creu i cara

creu

torno a ser el silenci escairat 

en una cantonada obaga

empresonat per una geometria

sense força per obrir l'espai

incapaç de fer sentir cants

torno a ser aquel vell jo
massa cansat per viure lliure

cara

queda un desig esmicolat

al marge del bosc
on viure és proesa individual
al marge del bosc

on cap rutina t'arrecera

al marge del bosc

sense carícia que et faci llar

al marge del bosc

on aixeques la infinita mirada

al marge del bosc

i l'aire és net i brillant i lliure

al marge del bosc