llamp

vas marxar abans de tots
com un llamp exhalat d'un núvol proper
no va haver-hi tro darrera seu

no va tenir temps per ploure

no va florir l'arc iris a cap horitzó
no vam tenir opció de comiat
des d'aleshores
els dies transcorren a la velocitat del silenci

global

allà al fons del món
hi ha un país petit
on hi ha esclata una guerra
aparteu la canalla de la platja
que aviat hi arribarà el tsunami

clara

la presa

són les dotze

el rellotge sembla que se'n rigui

com si sabés que tinc pressa
i decidís córrer més que de normal
recullo la bossa i les claus
baixo les escales de quatre en quatre
mai hagués pensat que pogués
baixar les escales tan de pressa
sento dins meu una estranya suor
que de seguida es gela
se'm clava pit endins com un fi glavi
darrera el cotxe blau està el meu
la tènue llum fluorescent
de l'aparcament
l'olor de goma i de benzina
em fan venir basques
si l'infern fos horrorós
no podria prescindir d'aquell espai
he posat la clau al cotxe
he girat la mitja volta
l'he arrencat
premo l'embragament
maniobro marxa enrere
en poca estona ja soc al carrer
decebedor
està tan ple com sempre
ple de cotxes
ple de gent
pel de soroll
ple de fum
tinc presa molta presa
torno a suar i a sentir
el fred gelat de la suor
porto molta estona conduint
i només he recorregut cinc travessies
amb els seus cinc semàfors
i cinc guàrdies a les cinc travessies
tot és anarquia i caos
el darrer semàfor l'he passat en roig
pel retrovisor veig que el guàrdia
pren nota de la matrícula
lo odio
no pot comprendre que tinc pressa
i el maleït cotxe de davant
clavat com un estaquirot
no em deixa avançar
prenc consciència
que és impossible d'arribar
ploro la impotència
era una bona oportunitat
i se m'ha escapat
l'he deixada escapar pel dubte
com els esmunyedissos peixos del riu
del mas on passàvem l'estiu
on va dormir la meva infància
envoltada de contes de guerra
o quan era jo la que s'escapava
de les estúpides beateries
de les gens menys estúpides monges
plenes de buidor
que pretenien educar-me
amb els mateixos contes de guerra
giro cua i torno
com quan la sor em cridava l'ultimàtum

l'accident

per què hi penso ara en això
no té cap sentit
sempre estic somiant
em desviaré per aquest carreró
i tornaré a casa
estic nerviosa i farta i dolguda
a partir d'aquí ja no recordo res
fou en aquell carreró
un jove sobre el capó del cotxe
freno tan fort com puc
i aparto la mirada
el xerric de les rodes i el cop
un xiscle fort d'una dona
de l'altre costat del carrer
algú crida el semàfor vermell
no vull aixecar la mirada
trigo a fer-ho per conjur
per màgia com si en no mirar
no hagués passat res
acabo mirant
el jove que s'aixeca
estic a punt de trencarà plorar
me n'estic
un vianant em recrimina amb duresa
surto del cotxe i m'adreço al noi
està pàl·lid dempeus
veig com es toca el cos
per reconèixer-se
el vianant torna a reclamar-me
que vagi amb més compte
em diu que el porti al dispensari
com et trobes? li pregunto al noi
m'adreça una mirada estranya
que em copeja com una bufetada
no em crida ni em recrimina res
mentre espero que ho faci em respon
bé crec que no ha estat res
l'ensurt suposo
puja al cotxe et duré a l'hospital
que et reconeguin
no de veritat no em fa mal res
potser ni m'has tocat
he pogut saltar a temps
el vianant és el més decidit
obre la porta del cotxe hi fa entrar el noi
i em diu on és l'hospital
entro al cotxe tremolant
li torno a preguntar que com es troba
bé de veritat no em fa mal res
suposo que és més l'ensurt
de veritat deixem-ho
insisteixo però es mostra molt segur
on anaves?
vols que et porti a algun lloc?
no anava enlloc només passejava
llavors li vaig proposar d'anar a un bar
et convido a alguna cosa forta
ens farà falta a tots dos
no em veia amb cor de conduir
està bé com vostè vulgui
em contesta resignat
com cansat de la meva insistència
li vaig demanar que em tuteges
que em feia sentir vella
l'aparco el cotxe una mica més enllà
com per apartar-me de l’escena
hi ha un forat on deixar-lo
i allà mateix hi ha un bar

que vols? li pregunto
un conyac m'anirà bé
cambrer si us plau dos conyacs
seiem en una taula de racó
el cambrer no trigar a servir-nos
ell es veu la copa d'un glop
no sé què dir-te perdona'm
em disculpo per enèsima vegada
és que hi ha dies que tot surt malament
tranquil·la de veritat que em trobo bé
em diu ell rient
si insisteixes més em farà mal tot
li segueixo el somriure i això m'alleugera
li descobreixo els ulls marrons i grans
em mira amb fermesa i em trasbalsa
em faig una imatge complerta d'ell
és alt sembla fort té el cabell llis
bru tirant a ros
les seves mans amples i fortes
s'entretenen amb la copa buida
li pregunto el nom
Joan i tu? Clara
es fa un silenci miro els voltants
tot és tranquil i hi ha poca gent al bar
on anaves tan de presa em pregunta
es va fer silenci i no sabia què dir
és una història llarga
vols una altra copa?
no gràcies que se’m puja
somriu i li segueixo el somriure
el trobo amable i ocurrent
hi ha una intel·ligència natural
en les persones ocurrents
en Joan no sembla tenir presa
li ho pregunto
escolta no t’estaré entretenint?
on anaves? vols que t’hi atansi?
no només passejava
la que si semblava tenir presa ets tu
si vols marxar marxa jo ja m’espavilo
li responc que no cal que la presa ha passat
i que estic tan nerviosa
que no tinc esma d’agafar el cotxe
es torna a fer un silenci
ens mirem a ullades com descobrint-nos
em sento avergonyida de poc el mato
i ara quasi li demano que no em deixi
però m’hi trobo bé i em faig forta
perdona si abans no t'he contestat la pregunta
però és que no volia avorrir-te amb la història
en Joan em respon que jo mateixa
però que li havia semblat que volia parlar-ne
i que no volia forçar-me a dir res
perquè no em fes sentir incòmode
que ell ja no tenia presa
i li semblava que la meva presa

s'havia esvaït
em torna a sorprendre la seva perspicàcia
contesto amb una evasiva
si a vegades va bé parlar
i segueixo l’evasiva com preparant el relat
és curiós ara fa una estona

érem dos coneguts
i ara per l'accident aquí estem
parlant un front a l'altre
omplint aquest absurd matí
m'has preguntat que on anava oi?
doncs t'ho explicaré
però et demano que no te'n fotis de mi
m'interromp jo només ric de coses divertides
i veient com ha anat tot plegat
això que et passa no és divertit
torna el silenci i em deixo acaronar 

per la sensació de confort
respiro fons i prenc la paraula
estic casada de fa quatre anys
darrerament algú em deia
que el meu marit tenia una amant
al principi no m’ho creia
però tot semblava anar-ho confirmant
viatges amb dies fora de casa
reunions a la nit fins ben tard
coses que al principi no havien passat
i ara cada vegada passaven més
cada dia el trobo més distant
em fuig amb excuses de cansament de feina
i avui la persona que em parlava de l'amant
em truca i em diu una adreça
on estan tots dos i que s'hi estaran
fins a les dotze perquè a aquesta hora
ell ha de presidir la reunió d'accionistes
i es ratifica dient-me que si no m'ho crec
que vagi personalment a comprovar-ho
m’ho cregués o no
ja no m’ho podia treure del cap
el dubte em turmentava i necessitava saber
qui és qui et truca?
que pretén donant-te aquesta informació?
per què no diu qui és?
regiro les coses del marit
no ho havia fet mai
i m’hi estic força estona tafanejant
no trobo res que signifiqui res
em sento malament
culpable de seguir el joc a un desconegut
en una situació absurda
tot seguit trobo un compte corrent
està a nom del marit i jo el desconeixia
hi havia de despeses no gaire grans
que no tenen res a veure amb nosaltres
també trobo una paperot amb un nom
i la direcció i el telèfon on minuts abans
em deien que hi serien tots dos
estic plena de ràbia i truco al telèfon
es posa la veu inconfusible del meu marit
penjo sense dir res
després m’he estat una bona estona
sense saber què havia de fer
m’he sobreposat i m’he decidit anar-hi
a comprovar-ho per mi mateixa
però havia passat massa temps
a partir d’aquí nervis tràfic infernal
he vist que era impossible d’arribar-hi
he girat cua per un carreró desconegut
i és aquí on has aparegut tu
a sobre del capó del meu cotxe
em reconec en la reacció histèrica
però necessitava saber què coi passava
s'ha fet un silenci llarg

en Joan em mira amb una expressió lletja
el veig jutjant-me com per sobre
del que li explico
no dura gaire de seguida canvia la mirada
i esdevé comprensiva quasi còmplice
aprofito per recuperar el control de la situació
perdona’m no sé perquè t’he explicat tot això
no em deixa seguir
potser perquè tenies ganes d’explicar-te
i això és important
el que jo pensi no té cap valor
el que val és com et trobes tu
en aquesta situació
pensa en tu mateixa
la resta del món aquí i ara
no tenim importància

bon dia

els porticons ens amagaven
l'encès matí de llum i de sons
jaiem els dos l'un al costat de l'altre
sembla que encara dorm
el sacsejo una mica
dorm
m'alço
encenc una cigarreta
la llum de l'encenedor
descobreix la seva cartera
per instint la prenc
faig les gest d'obrir-la
m'hi resisteixo
la obro
hi trobo tres carnets
un és del partit comunista
no m'ho esperava
el llit es mou
s'està despertant
deixo la cartera sobre la tauleta
hola
quina hora és?
em pregunta badallant
la una
li responc
vaig a dutxar-me
vens?
si vaig
ens dutxem junts
és un dels nostres rituals
com si junts intentéssim rentar
el pecat que havíem comés junts
haver descobert aquell carnet
m'obre un munt de dubtes

1983

seguim

he premut molt fort
les dents contra les dents
m'ha quedat dolor de restes
escampat per les genives
la boca bloquejada
només pot articular silenci
la ràbia ha fet cau de foc
a la gola bleïda pel crit negat

les nostres paraules confuses
esquitxen pertot aleatòries
com gotes d'aigua en oli roent
hem perdut el discurs i el relat
caldrà lluitar ungles contra pedres
i mossegar ferros roents
perquè no és vida com ens tenen
i per morir sempre hi som a temps

Palestina

bombardejar un camp de refugiats
no és defensa és genocidi

bombardejar un hospital ple de ferits
no és guerra és genocidi

rebentar les escoles de tot un país
no és defensa és genocidi

afusellar la gent a la cua de la fam
no és guerra és genocidi

arranar les ciutats palestines
no és defensa és genocidi

colonitzar terres i domicilis palestins
no és guerra és etnocidi

dos-cents seixanta tres periodistes assassinats
mentre informaven del genocidi israelià
no és defensa és un crim de lesa humanitat

seixanta-quatre mil ciutadans de a peu
assassinats per la vostra potencia militar
no és defensa és una sociopatia criminal

denunciar el genocidi no és ser antisemita
és una obligació de tota la humanitat
els palestins també són semites

assassins! la neteja ètnica que apliqueu
us serà jutjada amb la repugnància
que el segle passat va jutjar el nazisme
i us llastrarà com a poble per sempre

avions

els avions construeixen al cel
esteles de teranyines
i quan arriba el crepuscle
hi pengen els estels de plata
de les nits de celísties

sorra

cada ona ens porta un gra de sorra
que omple la platja i buida el mar
molt a poc a poc a ritme geològic
com les coses transcendents de la vida

un dia algun feixista en nom de déu

premerà el botó vermell

i només serem cendra i pols

la terra seguirà voltant el sol

amb eterna indiferència

com quan el meteorit va destruir

tots els seus dinosaures

les ones seguiran batent la platja

treu-m'hi

busca'm a l'ombra
a la més espesa de les ombres
amb el meu vestir discret de sempre
ple de foscos fugint d'estridències
confós entre vianants de l'urbs
o en el paisatge verge de muntanya mitja
busca'm a la més fonda de les obagues

i treu-m'hi

ponent

en el bassal de pluja s'hi reflectien
núvols de cotó entre el cel blau
la pluja marxava cap a ponent
aquest ponent on ho lliurem tot
que ens ho torna amb odi i foc

reg

anava a regar el jardí
però el cel ho ha fet per mi
una pluja fina i suau
més d'hivern que de tardor
poca cosa tot plegat
no omplirà deus ni pantans
però després de tanta secada
agraïm l'aigua com si fos amor

cicles

les pluges severes de setembre

amaraven el bosc

i de tot vegetal mort 
en feien humus i terra i adob
el miceli ben amagat

floria tota mena de fongs
alguns d'amics saborosos

i d'altres de criminals
triàvem amb por els coneguts
llençaven els estranys

amb el dubte de "i si fos"

entrava fort el fred novembre
i el dia s'escurçava depriment

a la llar s'hi coïen sopes lentes
la neu de desembre ens vivificava

i obria Nadal opulent prest de festa

per cap d'any ens renovaven
gener ens duia els únics reis vers

i la resta de mes era baixada
ja florien les mimoses

i no trigaven gaire els ametllers

el febrer era curt de gambals

i el saltàvem ràpid amb temeritat
benvingut març que duia

la primera primavera sota el braç

amb el seu marcejar inquiet  

irrompia un fred tardà i traïdor
que trobava els fruiters

amb despistats vestits de primavera

i els glaçava moltes de les flors

i ens escurçava la collita

el pitjor del fred ja havia passat

els blats reverdien l'horitzó de planes

les vinyes en els marges

es vestien de pàmpols
i les miniatures de raïms

esperançaven futurs esperits
arriba l'horta entretinguda

on la feina si es fa bé

dona fruits ràpids i generosos 

que omplen de colors i olors

rebosts endreçats i llars de caliu

les setmanes saltaven

en lloances de plenitud
fins a l'estiu roent a traïció

cada vegada més roent

i cada vegada més traïdor

de sol cremant i calor greu

sense pluges que omplin deus

els pous comencen a patir

són dies sense gaire nit 

i nits curtes que no saben fer fresca

un fons de neguit ens pertorba

acaronem el negre averany

pensant "i si fos l'últim"

però un dia tot ens plau i tornen

les pluges severes de setembre

fòssil

quan mori moriré sencer
i res ni ningú recordarà que hi vaig ser
però tornaré

ni que sigui en un tros de fòssil
profanat amb excusa científica
d'aquí a tres milions d'anys
llavors esdevindré famós
amb una fama mineral

que res tindrà a veure amb mi

ni amb tu
no quedarà cap constància de qui érem

ni dels dotze poemes que encara no t'he escrit
no hi haurà pedra ni pols

que reculli les paraules desendreçades
per fer entendre al món com t'he estimat

encara que no sabés fer-ho prou bé

no quedarà cap vestigi de l'idioma

que ens va ensenyar a ser lliures

i amb el que ens vàrem seduir

Guillarei

i allà estava Guillarei

en mig de la selva gallega

en aquella estació buida

on ningú no esperava

que hi arribés ni en sortís cap tren

ben il·luminada i força neta

un ple de soledat i silenci

que hagués pintat Edward Hooper 
amb una tercera dimensió

que em permetia passejar-la

i una quarta dimensió

que em va permetre entretenir-m'hi

hi vaig arribar en nit tancada

i fora no hi havia cap indici de paisatge

estornells

la memòria inspirava
l'estol d'estornells
quan dibuixaven geometries
inquietes al cel de la badia
era l'espectacle de tarda

de cada tarda de primavera

un dia van marxar
no van tornar més
potser era presagi

i no el vam saber llegir
després vam saber

que havien fet cau

a la plaça de la capital
a les capçades

d'alzines centenàries
hi anaven cap al vespre

a fer-hi el son

de camí ballaven al cel

els fantasmes inquiets
omplien el terra de guano

amb què els veïns adobaven

les plantes dels balcons

jardiner

hi ha una olor de líliums
que festeja el jardí sencer
el pit-roig refila de dia
mentre voleia envoltant al jardiner
endrapa cuques que el tragí traeix
el cant del rossinyol el relleva de nit

ningú no el veu només se'l sent

la tanca marca els límits
dins el jardiner de cos envellit
mandreja i les feines decauen
tot es posposa fins a la urgència
i cada vegada més s'hi arriba tard

tabola

els crits excitats de la quitxalla
enfilant el pendís de davant de casa
amb els patinets sense motor
o sense més motor
que les seves cames
tan incansables com primes
imagineu-vos la tabola de baixada
no tinc constància d'accidents
entre la canalla del proïsme
tots anaven amb casc
som al segle vint-i-u

vents

tramuntana d'acer
migjorn de fusta
ponent de foc
llevant de vida

tramuntana amb ponent
migjorn amb llevant
no hi ha amor més gran
acer i foc per crear
fusta i vida per si cal

gavina

i allà hi trobes la gavina
remenant les deixalles brutes
del restaurant de menús a tocar del port
aquella au argentada de vol majestuós
que havia estat admiració èpica
de les adolescències dels setanta
ara esdevé una rata alada

i els feixistes n'han fet símbol

poques poesies hi trobes
en el cabirol esventrat
per la manada de llops afamats
ni quan el sol s'ennegreix
perquè els voltors ballen
balls de cel en cercles
a terra breguegen

per les despulles
que els carnívors

grans i petits ja han refusat
en el caos s'hi escola

la gavina per fer àpat fàcil

i els feixistes n'han fet símbol

foraster

descobrir geografies noves
cercar nous espais verges

saltar fronteres vigilades
on la gent és diferent

vesteix diferent i estima diferent

no hi creia en la fugida cap endins

la biologia no em donava cap pista

la vida passava allà fora
a poc a poc m'hi vaig fer

vaig aprendre paraules estranyes
expressions elegants

maneres refinades

tot era nou i interessant per a mi
mentre aprenia recollia complicitats

van acollir la meva ignorància
amb poc prejudici i em van fer seu

i va passar que hi vaig fer llar i futur

quan tornava a l'origen m'incomodava
els que hi eren feien no reconèixer-me

molsa

a poc a poc tot s'alenteix
la fera salvatge de la sabana
que perseguia somnis i gaseles
cada vegada ranqueja més
tot esdevé feixuc
i la son fa cau en la melangia
potser una incipient depressió
m'arracona de la vida 
no trigarà la molsa a fer-m'hi cau
i creixerà a velocitat vegetal

animal i vegetal i mineral
passaré pels tres regnes
els únics que regnen la Terra

temps

passen a poc a poc les hores
i decauen en dies llargs
perquè els vivim en el tedi
els anys ens volen dels dits
perquè oblidem les coses viscudes
tot plegat ens aboca un final
que s'acosta a la velocitat del pensament
l'acarem amb el privilegi de la por
la que en fa ser éssers individuals i únics
la por que rau de la consciència personal
la que fuig de l'instint de la manada

què a poc a poc passen les hores
i com corren els anys un rere l'altre

materialisme

ens acuseu als materialistes
de tenir una concepció del món
massa minimalista
doncs busqueu-me en el minimalisme

abans que en l'animisme
de deixar en mans d'éssers superiors
divins o extraterrestres
tot el que té a veure
amb la creació de la matèria
amb la formació de la vida
o la construcció de la nostra consciència

utopies

podria omplir-me el pap
d'abrandades frases altisonants
que parlin de la pau al món o de la pobresa
o de les minories víctimes de genocidis
o de les cultures i llengües perseguides
la meva entre moltes
o de la venjança del clima contra la humanitat
o de l'auge d'una extrema dreta
sempre a punt de fer sagnar qui sigui

m'he fet gran i em calen fites properes
que pugui assaborir ni que sigui
un bri de resultat o una mica d'esperança
el llarg termini per a mi
m'és una utopia inabastable

encara que no ho sembli
el món va bé no us deixeu mentir
pel pes de les notícies dolentes
mireu les grans xifres
fins ara el món sempre ha anat pitjor

garbell

he saltat pel marge del garbell
i ara em trobo a la pila equivocada
soc el més gran dels que m'envolten
em veuen estrany i em miren amb por
ufà em sento el superior d'aquell món
tot plegat un tros ínfim de la realitat
però malatissament satisfaent
no trigà a aparèixer la mà destra
que sense cap mena de mirament
em pren i m'aboca al món dels meus
un més a la pila sense cap diversitat
ja en la seguretat de la manada
penso i m'espanto del tirà que emergí
quan era únic en el grup equivocat

vents

per fort que bufin els vents
no podran endur-se les runes
només les primaveres de pluja tendra
aniran rentant les ferides
un dia semblarà que hi ha racons
coronats de brots tendres
i a poc a poc l'esfondrada reverdirà
fins que un tany d'arbre
ens tornarà l'esperança

jazz

soledat
taula petita
cervesa esbravada
racó fosc
cava de jazz
quartet

guitarra i bateria

vent i contrabaix
recordo variacions
de Davis
de Morgan
de Brubeck
virtuosos
en conjunt
virtuosos
a cada solo
màgia de nit 
emoció
confort

fan de musa

tot inspira
brollen idees
poesies noves
brillen franques
poques mans
per recollir-les
algunes fugen
carrer avall

a la riera

s'ofeguen al mar

les que queden

a casa sol

les escric d'esma

Brubeck i Davis

encara sonen

caçadors

avui el bosc s'ha llevat esverat
el gossos veïns borden neguit
omplen l'àmbit d'incertesa i por
un horitzó de trets ens volta
es setembre i els caçadors fan via

crear

creativitat

valor

néixer

llibertat

puixança

començar

uniformitat

buidor

silenci

pobresa

mediocritat

agressió

exercits

guerra

mort

fam

fi

agrair

el naufragi d'una pastera

només en el dia d'avui 

deixa vuitanta desapareguts

un temporal de llevant

ofega dues-cents quinze persones

mentre qui mana seduïa el seu ego

un terratrèmol esclafa

nou-cents refugiats a Afganistan

els havien fet fora de Pakistan

una esllavissada de fang i pedres

enterra un miler de veïns

d'un poble del Sudan en guerra llarga

un genocida assassina fins avui

seixanta-mil cinc-cents palestins

en un holocaust particular

la pandèmia global va matar

set milions de malalts

escampats pertot 

i els supervivents agraeixen

no sé què a no sé qui

en nom de tots els déus possibles

guerra

vesteix de dol la ginestera

romers i rudes i farigoles

s'ungeixen en vestit de mortalla
la melissa pren regust de càmfora

els insectes pasturen entre la pólvora

cabirols i senglars sollen la carretera

és la guerra i el seu silenci

pren semàntica de defensa

carreguem la vida a l'esquena
fugim cap a l'etern exili

cap esperança només frontera
no hi ha temps per herois
ni tenim esma de màrtirs
a l'horitzó un diaca novell

toca campanes equivocades

al·lota

per què m'has convertit en sal?
sempre t'he estat fidel a tu i obedient al marit
sé que no podia mirar enrere
però com volies que ho evités?
allà hi deixava els pares i la germana
i una neboda de vuit anys amb rínxols d'or
tampoc no eren tan mala gent
el seu delicte fou viure en una ciutat difícil
i no tenir prou cames per fugir-ne

per què m'has convertit en pedra?
només era dona i feble i pobre
en una ciutat absurda i pudent
el camp no ens va donar per viure
les secades i aiguats ens van colpir

una i una altra vegada tot era erm i fam
algú va parlar amb els pares

de la ciutat com esperança

hi van fer cap perquè no tenien opció

allà ens van criar i viure i prosperar
ara la destrueixes per no sé quins pecats
no vas evitar les secades ni les riuades
no vas moure un dit contra la misèria

ni la fam de quan érem a la terra erma
i ara els cremes la vida per menudeses 

per què m'has convertit en estàtua?
tu que ets fort i ric i mascle
de poder infinit i bondat certa
no podies destriar el pecat de la virtut
calia passar-ho tot i tots pel broc gros?
la meva neboda de vuit anys i rinxols d'or
era molt més innocent que tu
ara crema en el sofre del teu caprici
els pares que ho van fer tot per nosaltres
ara només són carbó i cendra

i sí! els dedico la meva darrera mirada
amb sacrifici de la pròpia vida
a ells que sempre m'han dit pel meu nom
el que tu no t'has dignat mai a esmentar

de veritat

la veritat és sempre més bonica
que qualsevol mentida
per lírica o èpica
amb què te l'emboliquin

si ho tens en compte
cap altra religió et segrestarà
la consciència
no t'enganyaran
amb falses redempcions de l'ànima
o amb absurdes vides eternes

llavors seràs tu
amo i senyora
de la teva existència
aquesta llibertat
serà el teu bé més preuat

i ser feliç
el teu objectiu de vida
si és individual o col·lectiva
va amb tu i la teva empatia

una pista
l'amor ajuda

fetus

no és l'oreig que bressola

els nostres somnis

és la tramuntana que pertorba

i encén malsons
bufa desbocada i incansable

la seva fressa fereix quietuds

i enceta ànimes de bogeria
de petit vaig aprendre
que la por es conjura
sota els llençols de cotó fi

si és estiu

sota les mantes de llana picant

si és hivern

m'hi arrauleixo encara

com quan era fetus

destral

destraler que destraleges
amb destral poc destra
de cop més fort que cert
la teva no és feina fina
la llenya no ho necessita
la vens a tant la tona
i no et va d'un quilo
la cremen a tant el quilo
i no els va d'un gram
tant se val si és d'alzina
o de arboç o de pi blanc
a tant la tona o la tona a tant

marxar

vas deixar l'habitació
amb posat greu
vas creuar la porta de casa
sense tancar-la
vas travessar el jardí
encara humit de rosada
vas obrir el barri feixuc
amb totes dues mans
vas marxar pel camí dels àlbers
sense mirar enrere
irreversible com el foc

enyor

enyoro

cada petó que no ens vam fer
enyoro

cada abraçada que no ens va estrènyer
enyoro

cada silenci que no vam saber escoltar
enyoro

cada llàgrima que no vam poder eixugar
enyoro

cada somriure que ens va trobar distrets.
enyoro

cada riure que ens va veure d'esquena

enyoro

cada conversa que ens va encontrar lluny

enyoro

cada rutina que no vam saber fer amena
enyoro

cada il·lusió que no vam gosar viure plena

enyoro

llengua

clamo record i homenatge
per a la meva llengua
em fou furtada a la infància
per indoctes gossos ignorants
la recuperava d'amagat
quasi amb logopèdia
vaig aprendre a estimar-la
mentre aprenia a ser lliure

ombra

en ser-te l'ombra
per seguir les teves passes
representar tots els teus gestos
amb precisió suïssa
sempre des d'un silenci resignat
i un respecte submís
el meu espectre
és negre com el carbó
el color m'esborraria

toisó

amb un nom com el teu
que omple de fantasia l'horitzó
vendrem les escorrialles
a preu de toisó

rutina

la nit s'engola de llop
i encén mil pors desconegudes
no ploris filla
ho aprendrem junts
si passa cada dia és rutina
la rutina és seguretat
la seguretat és bon cau d'amor

dona

I

llegeixo la Maria Mercè Marçal
per veure si aprenc a ser dona
mai no és tard i l'esforç s'ho val

II

un dia
molts anys després
quan ella feia massa que no hi era
i jo cada vegada hi era menys
vaig descobrir que havíem estat veïns
en pisos pobres i petits
el seu era interior i el meu com si ho fos
era el barri dels meus primers vints
era el barri on ella va fer-se diferent
i va fer créixer vida

via

s'apressen els trens

en sortida desendreçada
es fa tard i frisen

per arribar a casa

volen omplir de petons

els éssers que estimen

amb els que hi conviuen

els grans amb desig i sexe

els petits amb tendresa suau

els maquinistes mesells

fan mans i mànigues

per ajudar les màquines

a fer via

paraigua

avui
el dia més sec de l'any
amb calor zenital

una dona prima i ben plantada
a l'altra andana de l'estació

tragina un paraigua
negre com els d'abans
el duu cap per avall
com avergonyint-se

mares tereses

si tingués cara a cara
qualsevol de les mares tereses
de qualsevol suburbi del mon
li diria amb ira gens continguda
la mala fe mata la bona fe tortura
li preguntaria quin color de fe processa
si el del sadisme o el de l'estupidesa
dels déus només hem après
que no són nostres
que només són opressió i dolor
massa càrrega per a tanta mentida

gàbia

li vaig marcar
el territori a la mort
sense adonar-me
que les marques
eren la meva gàbia
ara soc pres de la por
i de totes les morts
que em circumval·len

sé que soc viu
perquè escric
no sé si ho seré
quan em llegiu

feu la vostra

ignoreu-me si cal

converses

he après mil vegades
totes elles des del malestar
de converses irades
que les meves obvietats
només són meves
que en el senderi dels interlocutors
poden ser bestieses massives
com un forat negre

al centre d'una galàxia

mil vegades com la nostra
tanmateix no sé
suavitzar l'enganxada punyent

trencar la trampa de la garola
cada dia em torna a passar

i una i deu i cent vegades

aferrat al cercle viciós

la vehemència aboca al bloqueig

des d'allà es mena fàcil al crit

no va de coneixements va d'identitats

terreny llefiscós com el que més

de coneixements n'hi ha molts

però d'identitat cadascú té la seva

i la defensem amb urpes i ungles

més que conversar volem convertir

dues paraules que es recorden

però antònimes com l'oli i l'aigua

arítjol

s'emparren els arítjols de terra al cel
fan el camí dels arbres
prenent els troncs per carreteres

s'abracen a les capçades
les seves fulles tenen forma 

de cor i fletxa de Cupido

però tenen punxes pertot

són de filat punyent
també saben fer circells 

que els aferren a tot el que enfila

creixen en sarments escarransits
tan llargs com cal

claven en terra arrels profundes

llargues com els sarments

els cal allargassar-les per trobar saó

a casa plou malament i poc

fan quan toca

rams de flors boniques i discretes

que acaben en raïms de joguina

no sé si metzina o medecina

en els boscos més vells

els filats s'entreteixeixen

en espesa cortina

prenen aspecte de boira verda

i aire fantasmagòric

estigueu-vos de travessar-los

o quedareu macats pertot

les ferides a cames i braços 

assenyalen els meus fracassos

Wood Wide Web

és sabut de sempre
la lluita dels plançons joves
per sobreviure sota
l'ombra implacable
dels arbres adults

l'estratègia de supervivència
és confiar en la grandària
més que en el nombre

depenen de com s'allunyen de terra

per evitar els afamats herbívors
els arbres no saben fugir

només saben créixer

potser sí que alguns cadells arboris
furten de les arrels dels adults
nodriments i humitats

aquesta estratègia els allarga
un malviure que els durarà poc

si no és que la mor de l'adult

els obre una clariana d'esperança

al jardí de casa
hi havia una acàcia de tres punxes
va néixer de llavors recollides
en algun parc de Barcelona
va estar plantada més de vint anys

i amb una alçada de cinc a sis metres
ni creixia ni deixava créixer
només feia que punxar

i feia malbé la figuera
va arribar el dia del prou
i vaig tallar l'acàcia i arrencar la soca
i vaig omplir l'escocell de terra bona

per plantar-hi una aromàtica

que ni punxa ni aixeca gaire de terra

a les poques setmanes
als voltants d'aquell escocell
hi van néixer plançons d'acàcia

amb una vitalitat sorprenent

mentre hi era l'acàcia gran

no hi havia plançons

es quedava tota la vitalitat per a ella

per assolir la carrera cap al cel  

evitant plançons de competència
feia de Saturn no de Mare de Déu

no savis de poc seny i menys traça

que personifiqueu gossos i gats

que permuteu teologia per esoterisme

i ara us dona per parlar

de la internet del bosc

gens veritat ni mai ni enlloc

l'adult no té cura dels plançons

per bonic que sigui és mentida

la navalla d'Ockam té raó

de les explicacions possibles
la més fàcil és la certa

no fa gaire que sabem dels micelis 

les hifes que s'escampen pels sols 

acompanyant les arrels dels vegetals

són fils quasi invisibles arriben

on no arriben les plantes 

comparteixen humitats i nutrients 

en la simbiosi sabuda de sempre

per totes les biòlogues d'arreu 

hi ha qui d'això en diu la internet del bosc

només és una poètica metàfora

res més

perdoneu

si els bolets són els genitals dels micelis

aquests són els éssers vius

més ben dotats de la natura

per la proporció vull dir

bé ja callo

pronoms

JO escric en primera persona del singular
perquè per a mi soc prou important
sí escrivís en segona persona del singular

seria per obrir-me a TU

per regalar-té aniversaris de pastís de nata

amb espelmes de cera d'abella i ble de seda

si parlo d'ELL la tercera persona del singular

és perquè hi ha una gelosia

que en corca l'espinada

potser JO soc poc JO per a tu
segur que Tu ets massa TU per a JO
i te'l mereixes a ELL
agraeixo cada dia que ets amb mi

perquè sé que mentre siguem NOSALTRES

TU i JO serem plens
i ELL serà la buida manera de ser tercer

no voldria ser a les sabates d'ELL

em rosega la por de quan seran les meves

música

no soc gens músic
de jove vaig esforçar-me
a sonar una guitarra barata
allà quedaren els intents

amarats de fracàs
tampoc no soc bon oient
no busco la música per fer

soc més de silenci

quan la música m'ha commogut

m'he sentit traïdor a les paraules
no escrites perquè m'ha distret

em confesso
ploro amb la Tosca
m'enamoro de la Sherezade
brindo amb la Traviata
xalo amb els solos de Knopfler
i cada vegada que m'arracono trist
dono la mà a Brubeck perquè m'alci

si hi fossis

si hi fossis et presumiria

de la morera que s'ha fet alta

com un gratacel d'urbs
i del coleus de colors màgics

que embardissen el marge

si hi fossis plantaríem en terra

a la primerenca primavera primera

el magre llimoner presoner de jardinera

a pic i a pala i a suor li cavaríem 

el millor escocell del món

i pregaríem als déus un hivern tendre

si hi fossis veuries com la menta

malviu entre les argiles i sorres

no és la seva terra ni sa guerra
saludaríem el gripau tossut

entestat a embussar la canonada
ploraríem amb les òlibes i xuts

entrampats a les xemeneies
admiraríem junts la màgia

d'artemises regnant el jardí
i arengaríem la melissa trista

per haver perdut el seu regnat

si hi fossis celebraríem el tou

on el trèvol de quatre fulles 

ha reviscolat com cap altre any

ens augurarà un bon presagi 

felicitaríem junts als àloes

que porten vius tres hiverns

ara gosen atrevits a llucar futurs

si hi fossis prendríem les figues

abans no se les mengés els gaig

són de la mena petita i dolça

i costa estona prendre'n prou

per fer-ne melmelades d'hivern 

al final de l'estiu curaríem

olives verdes i negres 
per als aperitius de passat Nadal

sota l'ombra de la pèrgola
colliríem branquillons de sàlvia

per coure les botifarres amb vi

si hi fossis et presentaria el grèvol

nascut al flanc dret de la porta gran

s'ha erigit en improvisat vigilant
recorreríem els camins atzarosos

de les carabasseres sobre l'herba

si hi fossis entrada la primavera

distingiríem el cant del pit-roig
entre tota la piuladissa excitada
a la nit assistiríem de llarg

al bell concert del rossinyol
aguaitaríem merles i merlots

quan picotegen herbes i bestioles
invocaríem supersticions falses 

contra les implacables secades
pregaríem amb conjurs impossibles

per foragitar les males tempestes
resseguiríem amb els dits nus

la Via Làctia a les celísties d'estiu

si hi fossis m'avisaries en veure

la mostela fugint bosc endins

i jo et fixaria en la capçada del pi

on l'esquiu esquirol esmola pinyes

si hi fossis la nit seria d'estels

i el dia de color blau cel

apocalipsi

els ulls del gat es reflecteixen
a la nit fosca gola de llop
fent de focus a la carretera
de les voltes la que enfila
l'alta muntanya amunt
com el serpent que busca
la cua per endrapar-la
i acabar amb tot ara encara
que es nit humida i freda
abans no sigui clar de dia
i arribi el roent del migdia
quan el sol fondrà pedres
si avui no és el dia de tot
haurà de buscar refugi

vull dir la serp que enfila

l'alta muntanya amunt 
anirà el cau del conill poruc
que ha migrat a la plana
on l'herba nodreix fresca
ara encara crepuscle d'alba

l'horitzó de sol presagia
l'apocalipsi del dia de tot
quan tot transitarà al res
i tu i jo ajaguts a terra
cercarem les Plèiades

batec

a fora el mantell negre
a dins la llar de foc
entremig un vent
que furga per les escletxes
per refredar les nostres debilitats
la llum tremolosa de les flames
ens dramatitza la mirada
ho sabem i tanquem els ulls
ens abracem i conjurem la por
mentre recollim l'escalf de l'altre
les cares sobre les espatlles
amaguen mirades creuades
i ens ritma el batec dels cors

enmig d'un silenci monacal

tristor

et llegia el plor als ulls
abans que t'esclatés
molt poca estona abans
dubtava si allunyar-me
per evitar-te la vergonya
o prendre't de la mà
i plorar junts una estona
habito sempre en el tros
on el dubte em crema
per ganes que en tingui
no et sé ser útil
i només en la distància
de l'espai i del temps
prenc consciència
llunyana i tardana
del que hagués pogut fer
em dol no haver-ne sabut

endins

quan tot cremava pertot
i la suor em bullia a la cara
vaig intentar fer la sortida endins

anunciada pels profetes del goig
no vaig arribar enlloc
un bri de cendra en el negre mar
i algun diari comentant-ho
entre consells i estadístiques

arcàngel

no em trec del magí
l'arcàngel alat
de bellesa grega
i masculinitat exagerada
brandant el glavi
per desterrar del paradís
la parella desorientada
de cossos nus i febles
amb ulls plorosos
sense entendre el perquè
de tan irada reacció
per una puta poma

déu travestit de serp

i totes les tiranies
de tots els temps
prenent-ne nota

guerres

a les guerres religioses
les ciutats esdevenen fossars
els camps queden erms de sofra
en els mars hi suren els cadàvers
els déus des de sa divina distància

brinden amb "bloody merys" rojos
en honor a la seva orgullosa vanitat

amb la panxa botida van per feina

i es reparteixen els morts

entre els martiritzats per a l'un

i els sacrificats per a l'altre

sense que quedi gens clar

ni el qui de cada paquet 

ni el què de perquè aquest i no l'altre

trampa

de petit vivia encapsulat
dins la trampa del temps
tot era per fer en el futur
pares i mestres repetien
ho faràs quan siguis gran
i ara que ja hi he arribat 

tot segueix per fer

fugida

vaig néixer en un món salvatge
i jo massa covard per estar-m'hi
era poca cosa per canviar-hi res
la immensa buidor feia de frontera
mirades familiars assenyalant-me

judicis absurds que no eren meus

calia la fugida per sobreviure
fent de la ciutat el refugi usual
vaig vagar pels ravals de dins
i només eren calcs d'on venia
però sense el sol i l'aire salubres
no era aquell el destí encara
havia de seguir fugint més 
esborrant alguns possibles

travessar el passeig ample

que per maig olora til·ler florit

deixar la trama medieval
albirar la ciutat ample i oberta
d'ordre de quadricula ortogonal
on la geografia és previsible
i potser créixer-hi és més fàcil 
l'acollida fou afable però distant
de cortesia representada
en aquell fora nou i anònim

era bon lloc per viure-hi amagat
podria destruir-me discret
sense superioritats morals
que em jutgessin abans d'hora
i en morir fer-ho tranquil i plàcid 

trigarien a trobar-me la despulla
els ho deixaré tot ben arreglat
enterrament i nínxol i làpida
d'inscripció breu on hi dirà
aquí mig home i mig covard
producte de totes les fugides

idea

la idea es perd
cau del magí
com la fulla de tardor
ja només és despulla
un bri de compost
per reverdir l'oceà
ja no és creació

ara només és saó

oblit

oblidar-te no t'oblidaré mai
però hi haurà un dia
que el record no cremarà
potser encara no serà
massa tard per viure

adéu

m'he buidat
de tots els déus
dels propers
dels llunyans
dels exòtics
dels esotèrics
tots són excusa
de matances
de tortures
d'espolis
d'abusos
divinitzen dolor
sense curar
venen edèns

a troc de fe

res per oferir 

"fake" cels 

l'únic déu 

som nosaltres

tots nosaltres

i si hi ha cel

és aquí

i si no fem 

serà infern

sort

quan ja tot presagiava el foc devastador
va llevar el vent de mar i va beneir la vida

una nova oportunitat potser la darrera
mentre seguirem creient-nos immortals

partida

vam partir d'una mentida
tant se val qui la digués
ara tot és de color obac
el silenci fa com bacteri
no deixa tancar la nafra
la vida ens fuig dels dits
la soledat és de gel i cer

viu

camino amb els peus descalços
sobre l'herba molla
un calfred em recorre l'espinada
sóc viu

Ping

em preguntava
si podia recuperar
aquella comunicació
que donava per perduda
la que no parlava
acariciava
la que no preguntava
oferia
que no proclamava idees
sinó sensacions
em preguntava

si podia tornar
a sentir-me possible
si algú em podria escorçar
la por i la timidesa
del meu cor encarcarat

tenia la pell llisa
i un cos tens i fort
teníem edats similars
però ella no estava
gens malmesa
la seva proposta
em rejovení força anys
els darrers de dol en vida
potser era possible
veure el sol rere la llosa

la por i el dubte
serien oceànics
tot era diferent
i no hi havia llenguatge
per conversar-ho
però ella m'insistia tant

i tan bé

pluja

I

el llamp perillós com és 
no dona temps a l'espant
l'inofensiu tro
inunda la nit de por

II

sóc a recer de la pluja
oint els regalims de les canals
copejant el pedrís
els so monòton de cabdal
em bressola tots els possibles

III

un ruixat de nit oblida tota la secada
quan llevi el dia veuré créixer el verd
com si hagués estat sempre allà
com si palla i pols fossin d'un altre món

la vida sempre viu
es recupera sempre
sense pensar si li convé

IV

avui la nit tòrrida ens dona treva
ens haurem de tapar els peus amb els llençols
un horitzó de trons eixorda el paisatge
els llamps dibuixen la metàl·lica línia de cel
flaixos que fan instants de dia en plena nit
l'espectacle és magnífic però la por em tanca

a recer de la pluja sota el llençol de fil

soc

ara que la gramàtica

té una nova normativa

trauré tots els diacrítics

dels "sóc" dels meus escrits

tanmateix

seguiré sense aplicar la puntuació
això seria reinterpretar-me
i ja no em queda temps

per dissenyar
cap nou personatge

serveixi l'exercici per adonar-me

fins a qui punt m'autoreferencio

nit

no sé si la nit
les va trobar sobre el llit pecat
arrecerades de llençols de franel·la
oficiant-se precs expiatoris

no sé si les carícies van dibuixar
algun dels dos cossos sencers
o millor tots dos

el meu prec és que la biologia
triomfés sobre la fe
el plaer sobre la por
el magí sobre la religió

aquest seria el tast de cel
que tindrien a la terra
el gaudirien en vida

de tot plegat fa un segle

un segle que encetaren l'infinit

i encara les trobem a faltar

camí

a la primavera arbre
a l'estiu fusta
a la tardor llenya
a l'hivern foc

i tu i jo de la mà
en passeig de tarda
camí de casa
camí del caliu de casa

refiar-se

no et refiïs de l'amor que neix quan llauren els blats
és buit com la palla i efímer com la pols
confia més en l'amor que creix amb la collita del raïm
aviat se'n farà un vi jove per a celebrar-lo

no et refiïs de mi donant consells d'amor
si n'hagués sabut ara ella i jo seríem feliços
potser estaríem en hemisferis diferents
amb parelles de riure fàcil i felicitat ferma

però més feliços que compartint silencis

no et refiïs dels condicionals sempre són mentida

la vida dona segones oportunitats

però les carrega de motxilles i llençols perduts

breu

si beneeixo dir les coses
amb poques paraules
és perquè facilita la claredat
i evita més interpretacions
de les necessàries

i així ho deixo

màtirs

al començament del cristianisme
es va posar de moda ser màrtir
i es va omplir el santoral de mediocritats

penitència

I

no et planyis perquè caves la terra amb les mans
ni perquè arrenques les soques amb les ungles
fa anys que fabriquen màquines que fan això
fa mesos que tens els diners per comprar-les
només tu saps a quin maligne pecat respon
aquesta quotidiana penitència
estàs entre els que sabeu que no hi ha déu
ni transcendència que reculli aquest esforç
els fruits de la terra no t'ho acaben d'agrair

II

comparties aquests fenies

amb qui vas estimar

ja no hi és

l'absència et fa ermità

i menes el seu hort de l'erm
la seva existència

et viu a tu en el record

i quan oblidaràs

us esvaireu tots dos

sense infinit que us aculli

maldat

no em mereix cap confiança
un pare que sacrifica un fill
en nom de déu

no hi confio

no em mereix cap creença
un déu vanitós que demana a un pare
que assassini el fill en nom seu

no hi crec

per què Sara seguia dormint
mentre el seu marit
marxava de nit
a assassinar el seu fill

no ho entenc

Dickinson

vivia aïllat com ella
en una casa com la seva
envoltat d'una natura
com la que descriu 
amb les mateixes abelles
i abellots prests a brunzir
els pit-roigs i pardals
teixint els seus nius
amb els seus escrits
senglars i cabirols
fugint amb el meu crit
per defensar les margarides
llebres i talps fent la seva
omplint de forats el prat
d'on els cucs emergeixen
per olorar les tempestes

un segle llarg ens separa
un idioma enrevessat
que intento desxifrar

amb els pretext
de llegir-la i entendre-la

no hi són les cartes

que hauríem bescanviat

les opinions creuades

no han sortit del tinter

i no es van cremar

en el dia del seu final

sense cap judici diví

Àngela

l'Àngela era cosina del pare
tenia deu anys més que ell
i fou la meva padrina
no recordo si per Pasqua
em portava el palmó o la mona
de fet la veia poc i sempre a destemps
i m'acabava regalant diners

autèntiques fortunes per a mi
amb una d'aquelles fortunes

vaig acabar de pagar la càmera Cànon

comprada a Andorra d'estraperlo

vivia en un pis de la ronda del Guinardó
hi vivia amb la Tata la seva germana

que era sorda i muda

que tothora treballava i reia 
totes dues sempre que podien

s'escapaven a la finca de Pomar

on el seu germà hi menava la terra

a on tota la família directa hi tenien el mas 

allà es trobaven amb germans i nebots

en una infinitat d'habitacions
no es va casar mai

no li van conèixer pretendents
ja tenia prou feina a cuidar dels seus
treballava a la llibreria Ona

quan era a la Gran Via
i un dia vaig anar-hi a canviar

un disc de Carlos Gardel
que m'havien regalat els pares de la mare
els de la lampisteria
el vaig canviar per els grans èxits de Lluís Llach
jo no tenia més de dotze anys

i en Llach no en tenia gaires més
va ser la descoberta de l'autor

i de la Nova Cançó sencera
vam treure les lletres de l'Estaca i del Bandoler
i les van cantar a totes les excursions
amb guitarres malsonants i veus desafinades

entre cerveses i moscatells

cinquanta anys després
un company de feina d'un departament allunyat
em preguntava pel meu cognom
no vam triar a situar Pomar i d'allà a Badalona
on ara hi vivien l'Àngela i les seves germanes
les quatre que quedaven
la més jove amb noranta-dos anys
l'Àngela amb cent-quatre anys

li vaig demanar per fer una trobada 

i s'hi va posar bé de seguida
una tarda em van convidar a gelat i orxata
en aquella eixida tancada entre cases
la tenien plena de plantes i vida
vam xerrar d'històries passades
dels pocs records compartits
d'aquella granja de gallines

on els ous decantaven sols a un costat
d'aquell immens camp sobre el mas

on hi conreaven cereals

d'aquella cuina amb llar i taula centenària

l'Àngela no passava bona època

estava un xic desorientada

ja no podia articular paraules

però conservava la mirada brillant

seguia les converses dels de casa

però amb mi li costava més li era més estrany

li vaig prendre la mà per ajudar-la a recordar
tenia una memòria borrosa de mi
i per les paraules que articulava
les mirades que feia i amb què assentia

als records de les germanes i nebots

em va semblar que em recordava
però segur que li vaig transmetre

l'important que havia estat per a mi

en el petó de comiat vam barrejar

les llàgrimes i les galtes

sabíem que era un comiat definitiu

un any després el seu nebot

m'informava de la mort de l'Àngela
no vaig anar a l'enterrament
ja havia fet el comiat aquella tarda

a Badalona entre gelat i orxata

prenent-li la mà per recuperar el record

i agrair-li tot el què va fer i representar

per a mi cinquanta anys abans