La primavera catalana

En aquests dies de penjar abrics

endreçar jerseis, emparellar guants

plegar bufandes, encapsar barrets.

Quan les agosarades flors de l’herba

groguegen, perfumen guarneixen.

Dies que els de fruiters s’engalanen

com d'arbres nadalencs intemporals.

Els insectes que no alimenten ocells

brunzeixen les bèsties grosses.

On no hi havia res s’hi posa verd,

si ja era verd s’hi posa bosc

i no triga la selva a menjar-se’l

verdejant en brots tendres a pler.

Torno als ocells que amagats en verdor

eixorden amb piuladissa que tot ho omple

per l’amor de procreació... del bo.

Es canvien les amples pluges fermes

per ruixats nerviosos i tronadors

que s'acomiaden en tardes d’arcs irisats.

A l’hora baixa cremem focs de nit

que deixem morir a les albes.

Ens lleva una fresca que apaivaga

l’escalf reparador d’un sol

que s’allarga fins menjar-se la fosca

i que ens canvia llanes per vímets:

No cal abric, només recer.

És la nostra primavera de cada any,

taumatúrgia pura de vida,

que en temps que corren

ens toca fer-la camí de llibertat.