gebre

el matí de gebre
omple el prat de diamants i silenci
només es mou l'estol d'ocells
que dansant cerquen la menja
sobre el tou de fulles caigudes
dels faigs somorts i nus de fred
entra l'hivern com un passeig suau
rere la tardor de desitjos tardans
si la vida fos un any aquí s'acabaria

Gavarres

un cop de vent
em durà mar endins
en barca nua i sense compàs
allà viuré en soledat pregona
com la que em desperta cada dia

a peu de platja amb el so del terral

que vesa des de les Gavarres
i trenca silencis dels rodals gebrats

enamorar-se

ja ens ho hem dit força vegades
no ens enamorem de qui convé
sinó de qui ens enamorem
això ens passa sovint a tu i a mi
això ens separa ara a tu i a mi

ser-hi

hi seré
de recer en el fred
de cobert a la pluja
escoltant-te les pors
present a la soledat
manyac silent a la tristor
t'abrigaré la nuesa
a la distància del cor
batrem impossibles
i fins que la malaltia
no ens faci mortals
ens ho farem durar

et faré

a la pluja de cobert

et faré

en el fred de recer

pobresa

visc en un món mentit
que em foragita dels dominis
el que m'és propi
ja no hi és
tot es declina en passat
tot conjuga amb impotència
el que vaig obtenir
amb benefici de feina
m'ha estat espoliat
per un destí no sempre injust

aquell patrimoni
beneït del meu desig

cau amb la pluja esbojarrada
barrancs avall camí de mar
ara ja res no em pertany
viatjo nu i sense recer
sota sòrdida intempèrie
penitent de no sé quins pecats
a mercè de caritats gasives
enmig d'oblits dolorosos

no necessiten cap presó

tenen tot el món on fer-me pres

ja res no és meu

ni l'aire que aleno

ni la soledat

que em despulla

solc

el solc dels anys

ens llaura destins

pell endins

fins als budells 

el silenci germina

en els cementiris

on pecats falsos
omplen tombes

mentre carrers ufans

vessen pecats

inexpiables

i sense càstig

tu i jo ens mirem

entre arrugues i rialles

repassen el món

i llaurem el nostre endins

amb feliç impotència

Nadal bisil·làbic

és Nadal
i ens ho diu
un xic de fred
un tou de neu
un bri de glaç
i un any nou
a punt de ser

pit-roig

sé que hi és
quan la branca es mou
sense bri de vent

invisible a ulls maldestres
té color de llums i ombres
de camuflatge de jardí

ell sempre em sap
i si per atzar m'hi atanso
em fuig espantadís

jo només el sé
quan refila el cant
el més bell de la contrada

onada

ona onada
bressola la platja
oreig oratge
pentina mars de blats
amor amada
balla'm la ballada

l'ona l'onada
bressola la platja
l'oreig l'oratge
despentina el bosc
amor amada
sacsegem el cor

t'estimo

t'estimo perquè ets on m'han passat més coses
ets memòria en els records que construeixo

t'estimo en la vida sorneguera
que ens feia patir més del que mereixíem

t'estimo fent l'amor al mar
a ritme d'onades i vingudes

t'estimo més del que és normal
els amics no s'estimen així

t'estimo prou com per deixar

que el desig s'expressi

t'estimo prest a renunciar

moltes de les coses que era

t'estimo perquè amb tu

soc millor ésser que sense

t'estimo per que tu i jo 

podem ser serfs grats de la nostra cura

t'estimo com fent l'amor al mar
a ritme d'onades i vingudes

amor

amada d'amor
amb admiració
de com m'agrada 

aquesta teva manera de ser
amb atracció
de cos a cos

sense tenir mai prou abraçada
amb afecte
perquè hi ets

quan et necessito i sempre

apòcrifs

i la serp li va donar a Adam

la recepta de la compota de poma

i Noè li digué a Déu

amb uns paraigües no faríem

i Abraham li digué a l'àngel
ara deixarem la feina a mitges

i Job no va tornar a menjar peix
en la seva curta vida

i Maria li digué a l'àngel
ni ho somiïs

i Judes va pensar

que hagués pogut treure més preu

i Jesús a la creu digué

vols dir que no en fem un gra massa

cal·ligrafia

petits velers omplen de regates al mar
al fons un vaixell de càrrega mandrós
escriu d'esquerra a dreta el seu destí

sense sortir-se'n de la línia de l'horitzó 

tristor

deixo de fer

moltes de les coses que he de fer
com a homenatge

a la meva depressió subtil

oracions

un sol tebi de tardor
ens acompanya en oracions paganes

Vinyoli

de Vinyoli m'agrada
que explica la natura
tal i com jo la visc

murs

amb les mans he produït i treballat
he construït somnis petris
he pastat morter de calç i sorra
per enfilar murs de pedra
que m'han fet de recer
i han aguantat les tempestes
ara la tempesta és dins
i els murs em son presó

sola

un dia gosaràs de venir sola
i aprendràs a estimar-me

fins aquell dia t'esperaré

sempre amb la basarda 

per si aquell dia no hi soc

gàbia

prenc de la mà la meva gàbia
per fer un passeig de llibertat
jo sempre a punt de tornar dins
ella atenta per arrecerar-me

apostasia

la por és que tornin
les religions ràncies
oficiades en idiomes fòssils
plens de guerra i depravació

els miracles són de ciència
protegiu-vos de religions
i de les altres supersticions

tedi

els dies sense present
comencen a ser majoria
el futur només era miratge
el passat un record difós
prou acrític com per sentir-m'hi bé

cura

un dia guariràs les teves ales
i volaràs lluny

molt lluny
llavors
la felicitat serà el record de la cura

ombra

ara ets l'ombra
que em segueix allà on vaig
per davant o per darrera
segons sigui matí o tarda
l'ombra que em desapareix de nit
quan més et necessito

filla

no hi ha prou mar

per amagar les claus

que et feien presonera

una a una t'he deixat
les portes obertes

rere cada una d'elles

t'hi he compost

una cançó ben rimada
com himne de llibertat

si em vols fer feliç

quan creuis alguna porta

fes-me l'ullet

no passa res

si ja no t'albiro

si vols ser feliç

somriu sempre

encara que no calgui

resurrecció

les flors del gerro de la taula de l'estança

van obrir ramades en totes les direccions

ho van omplir tot de verd ben viu

el que estrena la primavera de cada any

les més valentes es van arbrar

van obrir la finestra i van conquerir el jardí

llavors vam respirar pur i esperança

camins

no hi ha cap camí de dolor
que et meni enlloc
saber-ho no ens els fa més fàcils

modern

dibuixem un futur de lleixes buides de llibres
les lletres de llum han occit les tintes
les novel·les vanes ens bressolen
en sèries eternes de migdiades
ningú ja no premsa paper de polpa
ens expliquen el món en viu i en directe
som esclaus de munions de pantalles
i lliures per encendre-les o apagar-les
al ritme de la nostra creativitat

comerç

i sí el vaig vendre
me'n van donar trenta monedes de plata
que vaig repartir entre els més pobres de la ciutat
no teniu cap dret a fer-me responsable
ni del seu martiri ni de la seva mort
si el vaig tocar
només fou en un bes de comiat
em vaig limitar a fer una transacció comercial
i amb finalitats ben lloables

em vau assenyalar tant

que no vaig gosar

de travessar el dia

quàntum

un dia sabrem arribar
a la font de la llum
on sadollarem tota la set
i extingirem ignoràncies i focs
recorrerem vers l'infinit
a la màxima velocitat possible
per deixar el temps enrere
arribarem a l'origen caòtic
i sofrirem a la pell la gran explosió
allà on abans no hi havia res
ara hi serà tot
les supersticions moriran
i amb elles les religions fàtues

grill

grilla el grill de nit
tota la nit és seva
des de la negror
fins a la cançó
tota la nit és seva

jo no sé ser de nit
soc més de claror
i escolto cançons
d'harmonia comuna

en el bosc de grill de nit
m'hi grilla la por

curriculum

I

va néixer sense un cos normatiu
va créixer sense cobrir estàndards
va viure amb criteris propis
va fer estudis sense futur
va treballar sense assegurar
va estimar un home imprevist

no van tenir els fills esperats

contra pronòstic van ser feliços

II

va néixer sense un cos normatiu
i amb els pares desavinguts
va créixer sense cobrir estàndards
i ensopegant a totes les assignatures
va viure amb criteris propis
que no sempre semblaven lògics
va fer estudis sense futur
sense ciència ni aplicacions
va treballar sense assegurar
després de voluntariats a ONGs
va estimar un home imprevist
i mira que la van avisar cops
no van tenir els fills esperats
però no en van fer cap drama
i contra tot pronòstic

van ser molt feliços

somni

entre el son i la vigília
és on viu el somni
en ell tu m'hi passeges
despertant-me el son
adormint-me la vigília
voleiant-me pels cels
a alçades de vertigen
omplint de sentit la vida
fent la vida amb l'amor
per vestir l'amor de somni
on hi passejo amb tu
entre el son i la vigília

quiet

no he estat mai de viatges llargs
a llocs remots d'horaris diferents
on els climes són canviats
les llengües sonen tan estranyes
que no es deixen entendre
llocs on processen religions
tan falses com la pròpia
a vegades t'ofereixen menjars
roents fins a fer-te plorar

soc producte de temences
que no arriben a ser pors
però que m'enroquen a l'origen

quan vaig poder
vaig triar fer un casa
amb un jardí ple d'arbres
i amb ells arrelar a la terra
per florir primaveres
donar-vos fruits d'estiu
enrogir les tardors de vidre
restar nu i atent a cada hivern
per tornar a ressuscitar
amb els aires meridionals

no soc transhumant
no sé dormir al ras
ni sota lones febles
voleiant el ball
dels vents nòrdics
no m'he esforçat mai

per veure aurores boreals
no m'he arribat per viure 

els sols de mitjanit
he visitat desert

però sense travessar-lo

he suat en algun tròpic

sense fer nit a cap selva

soc quilòmetre zero
sense cap mèrit meu
ans al contrari

soledat

fa temps que m'he avesat
al silenci ferri i acerat 

de la nit llarga i fosca
ara ja és intranscendent
i per molt que casa s'ompli
de cadàvers de somnis
que udolen com fantasmes
des de les golfes cendroses
ja no em fan cap por
tot és casolà i quotidià
els sobrenaturals són de paper
com carcasses d'arna
fixades a teranyines de pols

quan el aires no corren

les estupideses em fan xala
en la poca festa que queda

Casanovas

gràcies Mariona per trobar cada dia 
el millor poema de cada poeta
per recitar-lo com rapsoda experta
i interpretar-lo com actriu divina

comiat

la mort no va esperar la nit
ell no va arribar-hi a temps
la fàbrica el segrestava en vida
i aquella tarda en mort
el darrer petó tebi
es va perdre en el crepuscle
totes les preguntes
quedaren amb respostes toves
tot eren condicionals
que ningú mai no confirmaria

bordell

si mai no m'heu trobat a cap bordell
és perquè la por ha vençut al desig
que després s'ha fet vergonya

amb aquesta confessió
no tingueu gaire en consideració
del que pugui opinar dels bordells

una vegada algú em va dir

que la imaginació no peca
allò va alleugerir-me la moral
d'arrel judeocristiana

que encara em configura

tot i la vida d'apostasia

que processo amb eloqüència

tant de bo els pecats del món

només fossin de pensament

i que accions i omissions

fossin tant innocents com jo

paula

paraula de taula parada
per la més paula de les paules
la de la paraula donada
la que no us enganya
ningú mai no l'ha vista
en engany de paraula

paladegeu menges a taula

la més paula de les parades

eres

no hi ha tomba que encercli
la teva humanitat sencera
no hi ha poema que expliqui
la generositat que et contenia
eres el regalim d'aigua fresca
a la tarda canicular d'agost
la infusió tèbia en la fredorada
del gener dels barbuts
eres recer de pau en la baralla
el silenci serè en la confrontació
eres a qui tots miràvem
esperant la teva resposta
eres qui sempre ens feia
la pregunta correcta
sense cap bri de cofoisme

espera

t'he esperat durant quarts d'hora
en la imprecisa cita agendada
a la meva taula de bar buit d'entre hores
s'hi acumulen tasses de cafè apilades
has arribat just quan feia posat de marxar
tenies excusa de servei a tercers
em sé poc generós però ho accepto
de cert és que no marxava enlloc
t'hagués esperat dues eternitats més
eres el més interessant de la tarda
que volia fer durar tota la vida

memòria

ja fa estona que la nit és tancada
que els veïns han deixat de fer fressa
i els seus gossos han bordat tant
que ningú ja no se'ls creu
ha passat una hora de demà
i és el nou avui estrenat de nou
em trobo remenant els escrits
d'aquell jo de fa quaranta-cinc anys
i m'hi vaig reconeixent i reconstruint
ara que la vida em torna el temps
que em van manllevar oficis mal pagats
l'esmerço a refer la memòria dels anys
m'assereno amb aquell adolescent
convuls i maltractat que vaig ser
el que no va aprendre a estimar net
ni a saber estimar agraït
per molt que ho necessités
demano perdó a les ànimes
malmeses per aquell ésser immadur
els ofereixo la meva història
plena de penitència exagerada
vagi per a elles la soledat silent
on em trobo adreçant-me cap al futur
per força incert i limitat
i endreçant-me el passat
en la reconstrucció d'una memòria
que s'esvaeix per moments

seda

l'olor de les fulles de morera marcides
devorades a tota hora pels cucs de seda
en aquell capsa foradada dins del calaix
dels calçotets i mitjons i mocadors de fil

cap d'aquelles papallones mai no voleiava
pels jardins o parcs d'on robàvem la morera
si les hagués vistes hagués vestit orgullós
aquella camisa de seda verda de bona marca
i botiga cara que tu em vas regalar
quan encara celebràvem aniversaris
amb pastís i espelmes enceses i desitjos

sempre he estat desastre fent i rebent regals

somnis

els meus somnis són
cada vegada
més imminents
no hi ha les velles utopies
referides a la pau del món
a les desforestacions tropicals
a la igualtat de gèneres
a la pobresa infantil

ara la mitat del somni
em passa en estat de vetlla
i té més veure

amb què dinaré al migdia
el dolor del genoll
la pluja de la nit
el passeig a la fresca
la visita dels amics
la trucada de les filles
els somnis d'abans
m'han robat moltes nits
els somnis d'ara
els tinc a l'abast de la mà
i si no els puc heure avui
el demà sempre arriba

així ha estat fins ara

és l'edat sí

però no només

és encadenar els fracassos
amb la frustració que deixen
sense mirar els èxits

que hi han florit a prop
és demanar sempre
l'aigua que falta
sense parar esment
en la que omple mig got
o tres quartes parts
és el dolor personal i trist
que deprimeix l'ànima
i xucla l'energia del cos

sense adonar-te que

al teu costat el món riu

sovint riu amb tu

i a vegades per tu

viure com a supervivent

és ignorar la solidaritat
és amagar la generositat

en la malaltia el somni

només és supervivència

els somnis d'ara
són a curt termini
si volessin més enllà
i a la meva edat
serien deliris
ni il·lusions joves

ni utopies adolescents

només senyals de bogeria

arbres

de la saba dolça de l'arbre de l'arç
en fem un xarop de miracles
del regust aspre de l'escorça del salze
en fem la medecina dels dolors
amb les fulles del mil·lenari ginkgo
allarguem la vida per buida que sigui

ferro fer

era ferro fer

ara que soc roent i tou
deixo que tenalles i mall
em dibuixin
en formes entretingudes
si el ferrer és destre
pot treure la poesia

que porto dins

edició

era una edició feixuga
de paper encartonat
i llom de pedra
requeria d'esforç sobrehumà
passar-hi les pàgines
i calien eines de ferro

per deixar-les obertes
només el temps just

per llegir-ne alguna cosa
un dia badoc de mi
m'hi vaig deixar el telèfon dins
i me'l va vinclar fins a matar-me'l

poesia

i aquell dia
no saps perquè
aquelles tres paraules orfes
d'aquell poema pla
et van estremir l'espinada

tot rau d'aquell dia

en què la poesia escapçada

et va entendrir un tros d'ànima

foll

fou de tots el primer dia
el mirall em deixà de fer cas
prenia cos al marge meu
no seguia les meves ordres
en aquell nou moment incert
vaig intentar viure la seva vida
amb la sensació que era la certa
però la freda làmina vidriada

em barrà el pas amb fermesa
no trigà a enfosquir-se tot
com la cova fosca de Plató
van desaparèixer les imatges
la meva identitat s'escolà
en una dimensió inimaginable
de llavors ençà soc anònim
pateixo en soledat i la pateixo
conscient que la vida és allà

amb els somnis i els malsons

activisme

per a uns seràs exiliat
per altres seràs pròfug
per uns seràs patriota
per altres terrorista

el més patètic de tot
és que entre els teus
alguns et criticaran

no et volen pròfug

no et volen exiliat
només et volen màrtir

et diran que la revolució

només la guanyarem

amb morts sobre la taula

darrerament la mort

però cotitza molt baix 

a les taules de canvi

no és gens estrany
que vegis la llibertat
com un miratge líquid
dins d'una ampolla
de color conveniència

confessió

a peu canviat vaig per la vida
fart de fer-me perdonar pecats
que jo mai no he comès
cansat de conjurar les culpes
de faltes buides i antigues
no em faig digne de cap plany
ni mereixo cap present
ara ja tinc prou edat
com per haver après a viure
en un espai que eviti
la confrontació permanent
i em permeti un cert confort
que em crec ben merescut

que així sia

jardi

hi ha una teranyina de tarongers
trenant enramades de taronges
és a mig camí entre jardí i pati
la inefable monstera 

(també dita costella d'adam)
vesteix de verd la paret de pedra
fa patir el magraner

perquè deixa caure
les primeres magranes fetes 

sobre els caps badocs

dels que xalem per l'espai
al bell mig un sortidor

bomba l'aigua vertical

un pam i mig enlaire

aquesta després del vol

regalima sobre rocalles
cobertes de molses i barretets

(també dits herba de melic)
és la cançó humida

de la tarda en el jardí 

que quan fa canícula

refresca el pati

Gran Via

hi ha gent que hi viu allà

a peu de la Gran Via
hi dorm amb l'eixordadora 

i constant fressa mecànica
de la riuada de cotxes

que van cap al nord 

hi respira l'aire ple de carbó

que desprenen

la riuada de cotxes

que van cap al nord

costa d'entendre-ho

ser-hi em costa

estar-m'hi em mataria

immortal

no oblideu
que només és immortal
allò que no ha viscut mai
i amb això
dono per tancades
totes les teologies
i les altres supersticions
menys elaborades

celístia

si ja ho sé
no t'he portat la rosa
com corresponia
a canvi d'això
i aprofitant la lluna nova
t'he llogat una celístia
per a tot un dia
m'acompanyes allà
on les muntanyes fan cim
i la ciutat no ens enlluerna
corre que el sol es pon

mar

he baixat a Barcelona
i no he tastat el mar
se'm fa estranya la platja
enmig de tanta urbs
hi ha coses
que cal viure-les des de nen
de gran ja no t'hi fas
vaig néixer a Barcelona
quan no tenia mar
per tastar-ne la salabror
havíem d'arribar-nos
o bé al pacífic sud
de platges planes i sorra fina
o bé al brau nord
de pedra i gorgs negats
vaig tendir al nord
hi vaig fer cau dues vegades
sense prou èxit
després l'opció fou de terra
i ara m'estic en la muntanya
que m'ho ha permès
a la que li ho agraeixo
cada vegada menys
baixo a Barcelona
i mai no hi tasto el mar

agàrics

la pluja suau de nit
ha omplert el jardí
de camperols
amb la seva
blancor innocent
no me'n refio prou
i segueixo comprant
els xampinyons

al mercat de la vila

vent

n'he quedat sense paraules
ni sentits ni expressions
ara sóc un erm a la nit
el vent persistent
és la música que em balla
un vent persistent
que eixuga la rosada
i asseca les flors de malva
que encara poncelles
no tindran esma per ser
aquest vent constant
que deixarà una generació
de flors de tardor buida
a mi em foradarà l'ànima
sabent l'ocasió perduda
i que me'n queden poques

carilló

és migdia com així ho indica

un sol zenital que fon les pedres
al poble ja som tots descreguts
el carilló del campanar
en comptes d'invocar l'àngelus
fa sonar una vintena de notes
d'una balada dels Beatles
el diaca està força emprenyat
però fa anys que som més feliços
prescindint de les seves bajanades

confort

clavar-me on sóc i per sempre
gaudir de la zona de confort
dir prou a la pertorbada vida
arribar a l'edat de les coses fetes
amarar-me de descans intens
buscar feines intranscendents
amb goig de deixar-les a mitges
permetre que la vida s'escorri
mentre el vent gronxa records
amb l'esper que no s'esbravi gaire
que cap torb no n'atupi la brancada
i no en faci caure fulles i rames
i no em tombi la història per terra
i tot sigui un indestriable compost
fornidor de vida  de primavera

ja sense mi i sense identitat

Villon

tenir la sort de Villon
el poeta maleït de la França
que una i una altra vegada
va entrar i sortir de la presó
sempre a punt de cadafals
i com se'n va poder sortir
o per intervenció del tutor
o perquè el rei passava per allà
o perquè era nit d'epifania
o perquè tenia la flor al cul
aquest darrer amb una pes
que li hagués trencat
l'espinada a la forca
com ell mateix escrivia

jugava amb la sort 

i la seva perversa dialèctica
dolenta quan l'enxampaven
bona que s'hi escapava

no oblidem però

que entre la presó i la llibertat

hi ha hagué força fam

massa tortura

i la por que no t'amaga

la inconsciència

soc a frontera amb França

i a anys llum del seu Villon

petó

i ens vam beure la nit
negre com el vi
fins quedar ben beguts
de nit i de vi
esperàrem la blanca alba
per fer-nos promesa
d'eternitat sencera
tot era molsa tendra
vam viure una vida
de poncelles tímides
de flors esgrogueïdes
de grana abundosa
de cereals tropicals
arribaren les tardors
rogenques de fulles
i en ser els arbres nus
la neu dels cims
s'escolà a les valls
ens colgà els somnis
i ens glaçà els silencis

tot aquell tros de vida
passà en la curta estona

que durà el petó ple de tu

hàbits

allà sempre hi tenim una copa a punt
per esvair la feixugor del la jornada
com si des de la sobrietat no fos possible
un descans ple i un demà reparat
hi ha companys
que no fan prou amb una copa
i les encadenen fins que
o l'ànima o el sou
el fa dir prou
llavors encaren la pujada
cap a casa seu
amb pas dubtós i còmic
en obrir el portal
la comicitat s'escola rost avall
a dins de les llars s'hi prepara
un sopar de mala menja
sexe absurd i massa violència

mal

em faig dels teus dolors
sofreixo les teves venes
cremades de sang de sofre
la medecina t'embruta
no sap sanar ni calmar
perds identitat cabell i forces
el mal et descobreix
racons de cos que no et sabies
t'acompanyo en la lluita
mentre et veig consumir-te
la pell et fa de llençol

per cobrir ossos

i òrgans castigats

quasi mortalla
queda poc cos

però encara hi és
queden poques forces
però encara són lluita
i fins al darrer alè de vida
que tu i només tu diràs prou 

amb una dignitat gran com el cel

llavors l'amor i la mort

tindran el darrer sexe

i el millor orgasme

de tu

passejava enlluernat de tu
no hi havia més llum que la teva
ni sol ni lluna ni celísties
sabien fer-te ombra
mirava sorneguer l'enveja viva
de tots els que no et tenien gens
ni tan sols un petit tros de tu
com el que encara guardo

llum

aquesta teva llum especial
a dies m'obre camí
a nits m'encega
o potser al revés
a dies m'encega
i de nit m'obre el camí

un camí cap a la foscor

que em pren ple de tu

abstracte

has vist el món amb les taques
grosses com el llenç que les recull
no hi ha res més evident
que els colors suaus i freds
amb què s'omplen les teves obres
res millor per a la poderosa estètica
que les textures comunes i industrials
amb elles has construït una essència
la beutat fuig de la teva obra
com ho fa de tots els diaris cada dia
i aquí rau la seva estranya bellesa
els quadres criden una aspre tristor
en ells hi ha l'expressió de la mort
des del motiu mineral amb què dius
fins a la quietud pètria que evoquen
són del món que no té perquè riure
del mateix món que no té amb què riure
són un crit humà més de supervivència


m'hagués agradat saber-te estimar
però no vaig saber com fer-ho
m'hagués agradat saber-te estimar
però no m'hi vaig veure amb cor
m'hagués agradat saber-te estimar

Núria Guinovart

t'estimo

si ploro la mort és perquè estimo la vida
si et ploro l'absència és perquè t'estimo

artista

mentre jo m'equivocava d'estudi
m'equivocava d'ofici
m'equivocava de parella
ella sabia què havia de fer
amb vint-i-dos anys
va girar el mitjó de la vida
i abandonà l'arquitectura
per dedicar-se a les belles arts
sabent que aquell somni
li duria fam i fred
deia que només és art

si surt de dins
i només surt de dins

si a dins fa mal

jo la seguia de lluny
tancat en el meu armari
taüt del meu confort
incapaç d'obrir-ne cap porta
ni de girar el mitjó de la vida
per seguir el seu model

per seguir-la a ella

enterrat en el meu taüt
admirava el seu vol lliure
entre els estols migradors

pell

i fer la pell forta
i posar-hi capes
i endurir-la
i fer-la escorça
i insensibilitzar-la
i encara en vida
i sense tu
patir la teva irreversible absència
amb la meva ànima d'escorça 

incapaç de moure's

mosquits

demanen a les autoritats competents
que es fumigui tot el que calgui
per acabar amb els mosquits

la millor manera d'evitar les molèsties
dels molestos mosquits
és que una raça superior
de tecnologia puntera
molt per sobre de la que gastem
en aquest humit paratge
ens ho fumigui tot i a tots

no us estranyi si no em trobeu
entre la llista de sol·licitants

anopheles plumbeus

enamorament

els que en saben diuen
que en dotze mesos
la dopamina se'n va
però ell es queda

a la manera d'en Joan Capri

Palautordera

una nit de pallasses
exposant-se
a si mateixes
per arrencar la riallada
al públic agraït

i plenament entregat
de fons el circ cric
circ cric circ cric
el gat enfila el circ

efímer

I

potser
les coses m'hagueren anat millor
si hagués fet més per escoltar
que per convèncer
només aprenem el que ve de fora
de dins màxim recordem
sovint en capciosa interpretació

no em queixo d'on soc
ni crec que els condicionals
menin enlloc
la vida es viu en el temps
i de les quatre dimensions
és l'única unidireccional
per tant irreversible
no té cruïlles ni dreceres
anar enrere és impossible
i saltar endavant inviable

II

formo les reflexions com a consells per a tercers
tot i adonar-me de la seva immensa banalitat
encara recordo el jove que vaig ser
i el poc cas fet de la miríada de consells rebuts

corona

no reconec cap corona
que no sigui el sostre
que ens corona la casa
ens fa de recer a tu i a mi
i li agraïm els silencis
i totes les discrecions
que amaguen els secrets
que ens fan feliços

artemísia

eren temps pandèmics
amb les ànimes enclaustrades
entre la infecció i la por
fou moment de xerraires salva-móns
disposats a fer més fama que or
prenent per premi la vanitat
tenien tots una prescripció màgica

cada un d'ells la seva
que solucionaria de tots els mals

al poble algú va fer arribar

un planter ple plançons d'artemísia
ens havia de fer forts contra la malura
i per a tan noble fi se'ns va dir
que n'agaféssim tres per foc
vaig ser el darrer d'arribar

amb escepticisme i curiositat per igual
quedaven només dos plançons
tots dos febles i un d'ells trencat
no aixecaven dos dits de terra

els vaig plantar en bon compost
van arrelar amb eficàcia

i en poques setmanes 

es van fer més altes que jo

l'olor em va seduir des de l'inici
i en feia infusió d'agradable amargor

al setembre van florir de flors xiques

a l'octubre van fer grana invisible

han passat cinc anys de tot plegat
la malura aquella és dòcil i dominada  

i l'artemísia que poca feina

va fer entre tanta conquesta 

és de les herbes que dominen el prat
passejo entre la seva inconfusible olor
i pateixo per si he obert la porta
a una nova invasió subtil

nord

per a mi el nord
sempre seràs tu
ni Europa rica
ni punt cardinal
ni pol àrtic
tu i només tu

ni neu ni fred
ni gel ni llar de foc
ni nits eternes
ni dies curts
ni pluges constants
ni boires denses
tu i només tu

ni serres altes
de neus durables
ni rius braus
d'aigües netes
ni bedollars nus
ni grèvols punyents
ni urbs tranquil·les
tu i només tu

ni gespa verda
ni parcs infinits
ni avets altívols
ni idiomes savis
ni follets de bosc
tu i només tu

ni seny assenyat
ni disseny auster
ni músiques cultes
ni misses atees
tu i només tu

i nord enllà
amb tu

a prop

et ser dormint
potser amb ajut de remeis
en penombra d'una cambra
lluny de la meva
lluny de casa meva
lluny de la meva nit
quan estic amb tu
et visc viva i vital
i fantasio
si el mal és la soledat
curem-nos-el

immoral

la meva moral

és tan irrellevant

que puc confondre

sense immutar-me

el pecat de la virtut

i si cal dir-ho girat

la virtut del pecat

només la llei 

m'evadeix de la presó

solament l'empatia

m'impedeix de fer mal 

odis

les dues aus que abomino són
en el mar les gavines
i els tudons en els prats
són les dues aus que abomino

no tinc clar el perquè
als sentiments no els cal

cap mètode científic
que els certifiqui

merèixer

si la nit et fa fora
deixa de culpar-la
pensa en què has fet
-o què has deixat de fer-
per no saber-la seduir
cada dia té una nit
i si fas per merèixer
una serà teva

Bauçà

i en Bauçà

sempre tornava a casa

allà s'hi estava
i només allà hi era
sense ser prou feliç
però hi era

castell

era la casa de la família
allà ho havien fet tot
la van desitjar i la van construir
hi van aprendre oficis per viure
s'hi van trobar estimant-se
i van estimar tercers
hi van anar creixent any a any
s'hi van fer segurs i forts
hi van criar canalla
i hi van anar envellint
quan alguna bajanada
els va girar la vida
la casa va esdevenir presó
i no van tenir esma per fugir-ne
ni recursos per marxar-ne

no hi havia ous a cap més panera

diccionari

art
quan la cultura és creativa
i qui la fa té l'habilitat de fer-la molt bé

Artemi
el pare de la mare

artèmia
una mena de gambes petites
que es reprodueixen a grapats

artemísia
planta anual que va venir a casa
es reprodueix tant com les artèmies
i omple el jardí d'una olor dolça

amb regust de fusta

artista
el que fa art

pollancres

va venir el camió de l'obra
carregat amb sorra del riu

la va descarregar fent-ne muntanya

les filles hi feren escalada i cuinetes
era la sorra per barrejar amb la calç
i fer-ne morter
amb què les mans hàbils dels paletes
filaven totxanes per enfilar parets

aquella sorra va venir plena de llavor
perquè a les poques setmanes

pertot el jardí naixien pollancres
vaig intentar que alguna sobrevisqués

però a casa la terra és de pastar olles

i les arrels tendres no saben foradar-la

molts cabassos després

ja no quedava ni muntanya ni sorra 
i es va coronar el sostre de la casa
cap altre pollancre

no hi va ha tornar a néixer

l'alcalinitat del prat

no permetia alberedes

ens queda el record

de l'època dels pollancres

que ens va fer somiar

amb un riu cabalós

travessant els jardí

i peixos valents

fent-hi la fresa

a vegades cal fer coses diferents
perquè neixin pollancres

somni

irromps en el silenci
com una ombra sense destí
sento el vibrar del teu pols
en l'aire trèmol
és estiu roent
però els calfreds recorren la nit
no et distingeixo prou
però et sé
et reconec de les nits delerades
però també d'alguna estremida
quan el malson t'esclatava en crit
que enlairava els estols de l'horitzó
els meus dits fugissers
no saben on pondre's
no gosen tocar-te
per no eclipsar cap sensació
i en el dubte et perds
el despertar em pertorba
el cor em batega

a la velocitat del fetus
el panteix alena tota l'estança
ningú per testimoni
com a tots els somnis
només jo
peixent un deliri que m'ompli de tu
perquè estar-ne sense és boig

les pors

m'acarona un silenci tendre de nit
amb perfum de caliu que ja no flama
tot l'àmbit té olor de brou entretingut
jo servat de llençol de fil ben planxat
i abrigat amb la vella flassada de llana
soc al llit en un cau tan fort i potent
que toles les meves pors s'espanten
i fugen i en la fugida em deixen sol

llavors el silenci tendre esdevé agre
el caliu revifa i esclata en flames
tota la casa sencera és presa de foc
i amb una màgica velocitat tota ella
s'esfondra a pes sobre mi i el meu llit
la pols vela la llum de la lluna minvant
escolada amb total i plena indiscreció
pels forats d'un sostre que ja no hi és

enterrat de runes perdo fil i llana
ara l'espantat soc jo i m'afanyo
per encalçar les pors fugides
de genolls els demano que tornin
m'hi lliuro en promesa de penyora
elles són el meu llegat d'ésser humà
i sé que si en despertar no hi són
només seré un tros de pedra més
entre aquell munt inert de foc i runes

disbarat

voldria ser ocell
de color verd disbarat
amb premonició de déu
per trinar silencis trencats
a la nit clara de dia
del dia de cada dia

terra

fins que el llop
no fa el glop
la llopada
no fa la glopada
en terra salvatge
qui mana mana

fang

mastego la terra
per fer-ne fang

escupo les pedres
per fer-lo pur

endrapo les arrels
per fer-me fort

pasto la massa
i en faig una olla

on coc la menja
de la meva gent

celebrem la festa
amb un bon vi

vivim en una pau

de paper ben xop

de prop la guerra ve
ens assetja

de prop la fam arriba
ens amenaça

d'arreu la mort ens pren
en sàtira abraçada

celebrem la pau ara

que només és treva

edat mitjana

hem vestit el món
de coses meravelloses
mirant enrere constatem

de forma provada i fefaent
que mai no hem estat millora que ara
mai no hem viscut tant ni tan bé com ara

però quan m'entretinc en el dia a dia
el món se'm fa bola
hi ha trossos que cremen com fornal
on massa pocs n'espolien els metalls
o les terres rares de cada moment
deixant-hi les escòries i els cocs
en erms de sofre i fossars bíblics
tot sembla tornar a l'edat mitjana
on només érem serfs subjectes
al caprici de pantocràtors immorals

res no roman sempre
la llibertat i el benestar tampoc
viure és la lluita de cada dia
perquè res no torni on era
la lluita per vèncer els amos

dels reialmes de la ignorància

herba

matina la nit
l'herba brilla en diamants de rosada
ara és la més rica del prat
fins que arriba el sol sobirà
i amb sobirana indiferència

li manlleva la fortuna a enlloc

mentre pacient creix
espera la dallada destra

del pagès suat
o les herbívores barres

dels mamífers tranquils

és com és l'ofici de farratge
generós més que superb
no fuig enlloc només espera

ignorància

el savi dubta

l'ignorant afirma

el savi sap

l'ignorant opina

el savi escolta

l'ignorant xerra

el savi ho és

l'ignorant l'odia

els savis se saben

més ignorants que savis

els ignorants es creuen

més savis que ignorants

els ignorants opinen 

com si l'opinió fos saviesa

etziben amb vehemència

el dret a ser ignorants

compel·leixen als savis

a respectar la ignorància

respectar ignorants

no fa respectar ignoràncies

d'aquest paupèrrim món

els ignorants són amos
naveguem al seu caprici
en una absurda deriva

amb més passat que futur

matí

parlarem moltes trobades
entre les penombres de vespre
en explicarem penes i dols
i farem per comprendre'ns
ens alleugerirà la soledat
però no ens la guarirà
fins que una matinada direm prou
deixarem llàstimes compartides
mirarem l'horitzó blau cel
encetat de nou com cada matí
passejarem junts de la mà
sobre la mullena del prat
ingràvids com les papallones
per no tudar les flors tendres
mirarem amb els ulls mig clucs
per no enlluernar-nos de sol groc

i tot serà nou i tot esdevindrà

sol

soc en el món sòrdid
que em fa l'estar sol
no em preocupa el dia
ni el dia de cada dia
la nit sí que m'espanta
i encara m'espanta més
saber que el darrer dia
no hi haurà la teva mà
i no tindré on agafar-me

llar

la meva llar de pedra
aixecada amb murs de suor
fixada amb de cal i arena
i coberta de teula àrab
un lledoner al pati
fa llaminadura de tardor
i el xiprer de l'entrada
dona benvinguda als anants

m'hi batega dins el cor
al ritme de les absències
per les etèries dels saludats
per les fermes dels amics
i la teva que dol com tall
ferit amb navalla de sal

immediatesa

som presoners dels missatges curts
tot fuig de retòriques llargues

i d'estètiques barroques
vivim en la convulsa immediatesa
que descriu la línia recta

entre dos punts
a la velocitat del llamp
i amb l'impacte del tro

aquí és on tu i jo naufraguem
per fer-nos feliços
ens calen explicacions llargues
ni que sigui perquè
mentre dura el discurs
ens donem temps per comprendre'ns
ni que sigui perquè l'escolta
ens allunya els nostres egos
i ens fa subsidiaris de l'altre

el silent atent regala el respecte
que ens provoca l'admiració
que ens cal per estimar-nos
les eternitats que ens visquin

transparència

t'estimo amb la transparència
del cel blau net de tardor
el que ens deixa la llevantada
després dels ruixats bojos

t'estimo amb la transparència
de l'endemà quan les gotes
entretingudes a les capçades
brillen com diamants

t'estimo amb la transparència
del sol més llambrant de l'any
que aixeca els bafs de sobre terra
i enfila les boires cap als cims

t'estimo amb la transparència
de l'aire fi del nord
que feia olor de llibertat
i ara ens estremeix la matinada

t'estimo amb la transparència
d'un cor que brilla quan et pensa

fred

el fred viu em dalla

la carcanada de fit a fit
regust de marbre i sal
no hi ha ni un bri d'escalf
ni a l'espai ni en el temps
queda molta nit per patir
i tu no hi ets

en el deliri
obro l'abric i t'embolcallo
en una abraçada franca
que em recupera un tros de tu
t'oloro la suor quasi present
i aquell floral del teu cabell
sento els nostres pits besant-se

el tremolor em desperta
no sé quant trigaré
a no ser-hi
a estar amb tu

gentrificació

vivíem a la ciutat densa i bruta
amb més gent de la que hi cabia
amb un esforç titànic
ho vàrem corregir
vam foragitar la indústria als afores
varem soterrar el tren
i descobrir la platja
els camions en transit ja no entraven

vam guarnir les façanes

i rehabilitar els interiors
vam revitalitzar espais erms
per fer-ne joioses joies
vam construir cases i coses pertot
amb força criteri i bon gust
mai no n'hi havia prou

per fer-ho millor
apreníem a netejar més
i a les nits passejàvem tranquils

quan ens vam adonar
la ciutat feia goig
venia gent del món a visitar-nos
i marxaven amb rialles satisfetes
les guies de tots els idiomes
ens marcaven el nom en negreta
a poc a poc n'arribaven més i més
van convertir els pisos en hotels
i els carrers en riuades de gent
inservibles per transitar-hi
vam esdevenir un parc temàtic
en el racó més privilegiat del planeta
mentre els veïns fugien on podien
cada vegada més i més lluny

aquí estem sense saber gaire què fer
amb aquesta ciutat densa i bruta

futur

hi haurà un dia
¿dia?

-potser és un concepte massa planer

per parlar dels ritmes de l'univers-

deia
que hi haurà un dia
en què la creació

es menjarà el creador
si no és que abans
el creador endraparà la creació
en un sentit tindrem futur
desorientats

sí 

però amb futur
en l'altre

quedarem sense passat ni futur
no hi haurà cap antropòleg sideral
que estudiï els nostres fòssils

ni cap arqueòleg galàctic

que trobi les nostres runes
però no tingueu ànsia
això encara trigarà a passar
potser centenars de generacions
o potser milers
recordeu però
que el temps passa volant

físiques

I

sí la llum tingués massa
no podria córrer tant
tampoc cal córrer tant
preneu el necessari per arribar
i si no és avui serà demà

II

de l'espai arriba llum i silenci
la major part de la llum
no la sabem veure
la major part del silenci
no el sabem escoltar
hauríem de foragitar la vanitat
i començar a traçar límits
per fer-ne un clos
construir-hi dins la felicitat
amb les certeses que tenim
per poques que siguin
perquè no hi ha res més
ni gaire cosa més hi haurà

III

la teoria de cordes defensa
sense saber-ho demostrar
que tot el que hi ha i el que som 
és com una fibrosa vibració
a mi això se'm fa música
a Puccini dedico la "italianada"
"se non è vero è ben trovato"

IV

l'infinit no és un nombre
és un concepte
operar amb conceptes
és absurd

o bé

l'infinit no és un nombre

és un resultat
operar amb resultats
és "reoperar"
i si aquesta paraula
no l'han inventada els diccionaris
per alguna cosa és

V

i si l'energia fos la foscor
i la llum només fos
una malestar transitori
d'una matèria que viu inert
sense cap voluntat de viure
ja sé que no és fàcil d'imaginar
però res que escapi
del nostre horitzó de successos
no és fàcil d'imaginar
i potser allà és on són
totes i cada una de es respostes

vellesa

és aquesta manera meva de ser
que tu tractes d'estranya
com una anormalitat esfilagarsada
d'on sorgeixen paraules
que no saben explicar
i silencis que hem après a callar
ets al meu costat i t'ho aprecio
fent-me de companya
i t'ho agraeixo
presumeixes d'una llibertat
que no desitges
demanant-me una dependència
que no t'atorgo
i t'ho dic de cor i amb la mà al cor

mai no havia estimat com ara

envellim un al costat de l'altre
guardant entre silencis
les mentides piadoses
que la nostra intel·ligència
ens faria tòxiques

passegem presos de mans
per entre prats i sembrats
reconeixem i ens expliquem
les herbes dels marges
no fem rams de ramells
perquè ja no som de riscos
sabedors que a casa
tenim verdures per nodrir-nos
i medecines per curar-nos

vivim al marge del món
per ser un al costat de l'altre

resiliència

ahir van ploure mars
la tardor comença fent
el que s'espera que faci
tot pren un aire normal
que ens fa sentir eterns
preparem l'hort de fresca
amb planter de cols i fulles
cobrim la terra de futur
i esperem que els cels

ens el permetin

Carla

primer fou la Clara
setze mesos després la Neus
passats catorze mesos la Maragda
i a poc més d'un any la Mercè
aquí en Josep i la Núria
van parar de demostrar
la seva comprovada fertilitat
de tots dos i la provada incapacitat
del Josep per engendrar mascles
o com es demostraria després
la incapacitat de la Núria
per acceptar espermatozous virils

s'havien casat deu mesos
abans que nasqués la Clara
a la mateixa parròquia
on havien s'havien casat
els pares del Josep

i els pares de la Núria

a la mateixa parròquia
on havien estat batejats
tots els descendents
dels pares del Josep
i dels pares de la Núria
on van rebre la primera comunió
a la mateixa parròquia on després
rebrien les comunions setmanals
i que amb la visita de l'arquebisbe
van quedar tots confirmats
amb una estúpida bufetada
que ningú no ha entès mai
en aquella mateixa parròquia 

on tots ells van acabar casant-s'hi 

i alguns van esdevenir cunyats

el casament del Josep i la Núra

fou el normal pel que s'estilava

entre les famílies mig burgeses

era la gran festa dels nuvis
però el seny català de sempre
feia que ningú no perdés el nord
i que res no se sortís de mare
perquè els nuvis eren els únics
en edat productiva que no havien

de treballar al matí següent

algun any abans havia aparegut
a la mateixa parròquia
un rector de reconeguda saviesa
amb l'empenta d'homes que fan país
i que volia posar a prova 

la seva segona joventut
per allargar-la en el temps
calb de solemnitat
aixecava ben poc de terra
segur que la part més interessant
d'aquell rector restava amagada
sota la seva solemne calvície

la Núria estudià infermeria
i quan no ella era de part
ajudava altres dones a parir
en aquell mateix hospital 

d'aquell mateix barri
de mateixa parròquia
feia el torn de tarda
per la qual cosa la feina
de recollir les nenes de l'escola
fer el sopar i banyar-les
explicar contes i allitar-les
l'havia feta sempre el Josep
a qui una feina administrativa
no gaire ben pagada
li deixava les tardes lliures

el rector del que parlàvem
a més de per capellà
havia estudiat pedagogia
i tenia inquietud per solucionar
el problema de manca d'escola
en un barri amb parròquia i hospital
primer es van aprofitar uns locals
que a la parròquia feien poca feina
i quan la cosa semblava funcionar

amb els anys i l'ajut dels pares
van poder comprar un solar proper
i hi van edificar una de les escoles
de pedagogia activa i molt moderna
després de massa fracassos escolars

devien pensar que tanta moderna

no calia i acabaren fent pedagogia
més directiva i força més eficaç
fou una escola de molta nomenada
ben merescuda i que conserva
l'edifici era una capsa de sabates
vertical i sense pati
la densitat del barri no permetia luxes

aquell fou el rector que va preparar
la Núria i el Josep per al matrimoni
fou qui els va casar i també fou
qui els va anar batejant les filles
que li anaven posant al davant
després va veure com aquelles filles
entraven a l'escola on ja era director
fins a la Maragda totes elles van rebre
la primera comunió del mateix rector
la Mercè ja no hi va ser a temps
perquè uns mesos abans de quan

li tocava havia penjat la sotana

escàndol que el barri va perdonar
amb una tolerància ben curiosa

el que no va penjar fou la pedagogia
i va seguir fent de director de l'escola
on havia repartit tants sagraments
entre pares i fills plens de sa santedat

una vegada va deixar de ser capellà
no va trigar a casar-se amb la Beatriu
una molt bona dona de la seva edat
treballadora fins a la medul·la
però a qui una maleïda malaltia
l'havia deixada erma des de la infància
tothom del barri ho sabia
i el tothom incloïa el seu actual marit
que li va fer de confessor força anys
les coses entre ells no van anar bé
el matrimoni no va trigar a separar-se
i fins i tot el Tribunal de la Rota
més sensible als diners que a les proves
els va anul·lar el matrimoni religiós

perquè van fer servir de pretext
la coneguda esterilitat de la Beatriu
aquella que tothom inclòs el confessor
sabia d'abans del matrimoni

la Núria admirava l'ex-rector
després s'hi va embadalir
i s'hi va acabar enamorant bojament
en un interval de temps
que ningú sap delimitar en la història
el que va passar per la seva ment
entre la penjada de sotana
el primer casament de l'exmossèn
la separació amb la posterior anul·lació

del matrimoni estèril i fallit
i el començament de l'amor impur
quedarà en la seva memòria
i els ho respectarem
les visites de l'ex-rector
al domicili familiar van començar a ser
prou freqüents com perquè la mosca
pugés al prominent nas del Josep
i si els sopars ja eren prou incòmodes
els acomiadaments posteriors

entre la Núria i l'exmossèn
van començar a allargar-se tant
que el mateix Josep havia de baixar
a la porteria o al carrer
per demanar-los discreció

a partir d'aquí tothom explica la seva
l'exmossèn ho desitges o no
va acabar instal·lant-se
dins d'aquell nucli familiar
ho va facilitar que el Josep
marxés primer de casa

sense fer gaire soroll

i amb molt poca bel·ligerància

a més no va trigar a aparèixer la Carla
la cinquena germana

la ventafocs de les altres quatre
la Núria va acomplir el somni
de substituir la mediocritat terrenal
del Josep per la solemne 

espiritualitat de l'ex-rector
la Clara i la Neus i la Maragda
van al·lucinar en colors en trobar
aquell director malcarat de l'escola
fent-los de pare i dormint amb sa mare
obvio els comentaris rebuts per les filles 

a cada una de les seves classes
o com elles aprofitaven la superioritat
que els donava l'estranya relació
de sa mare amb la jerarquia escolar

la Mercè massa petita encara
es va limitar a enyorar la mediocritat
del terrenal Josep que tant i tan bé
l'havia cuidada fins desaparèixer

en Josep encara enamorat de la Núria
va veure com l'exmossèn li arrabassava

les cinc dones i la casa d'una tacada
va caure en la depressió que haguéssim
caigut tots de trobar-nos-hi 
com dèiem va marxar de la casa

i encara més va deixar ciutat i país 

i fins i tot va marxar del continent

potser es va plantejar deixar el món
però per sort segueix entre nosaltres
no sé quan temps va estar vagarejant
per les amèriques fins que anys després
va decidir tornar i mirar de recuperar
el que quedés de les seves filles
i les va anar recuperant totes
ho va aconseguir en aquella casona
llogada enmig d'aquella vila de mar 

a pocs quilometres del barri

a més en Josep conegué la Maria

un amor de dona que va suavitzar

tota aquella convivència

la casona fou un espai de trobada
i llibertat per a les seves filles primer

i per a les parelles de les filles després
totes elles van anar recuperant el record
d'aquell pare atent que tants sopars
i banyeres els havia fet
el Josep notava que havien perdut 

la rialla franca de les filles encara nenes
ara les trobava amb ganyota greu
i posat desdenyós crítiques amb tot
potser més per hormones adolescents

que per motius concrets i motivats

un dia sense perquè la germana petita
va acompanyar les germanes
a casa del Josep i va fer el mateix petó
que feien les seves germanes
a la mateixa galta d'aquell estrany

de qui a dret i llei ni padrastre li era

va quedar abduïda per l'àmbit distès

i un xic desvergonyit d'aquella casona

molt lluny de l'endreça de casa

li va córrer un calfred pel cos
en veure les germanes grans 

movent-se molt diferent 
de com les havia viscudes

es va arraconar de la tabola

perquè tanta llibertat li feia bola
quan la primera llàgrima

li va aparèixer per la galta
se li va atansar la Neus
sí la intuïtiva Neus
la va abraçar i li va prometre
que sempre tindria un tros

d'aquell altre pare compartit

amb les seves quatre germanes
no devia entendre un borrall
del que li deia la Neus 

però ho va sentir dins
i més quan en Josep
des de l'altra racó de l'estança
li va picar l'ullet

des de llavors ja és la Carla

26 de gener de 2009