Pepita

Twitter és una caixa de sorpreses, una font de debats i coneixements inesgotables, d'aprenentatges concrets, sincrètics, d'informacions, de somriures. He pogut materialitzar moltes de les relacions tuitejades, d'altres no, però a vegades han tingut, i tenen, més franquesa de la que tinc amb gent que veig a diari. Un exemple:
 
Posem que es diu Pepita. M'encadena set tuits per explicar una història. Ho fa d'una manera espontània, com si ho necessités. No reprodueixo les meves respostes. No cal.

1) Ahir a la nit vaig recordar perquè penso i parlo en castellà.

2) És molt fort, vaig recordar les baralles amb el meu pare perquè parléssim català. Vaig odiar el meu pare.

3) Anava en un col·legi franquista i cantàvam el "cara al sol" i resàvem.

4) Clar, però com ho feia amb tanta ràbia jo no ho entenia. També hi havia amor.

5) És com si hagués estat segrestada.
 
6) Recupero el meu pare perquè ja no hi és.
 
7) I de moment no puc parlar més. Gàcies per contestar

I aquí acaba. Repasso els tuits i em commoc representant-me la història i els personatges, com en són de víctimes dels odis aliens, amorals, immensos, absurds.

A Franco no li perdonarem mai la guerra, els morts, la destrucció. Tampoc els vuitanta anys de foscors repartides en tres generacions.

Canviem-ho per sempre, ara que podem.