monosil·làbic d'amor

jo ja visc
si tinc
un tros de cel
un tros de mar
un tros de tu
res més

tinc por

tinc por
que no em conmogui la teva paraula
de no compendre el teu silenci

tinc por
de no saber ser teu
de no sentir-te dins
amb el batec d'un cor
que alena viure'ns junts

tinc por
d'atabalar-me amb brills absurds
de desorientar-me en dreceres desendreçades que ens perdin

tinc por
de no saber conjugar el nosaltres
amb més generositat
que el meu yo de sempre

tinc por
de ser valent
només
en el món orfe de tu

braç

i ens hi posem en distància 
sabent que duem l’enyor dolça
d’aquells trossos d'abraçada
en els sacsons d'un cos meu
que just aprèn a lliurar-se't
lliure indefens de saviesa antiga
la que retia mecenatge a l'art 

si era braç de fona i pedra
per abatre goliats de paper

si era braç d’espasa absurda
per fer de croat feridor de sarraïns

si era braç de falç
per dallar els blats metàl·lics d’or

el que era braç
de fona
d’espasa
de dalla
l'has fet tendre i màgic
en cada abraçada que et té
se't lliure primerenc
i mesell a l'absurd del món