fer-te meva

amb tots els estels del cel
dibuixo la teva figura
i l'abraço amb els meus braços
que s'estenen entre un infinit i l'altre
i no et sé fer més gran
i no et sé fer més meva

esperança

i aquell nen

de mirada amarada de llàgrimes

se sap feliç

entre tots els bategars dels silencis

se sap viu

entre tots els futurs que l'envolten
un és seu

viu

llavor de projecte
rel de res
i si enterra en terra la vida
per cap al cel lluir-la
sense nafra ni mort que la malmeti

autisme

aquella mirada de vidre
que em travessa
aquella carícia de ferro
que només em toca
aquell silenci tancat d’obaga
que em defuig
aquella ganyota teva
que m’estima estrany

que m’estima estrany sí
però quina normalitat no ens estranya?
potser la que ens avorreix a diari 

sé que en fugir-me fas la distància
per des d’enllà enyorar-me
 
conec com et sobreactua el tacte quan toca
i et ruboritza les venes i t’omple de calfreds
i ni tu ni ningú no és capaç de sentir tan fort
 
potser no cal mirar-me perquè ja em saps prou
de cada dia meticulós que m’has après
de reüll quan no et sabia
d’amagat de mi
a trossos fins fer-me tot

t’estimo més que totes les teves pors
i quan et vull normal espero a les nits d’estels
i et miro les sons i t’acompanyo els somnis
com totes les mares i pares de tots els mons

alquímia

I

a quina butxaca amagues
els ous de sargantana
els verí de la serp
la saliva del gripau

l'ullal de ratpenat
amb quina bruixeria fas
l'alquímia de créixer-te
mentre braços suaus t'acaronen
i petons nets et nodreixen

una ànima projecte un futur
on no hi ha temps de màgia

II

la butxaca amaga
ous de sargantana
verí de serp
saliva de gripau
quina bruixeria fa
l'alquímia de créixer-te
en braços suaus
i petons nets

país segrestat

I

ens sabem de país esquinçat

obligats a estimar qui ens odia

ho treballem tot per poca paga

que ens l'arrabassen els seus lladres

ens “agraeixen” els nostres serveis

amb la seva fatxenderia feixista

ens agredeixen amb supèrbia

ens escolten diferents i no ens senten

ens fan impurs per ser desiguals

des del seu cau d’ignorància

es creuen ser la mesura de tot

fan de la immoralitat moral de vida

quan algú dels meus plora de mort

l'insulten i ho celebren i riuen

creen lleis per fer-nos delinqüents

II

ens fan malvats només per dir o ser

per lluir qualsevol dels nostres signes

o cantar les nostres cançons de sempre

ens encausen funcionaris servils

d'abominable voluntat segrestada

de trepitjar-nos en diuen justícia

de la nostre queixa en diuen victimisme

ens assassinen símbols i maneres

en nom de una convivència bastarda

Pepita

Twitter és una caixa de sorpreses, una font de debats i coneixements inesgotables, d'aprenentatges concrets, sincrètics, d'informacions, de somriures. He pogut materialitzar moltes de les relacions tuitejades, d'altres no, però a vegades han tingut, i tenen, més franquesa de la que tinc amb gent que veig a diari. Un exemple:
 
Posem que es diu Pepita. M'encadena set tuits per explicar una història. Ho fa d'una manera espontània, com si ho necessités. No reprodueixo les meves respostes. No cal.

1) Ahir a la nit vaig recordar perquè penso i parlo en castellà.

2) És molt fort, vaig recordar les baralles amb el meu pare perquè parléssim català. Vaig odiar el meu pare.

3) Anava en un col·legi franquista i cantàvam el "cara al sol" i resàvem.

4) Clar, però com ho feia amb tanta ràbia jo no ho entenia. També hi havia amor.

5) És com si hagués estat segrestada.
 
6) Recupero el meu pare perquè ja no hi és.
 
7) I de moment no puc parlar més. Gàcies per contestar

I aquí acaba. Repasso els tuits i em commoc representant-me la història i els personatges, com en són de víctimes dels odis aliens, amorals, immensos, absurds.

A Franco no li perdonarem mai la guerra, els morts, la destrucció. Tampoc els vuitanta anys de foscors repartides en tres generacions.

Canviem-ho per sempre, ara que podem.