felicitat és saber-te suada per mi

III

el meu malson és
somiar que tu i jo
només som dos éssers adults
buscant el mateix
i ho trobem sense trobar-nos

IV

què vols que fem?

ens veiem o ens enyorem?

V

sol a casa

bado pels racons

amb el regust

de la teva mel als llavis

de primaveres i vides

I

dies de prat d'olor de mel

i tota la paleta de colors possibles.

II

es guarda el verd

dins de la fusta morta 

la primavera l'esclata

és vida o potser màgia

III

avui fa un ponent sec 

que clareja les boires

i deixa el paisatge retallat

per horitzons de vidre

IV

la primavera és una bogeria 

amb excusa meteorològica

V

per viure't plena t'ofereixo

un ram de flors salvatges

del prat de primavera

el que trobes a mig camí

entre les nostres cases

t'ofreno un ram de seducció

VI

el mantell de la nit es posarà

a poc a poc

apagant el color blau fred

de la tarda tramuntanada

VII

m'he quedat pal plantat

veient el part

d'una immensa lluna de sang

a l'horitzó de llevant.

VIII

marxo a caminar
seguiré la llera de dos rius
canviaré de comarca
o bé driblaré la pluja 

o bé m'amararà

sec o xop et trobaré

camino ferm

seguint el camí del sol

amb la seguretat d'arribar

abans que no es faci de nit

la primavera allarga els dies

i la foscor s'espera

incident

retingut en el tren

fora un desert de gel
de magnituds bíbliques
dintre el fred s'escola
per racons invisibles
el terra és blanc balb
el cel és blau àrtic
amb un sol ineficaç
el fred ens atansa a tots
som esfera d'humanitat
que prega per sobreviure
els rescats triguen massa
no serà fàcil que arribin
ni que ens salvin a tots

potser no hi ha demà

santuari

la finestra mig oberta

arraconarà un raig de llum
que il·luminarà just el seu retrat
hi farà d'altar improvisat
en aquella hora del dia
d'aquell dia de l'any
amb permís dels núvols

que no ho ombregin

i de la lluna no ho eclipsi
hi seràs badoc com sempre
recitaràs el prec de memòria
i en la pols de l'estança
s'hi projectarà la seva imatge
com un holograma primitiu

interestel·lar

la nova nau corria més

amb només deu anys de viatge

el fill atrapà el pare

que havia salpat en feia vint 
vint anys solcant el buit

sense saber res de ningú

es dirigia cap a Andròmeda

a la velocitat de la llum

a la velocitat de la incomunicació
a la cerca de móns possibles

les logístiques i explicacions duren poc
tots dos abandonen la nau vella
per seguir el viatge plegats

la nau nova els era garantia
pare i fill 

tindrien molt de temps per parlar
i dues vides per explicar-se

notari

mentre el notari anotava el testament

el client s'anava omplint de mort

trair

I

la teva explicació
són preguntes toves
respostes a mitges
t'escolto badoc
amb la por que si no s'ho faig
marxaràs de mi
ja no tinc més dignitat
que la que viu amb tu

se m'ha erosionat el que era
m'he desprès de mi
i tot jo només sóc feblesa

a part iguals amb egoisme

quin mal em fa
no saber perdonar

la teva traïdoria 

ni que sigui per oblit

II

només quan vas marxar a traïció
et vaig estimar de veritat

llengües

de llengües m'interessa el català

i la meva
perquè és capaç de fremir
tots les sensualitats del teu cos
i em fa feliç gaudir-ho amb tu

d'infant
ens ensenyaven el francès
amb una intenció de glamur
que va quedar en gimnàstica de paper

de jove
em vaig esforçar en aprendre anglès
perquè era inevitable com el món

d'adult

no em trec de sobre el castellà

ens l'han fet llengua d'opressió
el practico amb ràbia i por

vis a vis

érem a cada costat de la tanca

prometent-nos futurs dolços
amb la mirada buida
dels que castiguen la felicitat aliena

irreversible

vam ser de no tenir lligams

i ens vam perdre

després vam intentar

cosir nexes de paper

per tornar a ser-hi

vam fer tard

havíem perdut el pols

l'entropia és inexorable

sí ho haguéssim fet diferent
ara potser hi seríem
però els condicionals no existeixen
el temps només té un sentit
i corre a velocitat de vertigen

història

convertim la història en crònica de successos

i ens viu totes les mesquinesa del món

el petó en els teus llavis carnosos

la carícia inesperada que m'estremeix

el somriure del fill de lla veïna 

que travessà els envans frontera

no són història

soledat

hi ha una guerra fosca

entre la meva solitud i la meva soledat

la que desitjo i la que suporto

és una guerra que transita

entre la sang i la por

entre el plaer i la resignació

és una guerra que em fa presoner

que només admet un vencedor

i no sóc jo

llibertat

és la teva opció

és el teu dret
és la teva llibertat
tu ets la teva mesura

la mesura de tot

el món no és 

ni mur ni presó

és el marc de referència

on expressar-te

salpar

perquè salpar no és viure
sinó ho fem plegats

cansament

sento un cansament hostil

que m'atura tots els possibles

descloure

hi ha paraules

que no saben explicar el que volen dir
no veig possible

que es pugui DESCLOURE una poncella

com si fos la caixa forta

d'un banc central europeu

dimensions

el temps

primer de tot és el temps 

unidimensional imparable

sempre en avant irreversible

incapaç de demanar perdó

sense penitència possible

després com els reis d'orient

van les tres dimensions espacials

la línia 

espai unidimensional

també com el temps
però amb l'esqueix de llibertat 

que li permet estar-se quiet 

avançar en un sentit

o retrocedir en el contrari

si els unidimensionals 

tinguessin consciència

podrien corregir errors

demanarien perdó per pecats

que no han pogut cometre

el plànol

espai bidireccional

que s'escampa 

com taca d'oli imparable

amb un grau de llibertat

més que la línia

però encara mediocre

a part de quiet

pot anar endavant i endarrere

i també

pot cercar camins nous

i moltes dreceres possibles

els espectadors externs

fent trampa

hi poden trobar colors

i perspectives

el volum

espai tridimensional

ara ja sí amb tota

la llibertat coneguda

amb la frontera

de la tecnologia 

i el límit de la física

aquí l'amor i el desamor

l'únic motor de l'univers

pot explicar mil històries

i fer tots els possibles

per entretenir l'entropia

(per justificar-me

amor o desamor

crear o matar

construir o destruir

i moltes altres diades

són la mateixa cosa)

imatge

recórrer l'espai en silenci

aprenent-me cada pas que transito

buscant la teva absència entre racons
amarant de llàgrimes el trajecte
recollint els brins de tu
que m'ajuden a seguir-te somiant
lluitant contra el temps que s'esvaeix
contra la memòria que s'apaga
d'una imatge teva

que ja no envelleix

amb tu

amb tu no sé què seré
sens tu no hi seré

mal dia

caço paraules estranyes

per donar aire cult a l'escrit

no passo de la forma
cap idea que l'ompli
l'esborro manta vegades
en desisteixo
em visc tan mediocre
com les dretes del país
que ens empresona

Llançà

els passeigs amb un perquè sempre útil

anant per feina d'esquena al mar tranquil

acabar la gestió de cada matí

a la tarda prendre les planxes
caminar sobre les aigües en miracle
remar cap a les cales properes
la mar en calma ens ho feia fàcil
entre l'equilibri del cos i el silenci de l'ànima

de capvespre amb les xerrades sense contacte
sopars estelats amb llum d'espelmes

era regal de nits
sense concedir-nos plaers

sense fer-nos pecats

no vaig saber ser-hi
el paisatge ventat

el que testimonia el bes del Pirineu al mar

se m'escolà entre les mans
com totes les altres vegades

comiat

fa un dia balb

de tarda erma
diuen que plourà

escampo els cabassos
per recollir-ne un bri
medecina de secada

m'hi retrunyen tes paraules
i el silenci és impossible

de tots els diferents
vaig triar-me el pitjor
en soc conscient
i gens orgullós
m'he esforçat pels canvis
han estat pocs i fonedissos

insomni

torna son
dorm-me
és massa fosc
per veure-m'hi
és massa fred
per estar-m'hi
és massa greu
per plaure'm
és massa llarg
per ser-hi
és massa nit
per viure-la

sequera

I

si vols fer-me un goig

plou-me la secada

que l'aigua neta aterri a terra
esbandeixi pols i pors
i s'endugui aquesta

onzena plaga bíblica
això no va de pecats
va d'homes bruts

i déus en revenja d'odi

II

ara és hivern en el jardí
tot és ple d'aglans corcats sobre mantell de pols eixuta
la tardor presagiava un bon any que ha acabat en res
tota aquesta biologia és perd sota les meves passes
els glans cruixen amb el pes com si fossin de pa torrat
som en secada bíblica per pecats que no son nostres