no

no puc estimar
silencis
buits
absències
oblits

les hores són de silenci
els viatges menen al buit
l'absència és la ferida de cada dia
mentre l'oblit creix i creix

no et puc estimar en la soledat
perquè amb tu era millor

paisatges

I

un sol allargat que tot ho fa vertical

que amaga les ombres sobre les formes pròpies

i que ens crema zenits i ideals 

II

l'illa és plena d'arbres
amb què t'haguessis fos la identitat

troncs ferms inabastables

capçades vertiginoses

brancades infinites
que pessigollegen el cel

sota terra els micelis

omplen servils les arrels de vida

allà sota terra

són els deus de la creació

III

trist jardí d'hivern
amb les fulles caigudes
que el vent fa ballar danses incertes 

el sol horitzontal no sap escalfar

i encega la vista incauta

en aquesta terra freda i humida

hi composta l'esperança de cada any

IV

avui el migdia ha encès el paisatge

el sol era tortura

i l'entorn impossible

després

al capvespre l'aire dens

s'ha anat fent diàfan

tu i jo 

ens hem pres les mans

i ens hem arribat al riu

i asseguts a la riba

ens recordem d'infants temeraris

que ens banyaven sense pors

l'horabaixa ens ha menat el retorn

hem sabut el camí de casa

per les olors de les farigoles trepitjades

versos

regirar paraules per fer-ne versos

i fer-los diversos

com la vida i la riquesa de viure-la

i fer-los adversos

a ignoràncies que menen feixismes
a filibusters i jutges que processen odis tel·lúrics

i fer-los conversos

a religions mentides amb guerres eternes
que blasmen la ciència i esguerren criatures

i fer-los inversos

posar-los cap per vall

per venjances pretèrites o càstigs atàvics

i fer-los perversos 

amb desitjos compartits
o felicitats amanerades

i fer-los de reversos 

amagats cercadors de sorpreses

o fer-los amb anversos

transparents a cara descoberta

vers als versos entenc la vida
envers la vida entenc l'amor