el matí següent

perquè menes on callen silencis
em transparentes els dolors
i en fer-ho
endolceixes la llàgrima recollida
sempre hi ets

incondicional
ho he aprés

no me'n sé estar

si mai t'arriben boires
aquells que t'hem llegit
et tornarem la poesia perfecte
sabràs com hi som per a tu
ens sentiràs compartint-te
i t'ho plorarem junts
et conduirem fins a demàs
de somnis i somriures
on els sols brillen indiferents

quan estic amb tu

passegem els carrer lluïts
travessem barris porucs
comptem botigues de gossos
fem cerveses aigualides
ens estremeix l'aire marí
perseguim els trens puntuals
conduïm en cotxes inexperts
estirem exigües hores a ciutat
driblem vianants embadalits
creuem ponts sense rius

i de tant en tant xoquem dits
com per fer que ens donem mans
o palpem braços que esporuguits
fugen de l'abraçada tendre.

sé que hi seré i sabré ser teu
i la sola idea de ser-ho omple
un possible nounat en construcció
allà on altres fan curt faré prou
i sabré posar riures en cors bleïts

quan estic amb tu sé que sóc teu

golfes

busco a les golfes

l'atmosfera suspesa

l'olor polsosa

les teranyines ermes

ales d'arna amortallades

els records de vida teus
per fer-los
la nostra mort compartida

malson

somio la teva esquena nua
prenent-me distància
penso fort -ardit telepàtic-
perquè et giris

vull els teus ulls
-aquells ulls negres que veien tan dins-
que copsin la mesura justa
de la teva darrera mirada
la que conec perduda

saber-te irreversible m'esquinça l'ànima
com pedra roent dins de la meva garjola,
incapaç de pair el dolor empresonat.

poemes cançons paraules i contes,
les músiques descobertes
tot es perd en la mirada que no torna,
la taciturna resposta que plora
la distància que distancia.

la teva esquena nua allunyant-se

quan em desvetlla el trasbals
jec cabdellat arraulit
panteixo més que aleno
amarat de llàgrimes
m'exploten les temples
que no contenen
l'anima endolada

mentre fora la lluna tot just comença
la seva llarga excursió de nit de cada dia

nit negre

negra nit encara

son trencada

llarga espera

fins l'alba

tebior d'esquena

evoca companyia

t'inspira el gir

el so del petó

esquinça el silenci

cossos belluguen

fonen abraçades

que agraeixen

la llarga espera

fins l'alba.

11 de març de 2004

A nou anys de la mort encara bavegen mentida, com si dient-la mil vegades exoneressin culpa.
Ens hi van portar desgoverns paranoics
que es diuen populars per enganyar pobles.

Desairaren ciutats, carrers i places plenes amb el crit unànime de pau omplint geografies
i posant llum i justícia sobre la retòrica occidora
amb què desvetllen l'assassí que jeu en nosaltres.

Va guanyar la fatxenderia dels sabres i el dret dels miserables a ser fotografia,
Es ventaven de ser els justos de la guerra
com si cap guerra mai pogués ser justa.

Després la bogeria enarbora alcorans bleint els que havien defensats les paus,
Exploten trens que duen ciència i feina
revenja de veritat tan criminal com la mentida.

La sang escolta silencis, crits malferits i enyors. Encara levita el núvol de sofre, foc i ferralla
i no s’estan de mentir imputant falsedats
cercant impunitat, pretenent innocències.

Massa mort per tapar o poca saviesa a fer-ho.
Ara sí els carrers omplen les urnes
i la llibertat votava per la pau i la vida
es feia fora la ridícula patuleia occidora.

Ara la guerra segueix on era, on és sempre assassinant innocents i glorificant assassins
mercadejant amb la mort per armes i metralla
indiferent als cossos innocents que foraden.

El mentiders no perdonen perdre i bramen
i mortifiquen famílies dessagnades pel botxí
espuri que els feu culpables i els manllevà
sous, sobresous, càrrecs, encàrrecs i fotografies.

Han tornat els mentiders, hi són ara i sempre,
peixen a la ignorància d’ànimes esclaves
que barregen estultícia, faltes i delictes
i es venen el futur per llaminadura de l'ara.

primavera catalana

en aquests dies de penjar abrics

endreçar jerseis emparellar guants

plegar bufandes encapsar barrets

quan les agosarades flors de l'herba

groguegen perfumen guarneixen

dies que els de fruiters s'engalanen

com d'arbres nadalencs intemporals.

Els insectes que no alimenten ocells

brunzeixen les bèsties grosses.

on no hi havia res s'hi posa verd,

si ja era verd s'hi posa bosc

i no triga la selva a menjar-se’l

verdejant en brots tendres a pler.

torno als ocells que amagats en verdor

eixorden amb piuladissa que tot ho omple

per l'amor de procreació amor del bo.

es canvien les amples pluges fermes

per ruixats nerviosos i tronadors

que s'acomiaden en tardes d'arcs irisats.

a l'hora baixa cremem focs de nit

que deixem morir a les albes.

ens lleva una fresca que apaivaga

l'escalf reparador d'un sol

que s'allarga fins menjar-se la fosca

i que ens canvia llanes per vímets

no cal abric, només recer.

és la nostra primavera de cada any

taumatúrgia pura de vida,

que en els temps que corren

ens toca fer-la camí de llibertat.

sensualitat

trobant-me en el llit

recorrent-te sencera
com qui cerca detall
d’humitat a la figura
esculpida en peluix

llençols de ras polit
que es pretenen sedes
de sintètiques filatures
a voltes rus eixugadors
assequen suors salivades

llavis rogencs delerosos
de nous sabors prohibits
tremolen dits prou tendres
per emmotllar les formes
suavitzades pels temps

remor de paraules parodien
actors sàtirs i prohibits
s’atenuen llums i perfums
que encenen els silencis
prou esberlats pel panteix

s’esquinça a trossos el setí
que envalentia vergonyes
la nuesa esdevé paradís
de tots els plaers íntims
cobeja el sexe dels sexes

respondre

recuperaré sempre

les teves converses
sempre et respondre
potser serà "no" però
sempre et respondré
quan sigui un "no"
te'l faré entendre
amb "sís" de colors
sempre et contestaré
"sís" de set colors

mirada tendra d'independència

a la platja ventada de garbí
dos infants envolen un estel
el cel és recorregut pel traç
que arbitràriament indefinit
acaba prenent camins ferms
a baix corren i riuen tots dos
només els lliga a terra el fil

altres infants de peus secs
els envegen a la llunyania
no se n'estan i prenen estels
un i cent i mil i tots omplen cels
i ballen danses compassades
i representen xocs i accidents
es garbellen fils entre fils
i freguen mans de carícies
omplen l'aire de somriures
ballen la platja plena banyada
d'una música de cel estelat
amb una dansa de terra lliure