pentecosta

Maria li diu al colom que n'hi parlar-ne

pintura

potser em fico on no cal

la pintura hauria de ser

alguna cosa més

que un experiment

personal i intransferible

no val que sigui un ball

absurd de formes i colors

que escatim amb cara babaua

sense saber què ni perquè

hauria d'explicar prou

perquè la interpretació 

col·lectiva sigui similar

ni que només sigui

una petita majoria

(a la qual m'hi demano ser)

no n'hi ha d'haver prou

que després d'esporgar-la

fem interpretacions diferents

personals i intransferibles

que són més deliri nostre

que art de l'obra mestra

ganyotes

potser sabré enamorar-te

amb paraules de llum

entre ganyotes divertides

els telèfons intel·ligents

transcriuen emocions

amb adolescent banalitat

tornaré a ser feliç

rere la ganyota obaga

o potser estaré trist

rere la ganyota de llum

separació

I

entrar i sortir
vegada rere vegada
i una vegada més
torno amb sensació
de ferro a la panxa
protegint-me de l'èxtasi
i de la suor freda
abraonant-me a la vida
massa d'esma per ser-hi
dallat a trossos
patint per si la cirurgia
sabrà separar
la nostra pell comuna
si sabrà desunir
els budells compartits
si els sabrem usar

des de les distàncies
si les nostre vides
sabran viure soles

t'escric els silencis
que no puc callar

II

el silenci és teu

la resta t'escoltem muts

som espectadors cecs

de les teves rialles

cobegem recollir-te
llàgrimes de moments foscos

mai no em vaig enganyar

fent-te definitiva

les històries d'amor

sempre acaben malament

només podíem d'allargar-la

fent mans i mànigues

i no vam saber trobar perquè 

de metall o de paper

sempre t'estimaré

Bauça

si ja sé que vaig tard

fins ahir no vaig descobrir
Miquel Bauçà
és advertència

no amenaça

si els cadàvers no fessin pudor

encara el creuríem viu

la solitud té molt de suïcidi

no sé si cap inspector d'hisenda

el va anar a veure al seu domicili

no sé si ningú sabia on vivia

no sé ni si ell se sabia viu

cant

rossinyol que refiles a la nit
per sobre del silenci
fora cantes fort l'amor
si me n'ensenyes
dintre el cantaria jo
que si al meu jaç hi tinc algú
que al meu jaç no hi tinc amor

bardissa

verda bardissa
enfila enfiladissa
del terra al terrat
fins al cel celestial
fon fonedissa
la vista avistada

la verda bardissa
fa mur murada
tapa tapiada
la vista bèstia
de l'arbrat arborat
de la selva salvatge
amaga com maga

pòquer

jo tinc una parella
jo he fet el trio
jo he composat un full
jo he construït un pòquer
jo he creat un repòquer

això de ser déu és l'hòstia

indestriable

recordar-te en silencis i penyores
sentir-te a cau d'orella i respirar el teu alè
ser l'altre part de la teva biografia
recórrer geografies de paisatges comuns
debatre les opinions i idees de llibertats
ballar amb la música que ens festeja
sanar junts amb la mateixa ciència
mentir-nos amb homeopaties i autoajudes

exercir apostasia de religions i bisbes

tu i jo com un únic i indestriable

Salvador Iborra

la jutgessa allibera l'assassí

tan se val devia pensar

la víctima només era poeta

i escrivia en català

no valia ni el ganivet

que li partí el pit en dos

un assassinat impune

una jutgessa miserable

Lorca encara tremola

per l'Espanya de sempre

la injusta i repugnant

Espanya de sempre

família

la mare resa a la cuina
a totes les mares de déu

perdudes o trobades
mentre
el pare jeu al sofà
travessant canals de TV
des del comandament a distància
el fill es masturba al llit
amb la dolçor del petó als llavis
de qui creu que serà sempre seva
la filla arribarà tard
avui potser ni arriba

està descobrint que la vida

és fora de casa

misericòrdia

dius que déu juga als daus
i com a proves poses
que moren morts a cabassos
en nom seu
o qualsevol de les seves
formes i disfresses

et dic
sobren capellans i guerrers

en qualsevol de les seves
formes o disfresses

potser no tinc raó
però no per això
formaré creuades

la meva incertesa
té més misericòrdia
que els seus daus

xarol

i les onades tranquil·les trencaven
a dos pams de les sabates de xarol

poca poesia s'ha escrit del futbol

i no serà perquè no faci córrer passions

encàrrec

aviseu-me quan baixeu a ciutat
que us donaré diners
perquè em compreu una ànima nova
que aquesta que arrossego
m'ha quedat corcada de religions

migdia

al migdia
a la taula
hora de dinar
els llegums
de dimarts
el peix congelat
de divendres
el televisor
a ple volum
cap conversa
tant se val
no hi ha re a dir
i si tenien a dir
han oblidat
com dir-ho
en un instant
el pare no hi és
ha anat a roncar
la migdiada

la mare recull

a la cuina

l'aixeta fressa

el rentat de plats

aviat farà sopar

sopar

s'ha fet tard
feia estona que havien dringat

les campanes de mitjanit

les espelmes havien cremat fins a la mitat
a mitja asta com a presagi
les apagà deixant que el fil de fum
empudegués l'estança

l'ampolla de vi jeia vençuda

cap per avall a la glaçonera
una de les copés tenia marques
de tint de criança i carmí

recollí els dos plats
un generosament ple
l'altra just pessigat a bocins
va llençar el xeflis a la brossa

deixà els plats a l'aigüera

s'adreçà cap al dormitori 

la taula va quedar parada
no va tenir esma per recollir-la

ell no ha vingut
avui ell tampoc no ha vingut
feia tretze anys de l'accident
i encara no ha vingut

viu

surt a fora

dona't al món

brilla'ns lluny

dins és las

put a clos

res no et reté

irreversible

et vaig veure i viure encesa
lluent
en aquell horitzó de pocs contrasts
eres Venus a les nits d'estiu
la soprano refilant Mozart

eres la Cleòpatra d'Egipte

el Mandela de Sudàfrica

eres l'AMOR amb majúscula
entre els minúsculs amors
de la meva indecisa vida

quan et vaig perdre
em va travessar
un calfred per tot el cos
que no sé abrigar

només és vida
la que visquí amb tu

pèrdua

he perdut l'àgil fibló de la resposta
i el meu verí m'emmetzina a mi

vaig perdent trets de mi pel camí
sabreu la meva història
pel reguitzell de pèrdues

història

no puc
ni vull
ni sé

canviar la història
per arribar-te diferent

parrup

què cansat estic

del parrup obsessiu
de coloms sense amor
a les tardes de les primeres calors
de tots els anys del món
sembla que s'allarguen els dies
només perquè puguin allargar l'obsessió

i el nostre turment

els coloms parrupen

els tudons parrupegen

les tórtores torturen

amb el seu parrup

a les tardes de les primeres calors

futur

radiografiar la solitud
escodrinyar quès i per quès
descobrir que la paraula no és solució
sentir que el silenci no és problema

ara tu i jo
l'un al costat de l'altre
posant el mar com a horitzó
i un cel rúfol fent-nos de marc
demà quan surti el sol
ens trobarà més pacients
l'un al costat de l'altre
el mar seguirà sent l'horitzó
i un cel blau respirarà futur

a la seva muntanya

de jove la muntanya era un destí
ara em vibra la seva llunyania
però en resto quiet amb impotència
els peus se'm col·lapsen a la seva ombra

els genolls em vinclen a la seva crida
em distrec recordant velles gestes

que desconfio que passessin mai

o que passessin tant

error

aquella lletra desviada
que és on no havia d'estar
canvia el significat del poema
fa que oïdors o clients
siguin protagonistes
de les interpretacions

que dibuixen camins imprevists
alguns fins i tot contraris

el mèrit és del poema errat
el poeta només n'és el portador

biografia

d'infant es creia infinit
de jove immortal
no existia la mort al seu abecedari
va patir fam i dolor
per néixer en un país absurd

en una família equivocada
però es va adaptar al perill
i va aprendre a viure

amb la por de morir cada dia

va anar perdent la por

i va acabar acabant

ni bé ni malament

igual

com totes les vides

Cantàbric

avui veig horitzó pla
els sol es pon rere la blavor rasa del cel
enfonsa l'escalf en les gèlides aigües cantàbriques
se'm fa la fantasia que tanta aigua i tan freda l'extingirà
no patiu
demà tot tornarà a lloc
i per calma de tots
l'onatge cantarà tota la nit sencera
la cançó bressol que apaivagarà les pors

ponent

parlem poc del ponent
respira foc a l'estiu
i ens crema vius
una i altra vegada
"immisericorde"
ve de la terra cremada
a cremar-nos la nostra

Sant Martí

tenia catorze anys ben fets

i totes les mancances pròpies de l'edat

arrossegava un creixement tímid i esporuguit

de prim que era semblava alt

a casa em van fer treballar sense preguntar

i vaig anar d'aprenent a la fàbrica

recordo poc de les feines d'oficina

cada matí anava al bar brut a comprar

el cafè amb llet en got de vidre per a l'amo
pagava amb les monedes exactes

que algú havia deixat al costat

del plat i del got brut del dia abans

servia el cafè a la taula de caoba buida

del despatx fosc i ben moblat

amb un servat estil noucentista

reconvertit a bar de circumstàncies

a la fàbrica vaig sindicar-me

i vam organitzar la primera vaga

quaranta anys després del que calia

era temps d'uralites i de fums
de calors extremes i freds de penellons
Sant Martí era el "backyard" barceloní

vestit de fumeroles i deixalles industrials
no sabia que més enllà de les fàbriques

hi havia una via de tren mal tancada

i un mar obert amagat i embrutit

només era una gran taca blava 

al mapa del metro de Barcelona

en direcció nord camí de França

més enllà de l'institut

el limitava el Camp de la Bota 

era un munió de barraques i patíbul

on encara hi bategaven 

mil set-cents trenta-quatre afusellats

per la repugnant venjança franquista

una guerra que els assassins

no tenien cap intenció d'acabar

el barri no m'era estrany

ja de petit l'havia de travessar

de muntanya a mar per anar a estudi

i de mar a muntanya per tornar a casa

quatre vegades al dia amb vuit metros

i deu quilometres a peu

creuava la Perona en perpendicular 

pel pont d'Espronceda

i si tenia moneda estalviada

de la cisa dels bitllets de metro

comprava un xiclet a la guingueta

on treballava aquella gitana gran i vella

la Perona era un carrer de barraques 

corria el marge dret del tren del Nord

malgrat la precarietat no el recordo

gaire dissonant tret de la pudor

algun dia que em sentia explorador

i resseguia en paral·lel al tren

entre els ponts d'Espronceda i el del Treball

feia l'aventura de la travessa amb por

algun dia hi vaig sortir per cames

més per por que per amenaça

era divertit trobar-hi gallines

esquivant el meu pas apressat

molt després vaig descobrir

que aquella pudor de podrit

que em provocava arcades

era d'una fàbrica de cel·lulosa

que hi havia per l'indret

era la mateixa pudor

del poble de Balaguer

hi havia anat de visita

era una tarda de calor i boira i fum

els forasters fèiem arcades pels racons

que fumi deien els veïns

que més ens fumarà quan no fumi

un dia els van dissipar la fàbrica

i es va esfumar la pudor

alguns van anar a l'atur

ara tots són molt més feliços

Sant Martí fou el meu creixement

a mig camí de l'escola i la fàbrica

hi vaig trobar el primer amor

el que no acostuma a funcionar

el que em va obrir magí i món

tot i així seguia dormint a Nou Barris

a recer de bigues corcades per l'aluminosi

però això és una altra història

 

dubte

recórrer-te estremiments i calfreds

mentre les felicitats mútues 

semblaven rajar plaers amunt 

el dubte de sempre em corcava

s'amagava en els teus silencis

i em llençava pendís avall

et necessitava viva
perquè en un instant d'expressió
em poguessis jutjar sencer
més enllà d'aquells cossos

que ens feien esclaus

kintsugi

no

ja no seré jo
qui et despertarà a l'alba
ni qui t'acompanyarà el dia
ni qui t'abraçarà la nit
em corcarà la gelosia
de saber que no ets amb mi

hi haurà algú amb mi al llit

sense amor ni admiració

m'esforçaré per fer-la feliç

i tot pretendrà ser com era

vaig trencar la porcellana
la vull tornar a apedaçar
tinc a les mans el cordó d'or
i un tutorial de kintsugi
amb l'esperança de fer-te tresor

i esquivar la irreversibilitat

la Manga

I

la pudor de claveguera
fereix el paisatge

abundor d'humanitat
innecessària i pertorbadora

munts de brossa ciment i cer
confonen l'horitzó del cel

immensa densitat de vida
si no fos humana seria plaga

tanmateix la mar transparenta
com si fos un paradís

II

la mar era neta i calma
les ones xiuxiuejaven
amb una cadència amable
una rere l'altra
marcant el pols de la tarda

un nen a la platja
jugava a ser feliç
i se'n sortia força bé

morfina

la vol propera
mentre la morfina l'allunya
la prefereix viva
ni que sigui amb foc
se sap egoista
no pot ni fa per evitar-ho
molts cops de mal
massa negacions absurdes
mil odis d'infant li sagnen
vol i viu un bri de venjança
a l'instant torna el senderi
li prega a la doctora que acabi

creació

I

poseu massa cabal

en els set dies de la creació
és el dia d'abans
el que us hauria d'intrigar
encara no hi havia déu

ni rastre d'ombra omnipresent

aquell dia abans

es va haver de fer a si mateix

no és fàcil de creure

(ja ho tenen això les religions)

si així fou
per ser la primera vegada que ho feia

(suposem)

li va sortir prou bé

la resta de dies són foteses de prestidigitador

II

al principi havia de ser el res

que habità entre nosaltres

després fou el tot

i ens va fer immortals

ara només és un dubte

per omplir panxes de predicadors

III

deien que hi era

des del principi del temps

però el temps no hi era

Marmara

salaré el meu cos en el teu mar
Marmara

conservaré la meva pell amb el teu escalf
Marmara

amaniré els meus àpats amb la teva sal
Marmara

creixeré al compàs de les teves tramuntanes
Marmara

beneiré la sort que ens va trobar
Marmara

t'aprendré sencera sense sorpresa ni error
Marmara

et pregaré compartir les nostres eternitats
Marmara

fàbrica

he vist gent caminant

en el silenci de nit
com exèrcit vençut camí d'exili
afamats assedegats extenuats
cares brutes
robes esparracades
mirades perdudes
mans ferides
ànimes de plom

sortien de la fàbrica
al crit de la sirena eixordadora
que tanca el torn de tarda
el camí vorejat d'incandescents polsosos
no delataven els clots de terra
i un rere l'altre hi ensopegaven
sense atenció ni dol

avui soparan pocs llegums i mal sexe
la fàbrica els ha robat l'ànima
hi van entrar amb cos

i els ha tornat espectre

castrense

ets soldat

defenses fronteres
mentre aquí perdem la llengua

ets sergent
defenses fortins
i aquí dormim al ras

ets tinent
defenses països
com si fossin nostres

ets capità
defenses ordres
que ni preguntes d'on venen

ets comandant
defenses feixismes
et van en el càrrec

ets general
ja no defenses res
ens fas assassins o víctimes

aparença

no era pedra

era sorra i es descomponia
no era aigua
era una polsosa dissolució de metzines
no era arbre
era una escultura de fang i quitrà
no era vermell
era sang de pobre poc valorada
no era futur
eren paràboles de predicador sense escrúpols
no era esperança
era religió
no era ciència
era la més absurda de les religions

per no ser
no era ni superstició

era fe

ara que ja no calia

currículum

era massa jove per ser alumne

em recordo desorientat a la institució
perdut entre llargues anades i vingudes
vuit trens cada dia
un trajecte maratonià
i una edat massa tendra
com per entendre aquell món gris i franquista
vaig fracassar amb bona excusa

era massa jove per ser treballador
la fàbrica era bruta
el fred a l'hivern i la calor d'estiu insofribles
tot plegat em va robar una adolescència
que des de llavors ha lluitat per eixir
vaig passar de jove granat a adult inacabat

la lluita va venir després
molt mediatitzada per la por
massa jove per ser útil

ble

sóc cordó de llàntia fent llum

aguanto l'escalfor sense bleir-me
curiós
em protegeix l'oli que fa de combustible
quan s'esgoti
faré una petita flama bruta
un fum negre omplirà l'estança

seré pols i olor cremada
tot s'haurà acabat
de mi no quedarà record
ni d'aquella claror que llegia poesia

tren

en tren de nit

travessant paisatges amagats
alguna llum a l'horitzó
no descobreix cap forma coneguda
m'imagino creuant vertiginosos fiords noruegs
amb fons d'aurores boreals
travessant dunes al desert de Gobi
surfejant icebergs als oceans antàrtics
obrint-me pas a l'Amazònia verge i salvatge
la mescla d'imaginació i somni
desperta a l'estació del Vallès Oriental
la més coneguda del Baix Montseny
a prop d'on fa temps hi vaig fer llar i destí

vida

tot el que sóc és la vida

la resta és el llarg silenci
i mil maneres de disfressar-lo

ara

era una època de temps lent i ritme feixuc

les distàncies eren insalvables

tot el que no era on eres no existia
de sobte vàrem creuar la modernitat

l'espai i el temps van esdevenir

complements circumstancials de res

el món s'obrí als nostres peus
la vida se'ns va eixarrancar
vivíem a lloms del progrés

brau corser indomesticable

res no va tornar a ser

vam aprendre a ser feliços
d'aquella nova manera

i ens en vam sortir

tempesta

la lluna anava fent els seus cicles

al marge dels nostres dubtes i silencis

havia de ser el nostre moment d'amor
va fer un dia de gossos
una pluja fina ens calava el moll de l'ós
un vent impertinent ens ballava les emocions
et mirava de reüll i em repetia
no t'ho mereixes
l'abjecte sóc jo
tu eres nimfa tendra
de família burgesa i maneres fines
no vaig saber parar la tempesta

només fou la primera

no vaig saber parar cap tempesta