ànima ferida

de l'ànima ferida
que el temps li passa
res no li cura la maleïda llaga
ja no sap viure
i a poc a poc perd 
el record d'aquell dia
que tot ho esgarrava
només queda rastre
salabror de sang a la boca
memòria fonedissa
una panxa com de plom roent
un mar de del dol
i una incipient bogeria 
que mena la pena fins la bogeria

quedarà sol envellint silencis
i quan li arribi la fosca
el trobarà nu
amarat de llàgrimes